El príncep de les maduixes

Roca Viva, V (310m)

Pic de la Solana de Llauset, Llauset.

Esperó de les plaques, 6a (120m)

Agulla de Bachimaña, Panticosa.

Canal indeterminada,  PD ( ? m)

Pic de la Dona, Vallter.

Després d'una temporada en blanc, per fi anem a fer de les nostres. Vallter, ple de neu, ple de gent, amb els esquís els peus, dos piolets i un termo de tè calent. Avui haurem d'anar veloços; ja es veu la negror cap a França. Al Coll del Mantet el dia ja m'avisa: baixo primer, faig un gir a la dreta, un a l'esquerra i patapam, llisco uns metres avall per neu molt dura. La negror s'apropa, però seguim fins als peus dels corredors del Pic de la Dona. Tota la carena està ventada i els corredors semblen pelats de dalt, per tant fem un tè mentre busquem l'alternativa. Al final ens animem i comencem a obrir traça per una canal ampla, de les de baixada, amb poca inclinació.

 

 

Pugem contents, gaudint que els peus s'enfonsin entre un pam ben bo, omplint els pulmons d'aire fred pas rere pas. No ho recordava tan cansat. La negror continua apropant-se. Tot i que la canal és molt fàcil, fem un flanqueig a mà esquerra i ens situem per sobre d'on és millor no caure. De sobte el tou de neu es converteix en dos dits de neu pols amb una tartera de pedres redoladores a sota. El gaudi es converteix en un patiment. Anem pujant amb el cul molt "apretat", no s'enganxa res enlloc, ni grampons ni piolets, res de res. Per si no fos prou, la meva ment em porta cap a un pedrot, on m'enfilo per sentir-me segur. I sí, hi estic segur, però no hi ha nassos de sortir-ne. M'hi encallo una estona.

 

Amb molta pena, poca glòria i força estona després, arribem a dalt. Seguim per la carena. La negror ja la tenim a sobre i el vent bufa fort. Jo tinc els bessons tan contracturats que em fan mal al caminar. L'Aleix de tant en tant, es deixa caure de genolls i exclama: "Rampa!". La visibilitat cada vegada és pitjor, encara fa més vent i tenim pressa per arribar a la pala de baixada. Allà ens calmem, perquè fins al cotxe només hi ha una línia evident per on deixar-se lliscar. Però això encara no s'ha acabat. Baixada gelada, amb caiguda i les cames que ja no responen. Arribem al cotxe destrossat. Un gran principi de temporada de canals.

Evident, V (220m)

Tuc de Tumeneia.

Normal, V- (110 m)

Aguja Roja, Riglos.

Los Kilos te sientan bien, V+ (135 m)

Mallo Colorado, Riglos.

Quinta Chimenea, 6b (185 m)

Frechín-Visera, Riglos.

Tres amb tres dies de pont amb sostre, piscina, dutxes i còdols, molts còdols. Arribem a la tarda i passem de llarg. Anem a Agüero a plantar la tenda. El tercer no hi ha estat mai a Riglos, només n'ha sentit a parlar. Tot i que al principi no li fa gaire gràcia no veure-ho de prop, amb el Mallos petits d'Agüero ja al·lucina cogombres. Totalment comprensible després de 15 anys en un país humit, fred, fosc i pla.

El primer dia per no cansar-nos en accés, i no sense anar a fer el típic tour pel poble, ens dirigim a l'Aguja Roja a fer la normal. Hi trobem cua, però arribem primers. La via no està gens malament, però a riglos hi ha roca bastant més bona que aquesta. Tirades no gaire díficils, amb algun còdol a controlar i Sirgas per rapelar. Via a l'ombra quan hi entrem, que no és gaire d'hora i fins passada la tarda.

 

El segon dia trobem cua, aquest cop si que davant nostre, a la via que volíem fer. L'any passat ja em va caure una pedra a sobre i vaig haver d'abandonar al mateix lloc. Si em punxen no em treuen sang i després d'unes quantes pedres, marxem a fer una altra cosa. Caminem fins al Colorado i en fem una altra per la col·lecció. D'aquestes bolts, roca boníssima, fàcil i de pur gaudi. Sense fer força. El nouvingut al·lucina amb el ràpel.

 

El tercer dia, ara sí, no me n'escapo. Em toca pujar escagarrinat tota la jornada a cada soroll que sento, ocell que veig, i evidentment, un esglai a cada pedra. Pensava que amb els metres em relaxaria, però tot just ben el contrari. Via equipadíssima, amb roca "podria estar millor, sense els bolts faria por". Generalment els cantells són generosos i fàcils de trobar. Últim llarg boníssim i espectacular.

 

I què dir d'això de dormir amb sostre, piscina i dutxa? Doncs que no està tan malament, però on hi hagi una bona àrea de servei, amb una brisa suau i el dringar de les fulles dels arbres, ja es poden confitar la resta!

Montsiciana, 6a (160m)

Paret dels sostres, Àger.

Blues del gamarús, 6a (80m)

Agulla de l'embut, Àger.

El tercer hombre, 6a+/Ae (270m)

Cap del ras, Àger.

És dilluns, dia laborable. El confinament de caps de setmana ja ho té això. "No em deixeu escalar els caps de setmana? Doncs cap problema, escalo els dilluns". Tercera escapada en dia feiner d'aquest mes. De fet, l'única cosa que provoca tanta restricció és fer involucionar el nostre "fanatisme" cap als inicis, quan el que importava no era el què, ni el com, ni el quan, sinó tan sols ser-hi. Tardes al Prohibitivo, recuperant aquella poca força esportiva que havíem tingut temps enrere. Redescobrint la Mola i els seus racons, com quan començàvem. Escapant-nos sense manies cap a la roca sota qualsevol excusa possible.

El primer dia de secà, dilluns, ens plantem a la paret dels sostres i fem la Montsiciana. A destacar el tercer llarg i quart llarg; adherència grisa-calcaria. El tercer és una rampa amb passos sense mans on entre bolt i bolt no s'hi val a badar. Recomanable fer de segon si només sabem escalar coses on hi hagi "bones" mans. El quart, una placa fina fina i espectacular amb passets precisos de presa petita. 

 

Com que no hem escalat prou (de rampes sí per això), de camí cap al cotxe, ens aturem a fer una altra via a la Paret de l'embut. Al llibre de referència tenen moltes estrelles aquestes vies i això que són curtetes. Primer llarg de grades sense pena ni glòria. Queden dos llargs i de moment tampoc n'hi ha per tant. El segon tram comença fort, déu ni do quin V+. Sense descans fins a un sostre i seguit d'un flanqueig a la dreta fina  ala reunió, i tot això recollint totes les estrelles de la via en un sol llarg. L'últim un tràmit fàcil, però prou bo per acabar.

 

Al cap de no gaires dies hi tornem. Aquesta vegada anem cap a la Tercer hombre, acompanyats. Via que no deixa descansar en cap moment. Entrem fent un metres fàcils sota el que ja s'intueix que costarà. Dues panxetes de fer força amb assegurances properes i en bon estat, però antigues. Placa fissura per continuar fins a terreny més ajagut i un últim tram per no badar, rematant-ho amb una petita selva fins a la feixa. Després d'algun petit incident sense conseqüències, a la feixa, m'equivoco i surto per la Redrum, cosa que més amunt, la veritat, és que agrairem veient l'Ae que ens tocava. Fi de festa pel pas clàssic de bavaresa de 6a talladora de la via més famosa d'Àger(?).

Bona setmana abans de tornar a fer un intensiu de conglomerat esportiu al costat de casa!