Segueix-nos:

Evident, V (220m)

Tuc de Tumeneia.


Sortir del cotxe entre aplaudiments, encara que no siguin per tu, és un luxe. Com també és un luxe que et portin el del cinc. El que no és tan luxe és el que pesa la motxilla, anem armats fins les dents i aquesta vegada la neu no ens farà canviar de plans.

La pujada se'ns fa llarga. Sortim del cotxe a l'hora de dinar del dissabte i arribem a peu de paret a l'hora d'esmorzar del diumenge. Suposo que ens hem perdut o potser hem estat donant voltes sota les estrelles, qui sap.


Tenia moltes ganes de tornar a escalar als Pirineus i no podríem haver escollit millor via. Sobre el paper molts llargs de quart i algun parabolt. Sobre el granit algun quart que cinqueja (segon i cinquè) i les expansions que només indiquen el camí a seguir.

Camí a seguir redundantment evident. M'enlairo del fons d'una fangosa rimaia i abans d'arribar al primer bolt ja em sento en la meva salsa. A més la segona part del primer llarg t'obliga a fer twerking enfora amb les mans en una llastra i les primeres adherències del dia, per anar agafant ritme.


L'inici del segon és una cabronada però te'n vas oblidant a mida que segueixes amunt fent passos de ninja amb el seguro allà baix, però vaig bé, em sento bé, sóc on volia. 

La tercera és l'encant de la via, una tirada cinc estrelles de les millors que hem tocat en aquest grau. Llàstima que es fa curt i quan te n'adones estem esmorzant al jardí de sota l'últim llarg.


Allau de dubtes influenciats pel saber que cap a la dreta hi ha una sortida gratuïta. Em faig el valent i cap amunt. Dos micros clavats a la molsa per superar el pas i una tirada de tràmit per fer cim. 

La baixada ja la coneixem i la temporada que comença ara també, som-hi! 

Evidentment

Normal, V- (110 m)

Aguja Roja, Riglos.

Los Kilos te sientan bien, V+ (135 m)

Mallo Colorado, Riglos.

Quinta Chimenea, 6b (185 m)

Frechín-Visera, Riglos.


Tres amb tres dies de pont amb sostre, piscina, dutxes i còdols, molts còdols. Arribem a la tarda i passem de llarg. Anem a Agüero a plantar la tenda. El tercer no hi ha estat mai a Riglos, només n'ha sentit a parlar. Tot i que al principi no li fa gaire gràcia no veure-ho de prop, amb el Mallos petits d'Agüero ja al·lucina cogombres. Totalment comprensible després de 15 anys en un país humit, fred, fosc i pla.



El primer dia per no cansar-nos en accés, i no sense anar a fer el típic tour pel poble, ens dirigim a l'Aguja Roja a fer la normal. Hi trobem cua, però arribem primers. La via no està gens malament, però a riglos hi ha roca bastant més bona que aquesta. Tirades no gaire díficils, amb algun còdol a controlar i Sirgas per rapelar. Via a l'ombra quan hi entrem, que no és gaire d'hora i fins passada la tarda.


 

El segon dia trobem cua, aquest cop si que davant nostre, a la via que volíem fer. L'any passat ja em va caure una pedra a sobre i vaig haver d'abandonar al mateix lloc. Si em punxen no em treuen sang i després d'unes quantes pedres, marxem a fer una altra cosa. Caminem fins al Colorado i en fem una altra per la col·lecció. D'aquestes bolts, roca boníssima, fàcil i de pur gaudi. Sense fer força. El nouvingut al·lucina amb el ràpel.

 

El tercer dia, ara sí, no me n'escapo. Em toca pujar escagarrinat tota la jornada a cada soroll que sento, ocell que veig, i evidentment, un esglai a cada pedra. Pensava que amb els metres em relaxaria, però tot just ben el contrari. Via equipadíssima, amb roca "podria estar millor, sense els bolts faria por". Generalment els cantells són generosos i fàcils de trobar. Últim llarg boníssim i espectacular.


 

I què dir d'això de dormir amb sostre, piscina i dutxa? Doncs que no està tan malament, però on hi hagi una bona àrea de servei, amb una brisa suau i el dringar de les fulles dels arbres, ja es poden confitar la resta!

Còdols grossos

Montsiciana, 6a (160m)

Paret dels sostres, Àger.

Blues del gamarús, 6a (80m)

Agulla de l'embut, Àger.

El tercer hombre, 6a+/Ae (270m)

Cap del ras, Àger.



És dilluns, dia laborable. El confinament de caps de setmana ja ho té això. "No em deixeu escalar els caps de setmana? Doncs cap problema, escalo els dilluns". Tercera escapada en dia feiner d'aquest mes. De fet, l'única cosa que provoca tanta restricció és fer involucionar el nostre "fanatisme" cap als inicis, quan el que importava no era el què, ni el com, ni el quan, sinó tan sols ser-hi. Tardes al Prohibitivo, recuperant aquella poca força esportiva que havíem tingut temps enrere. Redescobrint la Mola i els seus racons, com quan començàvem. Escapant-nos sense manies cap a la roca sota qualsevol excusa possible.



El primer dia de secà, dilluns, ens plantem a la paret dels sostres i fem la Montsiciana. A destacar el tercer llarg i quart llarg; adherència grisa-calcaria. El tercer és una rampa amb passos sense mans on entre bolt i bolt no s'hi val a badar. Recomanable fer de segon si només sabem escalar coses on hi hagi "bones" mans. El quart, una placa fina fina i espectacular amb passets precisos de presa petita. 

 


Com que no hem escalat prou (de rampes sí per això), de camí cap al cotxe, ens aturem a fer una altra via a la Paret de l'embut. Al llibre de referència tenen moltes estrelles aquestes vies i això que són curtetes. Primer llarg de grades sense pena ni glòria. Queden dos llargs i de moment tampoc n'hi ha per tant. El segon tram comença fort, déu ni do quin V+. Sense descans fins a un sostre i seguit d'un flanqueig a la dreta fina  ala reunió, i tot això recollint totes les estrelles de la via en un sol llarg. L'últim un tràmit fàcil, però prou bo per acabar.

 


Al cap de no gaires dies hi tornem. Aquesta vegada anem cap a la Tercer hombre, acompanyats. Via que no deixa descansar en cap moment. Entrem fent un metres fàcils sota el que ja s'intueix que costarà. Dues panxetes de fer força amb assegurances properes i en bon estat, però antigues. Placa fissura per continuar fins a terreny més ajagut i un últim tram per no badar, rematant-ho amb una petita selva fins a la feixa. Després d'algun petit incident sense conseqüències, a la feixa, m'equivoco i surto per la Redrum, cosa que més amunt, la veritat, és que agrairem veient l'Ae que ens tocava. Fi de festa pel pas clàssic de bavaresa de 6a talladora de la via més famosa d'Àger(?).

Bona setmana abans de tornar a fer un intensiu de conglomerat esportiu al costat de casa!


Calcari de secà

Senglar Eixerit, 6b (75m)

Placa Tòtem, Montserrat.

Havana Club, 6c+ (140m)

La Pastereta, Montserrat.

Abierto hasta el atardecer, 6a (90m)

Serrat d'en Muntaner, Montserrat.




Primavera a ca la Montse després d'una eternitat confinats a Sant Llorenç.
Primavera per recollir a Montserrat els fruits plantats a la Mola.
Primavera esquivant pluges i tractors. 
Primavera amb la mirada posada sempre més enllà.
Fins que la primavera és massa calorosa i ens fa marxar.
Primavera fins la tardor. 


Primavera

Cresta d'Espadas-Posets, PD (650 m)

Massís del Posets, Posets.

 

Feia temps que volia fer aquesta cresta i la sortida popular anual era una bona oportunitat. Els meus amics es fan grans i cada vegada posen menys pegues a les propostes que faig. Accepten de bon grat i sense queixes, i això que el primer dia els vull fer pujar un miler, i bastant escaig, de metres de desnivell positiu. Amb material de bivac evidentment.

 


Fem nit a Senarta i de bon matí anem cap a Eriste. La nostra excursió començarà des del poble. Hi ha un bus que t'estalvia força estona i pujada, però ja saben que jo de busos i de refugis, si puc evitar-ho, ni amb pintura. Bosc que recorda al d'Estós, passant per la cascada d'Espigantosa, fins al refugi de l'Angel Orús on fem una paradeta per esmorzar/dinar.

 


 

El Gerard fa cara de voler-ne més, l'Aleix té una mirada estoica (què significa que no està cansat) i la Marta em mira amb cara de "perquè collons he fet cas aquest tio!". Deixem el refugi enrere, no sense abans posar-nos crema, i posem rumb a l'ibón de Llardaneta on arribem massa tard. No massa tard per l'hora del dia, sinó massa tard per poder triar la ubicació desitjada per dormir.

 


 

Un cop instal·lats passem la tarda vora el llac, fent tes, cafès i picant quatre ganyips fins que toca fer el sopar i posar-se dins del sac. Abans posem els grampons a mida. Truita de patates, uns sobres de pasta i una cervesa per pujar la moral. Nit plaent i fresca. Dormirà bé la marta amb el sac d'anar de colònies que ha portat?


 

Dormo d'una tirada. Amb les primeres llums el vent engega mentre esmorzem i endrecem tota la paradeta. Avui tinc problemes per posar-me les lentilles, però gràcies a l'ajuda dels meus companys i un parell de màrfegues puc finalment posar-me còmodament el dit a l'ull. Sortim abrigats, disposats a menjar-nos el desnivell que queda fins a l'inici de la cresta més ràpid del que podrem.

 


 

Arribem al coll del Pavots. Fa un dia de merda. Vent, visibilitat a deu metres i sense el Sol, caloreta no fa. Ens preparem adequadament, menys el Gerard que té calor a les cames, i iniciem la cresta. Tirem una mica enrere per fer el primer tres mil, el Pavots, tornem al coll, i cap a l'altra banda direcció l'Espades. Ens saltem el tres mil que queda fora de la cresta, fa mandra. A partir del primer sub-cim que ens trobem ja hem de fer servir les mans més assíduament, com a mínim jo.

 


 

De mica en mica anem fent camí, sense pressa. El cel no s'obre ni un instant i la sensació és estranya; sabem que a banda i banda hi ha un buit immens, però només el podem intuir, no es veu. Abans d'arribar a l'Espadas tenim un dels passos de II+. Dos superior anguniós. Personalment, el pas més incòmode i exposat de tota la cresta. Algun dels agafadors es mou. El no-escalador del grup se'n surt prou bé, la veritat. Seguim sense més complicacions, però amb les mans, fins al cim de l'Espadas.

 


 

Ara ens toca baixar. Aquest tros sense ser difícil s'ha de vigilar: fa baixada, la roca no és la millor i en alguns llocs hi ha pedra solta sota els peus. Amb cura i atenció arribem al pas del funambulista. La Marta no s'ho pensa gaire i passa corrents. El Gerard fixa la mirada i passa amb pas ferm. L'Aleix comença amb el cul a terra, s'aixeca i endavant. A mi no m'agrada gens i decideixo no fer el pas funambulista. Jo passo pel pas alternatiu; el del penitent.

 


 

Tot seguit hi ha la grimpada de II més llarga que l'anterior. Fàcil, còmode i amb una exposició prou agradable. Un cop a dalt arribem rapidament a la Tuca de la Llardaneta, un altre tres mil. Seguim de baixada i ens trobem la Tuqueta Roya, quart tres mil. Ja veiem la pujada final fins al Posets. Ara ja només cal caminar, així que aprofitem per fer un mos. El dia s'ha obert una mica.



 

Portavem corda i alguna baga, però no les hem tret pas. Just a l'alçada de la sortida del Jean-Arlaud ens trobem una llengua de neu amb una timba espectacular a sota. Ens posem els grampons i arreglat. M'apropo a la sortida del corredor, també espectacular. La pujada final és molt agradable, i es fa prou bé tenint en compte els metres, les hores i la motxilla.

 


 

Cim a rebentar de gent. Quatre fotos, quatre ganyips i comença la part dura de la jornada, la baixada. Primer tram entretingut, seguit per una baixada de grava fins que ens hem de posar els grampons al principi de la Canal Fonda. A la meitat una "penjada" es llença per la canal com si fos un tobogan, i sort en té d'un bon home que l'agafa, literalment al vol, just abans d'estampar-se contra unes roques. Va repetint en veu alta que ella ho tenia tot controlat... en fi.

 


 

Jo i el Gerard ens avancem i recollim les andròmines del bivac i ens trobem a l'encreuament. Dinem, suquem els peus al riu i seguim baixant fins al Refugi, on tornem a parar un altre cop. Aquí es comença a notar el cansament i la Marta inicia el seu mantra del dia: Autobús, autobús, autobús. El trajecte es fa llarg i pesat malgrat la bellesa de l'entorn. Per fi arribem a la parada de l'autobús, just a sota de la Cascada d'Espigantosa, on ja hi ha concentrada una munió de gent esperant pacientment la seva arribada.

 


 

Passem de llarg i la Marta s'enfada, una mica. Si del refugi aquí el tema era pesat el que queda és inexplicable. A més a més, amb el Gerard, agafem esperançats una drecera que al final ens fa fer més quilòmetres dels que volíem. Finalment arribem al cotxe, literalment morts, però vaja, ja es tracta d'això l'alpinisme extrem i solidari... no?

 

 
(estiu del 2020)

De tres en tres

Lo Gall Pinto, 6a (160m)

Roca Viella, Abella de la Conca.


Tota la vida pujant i baixant els tres quilòmetres de línia recta que d'Isona surten cap Abella, caminant o amb bici, explorant camins per la conca cap als estanys de Basturs o fins Orcau. Tota la vida buscant bolets per boscos d'alzina, remullant els picarols al Foradot o fotent llet al te més enllà amb l'equipador de la zona (i jo sense saber ni què era l'escalada), i mai havia escalat a la Conca. Una única incursió a Comiols, un dia d'esportiva remullada a Abella, dos intents frustrats d'arribar a Sant Corneli i poca cosa més.


Algú em podria haver dit de jove que podria haver dut una corda a la motxilla i anar a escalar en bici des de casa, no? En fi, un plaer creuar la frontera natural del Montsec i endinsar-se a la Conca amb aquella olor de porc que la caracteritza.


Acabem a Abella de rebot, triem via sense haver mirat mai res al respecte i els dos creiem que l'hem encertat força. Love climbing intercalat amb algun flotant i amb un flanqueig a mitja via són ingredients suficients per pagar la visita, tornarem!


La Conca