Segueix-nos:

Roca Viva, V (310m)

Pic de la Solana de Llauset, Llauset.


A l'estiu tota cuca viu i les ganes de fugir de la calor ens fan fer alguna bajanada de tan en tant. Sortir de casa plovent, creuar tot el país, pasturar un ramat d'ovelles i dormir, literalment, sota un pont va ser la nostra aposta "all-in" a favor de la promesa de que l'endemà sortiria el sol.


I va anar del canto d'un duro però la jugada ens va sortir prou bé tot i que pel que veig a les fotos hi ha neu a les fissures i anàvem molt abrigats!


Dirtbags

Esperó de les plaques, 6a (120m)

Agulla de Bachimaña, Panticosa.

Makalu, 6a+ (260m)

Agulla de Bachimaña, Panticosa.

Espolón del Pino, V (260m)

Paret de la Cascada, Panticosa.


Hi ha un raconet dels Pirineus que està flirtejant amb l'abisme de morir d'èxit. Gràcies a la nova guia (gràcies de debò!), a la poca logística que requereix, a l'aparcament a peu de via, a l'homogènia facilitat dels itineraris i a l'abundància d'expansions. Morirà d'èxit quan hi surtin un parell de sectors d'esportiva més, però mentrestant ens permet gaudir de l'escalada als Pirineus. Escalada descafeïnada, amb sacarina i llet de soja. 

Crítica amb plena consciència de que si no fos així no hi hauriem escalat tant. Però és que és tan fàcil passar-hi un moment el dia de descans, el dia d'arribar, el de marxar o un dia tonto qualsevol que les acabarem tatxant totes... 


Panticosa

Canal indeterminada,  PD ( ? m)

Pic de la Dona, Vallter.

Després d'una temporada en blanc, per fi anem a fer de les nostres. Vallter, ple de neu, ple de gent, amb els esquís els peus, dos piolets i un termo de calent. Avui haurem d'anar veloços; ja es veu la negror cap a França. Al Coll del Mantet el dia ja m'avisa: baixo primer, faig un gir a la dreta, un a l'esquerra i patapam, llisco uns metres avall per neu molt dura. La negror s'apropa, però seguim fins als peus dels corredors del Pic de la Dona. Tota la carena està ventada i els corredors semblen pelats de dalt, per tant fem un mentre busquem l'alternativa. Al final ens animem i comencem a obrir traça per una canal ampla, de les de baixada, amb poca inclinació.

 


 

Pugem contents, gaudint que els peus s'enfonsin entre un pam ben bo, omplint els pulmons d'aire fred pas rere pas. No ho recordava tan cansat. La negror continua apropant-se. Tot i que la canal és molt fàcil, fem un flanqueig a mà esquerra i ens situem per sobre d'on és millor no caure. De sobte el tou de neu es converteix en dos dits de neu pols amb una tartera de pedres redoladores a sota. El gaudi es converteix en un patiment. Anem pujant amb el cul molt "apretat", no s'enganxa res enlloc, ni grampons ni piolets, res de res. Per si no fos prou, la meva ment em porta cap a un pedrot, on m'enfilo per sentir-me segur. I sí, hi estic segur, però no hi ha nassos de sortir-ne. M'hi encallo una estona.


 

Amb molta pena, poca glòria i força estona després, arribem a dalt. Seguim per la carena. La negror ja la tenim a sobre i el vent bufa fort. Jo tinc els bessons tan contracturats que em fan mal al caminar. L'Aleix de tant en tant, es deixa caure de genolls i exclama: "Rampa!". La visibilitat cada vegada és pitjor, encara fa més vent i tenim pressa per arribar a la pala de baixada. Allà ens calmem, perquè fins al cotxe només hi ha una línia evident per on deixar-se lliscar. Però això encara no s'ha acabat. Baixada gelada, amb caiguda i les cames que ja no responen. Arribem al cotxe destrossat. Un gran principi de temporada de canals.



Començar massa d'hora.

Evident, V (220m)

Tuc de Tumeneia.


Sortir del cotxe entre aplaudiments, encara que no siguin per tu, és un luxe. Com també és un luxe que et portin el del cinc. El que no és tan luxe és el que pesa la motxilla, anem armats fins les dents i aquesta vegada la neu no ens farà canviar de plans.

La pujada se'ns fa llarga. Sortim del cotxe a l'hora de dinar del dissabte i arribem a peu de paret a l'hora d'esmorzar del diumenge. Suposo que ens hem perdut o potser hem estat donant voltes sota les estrelles, qui sap.


Tenia moltes ganes de tornar a escalar als Pirineus i no podríem haver escollit millor via. Sobre el paper molts llargs de quart i algun parabolt. Sobre el granit algun quart que cinqueja (segon i cinquè) i les expansions que només indiquen el camí a seguir.

Camí a seguir redundantment evident. M'enlairo del fons d'una fangosa rimaia i abans d'arribar al primer bolt ja em sento en la meva salsa. A més la segona part del primer llarg t'obliga a fer twerking enfora amb les mans en una llastra i les primeres adherències del dia, per anar agafant ritme.


L'inici del segon és una cabronada però te'n vas oblidant a mida que segueixes amunt fent passos de ninja amb el seguro allà baix, però vaig bé, em sento bé, sóc on volia. 

La tercera és l'encant de la via, una tirada cinc estrelles de les millors que hem tocat en aquest grau. Llàstima que es fa curt i quan te n'adones estem esmorzant al jardí de sota l'últim llarg.


Allau de dubtes influenciats pel saber que cap a la dreta hi ha una sortida gratuïta. Em faig el valent i cap amunt. Dos micros clavats a la molsa per superar el pas i una tirada de tràmit per fer cim. 

La baixada ja la coneixem i la temporada que comença ara també, som-hi! 

Evidentment

Normal, V- (110 m)

Aguja Roja, Riglos.

Los Kilos te sientan bien, V+ (135 m)

Mallo Colorado, Riglos.

Quinta Chimenea, 6b (185 m)

Frechín-Visera, Riglos.


Tres amb tres dies de pont amb sostre, piscina, dutxes i còdols, molts còdols. Arribem a la tarda i passem de llarg. Anem a Agüero a plantar la tenda. El tercer no hi ha estat mai a Riglos, només n'ha sentit a parlar. Tot i que al principi no li fa gaire gràcia no veure-ho de prop, amb el Mallos petits d'Agüero ja al·lucina cogombres. Totalment comprensible després de 15 anys en un país humit, fred, fosc i pla.



El primer dia per no cansar-nos en accés, i no sense anar a fer el típic tour pel poble, ens dirigim a l'Aguja Roja a fer la normal. Hi trobem cua, però arribem primers. La via no està gens malament, però a riglos hi ha roca bastant més bona que aquesta. Tirades no gaire díficils, amb algun còdol a controlar i Sirgas per rapelar. Via a l'ombra quan hi entrem, que no és gaire d'hora i fins passada la tarda.


 

El segon dia trobem cua, aquest cop si que davant nostre, a la via que volíem fer. L'any passat ja em va caure una pedra a sobre i vaig haver d'abandonar al mateix lloc. Si em punxen no em treuen sang i després d'unes quantes pedres, marxem a fer una altra cosa. Caminem fins al Colorado i en fem una altra per la col·lecció. D'aquestes bolts, roca boníssima, fàcil i de pur gaudi. Sense fer força. El nouvingut al·lucina amb el ràpel.

 

El tercer dia, ara sí, no me n'escapo. Em toca pujar escagarrinat tota la jornada a cada soroll que sento, ocell que veig, i evidentment, un esglai a cada pedra. Pensava que amb els metres em relaxaria, però tot just ben el contrari. Via equipadíssima, amb roca "podria estar millor, sense els bolts faria por". Generalment els cantells són generosos i fàcils de trobar. Últim llarg boníssim i espectacular.


 

I què dir d'això de dormir amb sostre, piscina i dutxa? Doncs que no està tan malament, però on hi hagi una bona àrea de servei, amb una brisa suau i el dringar de les fulles dels arbres, ja es poden confitar la resta!

Còdols grossos

Montsiciana, 6a (160m)

Paret dels sostres, Àger.

Blues del gamarús, 6a (80m)

Agulla de l'embut, Àger.

El tercer hombre, 6a+/Ae (270m)

Cap del ras, Àger.



És dilluns, dia laborable. El confinament de caps de setmana ja ho té això. "No em deixeu escalar els caps de setmana? Doncs cap problema, escalo els dilluns". Tercera escapada en dia feiner d'aquest mes. De fet, l'única cosa que provoca tanta restricció és fer involucionar el nostre "fanatisme" cap als inicis, quan el que importava no era el què, ni el com, ni el quan, sinó tan sols ser-hi. Tardes al Prohibitivo, recuperant aquella poca força esportiva que havíem tingut temps enrere. Redescobrint la Mola i els seus racons, com quan començàvem. Escapant-nos sense manies cap a la roca sota qualsevol excusa possible.



El primer dia de secà, dilluns, ens plantem a la paret dels sostres i fem la Montsiciana. A destacar el tercer llarg i quart llarg; adherència grisa-calcaria. El tercer és una rampa amb passos sense mans on entre bolt i bolt no s'hi val a badar. Recomanable fer de segon si només sabem escalar coses on hi hagi "bones" mans. El quart, una placa fina fina i espectacular amb passets precisos de presa petita. 

 


Com que no hem escalat prou (de rampes sí per això), de camí cap al cotxe, ens aturem a fer una altra via a la Paret de l'embut. Al llibre de referència tenen moltes estrelles aquestes vies i això que són curtetes. Primer llarg de grades sense pena ni glòria. Queden dos llargs i de moment tampoc n'hi ha per tant. El segon tram comença fort, déu ni do quin V+. Sense descans fins a un sostre i seguit d'un flanqueig a la dreta fina  ala reunió, i tot això recollint totes les estrelles de la via en un sol llarg. L'últim un tràmit fàcil, però prou bo per acabar.

 


Al cap de no gaires dies hi tornem. Aquesta vegada anem cap a la Tercer hombre, acompanyats. Via que no deixa descansar en cap moment. Entrem fent un metres fàcils sota el que ja s'intueix que costarà. Dues panxetes de fer força amb assegurances properes i en bon estat, però antigues. Placa fissura per continuar fins a terreny més ajagut i un últim tram per no badar, rematant-ho amb una petita selva fins a la feixa. Després d'algun petit incident sense conseqüències, a la feixa, m'equivoco i surto per la Redrum, cosa que més amunt, la veritat, és que agrairem veient l'Ae que ens tocava. Fi de festa pel pas clàssic de bavaresa de 6a talladora de la via més famosa d'Àger(?).

Bona setmana abans de tornar a fer un intensiu de conglomerat esportiu al costat de casa!


Calcari de secà