Segueix-nos:

Giraud-Arlaud, IV+ (160m)

Agulla Petita, Amitges.


L'estiu passat va morir menjant castanyes. Una hipotèrmia i una tempesta que em va trencar un dit del peu no em van deixar escalar el que s'havia d'escalar i, per tant, encara s'ha d'escalar.

En fi, que pugem uns dies a buscar bolets. El bosc ja insinua tons de tardor i convida a baixar al conglomerat de Collegats, que segur que trobem algun rovelló a la feixa de la Tànger. Però no. Ens fotem un còctel de motivació maridat amb ganes d'arribar a casa destrossats i ens en anem a matar l'estiu. Lluny, amunt i sols, com més ens agrada. 

Sortim del cotxe amb frontal i arribem a l'Hotel d'Amitges a l'hora d'esmorzar. Pel camí, ningú. Sortint del refu dues parelles resseguint pals grocs i una vuitmilista passejant el fill. No veurem ningú més en tot el dia, genial. 


El camí es desdibuixa i les agulles van guanyant esveltesa mentre intentem no fotre'ns de cap buscant la manera d'arribar al contrafort on comença la via. Avui l'esmorzar baixa bé, total, anem a fer la primera via de la paret, ha de ser fàcil...

A peu de via bufa un aire fred i em conviden a començar. Canal, diedre, xemeneia fins un pitó amb anella de clauer. Esbufecs, motxilla penjant del clauer i més esbufecs. El diedre em xucla i no em deixa passar. La paret de l'esquena s'acaba i no puc fer xemeneia. La llastra per fora és llisa i no arribo a dalt de tot. Esbufecs i més esbufecs. Decideixo deixar el diedre i em llenço literalment a dins d'una fissura de la paret principal. El friend de baix hi va petit i cau pla al fons de la fissura, on estic dret. Sobre el meu cap crec recordar un micro sota uns rocs encastats. Veig un espit amb el que fa estona que somio. No sé ben bé com però surto de la fissura, pujo sobre la llastra i xapo besant la paret com un nàufrag que arriba a terra ferma. IV marca la ressenya.

Des d'aquí tot sembla més fàcil. Pujo per unes grades i vaig fent metres cap a la dreta, fugint de les llamineres reunions brillants i dels seus cants de sirena. La meva reunió és a la dreta del tot, al canvi d'orientació de la paret. Quan arriba l'Arnau, amb les dues motxilles, li surt de l'ànima la pregunta clau de tot plegat: per què has pujat?


Per què he pujat?
La primera resposta és banal i superficial. He pujat perquè hem matinat, hem caminat mil hores i ja era tard per buscar un pla B que no teníem. Però si hi penso bé he pujat per molt més, precisament per aquesta sensació estúpidament agradable que et queda quan ets a dalt.

Aquí em cedeixen amablement la resta de la via. Surto cavalcant, literalment, un seguit de llastres i anar voltant l'agulla cap a la dreta, obviant les evidents línies que surten cap amunt per fissures i diedres amb roca vermella fins trobar un corredor obac i fred per on pujar caminant. El terra és una tartera, les parets són llises, i pujo amb l'esperança de no baixar fent la croqueta. Sota l'enorme bloc encastat excavo un replà per poder-m'ho mirar amb calma. L'espit hi és, però no hi arribo. Poso un tascó que evitarà que rodoli avall però no que em trenqui les cames si me la foto. Estic sol, la corda es perd en la distància, l'Arnau ni em veu ni em sent, ell és al Sol. Faig una fita per enfilar-m'hi però s'enfonsa. Provo de posar els dits on el tascó però desploma. Provo d'entrar sota el roc ncastat però des d'allà no arribo a xapar. Al final faig un entremig, amb A0 del tascó, caço l'espit i amb ell retorno a la vida. Surto al Sol, en un balcó privilegiat amb la millor de les vistes. Reunió!


D'aquí cap amunt és tot més senzill. Només cal vorejar l'agulla, ara cap a l'altra banda, i pujar al cim pel dret des de l'última reunió. Mentre no em toca baixar recupero algo de forces fent un glop, s'obre un parèntesis (...) i arribem a les motxilles. És tard, l'esgotament no em deixa ni menjar i la llarga baixada que ens espera ja se'm comença a fer eterna. Es pon el Sol quan passem pel refu i abans del Sant Maurici ja és de nit. Per sort les motxilles no pesen gaire...

Aigüestortes - St.Maurici/Amitges

Per què has pujat?

Roca Viva, V (310m)

Pic de la Solana de Llauset, Llauset.


A l'estiu tota cuca viu i les ganes de fugir de la calor ens fan fer alguna bajanada de tan en tant. Sortir de casa plovent, creuar tot el país, pasturar un ramat d'ovelles i dormir, literalment, sota un pont va ser la nostra aposta "all-in" a favor de la promesa de que l'endemà sortiria el sol.


I va anar del canto d'un duro però la jugada ens va sortir prou bé tot i que pel que veig a les fotos hi ha neu a les fissures i anàvem molt abrigats!


Llauset

Dirtbags

Esperó de les plaques, 6a (120m)

Agulla de Bachimaña, Panticosa.

Makalu, 6a+ (260m)

Agulla de Bachimaña, Panticosa.

Espolón del Pino, V (260m)

Paret de la Cascada, Panticosa.


Hi ha un raconet dels Pirineus que està flirtejant amb l'abisme de morir d'èxit. Gràcies a la nova guia (gràcies de debò!), a la poca logística que requereix, a l'aparcament a peu de via, a l'homogènia facilitat dels itineraris i a l'abundància d'expansions. Morirà d'èxit quan hi surtin un parell de sectors d'esportiva més, però mentrestant ens permet gaudir de l'escalada als Pirineus. Escalada descafeïnada, amb sacarina i llet de soja. 

Crítica amb plena consciència de que si no fos així no hi hauriem escalat tant. Però és que és tan fàcil passar-hi un moment el dia de descans, el dia d'arribar, el de marxar o un dia tonto qualsevol que les acabarem tatxant totes... 


Valle de Tena

Panticosa

Canal indeterminada,  PD ( ? m)

Pic de la Dona, Vallter.

Després d'una temporada en blanc, per fi anem a fer de les nostres. Vallter, ple de neu, ple de gent, amb els esquís els peus, dos piolets i un termo de tè calent. Avui haurem d'anar veloços; ja es veu la negror cap a França. Al Coll del Mantet el dia ja m'avisa: baixo primer, faig un gir a la dreta, un a l'esquerra i patapam, llisco uns metres avall per neu molt dura. La negror s'apropa, però seguim fins als peus dels corredors del Pic de la Dona. Tota la carena està ventada i els corredors semblen pelats de dalt, per tant fem un tè mentre busquem l'alternativa. Al final ens animem i comencem a obrir traça per una canal ampla, de les de baixada, amb poca inclinació.

 


 

Pugem contents, gaudint que els peus s'enfonsin entre un pam ben bo, omplint els pulmons d'aire fred pas rere pas. No ho recordava tan cansat. La negror continua apropant-se. Tot i que la canal és molt fàcil, fem un flanqueig a mà esquerra i ens situem per sobre d'on és millor no caure. De sobte el tou de neu es converteix en dos dits de neu pols amb una tartera de pedres redoladores a sota. El gaudi es converteix en un patiment. Anem pujant amb el cul molt "apretat", no s'enganxa res enlloc, ni grampons ni piolets, res de res. Per si no fos prou, la meva ment em porta cap a un pedrot, on m'enfilo per sentir-me segur. I sí, hi estic segur, però no hi ha nassos de sortir-ne. M'hi encallo una estona.


 

Amb molta pena, poca glòria i força estona després, arribem a dalt. Seguim per la carena. La negror ja la tenim a sobre i el vent bufa fort. Jo tinc els bessons tan contracturats que em fan mal al caminar. L'Aleix de tant en tant, es deixa caure de genolls i exclama: "Rampa!". La visibilitat cada vegada és pitjor, encara fa més vent i tenim pressa per arribar a la pala de baixada. Allà ens calmem, perquè fins al cotxe només hi ha una línia evident per on deixar-se lliscar. Però això encara no s'ha acabat. Baixada gelada, amb caiguda i les cames que ja no responen. Arribem al cotxe destrossat. Un gran principi de temporada de canals.



Alpinisme Esquí Ulldeter

Començar massa d'hora.

Evident, V (220m)

Tuc de Tumeneia.


Sortir del cotxe entre aplaudiments, encara que no siguin per tu, és un luxe. Com també és un luxe que et portin el del cinc. El que no és tan luxe és el que pesa la motxilla, anem armats fins les dents i aquesta vegada la neu no ens farà canviar de plans.

La pujada se'ns fa llarga. Sortim del cotxe a l'hora de dinar del dissabte i arribem a peu de paret a l'hora d'esmorzar del diumenge. Suposo que ens hem perdut o potser hem estat donant voltes sota les estrelles, qui sap.


Tenia moltes ganes de tornar a escalar als Pirineus i no podríem haver escollit millor via. Sobre el paper molts llargs de quart i algun parabolt. Sobre el granit algun quart que cinqueja (segon i cinquè) i les expansions que només indiquen el camí a seguir.

Camí a seguir redundantment evident. M'enlairo del fons d'una fangosa rimaia i abans d'arribar al primer bolt ja em sento en la meva salsa. A més la segona part del primer llarg t'obliga a fer twerking enfora amb les mans en una llastra i les primeres adherències del dia, per anar agafant ritme.


L'inici del segon és una cabronada però te'n vas oblidant a mida que segueixes amunt fent passos de ninja amb el seguro allà baix, però vaig bé, em sento bé, sóc on volia. 

La tercera és l'encant de la via, una tirada cinc estrelles de les millors que hem tocat en aquest grau. Llàstima que es fa curt i quan te n'adones estem esmorzant al jardí de sota l'últim llarg.


Allau de dubtes influenciats pel saber que cap a la dreta hi ha una sortida gratuïta. Em faig el valent i cap amunt. Dos micros clavats a la molsa per superar el pas i una tirada de tràmit per fer cim. 

La baixada ja la coneixem i la temporada que comença ara també, som-hi! 

Aigüestortes - Restanca

Evidentment

Normal, V- (110 m)

Aguja Roja, Riglos.

Los Kilos te sientan bien, V+ (135 m)

Mallo Colorado, Riglos.

Quinta Chimenea, 6b (185 m)

Frechín-Visera, Riglos.


Tres amb tres dies de pont amb sostre, piscina, dutxes i còdols, molts còdols. Arribem a la tarda i passem de llarg. Anem a Agüero a plantar la tenda. El tercer no hi ha estat mai a Riglos, només n'ha sentit a parlar. Tot i que al principi no li fa gaire gràcia no veure-ho de prop, amb el Mallos petits d'Agüero ja al·lucina cogombres. Totalment comprensible després de 15 anys en un país humit, fred, fosc i pla.



El primer dia per no cansar-nos en accés, i no sense anar a fer el típic tour pel poble, ens dirigim a l'Aguja Roja a fer la normal. Hi trobem cua, però arribem primers. La via no està gens malament, però a riglos hi ha roca bastant més bona que aquesta. Tirades no gaire díficils, amb algun còdol a controlar i Sirgas per rapelar. Via a l'ombra quan hi entrem, que no és gaire d'hora i fins passada la tarda.

 


El segon dia trobem cua, aquest cop si que davant nostre, a la via que volíem fer. L'any passat ja em va caure una pedra a sobre i vaig haver d'abandonar al mateix lloc. Si em punxen no em treuen sang i després d'unes quantes pedres, marxem a fer una altra cosa. Caminem fins al Colorado i en fem una altra per la col·lecció. D'aquestes bolts, roca boníssima, fàcil i de pur gaudi. Sense fer força. El nouvingut al·lucina amb el ràpel.


 

El tercer dia, ara sí, no me n'escapo. Em toca pujar escagarrinat tota la jornada a cada soroll que sento, ocell que veig, i evidentment, un esglai a cada pedra. Pensava que amb els metres em relaxaria, però tot just ben el contrari. Via equipadíssima, amb roca "podria estar millor, sense els bolts faria por". Generalment els cantells són generosos i fàcils de trobar. Últim llarg boníssim i espectacular.



I què dir d'això de dormir amb sostre, piscina i dutxa? Doncs que no està tan malament, però on hi hagi una bona àrea de servei, amb una brisa suau i el dringar de les fulles dels arbres, ja es poden confitar la resta!

Riglos

Còdols grossos