La festa (Cavallers II)

per Aleix 6 d’ag. 2013

El Pistacho Asesino, 6a (220m)

4ª Agulla de Comalestorres, Cavallers.

L’esmorzar, abrigats amb punyetes, ha baixat ben ràpid, no com el nostre ritme que ens fa sortir una hora més tard del previst. No passa res, hi ha poca gent i encara podem ser els primers.

La pujada és un primer assassinat però arribem a la tartera prou frescos, no fa tanta calor com l’any passat. Sortir del bosc i veure la paret on ens dirigim em causa una sensació d’inseguretat molt forta, com quan et dirigeixes al Cavall Bernat per primera vegada. Avui ja la sé controlar i puc endevinar per on aniran els trets així que desvio l’atenció del meu cervell cap a altres coses.

Em torturo pensant en el primer llarg. El vull fer? M’atreveixo a fer-lo? I si comencem per la via del costat? Serà com les adherències d’ahir? Té molt bona pinta, el vull fer. Sí, vull fer-lo, però fins que no hem acabat d’arribar a peu de via no li dic al Miquel. Ell, com era d’esperar, accepta sense condicions i ja no hi ha volta enrere, cap amunt!

M’enganxo a la paret. Només aixecar-me del terra ja és bona carta de presentació. La fissura és roma i no aporta res, ni protecció ni presa bona, tan sols algun peu fent-hi massa força. La placa és infernalment llisa, tombada però llisa. Els parabolts hi són però entre un i el següent t’hi jugues una bona “pell de taronja”...

I jugant, jugant, me la jugo! M’aixeco amb els peus en adherència, la mà dreta completament oberta recolzada a la paret i l’esquerra en una misèria de bony. Aixeco el meu pes suaument i, sense avisar, la ma esquerra es desenganxa de la paret. L’altra mà la segueix i tot el cos se’m tensa. Estic amb els peus en adherència i el meu cos s’està allunyant perillosament de la paret. La caiguda seria una bona rascada i si no saltés rodolaria de cap per avall, però no penso en caure. Lluito contra la gravetat sense poder fer massa cosa més que esperar que els peus no em rellisquin i que la velocitat que porto cap enrere no superi la vertical. Victòria! Desaccelero, quedo quiet, ben dret i torno a caure cap endavant, suaument, fins que puc recolzar les dues mans obertes a la paret. Acabo d’arribar a la següent expansió per poder parar i respirar. Ha estat tan ràpid i tan lent alhora que no estic segur de que hagi passat realment. El cor torna a bategar a ritme tranquil i tot torna a la normalitat, seguim!

El Miquel no s’està per romanços i puja remuntant la corda, que ell ha vingut a fer fissures! I les comença a trobar al final del primer llarg on comentem que seria genial que tota la via fos com aquests últims metres... Que il·lusa i innocent que és la desconeixença!

A peus del tercer llarg els ulls ens surten d’òrbita. Granit llis, impecable, separat en dues parts per una llastra vertical que se’n va a morir a sota d’una arcada gegant. “Miquel, no sé si ho sabré escalar jo això”.

D’aquí en amunt tot són fissures perfectes i netes esquitxades amb alguna expansió només als punts on no es pot protegir. La resta és la festa dels encastadors, entren sols però ens costa confiar-hi. Tot i això hi confiem fent força de cap i de cul, sinó no hauríem fet ni un pas cap amunt.

Llarg a llarg es repeteix el mateix escenari. És un “mama, tinc por” constant que a les reunions, enlloc de convertir-se en el típic “com mola escalar”, es transformen en paraules d’admiració i incredulitat davant del llarg que ha obert el company. Sincerament, no hauria estat capaç de fer els llargs que va fer el Miquel i ell pensa el mateix dels meus.

Ens hi estem deixant la pell. Els friends allunyats fan treballar el cervell i la roca no dóna treva. Vertical i llisa, tallada per línies perfectes t’obliga a fer força constantment tant per pujar amunt com per posar assegurances. Només a les reunions, ben penjades, podem descansar una mica els músculs.

“Reunió” crida cantant el Miquel al acabar el penúltim llarg. Des de baix a mi em tortura l’última tirada, igual que de pujada em torturava la primera. Estic molt cansat i començo a dubtar de mi mateix però m’enganyo pensant que la quantitat d’expansions (quatre en quaranta metres) m’ajudarà.

Arribo a la segona xapa. Estic fet pols. Estiro la mà per veure que pesco de la placa de sobre, que gairebé ni la veig. Toco cantells arrodonits, una fissura xata i poca cosa més. Si faig força de braços i pujo els peus a pols puc sortir-me’n però no em queda pila suficient. M’hi barallo però no me’n surto. M’ofusco, molt. Estranya sensació d’impotència que gairebé em fa plorar. El pistatxo m’ha assassinat.

Sort que som dos i quan un no pot l’altre estira del carro, encara que no ho vulgui i que no pensi escalar més de primer el Miquel agafa les regnes i fa el pas sense pensar-s’ho dues vegades. Sortirem per dalt!

Trec el cap al cim esgotant l’últim alè de moral que em queda. El Miquel jau cavalcant i somrient sobre un bloc enorme i darrera seu s’obre un circ de roca i neu que fa por només de mirar.

Un allau d’emocions queda atrapat pel cansament, mental i físic, que tinc al damunt i faig rapelar primer al Miquel per poder estar una estona sol aquí dalt, tot un encert. De seguida el cos es va relaxant, confiant en la seguretat d’estar fora d’aquella paret i les emocions afloren.

Penso en moltes coses però el que més em sorprèn és recordar el que acabem de fer. No era capaç d’imaginar aquesta qualitat de fissures ni aquest tipus d’escalada i encara menys que fóssim capaços de pujar-hi o que la via seria tan exagerada. Les cordes perden tensió, és hora de rapelar i marxar d’aquí, prou de fer el romàntic.

A peu de via parada obligatòria per resseguir amb la mirada el que acabem de dibuixar en aquella paret i de seguida cap al cotxe que comença a tronar! Ens fotem un pèl molls i arribem al cotxe a quarts de nou trinxats i inservibles.

Amb el pas de les hores, les cerveses i el menjar comencen a sortir els “com mola escalar” i és quan comencem a transformar el record de patiment en satisfacció. Costarà molt oblidar aquesta via i és que pot ser que sigui el millor que hem escalat mai, de moment!

Ressenya: