Segueix-nos:

Cresta d'Alba, IV+

Pic d'Alba, Massís de la Maladeta. 


Un dels meus llocs preferits: L'ibón de Cregüeña, la seva vall i el seu barranc. Hi he estat varies vegades i podria anar-hi varies vegades més. Sempre amb l'aigua al costat, baixant amb força i sense descans. Primer un bosc espès que guanya alçada molt rapidament. Tot seguit apareix un petit descans a la marxa, amb algun prat, entre arbres. Torna el bosc, menys espès i més abrupte. De cop i volta la vegetació desapareix, ja només queden pedres i més pedres, grosses i petites, fins a l'ibón.



Unes hores abans encara no tenia clar per quina banda pujaria. La decisió ferma no es podrà prendre fins a arribar al massís. Aquest any ha nevat molt i tard. Portem l'equip d'estiu i l'equip d'hivern, no sabem fins on arriba la neu ni quanta n'hi ha. Una incertesa que fa difícil escollir quin calçat dur. Jo, particularment, sóc dels que passen de les sandàlies a les botes rígides, i de tant en tant trec les vambes a passejar.



In situ decidim anar per Cregüeña i dormir a l'ibón petit. Des de Senarta fins a puente de Cregüeña, on aparcarem i dinarem, hi anem amb cotxe. Jo ja fa estona que li descric a l'Aleix com puja de fort el camí. Per sort portem un bon hivern passejant amb els esquís amunt i avall, fet que ens ajudarà a portar tots els trastos fins a dalt competentment. Quin calçat m'enduc? Doncs al final les vambes i les botes rígides a l'esquena, juntament amb els grampons (i el pertinent piolet). Que diguin el que vulguin: Escalar amb vambes és molt millor que amb botes.



Pugem a bon ritme. L'aigua avui baixa encara amb més força que de costum. La neu, abundant en alçada, es desfà a marxes forçades amb aquest Sol que fa. Superem el primer bosc i descansem quan planeja. Avui tenim la sort (o la desgracia per part de l'Aleix) que quan comença el mar de pedrots, ja gairebé hi som. Busquem un bon bivac per passar la nit i gaudim del que queda de tarda en aquest magnífic paratge. Sopar, encara amb el Sol picant als clatells i a dormir ben d'hora.



El Sol ja treu el cap quan ens llevem. El dia és llarg. Esmorzem sense pressa, ens vestim i surto amb vambes. La cresta està neta, i com he dit abans, res com anar en vambes; les botes són per la neu. Això sí, vindran amb mi, dins de la motxilla, no fos cas que les necessités. Del bivac a la portella d'Alba és un moment. Ens acabem de preparar a dalt i comencem. No sabem exactament per on va, i la veritat és que no escollim precisament el camí més fàcil possible, però res greu.

 
Seguim a bon ritme. La dificultat és baixa i les possibilitats d'assegurar-se, no només amb encastadors de lleves, sinó amb magnífics gendarmes, ens permeten avançar fent ensamble o llargs "ràpids". Un dels llocs de la primera meitat on trobem alguna incomoditat és al gendarme més gros, que decidim fer per la dreta, i durant una estona no sabem si estem seguint el camí. La segona incomoditat és al que a priori sembla una desgrimpada molt llarga. Resulta que vas baixant baixant i de cop, a només dos o tres metres d'un replà, hem de despenjar-nos-hi amb l'aguda d'un gendarme i un cordino.



Un cop a peu pla, em disposo a continuar. Passo a l'altra banda de la cresta perdent de vista a l'Aleix. La corda frega bastant així que n'arreplego un bon tros i segueixo. De sobte es trenca la presa on estava dempeus, caic per un tobogan de roca no gaire més que 3 o 4 metres fins que paro en una lleixa, on quedo assentat. La corda ni s'ha tensat. Faig com si res i segueixo, tot dient-li a l'Aleix que he caigut. Un moment... trenta segons més tard me n'adono realment del que ha passat i em cago de por. Torno amb l'Aleix, desfent el camí.


Les cames em fan figa tot i que no m'he fet res. Per petició meva, baixem. Des d'on som fem un ràpel cap a un corredor de neu (sí, amb botes i grampons) de poc més de 40°. Desgrimpem el corredor amb l'ajuda de les punxes i flanquegem, altre cop, fins a la portella d'Alba. Jo arribo una estona abans que l'Aleix, no sé si enfadat, cagat o absent, vaig a pinyó fix. Uns minuts després arriba l'Aleix una mica xop, diu que ha practicat l'autodetenció amb el piolet. No sóc l'únic que caic avui, però no em consola.


Baixem fins al bivac, dinem, descansem una estona i tornem a posar-ho tot amb més o menys encert dins de la motxilla. La baixada es fa eterna, feixuga i pesada. Això és Cregüeña! Per si no fos prou l'ensurt d'unes hores abans, caic a un dels molts paranys que els petits rierols amaguen entre les herbes. El peu cau de cop i volta. El suco fins al genoll, i evidentment caic com un sac de patates sense poder evitar-ho, juntament amb tots els trastos. Més vistosa que greu. Ara Em toca arribar fins al cotxe amb un peu xop... ja queda poc per sort.


Botes o no botes? Aquesta és la qüestió.

Que pum, que pam, 6a ( 100m)

La Granota, Montserrat.


Hi ha vies que s'encallen. No a la paret mentre les escales, ni molt menys, sinó aquí, a la xarxa, una vegada les has acabat. És el que passa amb aquest tast insuls de conglomerat montserratí sense massa al·licients sobretot si espetega entre el calcari del Montsec i el granit del Pirineu.


La posem al blog? Cal fer-ne la ressenya? Fa molta bola tot plegat i impedeix donar pas a les escalades posteriors, així que serveixin aquestes paraules de recordatori de que algun dia, per algun motiu, vam fer aquesta via de la que pocs records guardarem més enllà de la foto que ens van fer els companys. 


La bola

CADE, V+/Ae (580m)

Paret de les Bagasses, Terradets.


No em tremola la veu quan m'envalentono a agafar les regnes i tirar del carro, segurament animat pel bon fluir del fàcil  llarg, per la desconeixença del que venia després, per l'empenta de la cordada que ens precedeix o per la pressió de la que ens persegueix. Però havíem matinat molt per arribar fins aquí i les ganes em superen.


Tampoc tinc temps ni ganes de fer fotos, a les reunions m'intento posar tant còmode com puc i desactivo el cervell. Si penso en que he perdut el compte dels metres que portem o en els llargs que ens queden em ve un neguit que no em puc permetre. Em limito a recollir corda i a gaudir dels renecs dels companys que venen darrera.



Objectiu arribar amb integritat i una mica de dignitat a la feixa on pretenc canviar de corda per seguir sense tanta pressió. Hi arribo prou bé, no m'esperava arribar tan amunt fa una estona, però tal i com surto de la vertical començo a sentir una oloreta de cervesa difícil de resistir. Quan arriba l'altre extrem de la corda ja m'he tret els gats, l'arnés i la samarreta, porto pantalons de miracle.


Arriba igual de baldada la cordada col·legues i desapareixen les forces per acabar la via. Per això diuen que està poc polida la part de dalt! L'haurem d'acabar, però potser tocarà entrar per la tercera de la paret?

Ressenya:




La inacabable

Tre Cime di Lavaredo

Dolomiti, Alpi.



Ci sono posti che per uno scalatore e per un alpinista emanano una magia speciale, un ambiente mistico e una forte voglia di arrampicare. La prima volta che ci sono stato il giorno ero grigio, ma l'idea stava già ronzando nella mia testa. La seconda volta il sole e la bella veduta di tutte e tre l'hanno consolidata. Un'impresa difficile da intraprendere sapendo che é un posto lontano e che bisogna andarci in inverno, ma più facile di andare ad arrampicare il famoso spigolo con i miei amici (loro hanno poca capacità di giudizio...).


La storia di come sono riuscito a realizzare la mia idea comincia una sera, vicino al lago di Misurina, in un hotel completamente coperto di neve. A sinistra neve e a destra neve, in effetti tutto è coperto da cristalli stellati da due ore. Il posto è bellissimo, e per di più, il sole si sta sciogliendo con l'orizzonte, aumentando le sfumature arancio delle montagne. Oggi dormiremo qui, domani ci aspetta una lunga giornata. Prima di andare a dormire mangiamo un piatto di polenta e formaggio, non poteva essere altrimenti!


La sveglia suona presto. Io sono pronto da subito ma Giulia, come sempre, deve fare così tante cose importanti prima di uscire, che alla fine cominciamo un po' tardi. Io vado con gli sci, lei con le ciaspole. Il cammino inizia dentro il bosco. È sublime: neve alpina. Fino al rifugio Auronzo il percorso é tracciato dalla spazzaneve, così gli sciatori più esigenti non possono lamentarsi. Arrivati al rifugio, una fitta nebbia copre tutto. Una brutta giornata, ma a chi importa?


Avevo già fatto il giro due volte. Oggi ho sci e neve sotto i piedi, e il mio desiderio si è già avverato. Sono davanti alle tre cime in inverno, circondato dal silenzio assoluto, senza quasi nessun altro sul luogo. Iniziamo a destra, come sempre, fino al rifugio Lavaredo. Qui la nebbia, a volte, lascia vedere la roccia: fredda, scura, tenebrosa. Due ragazzi scompaiono tra la nebbia in direzione della via normale della cima grande. Si scatena l'indivia.


Facciamo un piccolo riposo al rifugio Lavaredo e mangiamo qualcosa. La porta dell'entrata é letteralmente coperta dalla neve. Da qui vediamo l'ultima salita del colle di Lavaredo, dove iniziaremo la discesa, vicino al Monte Paterno, fino al rifugio Locatelli. L'ascensione del colle è accessibile e rapida. Dall'alto, ancora non si vede niente e le tre cime rimangono nascoste sotto la nebbia fitta. Nel momento in cui ci rendiamo conto che il tempo non migliorerà, decidiamo che l'attività è finita.


Ma all'improvviso, per qualche minuto ogni cima si lascia vedere in tutta la sua bellezza, piena di neve. Per di più, e senza nebbia, davanti a me appare una fantastica discesa di neve fresca, in direzione nord. Senza pensarci neanche un attimo (va bene... con il permesso di Giulia!), inizio un'impressionante discesa sopra un abbondante pacchetto di neve polverosa. Non posso essere più contento mentre giro una volta dopo l'altra finché la pendente scompare. La nebbia torna e ritorno da dove sono sceso qualche istante prima.


Senza il nostro obiettivo raggiunto ma molto soddisfatti, torniamo per lo stesso percorso da cui siamo venuti. Scendiamo fino al rifugio Lavaredo aggirando da sotto le tre cime in direzione del rifugio Auronzo. In questo istante comincia a nevicare, e decidiamo di andare per la pista, non per il bosco. Io, in qualche momento e quando il cammino lo permette, scendo addentrandomi nel bosco e godendo, un poco di più e per breve tempo, della fantastica neve alpina. Siamo arrivati al nostro destino e questa storia é finita, ma sono sicuro che non sarà l'ultima.

Una cima per ogni decennio di vita, un regalo perfetto. Grazie.

Una per ogni decennio

Diedre Blanqueta, V+ (230m)

Pala Alta, Montroig.


Fa sol tota la setmana, divendres es posa gris i el cap de setmana plou. Dilluns surt el sol, fa sol tota la setmana, divendres es posa gris i el cap de setmana plou. I si feu algun pont no patiu que es posarà gris abans o sortirà el sol més tard.


Però hi ha un petit racó de la galia on el Molina diu que no plou fins l'hora de dinar i s'ha d'aprofitar. El Popeye se'n va a Sant Llorenç de Montgai i nosaltres cap al Montroig, on no estarem sols, per sort només a l'aparcament.


Vull fer el diedre Blanqueta. Hi ha mil opcions sobre la taula però aquesta m'encaixa com anell al dit; semi-equipada, que fa dies que no poso res, i amb el parany d'haver de superar els fantasmes de l'última vegada, perfecte per agafar confiança si tot va rodat.


Dos llargs i mig de tràmit més tard entrem a la gola del llop. Hi arribo jo primer i per fer fora la mala estrugança poso un friend innecessari entre les dues expansions, no fos cas que tingui l'assegurança més avall dels genolls. Patètic, però em serveix per espantar fantasmes i tirar cap amunt sense vergonya i fent tota la força que demana la senyora Blanqueta.


I l'últim pel Miquel, que té la delicadesa d'arribar fins al cim, sense caure en paranys en forma de reunió innecessària, per una nova dimensió de fissura i diedre. Preciosa seqüència de bavareses i obertures de cames infernals on un grau més tampoc hi faria cap mal.


Recollint trastos veiem que a Camarasa ja hi plou, no dóna per més el dia, així que enfilem cap al bar on ens hi empadronem una estona llarga i cap a casa veient com plou a ca la Montse i a mig país, ens ha sortit bé la jugada i ja tornem a ser on volíem ser. Demà més, seguim!

Ressenya:




No plovia a tot arreu

Currucuclillo, 6b+ (230m)

Mallo Frechín, Riglos.


Quin moment és millor, el de posar-se les botes o el de treure-se-les? Amb les d'esquiar sempre he tingut clar que el primer, amb les d'escalar no ho tinc tant clar, suposo que pel mal de peus que suposa anar amunt (i avall) amb peus de gat.


Però el primer dia que te'ls poses ben posats, després de tants dies de treure't les d'esquiar, també té el seu punt de plaer. De fet ens costa fer el canvi de vestimenta i tot i anar amb gats sembla que encara duem l'ambaixadora de l'incomodisme al damunt; l'arva. Necessitàvem una visita fugaç a Montserrat per recordar que per tirar amunt no n'hi ha prou amb canviar de calçat.


Amb la camisa una mica més ben fargada ens n'anem a buscar metres equipats on s'hagi de tibar més de braç que de cap. Com un dejà vú, em poso els gats al mateix lloc que me'ls vaig treure l'últim dia, tot fent-la petar amb un parell d'eminències de la zona.


També com l'última vegada descartem la via triada i ens posem a la del costat. Pugem fent ziga-zagues entre panxes, gaudint dels còdols i de la brillantor de la constel·lació d'expansions que és aquest mallo. Tot i no tenir la fluïdesa de l'últim dia, anem espolsant fantasmes a cop d'A0 i inflant els braços fins a límits incoherents, com si haguéssim vingut al gimnàs.


La factura de tot plegat és ben entretinguda però ha estat la manera de tornar a fer les paus amb la vertical i de posar les coses al seu lloc. I ara que ja hi som, seguim!

Ressenya:



Canvi de muda