Segueix-nos:

Senglar Eixerit, 6b (75m)

Placa Tòtem, Montserrat.

Havana Club, 6c+ (140m)

La Pastereta, Montserrat.

Abierto hasta el atardecer, 6a (90m)

Serrat d'en Muntaner, Montserrat.




Primavera a ca la Montse després d'una eternitat confinats a Sant Llorenç.
Primavera per recollir a Montserrat els fruits plantats a la Mola.
Primavera esquivant pluges i tractors. 
Primavera amb la mirada posada sempre més enllà.
Fins que la primavera és massa calorosa i ens fa marxar.
Primavera fins la tardor. 


Primavera

Cresta d'Espadas-Posets, PD (650 m)

Massís del Posets, Posets.

 

Feia temps que volia fer aquesta cresta i la sortida popular anual era una bona oportunitat. Els meus amics es fan grans i cada vegada posen menys pegues a les propostes que faig. Accepten de bon grat i sense queixes, i això que el primer dia els vull fer pujar un miler, i bastant escaig, de metres de desnivell positiu. Amb material de bivac evidentment.

 


Fem nit a Senarta i de bon matí anem cap a Eriste. La nostra excursió començarà des del poble. Hi ha un bus que t'estalvia força estona i pujada, però ja saben que jo de busos i de refugis, si puc evitar-ho, ni amb pintura. Bosc que recorda al d'Estós, passant per la cascada d'Espigantosa, fins al refugi de l'Angel Orús on fem una paradeta per esmorzar/dinar.

 


 

El Gerard fa cara de voler-ne més, l'Aleix té una mirada estoica (què significa que no està cansat) i la Marta em mira amb cara de "perquè collons he fet cas aquest tio!". Deixem el refugi enrere, no sense abans posar-nos crema, i posem rumb a l'ibón de Llardaneta on arribem massa tard. No massa tard per l'hora del dia, sinó massa tard per poder triar la ubicació desitjada per dormir.

 


 

Un cop instal·lats passem la tarda vora el llac, fent tes, cafès i picant quatre ganyips fins que toca fer el sopar i posar-se dins del sac. Abans posem els grampons a mida. Truita de patates, uns sobres de pasta i una cervesa per pujar la moral. Nit plaent i fresca. Dormirà bé la marta amb el sac d'anar de colònies que ha portat?


 

Dormo d'una tirada. Amb les primeres llums el vent engega mentre esmorzem i endrecem tota la paradeta. Avui tinc problemes per posar-me les lentilles, però gràcies a l'ajuda dels meus companys i un parell de màrfegues puc finalment posar-me còmodament el dit a l'ull. Sortim abrigats, disposats a menjar-nos el desnivell que queda fins a l'inici de la cresta més ràpid del que podrem.

 


 

Arribem al coll del Pavots. Fa un dia de merda. Vent, visibilitat a deu metres i sense el Sol, caloreta no fa. Ens preparem adequadament, menys el Gerard que té calor a les cames, i iniciem la cresta. Tirem una mica enrere per fer el primer tres mil, el Pavots, tornem al coll, i cap a l'altra banda direcció l'Espades. Ens saltem el tres mil que queda fora de la cresta, fa mandra. A partir del primer sub-cim que ens trobem ja hem de fer servir les mans més assíduament, com a mínim jo.

 


 

De mica en mica anem fent camí, sense pressa. El cel no s'obre ni un instant i la sensació és estranya; sabem que a banda i banda hi ha un buit immens, però només el podem intuir, no es veu. Abans d'arribar a l'Espadas tenim un dels passos de II+. Dos superior anguniós. Personalment, el pas més incòmode i exposat de tota la cresta. Algun dels agafadors es mou. El no-escalador del grup se'n surt prou bé, la veritat. Seguim sense més complicacions, però amb les mans, fins al cim de l'Espadas.

 


 

Ara ens toca baixar. Aquest tros sense ser difícil s'ha de vigilar: fa baixada, la roca no és la millor i en alguns llocs hi ha pedra solta sota els peus. Amb cura i atenció arribem al pas del funambulista. La Marta no s'ho pensa gaire i passa corrents. El Gerard fixa la mirada i passa amb pas ferm. L'Aleix comença amb el cul a terra, s'aixeca i endavant. A mi no m'agrada gens i decideixo no fer el pas funambulista. Jo passo pel pas alternatiu; el del penitent.

 


 

Tot seguit hi ha la grimpada de II més llarga que l'anterior. Fàcil, còmode i amb una exposició prou agradable. Un cop a dalt arribem rapidament a la Tuca de la Llardaneta, un altre tres mil. Seguim de baixada i ens trobem la Tuqueta Roya, quart tres mil. Ja veiem la pujada final fins al Posets. Ara ja només cal caminar, així que aprofitem per fer un mos. El dia s'ha obert una mica.



 

Portavem corda i alguna baga, però no les hem tret pas. Just a l'alçada de la sortida del Jean-Arlaud ens trobem una llengua de neu amb una timba espectacular a sota. Ens posem els grampons i arreglat. M'apropo a la sortida del corredor, també espectacular. La pujada final és molt agradable, i es fa prou bé tenint en compte els metres, les hores i la motxilla.

 


 

Cim a rebentar de gent. Quatre fotos, quatre ganyips i comença la part dura de la jornada, la baixada. Primer tram entretingut, seguit per una baixada de grava fins que ens hem de posar els grampons al principi de la Canal Fonda. A la meitat una "penjada" es llença per la canal com si fos un tobogan, i sort en té d'un bon home que l'agafa, literalment al vol, just abans d'estampar-se contra unes roques. Va repetint en veu alta que ella ho tenia tot controlat... en fi.

 


 

Jo i el Gerard ens avancem i recollim les andròmines del bivac i ens trobem a l'encreuament. Dinem, suquem els peus al riu i seguim baixant fins al Refugi, on tornem a parar un altre cop. Aquí es comença a notar el cansament i la Marta inicia el seu mantra del dia: Autobús, autobús, autobús. El trajecte es fa llarg i pesat malgrat la bellesa de l'entorn. Per fi arribem a la parada de l'autobús, just a sota de la Cascada d'Espigantosa, on ja hi ha concentrada una munió de gent esperant pacientment la seva arribada.

 


 

Passem de llarg i la Marta s'enfada, una mica. Si del refugi aquí el tema era pesat el que queda és inexplicable. A més a més, amb el Gerard, agafem esperançats una drecera que al final ens fa fer més quilòmetres dels que volíem. Finalment arribem al cotxe, literalment morts, però vaja, ja es tracta d'això l'alpinisme extrem i solidari... no?

 

 
(estiu del 2020)

De tres en tres

Lo Gall Pinto, 6a (160m)

Roca Viella, Abella de la Conca.


Tota la vida pujant i baixant els tres quilòmetres de línia recta que d'Isona surten cap Abella, caminant o amb bici, explorant camins per la conca cap als estanys de Basturs o fins Orcau. Tota la vida buscant bolets per boscos d'alzina, remullant els picarols al Foradot o fotent llet al te més enllà amb l'equipador de la zona (i jo sense saber ni què era l'escalada), i mai havia escalat a la Conca. Una única incursió a Comiols, un dia d'esportiva remullada a Abella, dos intents frustrats d'arribar a Sant Corneli i poca cosa més.


Algú em podria haver dit de jove que podria haver dut una corda a la motxilla i anar a escalar en bici des de casa, no? En fi, un plaer creuar la frontera natural del Montsec i endinsar-se a la Conca amb aquella olor de porc que la caracteritza.


Acabem a Abella de rebot, triem via sense haver mirat mai res al respecte i els dos creiem que l'hem encertat força. Love climbing intercalat amb algun flotant i amb un flanqueig a mitja via són ingredients suficients per pagar la visita, tornarem!


La Conca

Piru-Caba, IV+ (70m)

Paret de la Figuereta, Collegats.


Desperto a Espot. El mal de cap de bolets i barbacoes fa que em costi una infinitat de moure'm. No sento ni una mosca o sigui que no dec ser l'únic amb ressaca. M'entrebanco amb la roba preparada del dia abans, omplo la cantimplora, robem unes galetes, engeguem els pellets i fotem el camp. La resta del personal queda dormint, que és el que ens falta a nosaltres.


Necessito un cafè, parem al bar (sí, sí, encara eren oberts!). Retallem expectatives (plan A) amb l'excusa de ser a dinar a casa que no deixa de ser una coartada de la ressaca. Aparquem, ens equipem i la contundència dels locals ens fa canviar d'objectiu (plan B), ens en anem a la xemeneia (plan C).


M'hi poso i sí, ben equipada, però la roca és tan relliscosa que abans d'acabar el llarg se m'acaba la paciència. L'angunia em fa fora, marxem a prendre el sol (plan D).

Creuem la carretera i ara sí, dues tirades infinitament plaents, amb bona roca, al sol i ben equipades. Love climbing a lo Riglos. Últim llarg de tràmit i puntuals a dinar a casa. Bolets i barbacoes.


Bolets i barbacoes

Chani, V (145m)

Penya-segat de la Falconera, Garraf.


Llevem àncores llençant-les al fons d'una cavitat on ben just s'hi atreveix a entrar un tímid raig de sol. Punt de no retorn que superem seguint les indicacions d'un parell de grumets que ens cedeixen amablement el pas. Potser prefereixen seguir l'estela del nostre veler, qui sap.


Es respira certa tensió. Sabem que no podem tornar enrere i la marinera que m'acompanya ja m'ha deixat ben clar que per aquests mars em toca fer a mi de capità. I jo encantat! Resseguim aquesta platja volada fins que no hi ha més remei que llançar-se mar endins. Fa un vendaval de tres parells de nusos, entre cafès i ràpels se'ns ha fet migdia i la mar encara és feréstega de la tempesta de fa un parell de dies, se'ns fa impossible de sentir-nos, un plus d'aventura.


Però tot és vestir-me de mariner i començar a navegar. Mars plaents per emprendre el camí fins el primer iceberg. Pugem tots a coberta i encarem el trenca-gels contra aquesta superfície reflectant. Tot llisca, les formes arrodonides per les inclemències dificulten el pas però amb decisió arribem a bon port. 


Nova jornada que ens embarranca al mig del desert. Completament perduts, la nostra carta de navegació diu que hauríem de ser a bon port malgrat no trobar-ne ni rastre. A falta d'oasis, me l'invento, entaforant una bona ancora entre molt rovell.


Torna a tocar un bon plat de maregassa però de seguida som fent ràfting pels ràpids, sense poder fugir de la corrent. Ens deixem endur fins que l'aigua s'atura a l'entrada d'un gran llac. 


Aigües dolces i tranquiles ens deixen prendre un respir en el camí. Ja avistem la costa així que podem velocitat de creuer i línia recta cap al far, surfejant amb alegria les últimes onades. Sortim de l'aigua gairebé besant terra ferma i fem un últim cop d'ull enrere, on els blaus dibuixen l'horitzó.


Bona navegada, però no ens estiguem massa temps a terra ferma!


Navegant

Quimèrica Laxitud, 6a (100m)

Paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai.


Vist i no vist, una visita fugaç a Sant Llorenç de Montgai. La meva motivació trontolla entre fotre'm a la xemeneia o anar apretar una mica més pujant pel dret. O fer-ne dues. Al final ni una cosa ni l'altra, ens en anem a la paret de l'Ós, però al final de tot, a l'última de fet. D'aquesta paret me'n va treure el vent fa uns quants anys i mai ha despertat massa interès, així que aprofitem l'excusa per fer-ne un tastet.


M'ofereixen de començar, em deixen empalmar llargs... sembla de dia de reis! Xiulant i cantant, excepte al pas llis del segon llarg, s'arriba bé fins a l'última tirada, l'excusa de la via. Preciosa placa fins el diedre desplomat per on s'ha de sortir fent el goril·la de branca en branca. Jo en gaudeixo bastant tot i que en sé d'un que no tant. Per sort des de la reunió no veig els invents que fa per sortir-ne!!!

La meva oferta de fer-ne una altra avui no cola, així que a dinar a casa!




Oferta