Segueix-nos:

Alan Parsons Project, V (105 m)

Torre de Marfil, Ampriu.


Encara tinc present l'olor de garrofa, avançat l'agost, que feia la petita barraca al costat dels ametllers, plena d'eines, canyes, borrasses i escarabats negres. No sé exactament per què, la connexió amb tota la resta és difosa, però si hagués de buscar un epicentre dels meus records d'estiu d'infantesa, seria aquest mateix.


De petit per mi l'estiu era sinònim de córrer tot el dia per fora la masia, trastejant amb qualsevol cosa, baixant barranc avall amb una bicicleta atrotinada, escalant arbres, rebolcant-me entre muntanyes de merda de pollastre i menjant aquelles llesques de pa torrades al foc amb un raig d'oli, sal i dues preses de xocolata. A la tarda em cremava les pestanyes davant d'una pantalla, per partida doble o triple. Altres dies anava al poble a descobrir tot allò que a la ciutat costa més d'arribar.


Tot allò s'ha esvaït i després de gairebé setze anys acabant cada dia d'estiu sota la dutxa, brut i pudent, el rastre que n'ha quedat, guarda encara una mica de la mateixa essència. Els dies acaben igual, fent pudor i llardós, però el terreny per córrer és una mica més gran, els arbres una mica més alts, els barrancs els baixo a peu, ja no dalt de la bici, i les llesques de pa s'han convertit en cerveses.


Tan se val els dies d'estada. Un, dos, tres, cinc o set. La qüestió és agafar la caixa de la cuina, dues màrfegues, un sac lleuger i marxar cap alguna vall Pirinenca. Es dorm sota d'un rústic porxo, damunt de l'herba, al mig del bosc o dins d'uns murs de roca. Es menja com a casa, a vegades millor, tot fet pacientment amb un fogonet de càmping. Es camina més del que s'escala i a vegades es jau més del que es camina.


Particularment no m'importa el què hi vaig a fer. Potser el millor moment i el nou epicentre dels meus records d'estiu és al vespre, cansat per l'activitat prèvia, mentre es fa el sopar. Per cada centímetre que baixa el Sol, una peça d'abric més. A vegades el menjar es cou acompanyat de cerveses, jocs de taula o converses profundes. Si l'endemà hi ha feina a dormir d'hora, en altre cas, el sopar s'allarga fins la matinada.



Ressenya: 


Benasc - Ampriu

Essències d'estiu

Alan Parsons Project, V (105 m)

Torre de Marfil, Ampriu.


Encara tinc present l'olor de garrofa, avançat l'agost, que feia la petita barraca al costat dels ametllers, plena d'eines, canyes, borrasses i escarabats negres. No sé exactament per què, la connexió amb tota la resta és difosa, però si hagués de buscar un epicentre dels meus records d'estiu d'infantesa, seria aquest mateix.


De petit per mi l'estiu era sinònim de córrer tot el dia per fora la masia, trastejant amb qualsevol cosa, baixant barranc avall amb una bicicleta atrotinada, escalant arbres, rebolcant-me entre muntanyes de merda de pollastre i menjant aquelles llesques de pa torrades al foc amb un raig d'oli, sal i dues preses de xocolata. A la tarda em cremava les pestanyes davant d'una pantalla, per partida doble o triple. Altres dies anava al poble a descobrir tot allò que a la ciutat costa més d'arribar.


Tot allò s'ha esvaït i després de gairebé setze anys acabant cada dia d'estiu sota la dutxa, brut i pudent, el rastre que n'ha quedat, guarda encara una mica de la mateixa essència. Els dies acaben igual, fent pudor i llardós, però el terreny per córrer és una mica més gran, els arbres una mica més alts, els barrancs els baixo a peu, ja no dalt de la bici, i les llesques de pa s'han convertit en cerveses.


Tan se val els dies d'estada. Un, dos, tres, cinc o set. La qüestió és agafar la caixa de la cuina, dues màrfegues, un sac lleuger i marxar cap alguna vall Pirinenca. Es dorm sota d'un rústic porxo, damunt de l'herba, al mig del bosc o dins d'uns murs de roca. Es menja com a casa, a vegades millor, tot fet pacientment amb un fogonet de càmping. Es camina més del que s'escala i a vegades es jau més del que es camina.


Particularment no m'importa el què hi vaig a fer. Potser el millor moment i el nou epicentre dels meus records d'estiu és al vespre, cansat per l'activitat prèvia, mentre es fa el sopar. Per cada centímetre que baixa el Sol, una peça d'abric més. A vegades el menjar es cou acompanyat de cerveses, jocs de taula o converses profundes. Si l'endemà hi ha feina a dormir d'hora, en altre cas, el sopar s'allarga fins la matinada.



Ressenya: 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada