El príncep de les maduixes

Anoréxia, V+ (120 m)

Mallo Colorado, Riglos.

Ja hi tornem a ser, quinze dies després. Petita pausa que hem aprofitat per fer esportiva llarga per Montserrat. Tres dies de festa? Doncs cap a Riglos. Sortim tard i arribem cap a les onze del matí i no tenim nassos de pujar al Firé, que era el nostre objectiu. A més l'última visita ens va enganyar, avui el Sol pica de valent. Així que ens n'anem al Circo de verano a fer la via a l'ombra.

Començo jo per un llarg molt trencat. A la ressenya ja avisen, però és pitjor del que ens pensàvem. Sort que els parabolts estan molt junts, els còdols en general ballen bastant. Volíem empalmar el següent però necessito un reset, així que faig reunió i per l'Aleix. El següent llarg millora, però no és per tirar coets tampoc, potser en part perquè ja anem desconfiats per culpa del primer.

Una mica decebuts, decidim baixar i anar a fer una altra cosa. Si la resta té una roca magnifica... que hi farem! Hem anat una mica a l'aventura sense conèixer el lloc, i com és costum quan venim a Riglos, amb un grapat de cintes i amb simple. Canviem a una reunió que veiem a l'esquerra i l'Aleix s'aventura cap a la incertesa del buit. Per sort arriba a terra (o quasi).

Passem pel cotxe, fem un cafè, mengem una mica, ens posem roba d'estiu i cap a acabar la tarda la Mallo Colorado. Farem alguna veïna de la de l'altra dia per matar el dia amb cantell gros. Triem l'Anoréxia. La calor és sufocant. La via és igual que la Carla sense un parell "d'alejes rigleros". Retroequipada diu la ressenya. Roca boníssima i cantells espectaculars. Llàstima del ràpel de la "sirga" i cordino podrit de la sabina del cim.

Dormim i sopam al mateix lloc que l'altre cop. Aquest cop sense vent i de debò. L'endemà hem decidit anar a fer la xemeneia entre el Firé i la Visera. Ens aixequem relativament d'hora i anem a esmorzar al pàrquing i a fer ús dels lavabos públics que hi ha. Ens equipem i posem rumb cap al peu del Frechín, que són uns deu minuts. Una mica més a la dreta, entre les bardisses, veiem la xemeneia, imponent i molt grossa.

Comença l'Aleix i mentre va posant cintes em va cantant la qualitat de la roca. Superba. La sonoritat del lloc és estranya. De cop sento una pedra que ve de dalt de tot i aviso al meu company. Tots dos ens apropem a la paret. Rebota unes quantes vegades i es fa el silenci. En un tres i no res sento com em passa pel costat i.... pica com una bala contra la meva espatlla. Quin mal que fot. L'Aleix acaba d'arribar a la reunió i desmunta el llarg.

I aquí s'acaba el cap de setmana de tres dies. Ni sang ni res trencat però tots els músculs de l'espatlla contracturats i un gros blau de record. Hi haurem de tornar (amb espatlleres potser!?)

Carla, V+ (120 m)

Mallo Colorado, Riglos. 

 Oeste Clásica, V (150 m)

Mallo Cored, Riglos.

Després d'uns dies per Cavallers arrossegant-nos per les parets i una intentona frustrada al Pa de Sucre, ens n'anem cap a Riglos que és l'únic lloc on no plou aquest cap de setmana. A més a més, segur que a Riglos ningú ens tocarà els nassos per dormir tirats per terra. I quina sorpresa només arribar, pàrquings habilitats per dormir-hi (com a mínim amb aquestes cases amb rodes que ara estan de moda) i uns lavabos. Es veu que com que no són parc nacional no tenen tants fums.

Es va fent de nit i el vent comença a bufar i a bufar. Com que no coneixem gaire el lloc ni la rodalia. Amb prou feines trobem un lloc on menjar on el fogonet no s'apagui. No em vull imaginar on dormiré. I dit i fet, passem la nit amb els ulls oberts esperant que l'altre se'n cansi, ho digui en veu alta i de pet cap a Sabadell. Però ningú ho diu, perquè ens pensàvem que l'altre dormia.

De bon matí, i sense forces, ens n'anem al pàrquing. Jo no puc amb la meva ànima, però el pas constant d'escaladors forts ens motiva. Està ple de gent. La veritat és què es respira un ambient "fanàtic", com si fóssim Siurana o Margalef. Però aquí la majoria de gent, a part del clàssic grapat de cintes i la corda simple, agafen un parell de reunions i fan metres i més metres sense posar els peus a terra.

Així que per no tornar cap a casa posem rumb al Mallo Colorado. Nosaltres només hem fet vies al Frechín i segons les ressenyes això serà fàcil, que ja ens va bé. L'aproximació es fa feixuga malgrat que gairebé no en té. Per sort el Sol avui no pica. Arribats al peu del mallo, està ple de gent, així que triem una via on no hi ha ningú. I què dir al respecte? Doncs no massa cosa; és un festival de cantells boníssims i roca esplèndida, que podria no acabar mai.

És inevitable per nosaltres contraposar Riglos i Montserrat, en general i en clau de tòpic: On en un lloc posen "alejes rigleros", a l'altre posen sobrequipat. On en un lloc hi ha regulacions per ocells "solitaris", a l'altre escales entre molts ocells molt grossos. On en un lloc hi ha una desena de persones escalant a cada una de les parets més imponents, a l'altre amb sort n'hi a dues desena contant-les totes. Al final ni en el conglomerat s'assemblen.

Jo físicament no m'he arrossegat perquè tot el que he tocat era massa bo, però la meva ànima no pot més. De totes maneres, l'Aleix em convenç per fer-ne una altra. Passem pel cotxe a fer un cafè i ens dirigim cap al Mallo Cored a fer una via de diedre i xemeneia. L'hem escollida per la xemeneia. Tot un gaudi on el llarg que marca més fàcil, ens ha semblat el més díficil. A casa nostra també n'hi ha, però fan més por que aquesta.

Acabat el dia, ara sí, tornem cap a casa. Les vacances s'han acabat. Però no tardarem massa a tornar, però sense vent si us plau.

Itzi, IV+ (150m)

Les Agudes, Montseny.

Adictes al disolvent, 6b o V/Ae ( 150 m)

Dent d'en Rossell, Vall de Núria.

Comença l'estiu, cap a la dent del Rossell. Ens enduem al Roger cap al Pirineu a fer la seva primera via de granit. L'aproximació la fem des de sota, que quan anem per dalt, en general, mai ens ha sortit bé la jugada. Després d'una bona estona de deixar el cotxe enrere, i amb la suada característica, arribem a peu de via. El Sol pica més del que ens imaginàvem, esperem que faci ventet mentre anem pujant.

 

Comença l'Aleix. Arriba a la reunió veloç i sense vacil·lar i com que encara li queden cintes empalma el següent llarg. A priori sembla una bona idea, però quan s'està al bell mig del lleuger desplom amb quaranta metres de corda de 8.4 ja no ho sembla tant. Caure com un xoriço aquí no és una bona opció amb tot el xiclet, i si no, que us ho expliqui el Roger que ens arriba a la reunió amb el llavi partit...

Sense conseqüències greus, l'Aleix segueix amunt. Primers metres emprenyadors i de mal fer per la molsa/roca, placa fàcil i un diedre bo però massa curt. Final de llarg salvatge fins a sota un sostret. La resta de la via em toca a mi. Els meus companys m'animen a provar el sostret sense fer trampes, però tot i que els hi faig cas, acabo trobant tirant de cinta. Llarg curt.

El cinquè llarg, juntament amb el tercer, dels millors. Principi fi per l'esquerra i finíssim per la dreta fins a un altre tram salvatge. Per acabar el llarg un tram que tira un xic enrere, amb un únic pas complicat al principi, i la resta cantell del gros. Final espectacular, no es veu la reunió, però només cal seguir les millors mans.

El Roger s'anima i escala l'últim. Llarg sense pena ni glòria, lletjot, la molsa augmenta amb l'alçada i s'acaba al mig d'una selva. No fa massa gràcia caminar per sobre de tot aquest matollar verd. Més amunt guaitem un parabolt solitari i l'Aleix, no sense un parell de patinades sense conseqüències, ens hi deixarà la corda lligada per pujar sense patir. Crec que no encertem la sortida, però vaja, acabem sortint si tendim cap a l'esquerra.

Descens accidentat on el Roger es fot un tall de collons al turmell a l'alçada del peu de via. Baixada lenta, molt lenta i coixa. Per acabar-ho d'adobar a 10 minuts del cotxe ens cau el xàfec del dia.... Bona estrena d'escalada al Pirineu. Però malgrat tot segur que repeteix!

Malalts de roca, V+ (135 m)

Coll Roig, Montgrony.

Sortim de l'aparcament amb el Roger direcció la paret. En tenim ganes, fa molts mesos que no escalem. Les últimes setmanes que hem hagut d'escalar molt a prop de casa ens han fet redescobrir llocs, adonar-nos-en de la sort de tenir pedrots a cada quilòmetre quadrat i a valorar coses que per tenir a mà les menystenim. Però les ganes d'anar més lluny no marxen.

Com que el Roger encara fa més temps que no escala que la resta, hem triat una via retroequipada que a priori sembla fàcil i assegurada per no patir gens ni mica. El camí no té pèrdua, està molt fressat. Dubtem una mica amb l'inici del peu de via, ja que no duem massa informació al respecte, però tampoc té pèrdua.

Començo jo. És un festival de cantells boníssims. L'un rere l'altre, sense descans. L'única pega del primer llarg és un escurçó que viu justament al forat més bo d'on agafar-se. Continua el Roger sense cap dificultat, seguint la tònica cantelluda. Arribant al final canvia de via, però retorna al bon camí fent el Tarzan des d'unes sabines. Aquí s'ha de fer un canvi de reunió, cap a l'esperada placa de canalons.

Ho haig de dir. He triat aquesta via perquè em feia gràcia fer aquest tros. La morfologia de la roca és espectacular. La meva escalada resulta forçada, però no per això deixa de ser divertit. Quan s'acaba aquesta festa, comença altre cop el festival de cantells boníssims fins a la reunió. Continua el Roger per un diedre amb un passet curiós i arribem a la feixa de baixada, tot i que encara queda un llarg. 

Com que ens fa mandra rapelar, l'últim tram el fem en mode escalada esportiva i ens despengem. Una altra cordada que puja a darrera nostre farà el mateix. Tram amb el pas més dur de la via just a escassos metres del final. Si volem rapelar tenim una reunió especial per fer-ho una mica més enllà. El descens tampoc té pèrdua.

Via plaent, cómode, divertida i ràpida amb una quantitat exagerada de cantells bonissims.

Dioni, 6a (160m)

Roc dels Collars, Canelles.

També tocava gaudir del calcari al sol de l'hivern però amb tant esquiar tampoc anàvem prou rodats així que busquem un itinerari equipat que ens permet descobrir una nova paret.

Ah sí, i fer unes adherències infernals que encara no sé ni com vam poder pujar, deliciós. De la resta, poca cosa recordo.

Lo bo és que el cap de setmana següent teníem plans més frescos, una solidària i extrema hivernal, que apuntava a algun tres mil... però va venir el virus, el confinament i tota la mandanga i mesos i mesos de perdre braços i cap.

Després va tocar anar al fisioterapeuta a recuperar el temps perdut; esportiva per un tub, al costat de casa, per anar recuperant poc a poc i arribar a l'estiu amb un mínim de dignitat.