Segueix-nos:

Glacera de Coronas, 2996 m

Vall de Coronas, Massís de la Maladeta.


El sender maleït

De pujada s'agafa amb ganes. Amb un tres i no res s'arriba a casa del Quillón, potser no és exactament a la meitat del camí, però si que és a la meitat moral. Quan es veu -si és que es veu- el petit aiguamoll, tot va coll avall. Dues hores justes fins al refugi de Pescadores. Sembla mentida que quan l'estiu s'apodera del lloc, la motorització arribi fins aquí.

De baixada les ganes costa trobar-les, tot i que aquest cop toca complir un petit somni. Sis quilòmetres de baixada a tot drap, esquivant pedres i remant en algun tram, gairebé sense temps d'acomiadar-se del benvolgut Quillón. Llàstima dels dos últims i insuportables revolts, que sàviament es poden fer amb sabatilles -o botes-.


Màrfega, estimada màrfega

De lluny l'olor d'avet cremat i de costelles de be fan que el pas s'acceleri. Refugi ple, o com a mínim més ple del necessari. Foc encès i amb una màrfega pels més despitats. Les deixalles d'un poden ser el tresor d'un altre, això diuen. Vetllada molt animada i final de festa amb el grup "Si sabes como ronco, para que me invitas".

A la baixada l'esgotament demana un descans. El cafè es va fent mentre les motxilles, per si no pesessin prou, s'engreixen un parell de quilos més. Glop calent, insípid, amarg i dolç. Desapareix el Sol i toca abandonar la màrfega. El comiat és dur. L'oferiment a última hora, altruista i carregat de proteïnes, recorda a l'olor del dia abans. No s'ha de caure al parany, queden dues hores de llum.


Caminant en silenci

Com va dir un savi: -No és la intempestiva hora de sortir del jaç el que trenca la joia del dia a dia. Temperatura gèlida, neu fins als genolls i un bosc espès amb l'única ajuda de records d'estiu i dos petits frontals. Un parell de grimpades còmodes. Passat el primer i gelat llac, es pot buscar la satisfacció de l'art i la tècnica de l'ascensió. Un altre llac gelat, vorejat per la desitjada aresta que ens porta al paradís.

Sota un Sol sufocant el retorn esdevé feixuc. A vegades, l'excessiva estabilitat del terreny fa fallar les cames, d'altres fa descobrir noves tècniques de descens. Ara, amb llum, el camí directe és evident i només cal seguir, retrobant els llacs. Entre pedres i arbres encara podem trobar algun petit tresor, però ja no són com els d'abans.

  
Un petit paradís

Davant s'obre una immensa vall. El color blanc ho inunda tot. El llac no hi és, de roques ben poques, i com més amunt més blanc. Al fons, sorgeix la raó de totes les raons. Esvelta, enorme i estèril. A tocar queda la porta que ens portarà al cel. Moments de contemplació. Arrogant, el dia n'amplifica la majestuositat. Un paradís per fruir del goig d'un ascens mil·limètric, traçant amb precisió cada recta i cada gir.

L'anhelada ruta haurà d'esperar una mica més. No serà per ambició, per temps o per ganes. Els 2996 m marquen el punt d'inflexió. Petit mos per una banda, una mica més per l'altra. Dos moments individuals i íntims abans d'encarar el retorn. L'Absurd de pujar dalt d'un lloc per a després tan sols baixar-ne. Un paradís per gaudir del plaer d'un descens harmònic, dibuixant amb imprecisió cada línia i cada corba.



Dos mil nou-cents noranta-sis

Canal de l'Ordiguer, BD 50º/IV (450m)

Serra del Cadí.


Segons el diccionari una gimcana és una "cursa de recorregut breu durant la qual els participants han de superar una sèrie de proves o dificultats". Doncs avui tocava cursa d'obstacles, tot i que de bones a primeres no us ho esperéssiu.

Primera prova.
Despertador a hores intempestives, carregar el cotxe i cap a la muntanya, lo típic i habitual. Un cafè per sobreviure a la somnolència del trajecte nocturn i calçar botes a l'aparcament glaçat de torn, intentant mantenir la sensibilitat als dits de les mans mentre col·loqueu les pells de foca.


Segona prova.
No poder sortir foquejant des del cotxe i començar amb el mal peu d'haver-ho de carregar tot a l'esquena. I quan per fi podeu calçar les fustes el camí és un continu d'escales de roca i graons de fusta, on poder destrossar les pells de foca al gust però on per res del món diríeu que esteu esquiant.


Tercera prova.
Emergiu del bosc, treieu el cap en una clariana i podeu veure ben clar el camí a seguir. La paret imposa i les línies més suaus, menys ambicioses, prenen força. Però aquí no n'hi ha de línies fàcils... Seguiu perquè la neu promet meravelles, com a mínim, entre el bosc i la paret.


Quarta prova.
Canviar pals per piolets, esquís per grampons i enfilar canal amunt. És tard i la meteo amenaça que en breus s'ha de posar a ploure (sí, a ploure, la temperatura no ha parat de pujar en tot el matí), però tireu amunt empesos per la seducció... i al primer ressalt us hi foteu de morros.
Està cobert de neu, però és neu pols i només us podeu refiar de la roca que hi ha un parell de pams més endins. Et costa, per falta de decisió, sortir del jardí on t'has posat, però te'n surts. Darrera teu se't queixen de que ho has deixat tot pelat i bonament t'ofereixes a tirar la corda que duus a la motxilla. Estudies el panorama amb la mirada i veus una reunió a l'altra banda de la canal, te n'hi vas. Quan hi arribes els teus companys han mirat l'hora i, tot i que per davant teu s'intueix que les dificultats han desaparegut, no els convenceràs de tirar amunt.
Ràpel i avall.


Cinquena prova.
El tram de corredor que heu fet és prou ample i la neu prou acceptable. Uns més amunt, uns una mica més avall, torneu a canviar grampons i piolets per esquís i pals. Tres o quatre girs més encaixonats i sortiu d'entre les parets, somiant en gaudir de la baixada que us espera fins al bosc, com a mínim. Però el que de pujada era un tou de nata muntada ara és més aviat mantega, per no dir formatge directament. Tot i el fàstic de neu gaudiu de la baixada, amb alguna revolcada, i entre rialles arribeu al bosc


Sisena prova.
D'aquí al cotxe, per on heu pujat, no es pot baixar esquiant i no voleu desfer tota la pujada amb els esquís a la motxilla. Però aquí hi arriba una pista, que ha d'arribar fins al poble i que suposeu que serà més esquiable que el camí de pujada. A més hi ha traces de la setmana passada. Dubteu uns instants però ja heu decidit que el què hagi de ser, serà.
La pista és un còctel difícil de comparar; neu pesada que encarrila els esquís sense permetre controlar ni on ni quan podràs frenar, i trampes, moltes trampes: arbres caiguts, revolts tancats, rierols sense neu, algun tauró amagat...


Setena prova.
S'acaba la neu i el GPS confirma que us heu passat de llarg. Aixequeu la mirada i veieu un poble, el poble on teniu el cotxe, sobre un turó bastants metres més amunt d'on sou. La calor comença a apretar i aprofiteu per treure roba mentre carregueu tots els trastos a l'esquena. I xino xano, caminant, encareu l'última pujada amb la sort que algun company encara té esma per animar-vos.

Vuitena prova.
Embutir tot el material al maleter d'un fiesta, picar la primera marranada salada que trobeu pel camí i, ja de negra nit, arribar puntuals a dinar a casa, que l'arròs us espera!

La Gimcana

Corredor Vermicelle, PD (270m)

Cambra d'Ase (2.750m)

  
Quan surts del bosc i et mires el circ de seguida veus per on vols pujar i per on voldràs baixar. Avui no carreguem cordes ni ferralla, volem pujar pel més clàssic i estètic corredor de tota la comarca; avui carreguem esquís, no voldrem baixar pel llom.


Anem a bon ritme però ens avança una colla que només de veure de quin peu calcen ja sabem on van, perfecte perquè ens obriran traça, perfecte si s'esperen a baixar. Quan entrem a la gola del llop ja estem sols.


Darrera nostre la plana i el bosc es van allunyant a cada passa, a banda i banda parets de granit glaçat, però davant nostre es dibuixa una línia calenta que, com una escala, ens porta cap amunt.


Inevitablement se m'enganxa al cervell una cançó i em rendeixo a tararejar. Darrera meu sento que algú diu que va trempat de goig, l'altra ens renya per no haver-la portat per aquí abans i l'últim sembla absorbit en un debat intern, decidint si s'ha de baixar per allà o si no toca encara.


Entre rauxa i xerinola s'acaba el corredor i ens estampem contra la realitat; fa un vent de mil dimonis. Hem de fotre el camp d'aquí ben ràpid, però a ningú li passa pel cap de dir en veu alta que podem tornar plàcidament a casa pel llom. Tampoc ens veiem tornant per on hem pujat, així que resseguim el fil de la paret cap a l'esquerra. Passem el gigoló, avui sembla més fàcil que fa uns anys, i arribem a la central. Tampoc ens fa el pes, tira més l'idea de fer cim i anar a buscar aquell tub que tant sexy es veia des de baix...


I així ens emmerdem a seguir passejant per l'aresta, amb un vent que tomba i flirtejant amb el barranc. Fins al cim és prou senzill, però el tram de cresta que no veiem serà més entretingut. Dubtem uns instants, però seguim. El Pau obre traça i estira del ramat fins la carena des d'on podrem calçar les fustes, per fi.


Guardem grampons tant ràpid com podem, és infernal el vent i el fred que fa. Ens ordenem per no baixar tots alhora i de seguida descobrim els taurons amagats sota la neu endurida, llàstima. De seguida entrem al tub, somiant en la polsarraca que hi haurà acumulada... I tampoc. Neu dura i pesada, poc amable. En tot cas la línia és una passada i quan li trobem el truc a la neu gaudim de valent. Fins i tot algú intenta treure xispes acostant-se massa a les roques...


En fi, Serafí, que està molt bé posar pebre a la pujada abans de gaudir de la baixada i fer tastets d'alpinisme amb esquís, segur que repetim! 


Ressenya:




Stairway to heaven

Irene y la Paz, 6c (200m)

Mallo Frechín, Riglos.


L'altre dia ens vam tornar a perdre. Ens va enganxar un monzó de matinada, el típic que t'envia rodolant ves a saber on, entre les celles i haca. Vam poder passar la nit arraulits i acalorats sota el sostre de Hansel i Gretel, però també sota l'atenta mirada d'un llop desorientat i amb roncs coneguts tan a cau d'orella com a l'altre costat de la paret.


De bon matí la tempesta havia passat i unes siluetes desconegudes es mostraven altives retallant el cel, sobreposant vermell al blau. El sol, el cel, el vent, la temperatura... Tot plegat no deixava més opció que la d'escollir un d'aquells gegants de pedra i buscar-li les pessigolles, com farien la resta de formigues que rondaven per allà.


Varis foren els prudents que sàviament ens empenyien a rebaixar expectatives, però som tossuts i, com ja se sap, quan un va pel món amb el Miquel sempre acaba penjant xoriços més amunt del que pretenia. No vam fer pas cap excepció, tot i que ens vam acostar a la muralla de rocs amb un parell d'opcions sota el braç.


Vam passar de llarg l'església sense contemplar més deesses que la gran roca roja i a peu de paret ens vam despullar, que la llarga aproximació ens va deixar exhausts. Varies cordades farcien la nostra opció més conservadora, només una a la del costat, però tothom ja del primer llarg en amunt. Mirava enlaire i em semblava prou assequible tot plegat de manera que em vaig deixar endur per la seducció d'una jornada de happy loveclimbing. El Miquel, en silenci, acceptava de bon grat, però veia que se li n'hi anaven els ulls, així que vaig anar a treure el cap al peu de via veí. No sé ben bé que collons hi vaig veure més enllà d'un pany roca trencadissa, fang terrós i un desplom rere l'altre, però minuts més tard començava a enfilar amunt.


El primer llarg enganyava. Res de fer el clàssic per roca dubtosa amb el colze clavat al fang, allà si es volia sortir per dalt s'havia d'apretar, el primer metre del segon llarg ens ho va deixar ben clar. Clar com que la Visera desploma molt. Clar com que teníem els voltors a tocar, la birra fent fotos a terra i un ramat de bous voladors i cridaners gaudint d'aquell últim i famós llarg que, potser, algun dia tastarem. Nosaltres fèiem la nostra, xino xano, panxa rere panxa, però molt més ràpid del que podíem imaginar.


Els crits de tothom que penjava per allà eren unànimes: "collons quins bolos!". Nosaltres cantàvem la mateixa cançó i en un delit de posar punts vermells sobre aquella codolada desplomada el Miquel li va fotre el begalot definitiu i es va embutxacar el quart llarg. Quedava poca pila i d'allà en amunt poc més de profit vam fer, has de calçar uns bons bistecs per aguantar tanta panxa! Això sí, la tècnica i el saber navegar suaument per les rampes montserratines els podríem haver deixat a casa.


Al final, un flirteig amb les nostres pròpies ombres projectades a la Visera ens feia gaudir de posar la cirereta final. Ja havíem escalat a Riglos, i déu ni do. Malgrat tot, hi haurem de tornar sense birres, oi?



Ressenya:




La bolera

Normal cara sud, III (55 m)

El Moro (o Montcau, o Roca de Migdia), Montserrat


L'últim dia Montserrat em va posar a puesto. Ni ella ni jo teníem un bon dia però tampoc ni ella ni jo teníem el que s'havia de tenir. I així, sense més, acabem tirats per Sant Jeroni i ens decidim a repetir la que es considera primera escalada del massís.
Ascensió extrema i delicada, exposada i llarga, només a l'abast dels més valents i experimentats. Deixo el relat de com ho van veure el 1851 i una ressenya actualitzada que reflecteix la magnitud de l'aventura avui en dia...


Diari de Barcelona, 24 de setembre de 1851.
»Las personas que se hallaban ayer en las montañas de Montserrat presenciaron una escena que les llenó de asombro. Desde la ermita de San Jerónimo, en cuyo punto se hallaban reunidas algunas famílias de Barcelona, vieron aparecer dos objetos móviles sobre uno de los picos cónicos y aislados, cuya altura es mayor que la de la mas elevada torre de esta capital. Creyóse de pronto que serian algunas aves de rapiña de las que tienen sus nidos en aquellos inaccesibles sitios, pero quedaron aterrados cuando con el ausilio d'un anteojo se convencieron de que aquellos objetos eran dos hombres. Los habitantes de la montaña aseguraron ser cosa imposible y que ningun ser humano había subido hasta allí. Mucho tardaron en convencerse de la realidad, porque verdaderamente pensaba el considerar como habian podido ganar la cumbre d'un agudo pico, que tendrá unas trescientas varas de elevación, cortadas por todos lados gairebé perpendicularmente. Que habian llegado hasta ella era cosa indudadble; empero, todos los que presenciaron este espectáculo creyeron que dificilmente podrian emprender el descenso sin ser víctimas de alguna desgracia; peligro inminente que comprenderá cualesquiera que conozca las escabrosidades de Montserrat. Los animos se afligieron y muchos rogaron a la Virgen protectora de la montaña por la vida de aquellos dos hombres. Se les vió a poco rato darse un estrecho abrazo, y empezaron a bajar sin valerse de cuerdas, agarrándose únicamente de los salientes de las piedras. No creemos que pueda hacerse una escensión mas difícil y espuesta. Sin embargo la realizaron con toda felicidad. Cuantas personas presenciaron su arrojo se acercaron a saludarles deseando saber sus nombres. Se llaman D. José Pujol y D. Francisco López Fabra. Se ignora el motivo que les impulsó a tan temeraria empresa. No falta quien piadosamente indicara que tal vez seria el cumplimiento de algun voto, contraido en medio de los peligros de grandes viajes. El primero de ellos ha hecho ya treinta y nueve espediciones a América, y va a emprender la cuarenta; el segundo se halla de regreso d'una espedición por toda Europa y hace un mes se halló en una ascensión análoga en el Mont Blanch y al gran San Bernardo. Ambos aseguraron que desde aquella elevación habian disfrutado d'un panorama pintoresco d'una gran parte del Principado, y que para hacer una espedición arriesgada y gozar d'una de las mas estensas y admirables vistas del mundo no era preciso salir de España. Verdaderamente la montaña de Montserrat no tiene rival en el mundo y debe ser considerada como la perla de Cataluña.»


Ressenya:


La perla

Little Bighorn, 7a (175m)

Roca Gris, Montserrat

G.E.M., 6a+ (150m)

Plecs de la Vinya Nova, Montserrat


Una vegada més, tornem a passar el dia en aquest parc d'atraccions que tenim a prop de casa i que tant ens agrada. Hi anem directes, sense ni parar a fer el cafè, perquè si avui parem al bar ens hi quedem a dinar! Ja és migdia, ahir vam anar a dormir tard.


Arribem a l'entrada sud del parc, per on de moment no cal pagar entrada, seguint una comitiva, entre fúnebre i nupcial, de cotxes que lluiten per no empolsegar-se massa. Esquivem ponis, gossos i nens amb patinet pels camps d'oliveres i aparquem al mateix restaurant on per sort encara queda lloc. I ho fem al costat d'una colla respectuosa que, com nosaltres, es dividirà en dues cordades.


Avui el parc és ple, com cada diumenge, i les atraccions de moda deuen ser a petar de gent pel rebombori que se sent. Veiem gent a l'Aresta Ribas, a la Urquiza Olmo, a la Mickey Mouse, a l'Esparreguera... Però per sort no ens cal fer cua, només hem d'estar atents a les pedres que llencen les cabres i els cabrits més matiners que nosaltres.


Ens separem per agilitzar la cosa, deu ser la una i comença a arribar una flaire de carn a la brasa difícil de defugir. El Miquel i jo ens quedem a la primera fissura de la canal, al costat dels companys d'aparcament, mentre l'Arnau i la Marta se'n van canal amunt, dues o tres fissures més enllà.


Un parell de llargs més tard ens tornem a saludar, cadascú immers en la seva pròpia muntanya russa. Reunió, lliure, pilla, corda... La cançó de moda, tothom la canta per aquí! A mi se m'enganxa al cap l'estrofa del "pilla, pilla, pilla!" I em passo tot el tercer llarg cantant-la. I al pobre Miquel, de tant pillar, se li acaba enganxant també!


De seguida canviem la cançó per xiulets més alegres, més o menys allà on s'acaben les dificultats i comença a fer olor a cim. La cordada amiga ja deu ser a dalt així que ens afanyem abans no marxin sense nosaltres per poder compartir cordes de baixada.


I comença l'atracció reina del parc. Una preciosa posta de Sol mentre recollim trastos és el preludi perfecte per al combo que ve a continuació; tres llargs ràpels, de nit i plovent! I no escatimen en gastos aquí; manyocs de corda, frontals compartits i un fred que pela fan de traca final del castell de focs d'avui. En un tres i no res som al cotxe, ja no queda ningú al parc, sembla que la gent s'ha perdut l'espectacle d'última hora!

Ressenyes:



Montselàndia