Segueix-nos:

Carla, V+ (120 m)

Mallo Colorado, Riglos. 

 Oeste Clásica, V (150 m)

Mallo Cored, Riglos.

 

 


Després d'uns dies per Cavallers arrossegant-nos per les parets i una intentona frustrada al Pa de Sucre, ens n'anem cap a Riglos que és l'únic lloc on no plou aquest cap de setmana. A més a més, segur que a Riglos ningú ens tocarà els nassos per dormir tirats per terra. I quina sorpresa només arribar, pàrquings habilitats per dormir-hi (com a mínim amb aquestes cases amb rodes que ara estan de moda) i uns lavabos. Es veu que com que no són parc nacional no tenen tants fums.

 

 

Es va fent de nit i el vent comença a bufar i a bufar. Com que no coneixem gaire el lloc ni la rodalia. Amb prou feines trobem un lloc on menjar on el fogonet no s'apagui. No em vull imaginar on dormiré. I dit i fet, passem la nit amb els ulls oberts esperant que l'altre se'n cansi, ho digui en veu alta i de pet cap a Sabadell. Però ningú ho diu, perquè ens pensàvem que l'altre dormia.

 


 

De bon matí, i sense forces, ens n'anem al pàrquing. Jo no puc amb la meva ànima, però el pas constant d'escaladors forts ens motiva. Està ple de gent. La veritat és què es respira un ambient "fanàtic", com si fóssim Siurana o Margalef. Però aquí la majoria de gent, a part del clàssic grapat de cintes i la corda simple, agafen un parell de reunions i fan metres i més metres sense posar els peus a terra.

 

 

Així que per no tornar cap a casa posem rumb al Mallo Colorado. Nosaltres només hem fet vies al Frechín i segons les ressenyes això serà fàcil, que ja ens va bé. L'aproximació es fa feixuga malgrat que gairebé no en té. Per sort el Sol avui no pica. Arribats al peu del mallo, està ple de gent, així que triem una via on no hi ha ningú. I què dir al respecte? Doncs no massa cosa; és un festival de cantells boníssims i roca esplèndida, que podria no acabar mai.

 

 

És inevitable per nosaltres contraposar Riglos i Montserrat, en general i en clau de tòpic: On en un lloc posen "alejes rigleros", a l'altre posen sobrequipat. On en un lloc hi ha regulacions per ocells "solitaris", a l'altre escales entre molts ocells molt grossos. On en un lloc hi ha una desena de persones escalant a cada una de les parets més imponents, a l'altre amb sort n'hi a dues desena contant-les totes. Al final ni en el conglomerat s'assemblen.

 

 

Jo físicament no m'he arrossegat perquè tot el que he tocat era massa bo, però la meva ànima no pot més. De totes maneres, l'Aleix em convenç per fer-ne una altra. Passem pel cotxe a fer un cafè i ens dirigim cap al Mallo Cored a fer una via de diedre i xemeneia. L'hem escollida per la xemeneia. Tot un gaudi on el llarg que marca més fàcil, ens ha semblat el més díficil. A casa nostra també n'hi ha, però fan més por que aquesta.

 

Acabat el dia, ara sí, tornem cap a casa. Les vacances s'han acabat. Però no tardarem massa a tornar, però sense vent si us plau.


Conglomerat roig

Itzi, IV+ (150m)

Les Agudes, Montseny.


Es pot anar al bar. Si es pot anar al bar es deu poder escalar, no? Sense sortir de la zona sanitària, respectant horaris de vells i nens, a no ser que passegis el gos que llavors pots fer el que et peti. Amb mascareta, distància de seguretat, magnesi líquid i tota la parafernalia.

Ens ho prenem amb ganes; un parell de tardes fanàtiques setmanals i caps de setmana clandestins. Costa recuperar el temps perdut però setmana a setmana la cosa millora i de cop ja ens deixen anar una mica més enllà, amb el murphy, el primer cap de setmana de calor i als Pirineus plou.


Improvisem un Montseny. A prop i molt lluny com sempre i amb tan poca roca que mai ens hi empadronarem, sembla una bona opció per fugir de la calor, la mascareta i tot plegat.

Fàcil de cap a peus, resseguim la cresta entre rialles i somriures. A poc a poc però ja hi tornem a ser, esperem que no ens tornin a trencar el vol! 


Al bar!

Adictes al disolvent, 6b o V/Ae ( 150 m)

Dent d'en Rossell, Vall de Núria.

 


Comença l'estiu, cap a la dent del Rossell. Ens enduem al Roger cap al Pirineu a fer la seva primera via de granit. L'aproximació la fem des de sota, que quan anem per dalt, en general, mai ens ha sortit bé la jugada. Després d'una bona estona de deixar el cotxe enrere, i amb la suada característica, arribem a peu de via. El Sol pica més del que ens imaginàvem, esperem que faci ventet mentre anem pujant.

 

 

Comença l'Aleix. Arriba a la reunió veloç i sense vacil·lar i com que encara li queden cintes empalma el següent llarg. A priori sembla una bona idea, però quan s'està al bell mig del lleuger desplom amb quaranta metres de corda de 8.4 ja no ho sembla tant. Caure com un xoriço aquí no és una bona opció amb tot el xiclet, i si no, que us ho expliqui el Roger que ens arriba a la reunió amb el llavi partit...

 

 

Sense conseqüències greus, l'Aleix segueix amunt. Primers metres emprenyadors i de mal fer per la molsa/roca, placa fàcil i un diedre bo però massa curt. Final de llarg salvatge fins a sota un sostret. La resta de la via em toca a mi. Els meus companys m'animen a provar el sostret sense fer trampes, però tot i que els hi faig cas, acabo trobant tirant de cinta. Llarg curt.

 


El cinquè llarg, juntament amb el tercer, dels millors. Principi fi per l'esquerra i finíssim per la dreta fins a un altre tram salvatge. Per acabar el llarg un tram que tira un xic enrere, amb un únic pas complicat al principi, i la resta cantell del gros. Final espectacular, no es veu la reunió, però només cal seguir les millors mans.

 


 

El Roger s'anima i escala l'últim. Llarg sense pena ni glòria, lletjot, la molsa augmenta amb l'alçada i s'acaba al mig d'una selva. No fa massa gràcia caminar per sobre de tot aquest matollar verd. Més amunt guaitem un parabolt solitari i l'Aleix, no sense un parell de patinades sense conseqüències, ens hi deixarà la corda lligada per pujar sense patir. Crec que no encertem la sortida, però vaja, acabem sortint si tendim cap a l'esquerra.

Descens accidentat on el Roger es fot un tall de collons al turmell a l'alçada del peu de via. Baixada lenta, molt lenta i coixa. Per acabar-ho d'adobar a 10 minuts del cotxe ens cau el xàfec del dia.... Bona estrena d'escalada al Pirineu. Però malgrat tot segur que repeteix!

 

Estrena accidentada

Malalts de roca, V+ (135 m)

Coll Roig, Montgrony.


Sortim de l'aparcament amb el Roger direcció la paret. En tenim ganes, fa molts mesos que no escalem. Les últimes setmanes que hem hagut d'escalar molt a prop de casa ens han fet redescobrir llocs, adonar-nos-en de la sort de tenir pedrots a cada quilòmetre quadrat i a valorar coses que per tenir a mà les menystenim. Però les ganes d'anar més lluny no marxen.

 


 

Com que el Roger encara fa més temps que no escala que la resta, hem triat una via retroequipada que a priori sembla fàcil i assegurada per no patir gens ni mica. El camí no té pèrdua, està molt fressat. Dubtem una mica amb l'inici del peu de via, ja que no duem massa informació al respecte, però tampoc té pèrdua.

 

 

Començo jo. És un festival de cantells boníssims. L'un rere l'altre, sense descans. L'única pega del primer llarg és un escurçó que viu justament al forat més bo d'on agafar-se. Continua el Roger sense cap dificultat, seguint la tònica cantelluda. Arribant al final canvia de via, però retorna al bon camí fent el Tarzan des d'unes sabines. Aquí s'ha de fer un canvi de reunió, cap a l'esperada placa de canalons.


 

Ho haig de dir. He triat aquesta via perquè em feia gràcia fer aquest tros. La morfologia de la roca és espectacular. La meva escalada resulta forçada, però no per això deixa de ser divertit. Quan s'acaba aquesta festa, comença altre cop el festival de cantells boníssims fins a la reunió. Continua el Roger per un diedre amb un passet curiós i arribem a la feixa de baixada, tot i que encara queda un llarg. 


 

Com que ens fa mandra rapelar, l'últim tram el fem en mode escalada esportiva i ens despengem. Una altra cordada que puja a darrera nostre farà el mateix. Tram amb el pas més dur de la via just a escassos metres del final. Si volem rapelar tenim una reunió especial per fer-ho una mica més enllà. El descens tampoc té pèrdua.

 

 

Via plaent, cómode, divertida i ràpida amb una quantitat exagerada de cantells bonissims.


Graons sikats

Dioni, 6a (160m)

Roc dels Collars, Canelles.


Corria l'hivern del 2020 i, innocents nosaltres de no saber que ens clausurarien, ens en vam anar a escalar. Tocava esquiar, però la bota no tenia recanvi. De fet no té recanvi encara, ja tocaria no?
 
També tocava gaudir del calcari al sol de l'hivern però amb tant esquiar tampoc anàvem prou rodats així que busquem un itinerari equipat que ens permet descobrir una nova paret.
Ah sí, i fer unes adherències infernals que encara no sé ni com vam poder pujar, deliciós. De la resta, poca cosa recordo.


Lo bo és que el cap de setmana següent teníem plans més frescos, una solidària i extrema hivernal, que apuntava a algun tres mil... però va venir el virus, el confinament i tota la mandanga i mesos i mesos de perdre braços i cap.


Després va tocar anar al fisioterapeuta a recuperar el temps perdut; esportiva per un tub, al costat de casa, per anar recuperant poc a poc i arribar a l'estiu amb un mínim de dignitat.



La primavera que ens van robar

Enforcadura del Pedraforca,

Pedraforca, Berguedà.



Dia espatarrant, entre setmana i acompanyat de dos no habituals. La sortida comença de matinada amb horari d'alpinista, però de seguida ens veiem frenats per un entrepà enorme de llonganissa i un cafè. Un cop plena la panxa arribem al destí, avui un pèl més avall que sempre, a l'àrea d'esbarjo d'abans del mirador. La preparació és lenta i feixuga i toca ajustar-ho gairebé tot.

El principi del traçat, en teoria, és recta i directa pel mig del bosc fins a la tartera. Recta no ho és i directa potser de lluny. Gimcana clàssica entre arbusts, arbres i rocs, que de mica en mica es va obrint fins que arribem al començament del pedregar. Parada tècnica per recuperar l'alè i fer un parell de glops. El Pedraforca és ple de neu i de gent. Massa gent, perquè de neu mai n'hi ha prou.



Enfilem amunt, potser pel tram més dret que farem avui amb esquís, sense pressa i amb bona lletra, alguns amb ganivetes i d'altres sense. "La neu s'enganxa aquí!", crida una esquiadora, trencant el poc silenci que ja hi havia. Nosaltres seguim amunt, que ja queda poc per arribar a la part més monòtona de la tartera. Potser és la més monòtona, però el delit de pujar per aquí imaginant-se la baixada, no té preu.

Pujant, pujant, recordo que fa tan sols quinze dies vaig pujar al cim amb vambes i màniga curta, sense trepitjar ni un bri de neu. A vegades les coses canvien molt de pressa. Tan fugaces poden ser que no podia imaginar-me, en aquell precís moment, que aquesta sortida seria una de les millors i de les últimes d'aquesta temporada. De les millors pel romanticisme i la màgia del lloc, de les últimes per desafortunats fets inevitables.



Arribats a l'enforcadura canviem esquís per grampons, no sense abans haver-los d'ajustar tots. Com que vaig passar per aquí fa quatre dies, recordo bé el camí d'estiu. Passem entre dos rocs enormes, en tendència a l'esquerra just per sota d'un petit avet. La boira se'ns empassa. Seguim recta amunt per una rampa fàcil fins a la carena i ho rematem amb un flanqueig d'ambient brutal, fins a un replà arrecerat on deixem les motxilles amb els esquís. Queden escassos metres per fer cim, que ens mengem amb avarícia.


La baixada fins a les motxilles, perfecte. Allà ja comença el periple del dia. Per acabar-ho d'adobar, d'hora no és. A una li van grans els grampons i mentre desfà el flanqueig, ara amb un vent dels que posa èpica, em fa tenir el cor a la boca a cada pas que dona. A un altre, just darrere, la fixació d'un dels esquís li va gran i no queda cap més remei que fer el flanqueig amb el taló lliure. Per sort ho arreglem sense complicacions, no sense algun renec previ. No em voldria imaginar fer tota la tartera d'aquesta manera. Quin horror i quina manera de malaguanyar el dia!


Deixant enrere aquests moments tensos i tots tres sobre els esquís, què dir que no hagi dit ja? "Encarats tartera avall, ens aturem uns instants davant de tal espectacle efímer. El Pollegó inferior impressiona més que de costum, i el superior i el Calderer romanen sota un espès núvol. Avall. Veloç, espectacular, genial, brutal, magnífic, impressionant, inoblidable, fascinant, trepidant, fugaç, insuperable, elegant i increïble. Qui ho diria que aquest pedregar podia transmetre tot això en pocs minuts (massa pocs)."



La gimcana final, el preu a pagar per aquesta magnifica i sempre meravellosa experiència. I per si pensàvem que anàvem tard, l'última sorpesa del dia ens la dona un home que pujant entre el bosc amb la pretenció de fer un Pedraforca de vespre.




Grampons i fixacions