Segueix-nos:

Irene y la Paz, 6c (200m)

Mallo Frechín, Riglos.


L'altre dia ens vam tornar a perdre. Ens va enganxar un monzó de matinada, el típic que t'envia rodolant ves a saber on, entre les celles i haca. Vam poder passar la nit arraulits i acalorats sota el sostre de Hansel i Gretel, però també sota l'atenta mirada d'un llop desorientat i amb roncs coneguts tan a cau d'orella com a l'altre costat de la paret.


De bon matí la tempesta havia passat i unes siluetes desconegudes es mostraven altives retallant el cel, sobreposant vermell al blau. El sol, el cel, el vent, la temperatura... Tot plegat no deixava més opció que la d'escollir un d'aquells gegants de pedra i buscar-li les pessigolles, com farien la resta de formigues que rondaven per allà.


Varis foren els prudents que sàviament ens empenyien a rebaixar expectatives, però som tossuts i, com ja se sap, quan un va pel món amb el Miquel sempre acaba penjant xoriços més amunt del que pretenia. No vam fer pas cap excepció, tot i que ens vam acostar a la muralla de rocs amb un parell d'opcions sota el braç.


Vam passar de llarg l'església sense contemplar més deesses que la gran roca roja i a peu de paret ens vam despullar, que la llarga aproximació ens va deixar exhausts. Varies cordades farcien la nostra opció més conservadora, només una a la del costat, però tothom ja del primer llarg en amunt. Mirava enlaire i em semblava prou assequible tot plegat de manera que em vaig deixar endur per la seducció d'una jornada de happy loveclimbing. El Miquel, en silenci, acceptava de bon grat, però veia que se li n'hi anaven els ulls, així que vaig anar a treure el cap al peu de via veí. No sé ben bé que collons hi vaig veure més enllà d'un pany roca trencadissa, fang terrós i un desplom rere l'altre, però minuts més tard començava a enfilar amunt.


El primer llarg enganyava. Res de fer el clàssic per roca dubtosa amb el colze clavat al fang, allà si es volia sortir per dalt s'havia d'apretar, el primer metre del segon llarg ens ho va deixar ben clar. Clar com que la Visera desploma molt. Clar com que teníem els voltors a tocar, la birra fent fotos a terra i un ramat de bous voladors i cridaners gaudint d'aquell últim i famós llarg que, potser, algun dia tastarem. Nosaltres fèiem la nostra, xino xano, panxa rere panxa, però molt més ràpid del que podíem imaginar.


Els crits de tothom que penjava per allà eren unànimes: "collons quins bolos!". Nosaltres cantàvem la mateixa cançó i en un delit de posar punts vermells sobre aquella codolada desplomada el Miquel li va fotre el begalot definitiu i es va embutxacar el quart llarg. Quedava poca pila i d'allà en amunt poc més de profit vam fer, has de calçar uns bons bistecs per aguantar tanta panxa! Això sí, la tècnica i el saber navegar suaument per les rampes montserratines els podríem haver deixat a casa.


Al final, un flirteig amb les nostres pròpies ombres projectades a la Visera ens feia gaudir de posar la cirereta final. Ja havíem escalat a Riglos, i déu ni do. Malgrat tot, hi haurem de tornar sense birres, oi?



Ressenya:




La bolera

Normal cara sud, III (55 m)

El Moro (o Montcau, o Roca de Migdia), Montserrat


L'últim dia Montserrat em va posar a puesto. Ni ella ni jo teníem un bon dia però tampoc ni ella ni jo teníem el que s'havia de tenir. I així, sense més, acabem tirats per Sant Jeroni i ens decidim a repetir la que es considera primera escalada del massís.
Ascensió extrema i delicada, exposada i llarga, només a l'abast dels més valents i experimentats. Deixo el relat de com ho van veure el 1851 i una ressenya actualitzada que reflecteix la magnitud de l'aventura avui en dia...


Diari de Barcelona, 24 de setembre de 1851.
»Las personas que se hallaban ayer en las montañas de Montserrat presenciaron una escena que les llenó de asombro. Desde la ermita de San Jerónimo, en cuyo punto se hallaban reunidas algunas famílias de Barcelona, vieron aparecer dos objetos móviles sobre uno de los picos cónicos y aislados, cuya altura es mayor que la de la mas elevada torre de esta capital. Creyóse de pronto que serian algunas aves de rapiña de las que tienen sus nidos en aquellos inaccesibles sitios, pero quedaron aterrados cuando con el ausilio d'un anteojo se convencieron de que aquellos objetos eran dos hombres. Los habitantes de la montaña aseguraron ser cosa imposible y que ningun ser humano había subido hasta allí. Mucho tardaron en convencerse de la realidad, porque verdaderamente pensaba el considerar como habian podido ganar la cumbre d'un agudo pico, que tendrá unas trescientas varas de elevación, cortadas por todos lados gairebé perpendicularmente. Que habian llegado hasta ella era cosa indudadble; empero, todos los que presenciaron este espectáculo creyeron que dificilmente podrian emprender el descenso sin ser víctimas de alguna desgracia; peligro inminente que comprenderá cualesquiera que conozca las escabrosidades de Montserrat. Los animos se afligieron y muchos rogaron a la Virgen protectora de la montaña por la vida de aquellos dos hombres. Se les vió a poco rato darse un estrecho abrazo, y empezaron a bajar sin valerse de cuerdas, agarrándose únicamente de los salientes de las piedras. No creemos que pueda hacerse una escensión mas difícil y espuesta. Sin embargo la realizaron con toda felicidad. Cuantas personas presenciaron su arrojo se acercaron a saludarles deseando saber sus nombres. Se llaman D. José Pujol y D. Francisco López Fabra. Se ignora el motivo que les impulsó a tan temeraria empresa. No falta quien piadosamente indicara que tal vez seria el cumplimiento de algun voto, contraido en medio de los peligros de grandes viajes. El primero de ellos ha hecho ya treinta y nueve espediciones a América, y va a emprender la cuarenta; el segundo se halla de regreso d'una espedición por toda Europa y hace un mes se halló en una ascensión análoga en el Mont Blanch y al gran San Bernardo. Ambos aseguraron que desde aquella elevación habian disfrutado d'un panorama pintoresco d'una gran parte del Principado, y que para hacer una espedición arriesgada y gozar d'una de las mas estensas y admirables vistas del mundo no era preciso salir de España. Verdaderamente la montaña de Montserrat no tiene rival en el mundo y debe ser considerada como la perla de Cataluña.»


Ressenya:


La perla

Little Bighorn, 7a (175m)

Roca Gris, Montserrat

G.E.M., 6a+ (150m)

Plecs de la Vinya Nova, Montserrat


Una vegada més, tornem a passar el dia en aquest parc d'atraccions que tenim a prop de casa i que tant ens agrada. Hi anem directes, sense ni parar a fer el cafè, perquè si avui parem al bar ens hi quedem a dinar! Ja és migdia, ahir vam anar a dormir tard.


Arribem a l'entrada sud del parc, per on de moment no cal pagar entrada, seguint una comitiva, entre fúnebre i nupcial, de cotxes que lluiten per no empolsegar-se massa. Esquivem ponis, gossos i nens amb patinet pels camps d'oliveres i aparquem al mateix restaurant on per sort encara queda lloc. I ho fem al costat d'una colla respectuosa que, com nosaltres, es dividirà en dues cordades.


Avui el parc és ple, com cada diumenge, i les atraccions de moda deuen ser a petar de gent pel rebombori que se sent. Veiem gent a l'Aresta Ribas, a la Urquiza Olmo, a la Mickey Mouse, a l'Esparreguera... Però per sort no ens cal fer cua, només hem d'estar atents a les pedres que llencen les cabres i els cabrits més matiners que nosaltres.


Ens separem per agilitzar la cosa, deu ser la una i comença a arribar una flaire de carn a la brasa difícil de defugir. El Miquel i jo ens quedem a la primera fissura de la canal, al costat dels companys d'aparcament, mentre l'Arnau i la Marta se'n van canal amunt, dues o tres fissures més enllà.


Un parell de llargs més tard ens tornem a saludar, cadascú immers en la seva pròpia muntanya russa. Reunió, lliure, pilla, corda... La cançó de moda, tothom la canta per aquí! A mi se m'enganxa al cap l'estrofa del "pilla, pilla, pilla!" I em passo tot el tercer llarg cantant-la. I al pobre Miquel, de tant pillar, se li acaba enganxant també!


De seguida canviem la cançó per xiulets més alegres, més o menys allà on s'acaben les dificultats i comença a fer olor a cim. La cordada amiga ja deu ser a dalt així que ens afanyem abans no marxin sense nosaltres per poder compartir cordes de baixada.


I comença l'atracció reina del parc. Una preciosa posta de Sol mentre recollim trastos és el preludi perfecte per al combo que ve a continuació; tres llargs ràpels, de nit i plovent! I no escatimen en gastos aquí; manyocs de corda, frontals compartits i un fred que pela fan de traca final del castell de focs d'avui. En un tres i no res som al cotxe, ja no queda ningú al parc, sembla que la gent s'ha perdut l'espectacle d'última hora!

Ressenyes:



Montselàndia

Son de la llarga, 6b/Ae (120 m)

Pollegó Est, Montserrat.


*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Tot va començar fa un parell de mesos sota d'uns grans sostres vermells. Aquell dia vam suar de valent xemeneia amunt. Molestava la motxilla, el casc i qualsevol cosa que penjava de l'arnés. Allò que estava graduat com a fàcil ens resultava estrany i complicat. El primer passava massa enfora, el segon massa endins i el tercer renegava pels precaris moviments amb els quals pujava. Tot plegat força divertit.


Al cap de quinze dies ja hi tornàvem a ser. Una impressionant fissura ampla i perfecte ratllava la paret. Aquesta feia una mica més de respecte, potser perquè estava un pèl polida. O potser pel simple fet que no podies entrar a dins de tot i t'havies de conformar en encastar el genoll i els colzes, mentre l'extremitat restant volava per no perdre l'equilibri. -Diedre- diuen alguns, jo no el vaig trobar!


Per això avui, per trencar una mica la tònica de l'escalada esportiva de regletes, forats i plaques dels últims caps de setmana, ens n'anem al Pollegó Est amb l'Oliver a buscar més fissures amples. Avui els moviments són més gràcils, amables i fins i tot plaents. Pot ser que hagi après alguna cosa de les vies anteriors? O simplement avui és més fàcil?


L'Oliver es queda amb el segon llarg com a preferit i jo amb l'últim. Suposo que més per romanticisme que per altra cosa. Les fissures amples em fan por, no les sé escalar i tampoc m'agraden. A més a més, quan en surto sempre estic ple de rascades i esgarrinxades, però per altra banda esdevenen un repte tècnic i estètic que m'encanta. Per sort en aquestes terres no n'hi ha gaires, si no potser les detestaria!

De ca l'ample

Didgeridú, 6b (85m)

Paret del Pont, Montserrat.

*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Els escaladors som molt pesats i cada dos per tres caiem en debats monogràfics sobre estils i ètiques, portant-los a nivells de filosofia d'allò més espiritual. Per sort, sovint amb una cervesa a la mà encara bruta de magnesi.

Quan un no reflexiona tan profundament és quan està al mig d'alguna paret. No pensava en res d'això mentre navegava per l'aire entre les expansions dels primers llargs; bàsicament només tararejava l'última cançó que havia sentit al cotxe per no pensar en el menyspreu a la meva pròpia integritat física que suposava deixar una expansió i sortir d'excursió cap a la següent. Tampoc ho pensava mentre esbufegava fent el goril·la penjat dels deliciosos forats de l'últim llarg, ni quan descansava aprofitant-ne les brillants expansions.


El cas és que no deixa de sorprendre'm aquest tipus d'equipacions, en vies modernes, on als trams fàcils es deixa tant aire entre assegurances però on, quan el tema es posa una mica dret, es pot passar en A0 sense miraments. No pretenc criticar ni un extrem ni l'altre, ni penso predicar amb l'exemple. Seguiré fent vies full-equip, ja siguin fàcils com aquesta o més difícils com aquesta altra, i seguiré somiant en pujar per aquí mentre escalo alguna aresta Brucs.

I com que veig que m'estic posant en un jardí i no em ve de gust... millor que calli. Així que a escalar que sembla que el món s'acaba!

Ressenya:




Entre via i via

Gran Diedro, V+ (210 m)

Pic Russell, Massís de l'Aneto.


El primer cap de setmana de setembre és la festa major de Sabadell, però aquest any la meva assistència serà anecdòtica, per primera vegada. Fissures del llunyà oest salvatge han obligat a posposar una tradició que ja fa molts anys que dura i que consisteix a anar de vacances a escalar com a únic objectiu final. Aquest any malauradament només serem dos i malauradament només seran tres dies, però això és millor que res!


Com que les previsions meteorològiques no són gens propicies, canviem els nostres plans i en lloc de carenejar el massís ens n'anem a la cara sud. Deixem el cotxe a Senarta i seguim la famosa pista del famós GR. No han passat ni deu dies del petit tast d'estiu a la zona i ja torno a caminar carregat com un ruc pel mateix lloc. Avui però, anem a dormir passat els Ibons de Llosás, sota el Pic Russell.


El dia tot just comença a apagar-se quan arribem al conegut bivac de sota el Russell, bivac on no dormirem. Ens agrada més la confortable herba típica d'aquestes contrades sobre la qual el descans és molt més òptim. Tot just acabem de sopar i el termòmetre ja marca 1 C°. Avui els sacs lleugers han deixat pas als gruixuts sacs d'hivern, una decisió encertada, que farà que la nit sigui tranquil·la, silenciosa i plaent.


El despertador sona a les vuit del matí. El dia és gris com ja ens imaginàvem. Ens ho prenem amb molta calma tot esmorzant, amb les cames dins del sac, unes quantes galetes i un te aigualit i calent. Sense pressa ens vestim, preparem i amaguem les motxilles de càrrega dins del bivac i tirem amunt, cap al peu del gran diedre. No tenim pressa, l'esperança que surti el Sol encara hi és i demà és festa.


La temperatura baixa i el vent augmenta amb l'alçada. Quan arribem al peu de via, amb una expansió fàcil de trobar, m'acabo de vestir amb tot el que porto. Vaig uniformat amb gorra, tapaboques, samarreta curta, jersei tèrmic, paravents tou, guants prims, pantalons gruixuts i finalment la jaqueta de fibra. Em poso els gats i ni em molesto en treure'm els mitjons. No sé exactament que faig aquí, fa un freddo cane! L'Aleix però ja m'està sortejant el primer llarg, el que té el pas més difícil, que em toca a mi.


Guardo la jaqueta de fibra a la motxilla per a després, i més sobrepassat que motivat, enfilo la part esglaonada fins a arribar al diedre on posaré la primera assegurança d'avui. Neva? Cauen petites volves del cel. Al cap d'uns minuts m'adono que ja no tinc gens de tacte. Quan l'Aleix arribi a la reunió segurament baixarem, em dic a mi mateix. Però primer haig de superar un altre petit diedre que em costa una mica. A més, he coordinat molt malament les cordes i m'estiren avall de mala manera! Fot un ventet que no ajuda.


Arribo a la reunió congelat i mort de fred. L'Aleix puja tant embotit com jo i arriba a la reunió sense tacte, però diu que segueix amunt. El noi confessa: -Si tu has pujat el primer així, jo puc pujar el segon! Escala el següent, un tram molt més bonic de fer, força competentment. Quan em toca pujar a mi encara estic més mort de fred, però el llarg és tan genial que malgrat no notar ni peus ni mans, tenir les cames encarcarades i el nas congelat, gaudeixo com mai el moment.


Ofereixo a l'Aleix el següent llarg, jo em noto una mica dèbil. Ho he dit que fa fred!? I ell tira amunt. Si l'anterior era genial, aquest és magnífic. La superació del diedre, amb una fissura per banda, resulta ser el tram més excepcional de la via. Des de sota fins i tot m'he pensat que era complicat, però quan hi passo... quina sort que ha tingut el bandarra d'escalar això abans que jo!


Em reuneixo amb l'Aleix després d'uns encastaments i m'anima a fer el següent tram. No les tinc totes però li faig cas. Potser és la solució per sortir de l'estat catatònic que porto des de la primera reunió. Hi ha un parell de passets a la secció central del llarg que nosaltres trobem picants tot i el grau. La sortida final és més espectacular que exposada si aconseguim posar alguna peça al sostret. Plou? Cauen petites gotes del cel. Amb tanta fissura ara costa sortir a la placa.


Ja només queda un llarg de transició tartera-adherència que fa l'Aleix. Res a destacar, ja som al cim! El penúltim llarg m'ha fet ressuscitar una mica i després d'endreçar el material pujo cap al cim corrents mentre a l'esquerra veig com al Posets ja hi plou i a l'Aneto poc l'hi falta. Fem una foto-cim i anem de pet cap a la ruta normal del Russell abans que plogui. Fa un parell de temptatives que es queden en res i aconseguim arribar a la tartera que ens portarà altre cop al bivac a recollir les andròmines.


Ara ja pot ploure, nevar, fer vent i el que vulgui. Tot el que queda és una llarga baixada fins al refugi de Corones, on dormirem sense companyia aquesta nit. Amb la foscor comencen els primers ruixats; una altra bona decisió això de dormir a aixopluc. Sopem mentre repassem el dia, fascinants per l'activitat avui. El millor? L'ambient. Ja friso per la pròxima! I demà un altre cop la maleïda pista... 

Ressenya:


Alpinisme d'estiu