Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc - Ampriu. Mostrar tots els missatges
Alan Parsons Project, V (105 m)
Torre de Marfil, Ampriu.
Encara tinc present l'olor de garrofa, avançat l'agost, que feia la petita barraca al costat dels ametllers, plena d'eines, canyes, borrasses i escarabats negres. No sé exactament per què, la connexió amb tota la resta és difosa, però si hagués de buscar un epicentre dels meus records d'estiu d'infantesa, seria aquest mateix.
De petit per mi l'estiu era sinònim de córrer tot el dia per fora la masia, trastejant amb qualsevol cosa, baixant barranc avall amb una bicicleta atrotinada, escalant arbres, rebolcant-me entre muntanyes de merda de pollastre i menjant aquelles llesques de pa torrades al foc amb un raig d'oli, sal i dues preses de xocolata. A la tarda em cremava les pestanyes davant d'una pantalla, per partida doble o triple. Altres dies anava al poble a descobrir tot allò que a la ciutat costa més d'arribar.
Tot allò s'ha esvaït i després de gairebé setze anys acabant cada dia d'estiu sota la dutxa, brut i pudent, el rastre que n'ha quedat, guarda encara una mica de la mateixa essència. Els dies acaben igual, fent pudor i llardós, però el terreny per córrer és una mica més gran, els arbres una mica més alts, els barrancs els baixo a peu, ja no dalt de la bici, i les llesques de pa s'han convertit en cerveses.
Tan se val els dies d'estada. Un, dos, tres, cinc o set. La qüestió és agafar la caixa de la cuina, dues màrfegues, un sac lleuger i marxar cap alguna vall Pirinenca. Es dorm sota d'un rústic porxo, damunt de l'herba, al mig del bosc o dins d'uns murs de roca. Es menja com a casa, a vegades millor, tot fet pacientment amb un fogonet de càmping. Es camina més del que s'escala i a vegades es jau més del que es camina.
Particularment no m'importa el què hi vaig a fer. Potser el millor moment i el nou epicentre dels meus records d'estiu és al vespre, cansat per l'activitat prèvia, mentre es fa el sopar. Per cada centímetre que baixa el Sol, una peça d'abric més. A vegades el menjar es cou acompanyat de cerveses, jocs de taula o converses profundes. Si l'endemà hi ha feina a dormir d'hora, en altre cas, el sopar s'allarga fins la matinada.
Ressenya:
Essències d'estiu
per Clemàstecs
Espolón Picapiedra, V (400m)
Pic de la Renclusa.
Nyam Nyam, 6a (75m)
Torre de Marfil, Cerler.
Avui que moren les vacances un es veu obligat a tibar de records. Records d'un mes pul·lulant pels Pirineus que començava, com d'altres tantes vegades, a la vall de Benasque en una visita fugaç un cap de setmana de juliol. Com sempre les intencions eren més grans que les nostres capacitats i a última hora adeqüem les sabates a la mida dels nostres peus.
Tenim un parell de dies i ens en faltarà un tercer per poder descansar entre una escalada i una altra, pel que deixem les crestes més altives per una altra ocasió. Però l'esperó baixa ben a gust. Una via del tot recomanable que ja només pel paisatge que ens rodeja paga la pena. Successió de diedres, fissures i alguna placa sempre acompanyats de bones flotants. Les dues tirades centrals ens fan escalar una mica més atents però el catxondeig que ens acompanya des del principi no ens abandona.
Tot i això l'aproximació i l'excursió que li regalem a la baixada ens fan estar prou cansats com per reduir pretensions per l'endemà. Però ja que hi som, aprofitem. Remenant a fons el llibre de ressenyes encara trobem una via de la Torre de Marfil que no hem fet. Dues tirades, full equip, per plaques tècniques amb prou grau com per gaudir de valent. Aquí, a l'ombra, s'hi està molt bé però encara no estem de vacances i no ens hi podem quedar...
Ressenyes:
Pre-vacances
per Aleix
De punta a punta, V+ (235m)
Palestras d'Ampriu, Cerler.
Dilluns. Em toca fer de taxi i deixo el Lluís a quarts de set del matí a Benasque, però me'n torno al llit de seguida fins que la calor no me'n faci fora. Passem tot el dia jaient a l'ombra, descansem.
Dimarts. Sortim abans que el Sol cap a la Renclusa, avui toca escalar. Em sento fort, amb ganes, l'objectiu és seductor i l'aproximació pura delícia entre marmotes. Però, com un tro que anuncia tempesta, tot s'esguerra amb l'arribada constant d'autobusos plens de gent a la Besurta.
Dijous. Hora de plegar, recollir i marxar d'aquí. Me'n vaig amb mal regust de boca per no haver pogut fer res del que havíem planejat però hi ha coses contra les que no s'hi pot fer res. Esperem que la tardor s'esperi uns dies a arribar i poder escalar tot el que no hem escalat aquesta setmana!
Les butllofes (Benasc III)
per Aleix
Torre de Marfil, Cerler.
Dues tirades de placa prou bones i un llarg de sortida per un diedre que ens fa suar la cansalada i tornem a ser al cim de la paret. Després del Pistacho escalar una via equipada ens sembla relaxat, gairebé un passeig, on només a l’últim llarg posem un tascó per fer memòria.
Ens retrobem a peu de via i tothom fa cara
d’estar content, així que cap al poble que ens hi esperen unes cerveses!
Ressenya:
Retorn (Benasc I)
per Aleix
Desustanciao, 6a (145 m)
Paslestras d'Ampriu, Cerler.
Amb
les cames encara ressentides de l'Aneto i l'esquena encarcarada de
fer força a Aigüespasses decidim fer una última via abans de
marxar. Ningú vol caminar massa, passar por ni escalar massa metres
i no podríem haver escollit una via millor.
Primer
llarg pel Miquel, una escala sobre-equipada que no arriba al grau que
marca la ressenya però que cobreix els seus desitjos de gaudir
escalant. Pugem l'Arnau i jo darrera seu sense suar gens ni mica, tot
xerrant de fet.
Al
segon llarg comença la placa que buscàvem i l'Arnau ho resol tot
prou bé fins que troba el primer pas d'adherència sense mans. A més
a més se li ajunta una cordada que ha decidit rapelar per la nostra
via encara que això representi penjar sis persones en una sola
reunió. Entre pitos i flautes l'Arnau acaba baixant i els veïns
enfadant-se perquè els hi diem que s'esperin...
Tornem
a començar. L'Arnau em passa les cordes i pujo jo cap amunt, sense
problemes fins on ell s'ha encallat. Dos o tres passos d'adherència
als peus, sense mans i alguna regleta ínfima i un seguici de
cantells per arribar a la següent reunió, genial, m'ha encantat.
El
tercer llarg tothom se'l mira però ningú diu res i me'l deixen fer
a mi també. No el trobo més difícil que el primer però sí que hi
ha molts més passos d'equilibri que gaudeixo de valent. Per una
placa ben llisa i no tant tombada com la veïna del Percebe arribo a
la reunió de dalt de tot, on ben assentat veig com escalen els meus
companys.
Per
baixar hem de fer tres ràpels i la senyora corda vermella es porta
molt malament, suposo que per com la vaig plegar l'últim dia. Tres
enredades i desenredades més avall arribem al cotxe on fem l'últim
gran àpat abans de tornar cap a la xafogor de Sabadell. S'han acabat
les vacances!
Enredats (vacances VIII)
per Aleix
Mal Rollo, 6b+ (120 m)
Torre de Marfil, Ampriu.
Ja
tornem a ser per Benasque, com cada any, i tot segueix al mateix lloc
que ho vam deixar. Ajornem els plans inicials per poder-ho fer tot
amb pau i passem el primer dia a la Torre de Marfil, que tot i les
múltiples visites que hi hem fet encara ens reserva un parell de
rutes per fer.
La
primera idea era fer la Chapas Rojas però hi ha una cordada de tres
davant nostre que molt amablement es nega a baixar caminant i no
volem que ens rapelin pel damunt. Cop d'ull al llibre de ressenyes i
canvi ràpid de plans; cap a la dreta a buscar l'esperó entre la
fissura i el diedre de les dues vies que ja hem fet.
S'enlaira
el Miquel solucionant el primer llarg sense massa pressa doncs també
hi ha una cordada pujant per la xemeneia de l'esquerra. Puja sense
posar res entre expansions i de seguida som tots tres a la reunió on
comença la via.
L'Arnau
diu que vol fer l'últim llarg i que faci jo aquest de manera que
surto directe cap al sostret de sobre la reunió. Ho provo un parell
de cops i acabo fent trampa tot i no ser massa complicat i estar ben
assegurat. La resta de la tirada, de gairebé 60 metres, ressegueix
escrupolosament l'afila esperó amb una corrua de parabolts prou
propers com per no patir massa. Se m'acaba la corda tot just arribar
a la reunió de sota l'últim ressalt i no m'ha semblat trobat cap pas de 6b+ en cap moment...
Quan
arriba l'Arnau em renya per haver-me saltat la reunió del 6a de
l'esquerra. Ells pensaven que hi pararia mentre jo pensava que
trobaria una reunió pròpia de la via que fèiem i he acabat
cruspint-me mig marfil jo sol, et dec un llarg!
Els
últims quatre metres els fa el Miquel i en un tres i no res som de
nou al cim. Un muesly, una desgrimpada i tartera avall cap al cotxe,
que a la tarda toca ruta turística per les botigues de muntanya del
poble!
Ressenya:
Com a casa (vacances VI)
per Aleix
Ressalts mixtes a Ardonés
Ampriu, Cerler.
Després d'aquest hivern curt i intens sembla que les coses tornen al seu lloc; la poca neu que ha caigut resta amagada en vessant ombrívoles vora els cims, els ametllers de les valls comencen a florir i l'aigua, que ha restat immòbil durant el seu curt període d'hibernació, recupera el seu estat líquid.
De tot plegat nosaltres,
els habitants cosmopolites d'aquest món, no ens n'adonaríem si no
fos perquè la televisió ens avisa de que ja és primavera a El
Corte Inglés i és hora de treure'ns la roba d'hivern, posar-nos
morenos i deixar que se'ns alteri la sang al ritme de la primavera. O
potser no?
Els primers entrebancs
arriben abans de sortir en forma de llums de cotxe foses, rodes
desinflades, serveis de taxi i préstecs de cargols. Però sobrevivim
i enfilem xino-xano i ben sols a la carretera cap a la porta d'un
tros de paradís que és Benasque. El segons maldecap de la nit ens
impedirà dormir a Senarta i ens fa fer una becaina a Graus a
l'espera que la benzinera decideixi obrir i podem satisfer la set del Sr. Xantia.
I dijous, per fi, arribem
a Benasque, passem de llarg i pugem decidits cap a Cerler direcció a
la vall d'Ardonés a veure com està tot plegat. Els ànims decauen
de seguida al veure la pena que fa l'estació d'esquí amb les seves
llengües de neu artificial dibuixant línies fictícies damunt dels
prats verds, però no perdem l'esperit i arribem fins al final de la
pista des d'on divisem la cascada d'Ardonés i just al damunt,
amagada entre els pins, un tros de la paret de gel a la que ens
dirigim.
Ens costa una mica
arribar-hi, res fora de l'habitual, i un cop allà les nostres
mirades es desvien de la generosa paret de l'altra riba cap a un
entrelligat de gel i roca de més a la dreta. Tocava rascar les eines
i provar això de l'escalada mixta, tot un encert.
Pel costat esquerra m'hi
veig en cor de pujar fins els arbres on poder penjar la corda i
provar els desploms de més enllà així que em carrego de cargols i
friends i cap amunt. Els tros de glaç-mantega el supero sense
problemes fins al petit desplom on un parell de friends a la roca
m'ajuden a decidir tibar de braços i remuntar cap al gel. Graduació,
ni idea... plaer màxim!
L'Arnau puja darrera meu
pel mateix lloc però ja va tot guenyo mirant els desploms de la
dreta on de baixada s'hi deixa la corda preparada per fotre-s'hi de
cap. Ben just toca a terra que ja torna a enfilar cap al regalim
desplomat de gel on arriba sense problemes. Al tram desplomat
explora, tasta, degusta i gaudeix de remenar piolets i grampons entre
fissures pètries com si fos el mes d'agost a Aigüespasses i les
eines fossin les seves pròpies falanges. Es col·loca, puja peus i
clava de nou al gel per sortir cap amunt.
Baixa amb cara de
quinze-anyera enamorada, no cal dir res més. Darrera seu pujo jo a
comprendre l'eufòria, és una passada però realment esgotant. Mai
m'havia passat d'escalar amb piolets i grampons i acabar amb dolor
als braços enlloc dels bessons! Per rematar el dia l'Arnau encara
repeteix més cap a la dreta a buscar més roca i menys gel. Fa cara
de voler-s'hi quedar a viure per sempre més, atrapat entre el gel i
la roca.
Jo prefereixo obrir i
repeteixo la primera línia sense més problemes que l'aigua que raja
arreu i ens avisa que és hora de plegar. Recollim i baixem satisfets
cap al cotxe on ens estavellem de ple contra un Sol criminal. Curiós
venir de picar gel i dinar sense samarreta al Sol...
L'endemà decidim pujar
cap a Llanos de Hospital però no trobem res de profit. Fa moltíssima
calor, el poc gel que veiem es veu bastant precari i l'Arnau es
queixa de dolor al genoll. Passem el dia passejant sota el Sol i ens
resignem a dir adéu al gel. A Benasque, però, ben segur que no
tardarem en tornar-hi...
Tornem cap a casa
satisfets però per acabar de posar la cirereta al pastís, i com ja
estem acostumats a acabar les nostres petites expedicions, el
dissabte ens fotem una senyora calçotada a Granera, enmig d'aquest
altre petit paradís que és Sant Llorenç del Munt.
Quan l'aigua recupera el moviment
per Aleix
Rue 13 del Percebe, 6a (170 m)
Palestras d'Ampriu, Cerler.
El que resultarà l'últim dia d'escalada per Benasque decidim gastar-lo novament a Ampriu, però aquest cop al sector Alucina. Com de costum no matinem gaire i a més a més ens costa molt trobar la via perquè la guia no és gaire precisa i ens estem un bon rato buscant el peu de via fins que, al final, ens convencem que el primer lloc era el correcte!
Avui comença a escalar el Miquel, qui enfila tot cofoi amb el joc de friends i tascons a mà (que no farem servir en cap moment). Resol prou bé el primer llarg, tot i que es pren el seu temps, munta un bon merder de cordes al llaçar una sabina i es mig perd per trobar la reunió. En aquest punt l'Arnau em diu que li fa mandra pujar i que ens esperarà a baix... coses de l'Arnau. Jo recullo tots els trastos i enfilo cap amunt.
El segon llarg em toca a mi; una placa que comença a tombar amb dues fissures paral·leles per acabar superant un sostret cap a la dreta i muntar reunió en un bosc. El Miquel des de la reunió no el veig, però em dóna la sensació que s'hi pixa bastant.
Em miro el tercer llarg, la joia de la via. Des de la reunió cap a la dreta veig la línia de parabolts traçada sobre una placa tombada que fa por de lo llisa que es veu! Em poso mans a la feina i disfruto cadascun dels casi seixanta metres de tirada. És el que esperava. Adherència de mans i de peus sobre regletes minúscules o inexistents a base de passos suaus i delicats, una passada. Em surt tot sencer i el Miquel desmunta el llarg cagant-se en mi i mostrant cara d'incredulitat, fins que arriba a la reunió i em reconeix que "ha passat por" i diu que "sóc el seu heroi", fem uns bons riures a la reunió.
La primera via en cordada amb en Miquel!
Adherència! (Vacances 6)
per Aleix
Torre de Marfil, Ampriu.
L'Arnau ja pot escalar i decidim anar a la Torre de Marfil a fer la via que volíem fer amb el Miquel el dia anterior. Jo vull fer el segon llarg, per tant ell farà el primer i l'últim i el Miquel farà la sortida fins al cim, tots contents!
Aparquem el cotxe al seu lloc i pugem tartera amunt per, de seguida, començar a escalar. S'hi posa l'Arnau amb ganes, que per fi porta tots els ferros penjant de la cintura! Puja a bon ritme xapant un parell de parabolts de la via del costat, un buril rovellat, un friend, un arbre... tot donant una bona lliçó de com passar les cordes. Tot just dóna el temps suficient a en Miquel per contestar la trucada de la naturalesa que ja té la reunió muntada en un balcó enorme i còmode.
Des de la mateixa reunió ja arrenca el diedre fissurat i vertical que caracteritza la segona tirada. Miro amunt i veig més parabolts dels que esperava però tot i així hauré de posar, com a mínim, un reforç entre parabolt i parabolt, sembla que gaudiré.
Començo a pujar i veig que no només tinc la fissura sinó que la banda dreta del diedre ofereix mans, peus i fins i tot una llastra enorme que em fa saltar d'alegria. Vaig fent posant un friend per aquí, un tascó per allà i un bon somriure a la cara perquè és realment una tirada llarga i molt guapa, tant que em sap greu arribar a la reunió i tot.
El següent llarg surt cap a la placa de la dreta i l'Arnau arriba a la reunió sense massa maldecaps, posant un parell de tascons, un friend i fins i tot crec que llaça un arbre. Des de la reunió sortim desencordats cap al collet on l'any passat vaig suar la cansalada per recuperar les cordes encallades del ràpel que vam fer amb en Pau.
Des d'allà el Miquel torna a lligar-se i amb un tres i no res supera la fissura de l'última tirada de la via Pasaba por aquí i munta reunió assentat al terra del cim de la Torre de Marfil. Des d'aquí sortim cap a darrere i baixem xino-xano fins al cotxe.
Ressenya:
El diedre (Vacances 4)
per Aleix
Escalada esportiva
Primer dia a la vall de Benasque.
El cel és ben blau, això pinta bé.
Ens llevem força tard per culpa del sopar de la nit anterior a les tantes de la matinada i decidim anar a explorar algun sector d'esportiva on no haguem anat mai. L'Arnau no pot escalar fins al cap d'uns dies per culpa d'una lesió al canell i amb el Miquel decidim anar cap a Cerler, a escalar a Ampriu.
Acabem en un petit sector on aconseguim combinar la ganduleria amb un V+ i un 6a+ sense massa encant. No és fins que no estem gairebé recollint que no em començo a mirar un 6b que m'acabaré convencent de provar-lo gràcies a l'Arnau. Surt una via força llarga, de placa fins els últims dos metres que em deixa un molt bon regust de boca.
Ni un núvol! (Vacances 1)
per Aleix
Pasaba por aquí, V+ (120m)
Torre de Marfil, Ampriu.
M'aixeco del llit (bé... de la màrfega...) i surto a fora... el cel és gris, però encara no plou. Portem un dia sense escalar. Conseqüentment desperto aquell parell i anem a provar sort a Cerler.
Magnífica via. Primer llarg de fissura bastant equipat. El segon llarg comença per una fissura auto-protegible i la superació d'un petit sostret, per després entrar en una enorme xemeneia amb poques assegurances fixes, però fàcilment auto-protegible amb algun tascó i friend.
A l'últim llarg, i en escassos sis metres de trenta-cinc, recau la bellesa d'aquesta escalada. Una preciosa llastra/fissura de les bones amb tant sols un parell d'expansions, al principi i al final però fàcil d'auto-protegir.
La via es pot acabar de rematar fent un últim llarg de metres que ens porta dalt del cim. Un cop finalitzada l'activitat i en disposició per fer alguna de les vies veïnes... es posa a ploure...
Ressenya:
Tast de gneis (Vacances 4)
per Clemàstecs
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc - Ampriu. Mostrar tots els missatges