Alpina, extrema i solidària

per Aleix 5 d’ag. 2017

Cresta del Gasamir (2.422m) a la Pica del Canigó (2.784m), PD/III+

Massís del Canigó.

Feia mesos que tenia aquest cap de setmana marcat al calendari com a "cresta alpina, extrema i solidària", la conya ve de lluny però ha estat tal qual, fent honor a totes les lletres dels seus adequats adjectius.

Alpina perquè l'estil alpí ha marcat la tònica en cada moment. Hem carregat el mínim pes possible, renunciant als plaers de la vida i conservant només l'imprescindible, entre el que no poden faltar l'orujo, un raspall per no anar despentinats i els sacs d'hivern pel que la nit al ras ens pugui reservar.

Extrema perquè hem flirtejat amb els límits de les nostres capacitats fent l'activitat en només dos dies. Dissabte ens llevem a trenc d'alba del nostre vibac i ens costa tota la jornada arribar al que serà el nostre camp base avançat. Arribem tard i esgotats i, oh quina pena!, ens sobren tres o quatre hores de Sol que hem de gastar descansant a l'ombra d'algun arbre. Fem un parell de migdiades per barba però per sort, just abans d'embogir, arriba l'hora de sopar i poder anar a dormir.

Solidària bàsicament pel rotllo d'anar a l'ensamble, que vulguis que no la corda no deixa de voler dir que si cau un, caiem tots. Així que ben agermanats tots plegats tenim el cap de setmana de gaudi a la muntanya assegurat.

Total, conyes a part, diumenge som més seriosos i a quarts de nou del matí veiem despertar el dia ja des del cim del Gasamir. Un mar de núvols inunda els fons de vall, tant la francesa com la catalana, però aquí dalt un cel radiant il·lumina l'evident línia que ens toca resseguir avui; evident, directa i sensual. Perdó; alpina, extrema i solidària!

Com que som una gentada considerable fem dues cordades. A davant anirem l'Arnau, el Gerard i jo. A darrera, ens trepitjaran els talons el Pau i la Marta. Fem veure que som bons alpinistes i intentem quedar com a experts als ulls del Gerard però no ens n'acabem de sortir, així que ens limitem a lligar-nos d'un lloc o altre del tros de corda que tenim i comencem a cavalcar l'esmolada aresta.

La primera meitat de la cresta és sens dubte la més entretinguda. L'Arnau, que fa de davanter, es veu obligat a fer tirades relativament curtes, amb un parell de descensos delicats i algun pas que fa esbufegar als menys escaladors. Quan el tema es comença a fer pesat per haver d'anar parant tant sovint canviem de cap de corda i me'n vaig jo de primer. Som en un collet, segurament el punt mes baix de la cresta, i encara queda un bon tros fins al concorregut cim del Canigó.

La segona meitat baixa molt més a gust i la solventem amb dues llargues tirades. Només un curt tram vertical i aeri trenca la tònica d'esquivar blocs. Aquí les nostres dues cordades s'emboliquen amb una de francesa que els hi costa més del compte el pas en sí i una de catalans que lluiten contra el cronòmetre i ens avancen a tots plegats sense encordar.

Al cim ens barregem amb la multitud. De l'alpinisme extrem i solidari passem a formar part de l'aglomeració de l'excursionisme tradicional, llàstima. Recollim i fem un mos mentre observem atònits com la gent fa cua per enfilar-se a la creu i fer-se el selfie fent el pallasso. Recollim i cap a casa, ja hem fet la cresta i ja hi havíem pujat a l'hivern, així que la pròxima visita serà a la cara nord del cim veí.

Ressenya: