Segueix-nos:

Alta tensió, 6a ( 85m )

Càmping, Montserrat.



Fa una calor esgotadora, sufocant i pesada. Jo, ferm defensor d'utilitzar poc magnesi, he banyat literalment els dits en blanc una vegada rere l'altra aquests dies. A mi en condicions normals no em suen gaire les mans. Porto la bosseta buida i per estètica, i més aviat l'utilitzo per eixugar-hi les grapes, amb el folre interior i la poca pols que hi resta impregnada. Aquests dies d'esportiva i calor m'han fet veure la sort que tinc de poder obviar aquesta pols blanca la gran majoria de l'any.


Avui tinc els ànims sota mínims. Les mans resseques de tant de magnesi, el meu cos cansat de tanta calor i els meus peus una mica adolorits per culpa de la goma calenta i tova. L'Aleix insisteix i jo que a vegades no sé dir que no, accepto anar de turisme al monestir de Montserrat malgrat tot. Ho deixo tot a les seves mans i em porta a fer l'Alta Tensió al costat del monestir, cara est, equipadíssima amb expansions. Estem bojos? Són les 9 del matí...


Comença ell, avui sense jocs d'atzar, diedre amunt fins ben bé a sota del sostret característic. El Sol ens crema el clatell però passa airet i l'escalada és prou agraïda. A mi em toca el flanqueig de fotografia. Passo arrossegant-me, agafant-me de totes les cintes sense vergonya. Tinc les mans blanques, em suen molt i no sé si és per culpa de la calor, la roca que no raspa o dels burils que no m'esperava. Siguem sincers, mai m'han agradat els burils, em posen nerviós.


Acaba l'Aleix amb una entrada gens agradable i una sortida discreta, dansant al ritme de les sardanes que sentim de fons, i de tant en tant el repic de les campanes. Ho acabem anant a buscar una reunió, amb un passamà que és millor no tocar, i amb dos ràpels tornem a peu de via. Un dia sense pena ni glòria, d'aquells que recordes no per l'escalada, sinó per altres petits detalls que al cap i a la fi també omplen el sarró dels caps de setmana.


Havent practicat l'escalada de fissures i d'adherència que l'Aleix necessitarà, desfem el camí cap al cotxe amb la més absoluta de les calmes, entre turisme massificat, sangria, Sol i festa.

Ressenya:


Montserrat - Santa Cova

Magnesi i sardanes

Alta tensió, 6a ( 85m )

Càmping, Montserrat.



Fa una calor esgotadora, sufocant i pesada. Jo, ferm defensor d'utilitzar poc magnesi, he banyat literalment els dits en blanc una vegada rere l'altra aquests dies. A mi en condicions normals no em suen gaire les mans. Porto la bosseta buida i per estètica, i més aviat l'utilitzo per eixugar-hi les grapes, amb el folre interior i la poca pols que hi resta impregnada. Aquests dies d'esportiva i calor m'han fet veure la sort que tinc de poder obviar aquesta pols blanca la gran majoria de l'any.


Avui tinc els ànims sota mínims. Les mans resseques de tant de magnesi, el meu cos cansat de tanta calor i els meus peus una mica adolorits per culpa de la goma calenta i tova. L'Aleix insisteix i jo que a vegades no sé dir que no, accepto anar de turisme al monestir de Montserrat malgrat tot. Ho deixo tot a les seves mans i em porta a fer l'Alta Tensió al costat del monestir, cara est, equipadíssima amb expansions. Estem bojos? Són les 9 del matí...


Comença ell, avui sense jocs d'atzar, diedre amunt fins ben bé a sota del sostret característic. El Sol ens crema el clatell però passa airet i l'escalada és prou agraïda. A mi em toca el flanqueig de fotografia. Passo arrossegant-me, agafant-me de totes les cintes sense vergonya. Tinc les mans blanques, em suen molt i no sé si és per culpa de la calor, la roca que no raspa o dels burils que no m'esperava. Siguem sincers, mai m'han agradat els burils, em posen nerviós.


Acaba l'Aleix amb una entrada gens agradable i una sortida discreta, dansant al ritme de les sardanes que sentim de fons, i de tant en tant el repic de les campanes. Ho acabem anant a buscar una reunió, amb un passamà que és millor no tocar, i amb dos ràpels tornem a peu de via. Un dia sense pena ni glòria, d'aquells que recordes no per l'escalada, sinó per altres petits detalls que al cap i a la fi també omplen el sarró dels caps de setmana.


Havent practicat l'escalada de fissures i d'adherència que l'Aleix necessitarà, desfem el camí cap al cotxe amb la més absoluta de les calmes, entre turisme massificat, sangria, Sol i festa.

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada