Segueix-nos:

Didgeridú, 6b (85m)

Paret del Pont, Montserrat.

*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Els escaladors som molt pesats i cada dos per tres caiem en debats monogràfics sobre estils i ètiques, portant-los a nivells de filosofia d'allò més espiritual. Per sort, sovint amb una cervesa a la mà encara bruta de magnesi.

Quan un no reflexiona tan profundament és quan està al mig d'alguna paret. No pensava en res d'això mentre navegava per l'aire entre les expansions dels primers llargs; bàsicament només tararejava l'última cançó que havia sentit al cotxe per no pensar en el menyspreu a la meva pròpia integritat física que suposava deixar una expansió i sortir d'excursió cap a la següent. Tampoc ho pensava mentre esbufegava fent el goril·la penjat dels deliciosos forats de l'últim llarg, ni quan descansava aprofitant-ne les brillants expansions.


El cas és que no deixa de sorprendre'm aquest tipus d'equipacions, en vies modernes, on als trams fàcils es deixa tant aire entre assegurances però on, quan el tema es posa una mica dret, es pot passar en A0 sense miraments. No pretenc criticar ni un extrem ni l'altre, ni penso predicar amb l'exemple. Seguiré fent vies full-equip, ja siguin fàcils com aquesta o més difícils com aquesta altra, i seguiré somiant en pujar per aquí mentre escalo alguna aresta Brucs.

I com que veig que m'estic posant en un jardí i no em ve de gust... millor que calli. Així que a escalar que sembla que el món s'acaba!

Ressenya:




Entre via i via

Gran Diedro, V+ (210 m)

Pic Russell, Massís de l'Aneto.


El primer cap de setmana de setembre és la festa major de Sabadell, però aquest any la meva assistència serà anecdòtica, per primera vegada. Fissures del llunyà oest salvatge han obligat a posposar una tradició que ja fa molts anys que dura i que consisteix a anar de vacances a escalar com a únic objectiu final. Aquest any malauradament només serem dos i malauradament només seran tres dies, però això és millor que res!


Com que les previsions meteorològiques no són gens propicies, canviem els nostres plans i en lloc de carenejar el massís ens n'anem a la cara sud. Deixem el cotxe a Senarta i seguim la famosa pista del famós GR. No han passat ni deu dies del petit tast d'estiu a la zona i ja torno a caminar carregat com un ruc pel mateix lloc. Avui però, anem a dormir passat els Ibons de Llosás, sota el Pic Russell.


El dia tot just comença a apagar-se quan arribem al conegut bivac de sota el Russell, bivac on no dormirem. Ens agrada més la confortable herba típica d'aquestes contrades sobre la qual el descans és molt més òptim. Tot just acabem de sopar i el termòmetre ja marca 1 C°. Avui els sacs lleugers han deixat pas als gruixuts sacs d'hivern, una decisió encertada, que farà que la nit sigui tranquil·la, silenciosa i plaent.


El despertador sona a les vuit del matí. El dia és gris com ja ens imaginàvem. Ens ho prenem amb molta calma tot esmorzant, amb les cames dins del sac, unes quantes galetes i un te aigualit i calent. Sense pressa ens vestim, preparem i amaguem les motxilles de càrrega dins del bivac i tirem amunt, cap al peu del gran diedre. No tenim pressa, l'esperança que surti el Sol encara hi és i demà és festa.


La temperatura baixa i el vent augmenta amb l'alçada. Quan arribem al peu de via, amb una expansió fàcil de trobar, m'acabo de vestir amb tot el que porto. Vaig uniformat amb gorra, tapaboques, samarreta curta, jersei tèrmic, paravents tou, guants prims, pantalons gruixuts i finalment la jaqueta de fibra. Em poso els gats i ni em molesto en treure'm els mitjons. No sé exactament que faig aquí, fa un freddo cane! L'Aleix però ja m'està sortejant el primer llarg, el que té el pas més difícil, que em toca a mi.


Guardo la jaqueta de fibra a la motxilla per a després, i més sobrepassat que motivat, enfilo la part esglaonada fins a arribar al diedre on posaré la primera assegurança d'avui. Neva? Cauen petites volves del cel. Al cap d'uns minuts m'adono que ja no tinc gens de tacte. Quan l'Aleix arribi a la reunió segurament baixarem, em dic a mi mateix. Però primer haig de superar un altre petit diedre que em costa una mica. A més, he coordinat molt malament les cordes i m'estiren avall de mala manera! Fot un ventet que no ajuda.


Arribo a la reunió congelat i mort de fred. L'Aleix puja tant embotit com jo i arriba a la reunió sense tacte, però diu que segueix amunt. El noi confessa: -Si tu has pujat el primer així, jo puc pujar el segon! Escala el següent, un tram molt més bonic de fer, força competentment. Quan em toca pujar a mi encara estic més mort de fred, però el llarg és tan genial que malgrat no notar ni peus ni mans, tenir les cames encarcarades i el nas congelat, gaudeixo com mai el moment.


Ofereixo a l'Aleix el següent llarg, jo em noto una mica dèbil. Ho he dit que fa fred!? I ell tira amunt. Si l'anterior era genial, aquest és magnífic. La superació del diedre, amb una fissura per banda, resulta ser el tram més excepcional de la via. Des de sota fins i tot m'he pensat que era complicat, però quan hi passo... quina sort que ha tingut el bandarra d'escalar això abans que jo!


Em reuneixo amb l'Aleix després d'uns encastaments i m'anima a fer el següent tram. No les tinc totes però li faig cas. Potser és la solució per sortir de l'estat catatònic que porto des de la primera reunió. Hi ha un parell de passets a la secció central del llarg que nosaltres trobem picants tot i el grau. La sortida final és més espectacular que exposada si aconseguim posar alguna peça al sostret. Plou? Cauen petites gotes del cel. Amb tanta fissura ara costa sortir a la placa.


Ja només queda un llarg de transició tartera-adherència que fa l'Aleix. Res a destacar, ja som al cim! El penúltim llarg m'ha fet ressuscitar una mica i després d'endreçar el material pujo cap al cim corrents mentre a l'esquerra veig com al Posets ja hi plou i a l'Aneto poc l'hi falta. Fem una foto-cim i anem de pet cap a la ruta normal del Russell abans que plogui. Fa un parell de temptatives que es queden en res i aconseguim arribar a la tartera que ens portarà altre cop al bivac a recollir les andròmines.


Ara ja pot ploure, nevar, fer vent i el que vulgui. Tot el que queda és una llarga baixada fins al refugi de Corones, on dormirem sense companyia aquesta nit. Amb la foscor comencen els primers ruixats; una altra bona decisió això de dormir a aixopluc. Sopem mentre repassem el dia, fascinants per l'activitat avui. El millor? L'ambient. Ja friso per la pròxima! I demà un altre cop la maleïda pista... 

Ressenya:


Alpinisme d'estiu

The Nutcracker, 5.9 (655')

Manure Pile Buttress, Yosemite.


Hi ha un racó de món, més enllà del mar, on tot és més gran del que imaginem. La gent és gran, el menjar és gran, els cotxes i les carreteres són grans, tot és gran. Les muntanyes, amb les seves roques i parets, no poden ser menys i també són grans, enormes de fet.


Per arribar-hi s'ha d'esquivar un cúmul de trampes i entrebancs posats amb molta mala llet. Barrancs insalvables, rius infranquejables i precioses muralles de fang, temptadores però que s'enfonsarien sota els nostres peus.


La temptació també ens pot fer perdre el nord abans d'hora i caure en el parany de deixar-nos engolir per fissures d'una arenisca tant compacta que brilla i tot. Però el final del camí és clar i el desig ajuda a creuar el desert.


I ja hi som, entre les parets que surten a les pel·lícules, amb el petate amagat en una gàbia anti-óssos i un llop d'Alaska oferint-me escollir per on pujar. No acabo d'entendre el dubte quan una de les opcions és una fissura perfecta i sola enmig d'una placa ben llisa!


Fissura amunt, fàcil. “Només” cal resseguir-la i intentar mantenir la dignitat fent veure que saps escalar allò que només has vist a la tele. Finger locks, bavareses, algun repòs mental en forma de diedre, off widths i l'allà sempre omnipresent fissura.


Una mica de slack & take, uns quants on belay/off belay, alguns cracks & racks, i molts cams & nuts. Això sí, ni una miserable expansió... Aquí no fan falta! El més difícil de tot és saber encastar les mans, punys, braços i colzes cap amunt i els peus, turmells i genolls cap avall, però poc a poc un se n’adona que no cal seguir buscant la regleta salvadora a la placa, perquè no hi és, i llavors no queda més remei que resignar-se a gaudir dels encastaments.


El cim de la paret, empetitida per les seves germanes grans, és per gaudir del paisatge i pensar que, potser algun dia, tornaré a recórrer aquestes fissures o les d'aquí al costat tot arrossegant un petate propi metres i més metres cap allà dalt. Somiem?

Ressenya:


Somnis de pel·lícula

Alan Parsons Project, V (105 m)

Torre de Marfil, Ampriu.


Encara tinc present l'olor de garrofa, avançat l'agost, que feia la petita barraca al costat dels ametllers, plena d'eines, canyes, borrasses i escarabats negres. No sé exactament per què, la connexió amb tota la resta és difosa, però si hagués de buscar un epicentre dels meus records d'estiu d'infantesa, seria aquest mateix.


De petit per mi l'estiu era sinònim de córrer tot el dia per fora la masia, trastejant amb qualsevol cosa, baixant barranc avall amb una bicicleta atrotinada, escalant arbres, rebolcant-me entre muntanyes de merda de pollastre i menjant aquelles llesques de pa torrades al foc amb un raig d'oli, sal i dues preses de xocolata. A la tarda em cremava les pestanyes davant d'una pantalla, per partida doble o triple. Altres dies anava al poble a descobrir tot allò que a la ciutat costa més d'arribar.


Tot allò s'ha esvaït i després de gairebé setze anys acabant cada dia d'estiu sota la dutxa, brut i pudent, el rastre que n'ha quedat, guarda encara una mica de la mateixa essència. Els dies acaben igual, fent pudor i llardós, però el terreny per córrer és una mica més gran, els arbres una mica més alts, els barrancs els baixo a peu, ja no dalt de la bici, i les llesques de pa s'han convertit en cerveses.


Tan se val els dies d'estada. Un, dos, tres, cinc o set. La qüestió és agafar la caixa de la cuina, dues màrfegues, un sac lleuger i marxar cap alguna vall Pirinenca. Es dorm sota d'un rústic porxo, damunt de l'herba, al mig del bosc o dins d'uns murs de roca. Es menja com a casa, a vegades millor, tot fet pacientment amb un fogonet de càmping. Es camina més del que s'escala i a vegades es jau més del que es camina.


Particularment no m'importa el què hi vaig a fer. Potser el millor moment i el nou epicentre dels meus records d'estiu és al vespre, cansat per l'activitat prèvia, mentre es fa el sopar. Per cada centímetre que baixa el Sol, una peça d'abric més. A vegades el menjar es cou acompanyat de cerveses, jocs de taula o converses profundes. Si l'endemà hi ha feina a dormir d'hora, en altre cas, el sopar s'allarga fins la matinada.



Ressenya: 


Essències d'estiu

Alta tensió, 6a ( 85m )

Càmping, Montserrat.



Fa una calor esgotadora, sufocant i pesada. Jo, ferm defensor d'utilitzar poc magnesi, he banyat literalment els dits en blanc una vegada rere l'altra aquests dies. A mi en condicions normals no em suen gaire les mans. Porto la bosseta buida i per estètica, i més aviat l'utilitzo per eixugar-hi les grapes, amb el folre interior i la poca pols que hi resta impregnada. Aquests dies d'esportiva i calor m'han fet veure la sort que tinc de poder obviar aquesta pols blanca la gran majoria de l'any.


Avui tinc els ànims sota mínims. Les mans resseques de tant de magnesi, el meu cos cansat de tanta calor i els meus peus una mica adolorits per culpa de la goma calenta i tova. L'Aleix insisteix i jo que a vegades no sé dir que no, accepto anar de turisme al monestir de Montserrat malgrat tot. Ho deixo tot a les seves mans i em porta a fer l'Alta Tensió al costat del monestir, cara est, equipadíssima amb expansions. Estem bojos? Són les 9 del matí...


Comença ell, avui sense jocs d'atzar, diedre amunt fins ben bé a sota del sostret característic. El Sol ens crema el clatell però passa airet i l'escalada és prou agraïda. A mi em toca el flanqueig de fotografia. Passo arrossegant-me, agafant-me de totes les cintes sense vergonya. Tinc les mans blanques, em suen molt i no sé si és per culpa de la calor, la roca que no raspa o dels burils que no m'esperava. Siguem sincers, mai m'han agradat els burils, em posen nerviós.


Acaba l'Aleix amb una entrada gens agradable i una sortida discreta, dansant al ritme de les sardanes que sentim de fons, i de tant en tant el repic de les campanes. Ho acabem anant a buscar una reunió, amb un passamà que és millor no tocar, i amb dos ràpels tornem a peu de via. Un dia sense pena ni glòria, d'aquells que recordes no per l'escalada, sinó per altres petits detalls que al cap i a la fi també omplen el sarró dels caps de setmana.


Havent practicat l'escalada de fissures i d'adherència que l'Aleix necessitarà, desfem el camí cap al cotxe amb la més absoluta de les calmes, entre turisme massificat, sangria, Sol i festa.

Ressenya:


Magnesi i sardanes

Cresta del Gasamir (2.422m) a la Pica del Canigó (2.784m), PD/III+

Massís del Canigó.



Feia mesos que tenia aquest cap de setmana marcat al calendari com a "cresta alpina, extrema i solidària", la conya ve de lluny però ha estat tal qual, fent honor a totes les lletres dels seus adequats adjectius.


Alpina perquè l'estil alpí ha marcat la tònica en cada moment. Hem carregat el mínim pes possible, renunciant als plaers de la vida i conservant només l'imprescindible, entre el que no poden faltar l'orujo, un raspall per no anar despentinats i els sacs d'hivern pel que la nit al ras ens pugui reservar.


Extrema perquè hem flirtejat amb els límits de les nostres capacitats fent l'activitat en només dos dies. Dissabte ens llevem a trenc d'alba del nostre vibac i ens costa tota la jornada arribar al que serà el nostre camp base avançat. Arribem tard i esgotats i, oh quina pena!, ens sobren tres o quatre hores de Sol que hem de gastar descansant a l'ombra d'algun arbre. Fem un parell de migdiades per barba però per sort, just abans d'embogir, arriba l'hora de sopar i poder anar a dormir.


Solidària bàsicament pel rotllo d'anar a l'ensamble, que vulguis que no la corda no deixa de voler dir que si cau un, caiem tots. Així que ben agermanats tots plegats tenim el cap de setmana de gaudi a la muntanya assegurat.


Total, conyes a part, diumenge som més seriosos i a quarts de nou del matí veiem despertar el dia ja des del cim del Gasamir. Un mar de núvols inunda els fons de vall, tant la francesa com la catalana, però aquí dalt un cel radiant il·lumina l'evident línia que ens toca resseguir avui; evident, directa i sensual. Perdó; alpina, extrema i solidària!


Com que som una gentada considerable fem dues cordades. A davant anirem l'Arnau, el Gerard i jo. A darrera, ens trepitjaran els talons el Pau i la Marta. Fem veure que som bons alpinistes i intentem quedar com a experts als ulls del Gerard però no ens n'acabem de sortir, així que ens limitem a lligar-nos d'un lloc o altre del tros de corda que tenim i comencem a cavalcar l'esmolada aresta.


La primera meitat de la cresta és sens dubte la més entretinguda. L'Arnau, que fa de davanter, es veu obligat a fer tirades relativament curtes, amb un parell de descensos delicats i algun pas que fa esbufegar als menys escaladors. Quan el tema es comença a fer pesat per haver d'anar parant tant sovint canviem de cap de corda i me'n vaig jo de primer. Som en un collet, segurament el punt mes baix de la cresta, i encara queda un bon tros fins al concorregut cim del Canigó.


La segona meitat baixa molt més a gust i la solventem amb dues llargues tirades. Només un curt tram vertical i aeri trenca la tònica d'esquivar blocs. Aquí les nostres dues cordades s'emboliquen amb una de francesa que els hi costa més del compte el pas en sí i una de catalans que lluiten contra el cronòmetre i ens avancen a tots plegats sense encordar.


Al cim ens barregem amb la multitud. De l'alpinisme extrem i solidari passem a formar part de l'aglomeració de l'excursionisme tradicional, llàstima. Recollim i fem un mos mentre observem atònits com la gent fa cua per enfilar-se a la creu i fer-se el selfie fent el pallasso. Recollim i cap a casa, ja hem fet la cresta i ja hi havíem pujat a l'hivern, així que la pròxima visita serà a la cara nord del cim veí.


Ressenya:



Alpina, extrema i solidària