El príncep de les maduixes

Cresta d'Espadas-Posets, PD (650 m)

Massís del Posets, Posets.

Feia temps que volia fer aquesta cresta i la sortida popular anual era una bona oportunitat. Els meus amics es fan grans i cada vegada posen menys pegues a les propostes que faig. Accepten de bon grat i sense queixes, i això que el primer dia els vull fer pujar un miler, i bastant escaig, de metres de desnivell positiu. Amb material de bivac evidentment.

Fem nit a Senarta i de bon matí anem cap a Eriste. La nostra excursió començarà des del poble. Hi ha un bus que t'estalvia força estona i pujada, però ja saben que jo de busos i de refugis, si puc evitar-ho, ni amb pintura. Bosc que recorda al d'Estós, passant per la cascada d'Espigantosa, fins al refugi de l'Angel Orús on fem una paradeta per esmorzar/dinar.

El Gerard fa cara de voler-ne més, l'Aleix té una mirada estoica (què significa que no està cansat) i la Marta em mira amb cara de "perquè collons he fet cas aquest tio!". Deixem el refugi enrere, no sense abans posar-nos crema, i posem rumb a l'ibón de Llardaneta on arribem massa tard. No massa tard per l'hora del dia, sinó massa tard per poder triar la ubicació desitjada per dormir.

Un cop instal·lats passem la tarda vora el llac, fent tes, cafès i picant quatre ganyips fins que toca fer el sopar i posar-se dins del sac. Abans posem els grampons a mida. Truita de patates, uns sobres de pasta i una cervesa per pujar la moral. Nit plaent i fresca. Dormirà bé la marta amb el sac d'anar de colònies que ha portat?

Dormo d'una tirada. Amb les primeres llums el vent engega mentre esmorzem i endrecem tota la paradeta. Avui tinc problemes per posar-me les lentilles, però gràcies a l'ajuda dels meus companys i un parell de màrfegues puc finalment posar-me còmodament el dit a l'ull. Sortim abrigats, disposats a menjar-nos el desnivell que queda fins a l'inici de la cresta més ràpid del que podrem.

Arribem al coll del Pavots. Fa un dia de merda. Vent, visibilitat a deu metres i sense el Sol, caloreta no fa. Ens preparem adequadament, menys el Gerard que té calor a les cames, i iniciem la cresta. Tirem una mica enrere per fer el primer tres mil, el Pavots, tornem al coll, i cap a l'altra banda direcció l'Espades. Ens saltem el tres mil que queda fora de la cresta, fa mandra. A partir del primer sub-cim que ens trobem ja hem de fer servir les mans més assíduament, com a mínim jo.

De mica en mica anem fent camí, sense pressa. El cel no s'obre ni un instant i la sensació és estranya; sabem que a banda i banda hi ha un buit immens, però només el podem intuir, no es veu. Abans d'arribar a l'Espadas tenim un dels passos de II+. Dos superior anguniós. Personalment, el pas més incòmode i exposat de tota la cresta. Algun dels agafadors es mou. El no-escalador del grup se'n surt prou bé, la veritat. Seguim sense més complicacions, però amb les mans, fins al cim de l'Espadas.

Ara ens toca baixar. Aquest tros sense ser difícil s'ha de vigilar: fa baixada, la roca no és la millor i en alguns llocs hi ha pedra solta sota els peus. Amb cura i atenció arribem al pas del funambulista. La Marta no s'ho pensa gaire i passa corrents. El Gerard fixa la mirada i passa amb pas ferm. L'Aleix comença amb el cul a terra, s'aixeca i endavant. A mi no m'agrada gens i decideixo no fer el pas funambulista. Jo passo pel pas alternatiu; el del penitent.

Tot seguit hi ha la grimpada de II més llarga que l'anterior. Fàcil, còmode i amb una exposició prou agradable. Un cop a dalt arribem rapidament a la Tuca de la Llardaneta, un altre tres mil. Seguim de baixada i ens trobem la Tuqueta Roya, quart tres mil. Ja veiem la pujada final fins al Posets. Ara ja només cal caminar, així que aprofitem per fer un mos. El dia s'ha obert una mica.

Portavem corda i alguna baga, però no les hem tret pas. Just a l'alçada de la sortida del Jean-Arlaud ens trobem una llengua de neu amb una timba espectacular a sota. Ens posem els grampons i arreglat. M'apropo a la sortida del corredor, també espectacular. La pujada final és molt agradable, i es fa prou bé tenint en compte els metres, les hores i la motxilla.

Cim a rebentar de gent. Quatre fotos, quatre ganyips i comença la part dura de la jornada, la baixada. Primer tram entretingut, seguit per una baixada de grava fins que ens hem de posar els grampons al principi de la Canal Fonda. A la meitat una "penjada" es llença per la canal com si fos un tobogan, i sort en té d'un bon home que l'agafa, literalment al vol, just abans d'estampar-se contra unes roques. Va repetint en veu alta que ella ho tenia tot controlat... en fi.

Jo i el Gerard ens avancem i recollim les andròmines del bivac i ens trobem a l'encreuament. Dinem, suquem els peus al riu i seguim baixant fins al Refugi, on tornem a parar un altre cop. Aquí es comença a notar el cansament i la Marta inicia el seu mantra del dia: Autobús, autobús, autobús. El trajecte es fa llarg i pesat malgrat la bellesa de l'entorn. Per fi arribem a la parada de l'autobús, just a sota de la Cascada d'Espigantosa, on ja hi ha concentrada una munió de gent esperant pacientment la seva arribada.

Passem de llarg i la Marta s'enfada, una mica. Si del refugi aquí el tema era pesat el que queda és inexplicable. A més a més, amb el Gerard, agafem esperançats una drecera que al final ens fa fer més quilòmetres dels que volíem. Finalment arribem al cotxe, literalment morts, però vaja, ja es tracta d'això l'alpinisme extrem i solidari... no?

 

Lo Gall Pinto, 6a (160m)

Roca Viella, Abella de la Conca.

Piru-Caba, IV+ (70m)

Paret de la Figuereta, Collegats.

Chani, V (145m)

Penya-segat de la Falconera, Garraf.

Quimèrica Laxitud, 6a (100m)

Paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai.

Anoréxia, V+ (120 m)

Mallo Colorado, Riglos.

Ja hi tornem a ser, quinze dies després. Petita pausa que hem aprofitat per fer esportiva llarga per Montserrat. Tres dies de festa? Doncs cap a Riglos. Sortim tard i arribem cap a les onze del matí i no tenim nassos de pujar al Firé, que era el nostre objectiu. A més l'última visita ens va enganyar, avui el Sol pica de valent. Així que ens n'anem al Circo de verano a fer la via a l'ombra.

Començo jo per un llarg molt trencat. A la ressenya ja avisen, però és pitjor del que ens pensàvem. Sort que els parabolts estan molt junts, els còdols en general ballen bastant. Volíem empalmar el següent però necessito un reset, així que faig reunió i per l'Aleix. El següent llarg millora, però no és per tirar coets tampoc, potser en part perquè ja anem desconfiats per culpa del primer.

Una mica decebuts, decidim baixar i anar a fer una altra cosa. Si la resta té una roca magnifica... que hi farem! Hem anat una mica a l'aventura sense conèixer el lloc, i com és costum quan venim a Riglos, amb un grapat de cintes i amb simple. Canviem a una reunió que veiem a l'esquerra i l'Aleix s'aventura cap a la incertesa del buit. Per sort arriba a terra (o quasi).

Passem pel cotxe, fem un cafè, mengem una mica, ens posem roba d'estiu i cap a acabar la tarda la Mallo Colorado. Farem alguna veïna de la de l'altra dia per matar el dia amb cantell gros. Triem l'Anoréxia. La calor és sufocant. La via és igual que la Carla sense un parell "d'alejes rigleros". Retroequipada diu la ressenya. Roca boníssima i cantells espectaculars. Llàstima del ràpel de la "sirga" i cordino podrit de la sabina del cim.

Dormim i sopam al mateix lloc que l'altre cop. Aquest cop sense vent i de debò. L'endemà hem decidit anar a fer la xemeneia entre el Firé i la Visera. Ens aixequem relativament d'hora i anem a esmorzar al pàrquing i a fer ús dels lavabos públics que hi ha. Ens equipem i posem rumb cap al peu del Frechín, que són uns deu minuts. Una mica més a la dreta, entre les bardisses, veiem la xemeneia, imponent i molt grossa.

Comença l'Aleix i mentre va posant cintes em va cantant la qualitat de la roca. Superba. La sonoritat del lloc és estranya. De cop sento una pedra que ve de dalt de tot i aviso al meu company. Tots dos ens apropem a la paret. Rebota unes quantes vegades i es fa el silenci. En un tres i no res sento com em passa pel costat i.... pica com una bala contra la meva espatlla. Quin mal que fot. L'Aleix acaba d'arribar a la reunió i desmunta el llarg.

I aquí s'acaba el cap de setmana de tres dies. Ni sang ni res trencat però tots els músculs de l'espatlla contracturats i un gros blau de record. Hi haurem de tornar (amb espatlleres potser!?)