El príncep de les maduixes

Alta tensió, 6a ( 85m )

Càmping, Montserrat.

Fa una calor esgotadora, sufocant i pesada. Jo, ferm defensor d'utilitzar poc magnesi, he banyat literalment els dits en blanc una vegada rere l'altra aquests dies. A mi en condicions normals no em suen gaire les mans. Porto la bosseta buida i per estètica, i més aviat l'utilitzo per eixugar-hi les grapes, amb el folre interior i la poca pols que hi resta impregnada. Aquests dies d'esportiva i calor m'han fet veure la sort que tinc de poder obviar aquesta pols blanca la gran majoria de l'any.


Avui tinc els ànims sota mínims. Les mans resseques de tant de magnesi, el meu cos cansat de tanta calor i els meus peus una mica adolorits per culpa de la goma calenta i tova. L'Aleix insisteix i jo que a vegades no sé dir que no, accepto anar de turisme al monestir de Montserrat malgrat tot. Ho deixo tot a les seves mans i em porta a fer l'Alta Tensió al costat del monestir, cara est, equipadíssima amb expansions. Estem bojos? Són les 9 del matí...


Comença ell, avui sense jocs d'atzar, diedre amunt fins ben bé a sota del sostret característic. El Sol ens crema el clatell però passa airet i l'escalada és prou agraïda. A mi em toca el flanqueig de fotografia. Passo arrossegant-me, agafant-me de totes les cintes sense vergonya. Tinc les mans blanques, em suen molt i no sé si és per culpa de la calor, la roca que no raspa o dels burils que no m'esperava. Siguem sincers, mai m'han agradat els burils, em posen nerviós.


Acaba l'Aleix amb una entrada gens agradable i una sortida discreta, dansant al ritme de les sardanes que sentim de fons, i de tant en tant el repic de les campanes. Ho acabem anant a buscar una reunió, amb un passamà que és millor no tocar, i amb dos ràpels tornem a peu de via. Un dia sense pena ni glòria, d'aquells que recordes no per l'escalada, sinó per altres petits detalls que al cap i a la fi també omplen el sarró dels caps de setmana.


Havent practicat l'escalada de fissures i d'adherència que l'Aleix necessitarà, desfem el camí cap al cotxe amb la més absoluta de les calmes, entre turisme massificat, sangria, Sol i festa.

Ressenya:

Cresta del Gasamir (2.422m) a la Pica del Canigó (2.784m), PD/III+

Massís del Canigó.

Feia mesos que tenia aquest cap de setmana marcat al calendari com a "cresta alpina, extrema i solidària", la conya ve de lluny però ha estat tal qual, fent honor a totes les lletres dels seus adequats adjectius.


Alpina perquè l'estil alpí ha marcat la tònica en cada moment. Hem carregat el mínim pes possible, renunciant als plaers de la vida i conservant només l'imprescindible, entre el que no poden faltar l'orujo, un raspall per no anar despentinats i els sacs d'hivern pel que la nit al ras ens pugui reservar.


Extrema perquè hem flirtejat amb els límits de les nostres capacitats fent l'activitat en només dos dies. Dissabte ens llevem a trenc d'alba del nostre vibac i ens costa tota la jornada arribar al que serà el nostre camp base avançat. Arribem tard i esgotats i, oh quina pena!, ens sobren tres o quatre hores de Sol que hem de gastar descansant a l'ombra d'algun arbre. Fem un parell de migdiades per barba però per sort, just abans d'embogir, arriba l'hora de sopar i poder anar a dormir.


Solidària bàsicament pel rotllo d'anar a l'ensamble, que vulguis que no la corda no deixa de voler dir que si cau un, caiem tots. Així que ben agermanats tots plegats tenim el cap de setmana de gaudi a la muntanya assegurat.


Total, conyes a part, diumenge som més seriosos i a quarts de nou del matí veiem despertar el dia ja des del cim del Gasamir. Un mar de núvols inunda els fons de vall, tant la francesa com la catalana, però aquí dalt un cel radiant il·lumina l'evident línia que ens toca resseguir avui; evident, directa i sensual. Perdó; alpina, extrema i solidària!


Com que som una gentada considerable fem dues cordades. A davant anirem l'Arnau, el Gerard i jo. A darrera, ens trepitjaran els talons el Pau i la Marta. Fem veure que som bons alpinistes i intentem quedar com a experts als ulls del Gerard però no ens n'acabem de sortir, així que ens limitem a lligar-nos d'un lloc o altre del tros de corda que tenim i comencem a cavalcar l'esmolada aresta.


La primera meitat de la cresta és sens dubte la més entretinguda. L'Arnau, que fa de davanter, es veu obligat a fer tirades relativament curtes, amb un parell de descensos delicats i algun pas que fa esbufegar als menys escaladors. Quan el tema es comença a fer pesat per haver d'anar parant tant sovint canviem de cap de corda i me'n vaig jo de primer. Som en un collet, segurament el punt mes baix de la cresta, i encara queda un bon tros fins al concorregut cim del Canigó.


La segona meitat baixa molt més a gust i la solventem amb dues llargues tirades. Només un curt tram vertical i aeri trenca la tònica d'esquivar blocs. Aquí les nostres dues cordades s'emboliquen amb una de francesa que els hi costa més del compte el pas en sí i una de catalans que lluiten contra el cronòmetre i ens avancen a tots plegats sense encordar.


Al cim ens barregem amb la multitud. De l'alpinisme extrem i solidari passem a formar part de l'aglomeració de l'excursionisme tradicional, llàstima. Recollim i fem un mos mentre observem atònits com la gent fa cua per enfilar-se a la creu i fer-se el selfie fent el pallasso. Recollim i cap a casa, ja hem fet la cresta i ja hi havíem pujat a l'hivern, així que la pròxima visita serà a la cara nord del cim veí.

Ressenya:

Història inacabable, 6b ( 230m )

Dent del Rossell, Vall de Núria.

Gastem mig matí al bar. L'entrepà, el cafè i el refresc del Pau s'allarguen inacabablement, i això que encara no es veu la paret. Com que és tard i som tres decidim anar a fer una de les vies equipades que hi ha sobre l'antiga via del cremallera de Núria.

La via comença passat el primer túnel i grimpant fins a les xarxes metàl·liques. Un tros de drap vermell ens marca un flanqueig a la dreta, per sobre d'un roc, cap al peu de via. Amb alguna peça, que avui no duem, podríem restar exposició a l'inici de la via. L'Aleix ho soluciona tot amb un parell de cordinos i escala amb bastanta basarda un primer diedre negre i humit. Els que pugem darrere tampoc ens acaba de fer el pes, ahir va ploure, potser és això. Esperem que no tot sigui així.


Continuo jo amb els tres següents llargs. Per sort no tenen res a veure amb el primer. Tot i que la molsa és i serà present en tota la via, en cap moment molesta i ens deixa navegar entre bons cantells, fissures, roms i adherències. Cedeixo el meu lloc en una petita feixa. El Pau fa els tres trams següents que tenen la mateixa tònica que els anteriors. Cal destacar el setè, potser el més difícil de la via, amb un parell de passos que ens escupen si no trobem el peu adequat, i un final que no afluixa tot el que voldríem.


Només queden dos llargs aparentment sense dificultats o això ens pensàvem. L'Aleix que és el que ara va al  capdavant s'encalla en un pas de 6a. És un pas d'adherència, que tot i no ser complicat, sí que és una mica exposat per culpa del petit replà que tenim a sota. Finalment el Pau, sense pensar-s'ho massa i obviant el replà, el soluciona. L'última reunió la fem a un arbre, en un petit bosc penjat. Avui no baixarem per l'esquerra, sinó que provarem sort per l'altra banda. Una mica més amunt localitzem un corriol que ens mena cap a la dreta. Només cal seguir les fites i en poca estona, i còmodament, arribem a l'antiga via del cremallera altre cop.

Diedre Laffranque, V (270 m)

Tossal del Molar Gran, Vall de Besiberri.

Fa un parell o tres d'anys que per celebrar l'arribada de l'estiu ens n'anem al Pirineu a escalar alguna cosa. L'any passat fins i tot vam fer el mateix per acomiadar-lo. La veritat és que anar a escalar envoltat de grans muntanyes, a racons més frescs, amb aproximacions més llargues i lluny del bullici de casa nostra, té la seva part gratificant.


Fa dies que intento, infructuosament, encetar l'estiu amb alguna via on el granit en sigui el protagonisme. Proposo un lloc a prop, amb vies de tots els estils i colors possibles, amb una aproximació prou curta i amable, amb un bivac fantàstic per si fa falta, però no me'n surto. Ara plou, ara no puc, ara no vull, ara això, ara allò.


L'Aleix, fart de no poder, decideix que aquest cap de setmana amortitzarà les hores, els diners i la suor gastades al rocòdrom. Lluny d'acceptar la meva oferta, proposa quelcom més lluny, més amunt i allò que se'n podria dir més net. L'única comoditat que deixa dempeus són els nombres que acompanyen l'itinerari sobre la ressenya.


Després d'unes quantes hores de cotxe i de decidir deixar els grampons al arcón trasero del vehículo, aparquem al costat del refugi de Conangles a dinar. Un plat de macarrons, unes cerveses i gairebé una migdiada. Preparem les motxilles, ens canviem i emprenem la marxa fins al refugi lliure de Besiberri, on ja hem estat en algunes ocasions.


La pujada és magnífica. Comença suau, per dins del bosc, amb molts faigs i algun avellaner. Després s'imposa el pi negre i el pendent augmenta considerablement, fins que desemboques davant de l'estany de Besiberri. En aquest punt pots contemplar tota la vall, amb el refugi a la llunyania i el Besiberri del nord al fons.


El refugi és ple i al prat de sota hi ha cinc tendes de membres del mateix centre excursionista que jo. Els menys joves vénen de fer una senyora excursió que ja els hi agradaria a molts, uns altres demà faran la cresta dels Besiberris, els del prat el Besiberri sud, i els no tan joves anirem al Tossal del Molar Gran. Sopem d'hora i a dormir d'hora.


L'endemà ens plantem a peu de via en més o menys una hora. L'Aleix m'explica que fa uns anys, quan va venir a intentar la via, va veure un home al diedre de dalt, sol i sense corda. A la ressenya que portem la via no passa del quart grau, però els dos trams de diedre que es veuen des de sota imposen i semblen llisos. Així que lluny del cotxe, en un lloc solitari i feréstec, amb només quatre claus a la paret i sense cobertura comencem a enfilar amunt.


El meu company acaba la corda aviat i munta la reunió amb un enginy de lleves i un cordino en un bloc. Pujo per uns graons de roca i m'apropo a l'Aleix caminant i sense gairebé aturar-me faig el següent llarg. Com que no hi ha res a la via, passo de llarg la reunió i començo el següent tram fins a un clau. Munto una reunió improvisada amb un gendarme dins d'una cova i un friend, i aprofito el clau per reforçar-la.


El següent llarg és impressionant. Una fissura perfecta ratlla un diedre entre dues plaques a priori llises. Aquest cop em toca quedar-me a la reunió i admiro des de sota com l'Aleix comença neguitós. Però tot és arribar a la fissura, posar una andròmina de les grosses a dins i descobrir perquè el llarg és més fàcil del que sembla. Segueix ja fins dalt sense aturar-se.


Tot i que ja he vist de què va el tema, fins que no hi sóc no m'ho crec. Fantàstic i espectacular. A la fissura hi podem emplaçar totes les peces que volem. Per escalar, en canvi, tenim una alternativa més fàcil. Vaig desfent el camí que ha seguit i traient totes les peces que ha col·locat prèviament l'Aleix. Seguidament faig un llarg de tràmit, sorrós, herbós i una mica trencat acabant sota d'una gran llastra penjada molt imponent. Un clau antic, un friend i un bloc són suficients per preparar la reunió.


El següent tram comença per una placa amb cantells que es mouen i tot seguit ressegueix la llastra fins a un gran roc encastat a dins. Escalada acrobàtica en tota regla. No saps si anar per la placa, posar-te dins de la llastra o fer-ho servir tot. Un cop situats a sobre el roc encastat hem de superar una xemeneia horitzontal llisa. L'Aleix utilitza el mètode menys complicat, després d'uns moments tensos. Jo amb la motxilla no puc pas i passo pel camí més directe. El llarg que ens ha semblat més exigent, malgrat el grau.


L'últim tros de l'itinerari ressegueix un diedre una mica herbós fins a situar-se en un esperó on els cantells que mosseguen, que hem trobat a tota la via, són més escassos. Quan tornen a mossegar, la corda frega molt i munto reunió en un bloc, just deu metres sota el cim. Acaba l'Aleix mentre jo ja em poso les sabates de caminar i en un tres i no res ens plantem al punt més alt, guardem les cordes i tot el ferro, i hi restem una bona estona contemplant el meravellós paisatge.


Avui encara ens queda un llarg camí fins a casa. Baixem cap al sud, durant una hora, per unes rampes herboses en direcció cap al refugi. Nosaltres trobem una drecera directa fins a l'habitacle, estalviant-nos una bona volta. Allà bevem aigua fins a petar, fem un petit mos i preparem les motxilles per la baixada que encara ens espera.


Després de descobrir un pas alternatiu per passar el riu, maleir el Sol que ens crema i d'encadenar tota la baixada sense caure, per fi arribem al cotxe. Cansats però satisfets de la via que hem fet avui. Una via més del Pirineu. Ja friso per la següent, espero que sigui ben aviat!

Ressenya:

Camí del Tro, 6a ( 140m)

Cara Sud del Pollegó Inferior, Pedraforca.

Dilluns, festa a Sabadell. Som en una terrassa prenent un cafè i fullejant un llibre de ressenyes. Al fons ens vigila el Pedraforca. Diria que avui no hauria d'escalar gaire; la meva veu em delata i les meves orelles no són capaces de treballar en Pascals. Diria una mentida si argumentés que sóc aquí només per fer-li un favor a l'Aleix, per la llàstima de privar-lo de tal empresa, per la culpabilitat d'haver fet el Cavall sense ell. Si sóc aquí, principalment, és perquè després de sentir mil meravelles de la paret sud del pollegó inferior, no me n'he pogut estar.

Avui el silenci i la tranquil·litat que es respira fa joc amb la imponent cara nord tacada encara per algunes clapes blanques de neu. Nosaltres avui ens n'anem a l'altre banda així que un cop arribats al refugi trenquem a mà esquerra cap a la tartera. Anem a buscar les Costes d'en Dou. Un camí que a priori sembla impossible que pugui arribar fins d'alt del Pollegó inferior. Com sempre ens passa al Pedraforca, i aferrant-nos al nostre tarannà d'aventurers, ens equivoquem de camí.

Al llibre ho explicava tot amb pèls i senyals, però nosaltres continuem tartera amunt sense fixar-nos en res, xerrant, xerrant. Així que no ens queda més remei que tornar enrrere fins que per fi trobem les marques verdes. Tan fàcil? No home no! De sobte perdem el camí altre cop, dins del típic bosc inclinat de la zona, on és millor no relliscar. Per sort al cap d'una estona retrobem el camí i ara sí que ja no el perdem més fins a peu de via. I sí, el camí de les Costes d'en Dou et porta fins al cim del Pollegó inferior per un recorregut preciós, escarpat i aeri.


Som a peu de via. Pregunto quina hora és i la resposta que obtinc és el silenci i una mirada de vergonya, perquè evidentment hem perdut molt de temps perdent-nos, fent el cafè i potser sortint massa tard de casa. Però bé, malgrat el mal de queixal de l'un i el globus de l'altre, ja que som aquí i la paret és veu tant perfectament deliciosa, ens posem al Camí del tro. Paret increïble, increïblement adherent. Més dreta del que pensàvem i amb un estil d'escalada al que no estem avesats. Anem lents per la falta de costum, però és agraït de totes totes. Els bons cantells hi són encara que no t'ho creguis.

Finalment per falta de temps, no de ganes, hem de renunciar i deixar-la sense acabar. Ens n'anem molt satisfets de totes maneres. Mentre rapelem podem tornar a veure per on hem pujat i ens posem d'acord en una cosa: Quina meravella de paret, d'escalada i de roca! De ben segur que hi tornem, però haurem de millorar la logística de l'aproximació i potser provar el recorregut que passa per les Coves dels Talibans. Retornem pel mateix camí, més còmode de pujada que de baixada. Ara com a mínim sabem per on anar i no ens perdem. Fins ben aviat Pedraforca, que la calor ens farà tornar en breu segurament!

Ressenya:

Punsola-Reniu, 6c o V/Ae ( 240 m)

Cavall Bernat, Montserrat.

Fa menys d'un any i ja hi tornem a ser, però el moment s'ho mereix. La primera vegada sempre té alguna cosa diferent, i si es tracta d'una de les agulles més emblemàtiques de Montserrat, ja està tot dit. Jo i el Pau ja hi hem estat, ja hi hem pujat. La Marta, farta de sentir-nos cada cop que es veia el massís a l'horitzó, ha decidit que avui pujarà al Cavall Bernat per la repetida via de la cara nord.

El Pau sembla que tingui pressa i sua com un animal. La Marta esbufega de valent darrere seu. Estem pujant pel camí de l'arrel sota una Sol sufocant, i malgrat tot, no sembla que la motivació de cap dels dos hagi minvat en absolut. El Cavall es va apropant, majestuós i esvelt, però abans podem contemplar també la paret de l'Aeri i la paret de Diables.


A peu de via fem un petit descans. Al sostret es veuen dues noies escalant i a darrere nostre han pujat uns nois de Figueres. Tan freqüentada com sempre, només faltaria. De bon principi ningú vol fer els llargs de dalt, així que de moment els faré jo. La Marta vol pujar de cap de corda en algun llarg i decidim que els més adequats són el segon i el tercer. Així que al Pau li tocarà fer la grimpada inicial i el primer llarg, com a mínim. Tots contents.


Mentre el Pau grimpa el ressalt i escala el primer llarg, jo i la Marta repassem teoria i pràctica de muntatge de reunions. Falta ben poc pel seu torn. Ens reunim uns metres més amunt amb el Pau que ens comenta que les expansions estàvem força separades. La Marta es prepara. Agafa cintes, mosquetons de seguretat, bagues per la reunió i uns quants ànims meus i del Pau. Està neguitosa. La desconeixença, la incertesa i el Cavall, suposo.


La veritat és que se'n surt molt bé; puja amb seguretat, solvència i sense encallar-se. S'ha de tenir en compte que és el seu segon llarg de primera fent via llarga... poca cosa! Pujo jo mentre el Pau em recorda unes quantes vegades que potser la reunió està mal muntada i que no caigui. Graciós el noi. Quan arribem comprovem que el muntatge és excel·lent. Aquí ens adonem que els de Figueres ens abandonen i al seu lloc pugen una parella en ensamble.


La Marta encara el seu segon llarg. El sostre no li acaba de fer el pes, però jo ja l'aviso que té una bústia molt bona per sortir-ne. Es troba un parell de llastres a l'entrada del diedre que es mouen i no l'ajuden gaire moralment. Arriba el sostre i veiem que s'atura un moment i s'ho pensa, però després d'uns instants continua fins al final. Mentrestant jo i el Pau rebem una masterclass de muntatge de reunions i d'ús de davalladors, de part de la nova cordada. Nosaltres l'escoltem en silenci, estoics, fins que fugim veloços a trobar la Marta. Gràcies de totes maneres.


Ofereixo el quart llarg, però sembla que l'hauré de fer jo. Aquí el patí ja és considerable i de fet és on a mi em comença a fer efecte. Cada vegada amb menys intensitat però sempre al mateix lloc. Així que m'hi poso amb ganes. Faig els tres llargs següents l'un rera l'altre, seguits, sense descans i amb ritme. Comença a fer fresca i encara hem d'arribar a dalt, repelar i tornar al cotxe. A la Marta això d'agafar-se de les cintes no li agrada gaire, però al cap de cinc minuts ja hi té la mà trencada!



Ens falta l'últim tram i fins ara no hem tingut cap problema. El Pau surt convençut cap a la dreta i en tres i no res sentim com crida reunió. Recupera la corda però no del tot, ha fet una zeta a dalt de tot i no se n'adona. Fa vent i no ens sentim. Surto cap al buit davant la mirada atònita de la Marta amb uns quants metres més de corda dels que voldria. Tampoc és la fi del món, amb un nus i un mosquetó tot solucionat! Per sort, després del flanqueig la corda frega molt menys i de sobte tots els metres sobrers se'n va cap amunt. Acabem l'escalada gaudint dels magnífics últims metres.



A dalt no estem sols, gens sols. Tres americans, dos nois i una noia de Mataró, nosaltres i la cordada que ens precedeix fem cua per efectuar els ràpels. El tema s'encalla a sobre de la berruga, però un cop solucionat podem, per fi, tocar de peus a terra. Ja només ens queda caminar i caminar fins al cotxe. Però vaja, tot i el cansament la satisfacció és notable i ens ho empassem bastant més a gust del que es pot imaginar.

Ressenya: