Per què has pujat?

per Aleix 26 de febr. 2023

Giraud-Arlaud, IV+ (160m)

Agulla Petita, Amitges.

L'estiu passat va morir menjant castanyes. Una hipotèrmia i una tempesta que em va trencar un dit del peu no em van deixar escalar el que s'havia d'escalar i, per tant, encara s'ha d'escalar.

En fi, que pugem uns dies a buscar bolets. El bosc ja insinua tons de tardor i convida a baixar al conglomerat de Collegats, que segur que trobem algun rovelló a la feixa de la Tànger. Però no. Ens fotem un còctel de motivació maridat amb ganes d'arribar a casa destrossats i ens en anem a matar l'estiu. Lluny, amunt i sols, com més ens agrada. 

Sortim del cotxe amb frontal i arribem a l'Hotel d'Amitges a l'hora d'esmorzar. Pel camí, ningú. Sortint del refu dues parelles resseguint pals grocs i una vuitmilista passejant el fill. No veurem ningú més en tot el dia, genial. 

El camí es desdibuixa i les agulles van guanyant esveltesa mentre intentem no fotre'ns de cap buscant la manera d'arribar al contrafort on comença la via. Avui l'esmorzar baixa bé, total, anem a fer la primera via de la paret, ha de ser fàcil...

A peu de via bufa un aire fred i em conviden a començar. Canal, diedre, xemeneia fins un pitó amb anella de clauer. Esbufecs, motxilla penjant del clauer i més esbufecs. El diedre em xucla i no em deixa passar. La paret de l'esquena s'acaba i no puc fer xemeneia. La llastra per fora és llisa i no arribo a dalt de tot. Esbufecs i més esbufecs. Decideixo deixar el diedre i em llenço literalment a dins d'una fissura de la paret principal. El friend de baix hi va petit i cau pla al fons de la fissura, on estic dret. Sobre el meu cap crec recordar un micro sota uns rocs encastats. Veig un espit amb el que fa estona que somio. No sé ben bé com però surto de la fissura, pujo sobre la llastra i xapo besant la paret com un nàufrag que arriba a terra ferma. IV marca la ressenya.

Des d'aquí tot sembla més fàcil. Pujo per unes grades i vaig fent metres cap a la dreta, fugint de les llamineres reunions brillants i dels seus cants de sirena. La meva reunió és a la dreta del tot, al canvi d'orientació de la paret. Quan arriba l'Arnau, amb les dues motxilles, li surt de l'ànima la pregunta clau de tot plegat: per què has pujat?

Per què he pujat?

La primera resposta és banal i superficial. He pujat perquè hem matinat, hem caminat mil hores i ja era tard per buscar un pla B que no teníem. Però si hi penso bé he pujat per molt més, precisament per aquesta sensació estúpidament agradable que et queda quan ets a dalt.

Aquí em cedeixen amablement la resta de la via. Surto cavalcant, literalment, un seguit de llastres i anar voltant l'agulla cap a la dreta, obviant les evidents línies que surten cap amunt per fissures i diedres amb roca vermella fins trobar un corredor obac i fred per on pujar caminant. El terra és una tartera, les parets són llises, i pujo amb l'esperança de no baixar fent la croqueta. Sota l'enorme bloc encastat excavo un replà per poder-m'ho mirar amb calma. L'espit hi és, però no hi arribo. Poso un tascó que evitarà que rodoli avall però no que em trenqui les cames si me la foto. Estic sol, la corda es perd en la distància, l'Arnau ni em veu ni em sent, ell és al Sol. Faig una fita per enfilar-m'hi però s'enfonsa. Provo de posar els dits on el tascó però desploma. Provo d'entrar sota el roc ncastat però des d'allà no arribo a xapar. Al final faig un entremig, amb A0 del tascó, caço l'espit i amb ell retorno a la vida. Surto al Sol, en un balcó privilegiat amb la millor de les vistes. Reunió!

D'aquí cap amunt és tot més senzill. Només cal vorejar l'agulla, ara cap a l'altra banda, i pujar al cim pel dret des de l'última reunió. Mentre no em toca baixar recupero algo de forces fent un glop, s'obre un parèntesis (...) i arribem a les motxilles. És tard, l'esgotament no em deixa ni menjar i la llarga baixada que ens espera ja se'm comença a fer eterna. Es pon el Sol quan passem pel refu i abans del Sant Maurici ja és de nit. Per sort les motxilles no pesen gaire...