Quan l'aigua recupera el moviment

per Aleix 4 de març 2012

Ressalts mixtes a Ardonés

Ampriu, Cerler.

Després d'aquest hivern curt i intens sembla que les coses tornen al seu lloc; la poca neu que ha caigut resta amagada en vessant ombrívoles vora els cims, els ametllers de les valls comencen a florir i l'aigua, que ha restat immòbil durant el seu curt període d'hibernació, recupera el seu estat líquid.

De tot plegat nosaltres, els habitants cosmopolites d'aquest món, no ens n'adonaríem si no fos perquè la televisió ens avisa de que ja és primavera a El Corte Inglés i és hora de treure'ns la roba d'hivern, posar-nos morenos i deixar que se'ns alteri la sang al ritme de la primavera. O potser no?

Doncs no. Arreplegant un bon grapat de motivació, un xic d'esperança i tots els trastos habituals el dimecres a la nit ens escapem cap a Benasque amb l'Arnau aviam si allà queda una mica d'hivern en estat sòlid que pugui satisfer les nostres ànsies i permetre'ns dir adéu al gel fins que aquest decideixi tornar a visitar-nos l'hivern que ve.

Els primers entrebancs arriben abans de sortir en forma de llums de cotxe foses, rodes desinflades, serveis de taxi i préstecs de cargols. Però sobrevivim i enfilem xino-xano i ben sols a la carretera cap a la porta d'un tros de paradís que és Benasque. El segons maldecap de la nit ens impedirà dormir a Senarta i ens fa fer una becaina a Graus a l'espera que la benzinera decideixi obrir i podem satisfer la set del Sr. Xantia.

I dijous, per fi, arribem a Benasque, passem de llarg i pugem decidits cap a Cerler direcció a la vall d'Ardonés a veure com està tot plegat. Els ànims decauen de seguida al veure la pena que fa l'estació d'esquí amb les seves llengües de neu artificial dibuixant línies fictícies damunt dels prats verds, però no perdem l'esperit i arribem fins al final de la pista des d'on divisem la cascada d'Ardonés i just al damunt, amagada entre els pins, un tros de la paret de gel a la que ens dirigim.

Ens costa una mica arribar-hi, res fora de l'habitual, i un cop allà les nostres mirades es desvien de la generosa paret de l'altra riba cap a un entrelligat de gel i roca de més a la dreta. Tocava rascar les eines i provar això de l'escalada mixta, tot un encert.

Pel costat esquerra m'hi veig en cor de pujar fins els arbres on poder penjar la corda i provar els desploms de més enllà així que em carrego de cargols i friends i cap amunt. Els tros de glaç-mantega el supero sense problemes fins al petit desplom on un parell de friends a la roca m'ajuden a decidir tibar de braços i remuntar cap al gel. Graduació, ni idea... plaer màxim!

L'Arnau puja darrera meu pel mateix lloc però ja va tot guenyo mirant els desploms de la dreta on de baixada s'hi deixa la corda preparada per fotre-s'hi de cap. Ben just toca a terra que ja torna a enfilar cap al regalim desplomat de gel on arriba sense problemes. Al tram desplomat explora, tasta, degusta i gaudeix de remenar piolets i grampons entre fissures pètries com si fos el mes d'agost a Aigüespasses i les eines fossin les seves pròpies falanges. Es col·loca, puja peus i clava de nou al gel per sortir cap amunt.

Baixa amb cara de quinze-anyera enamorada, no cal dir res més. Darrera seu pujo jo a comprendre l'eufòria, és una passada però realment esgotant. Mai m'havia passat d'escalar amb piolets i grampons i acabar amb dolor als braços enlloc dels bessons! Per rematar el dia l'Arnau encara repeteix més cap a la dreta a buscar més roca i menys gel. Fa cara de voler-s'hi quedar a viure per sempre més, atrapat entre el gel i la roca.

Jo prefereixo obrir i repeteixo la primera línia sense més problemes que l'aigua que raja arreu i ens avisa que és hora de plegar. Recollim i baixem satisfets cap al cotxe on ens estavellem de ple contra un Sol criminal. Curiós venir de picar gel i dinar sense samarreta al Sol...

L'endemà decidim pujar cap a Llanos de Hospital però no trobem res de profit. Fa moltíssima calor, el poc gel que veiem es veu bastant precari i l'Arnau es queixa de dolor al genoll. Passem el dia passejant sota el Sol i ens resignem a dir adéu al gel. A Benasque, però, ben segur que no tardarem en tornar-hi...

Tornem cap a casa satisfets però per acabar de posar la cirereta al pastís, i com ja estem acostumats a acabar les nostres petites expedicions, el dissabte ens fotem una senyora calçotada a Granera, enmig d'aquest altre petit paradís que és Sant Llorenç del Munt.