Segueix-nos:

Piru-Caba, IV+ (70m)

Paret de la Figuereta, Collegats.


Desperto a Espot. El mal de cap de bolets i barbacoes fa que em costi una infinitat de moure'm. No sento ni una mosca o sigui que no dec ser l'únic amb ressaca. M'entrebanco amb la roba preparada del dia abans, omplo la cantimplora, robem unes galetes, engeguem els pellets i fotem el camp. La resta del personal queda dormint, que és el que ens falta a nosaltres.


Necessito un cafè, parem al bar (sí, sí, encara eren oberts!). Retallem expectatives (plan A) amb l'excusa de ser a dinar a casa que no deixa de ser una coartada de la ressaca. Aparquem, ens equipem i la contundència dels locals ens fa canviar d'objectiu (plan B), ens en anem a la xemeneia (plan C).


M'hi poso i sí, ben equipada, però la roca és tan relliscosa que abans d'acabar el llarg se m'acaba la paciència. L'angunia em fa fora, marxem a prendre el sol (plan D).

Creuem la carretera i ara sí, dues tirades infinitament plaents, amb bona roca, al sol i ben equipades. Love climbing a lo Riglos. Últim llarg de tràmit i puntuals a dinar a casa. Bolets i barbacoes.


Collegats

Bolets i barbacoes

Chani, V (145m)

Penya-segat de la Falconera, Garraf.


Llevem àncores llençant-les al fons d'una cavitat on ben just s'hi atreveix a entrar un tímid raig de sol. Punt de no retorn que superem seguint les indicacions d'un parell de grumets que ens cedeixen amablement el pas. Potser prefereixen seguir l'estela del nostre veler, qui sap.


Es respira certa tensió. Sabem que no podem tornar enrere i la marinera que m'acompanya ja m'ha deixat ben clar que per aquests mars em toca fer a mi de capità. I jo encantat! Resseguim aquesta platja volada fins que no hi ha més remei que llançar-se mar endins. Fa un vendaval de tres parells de nusos, entre cafès i ràpels se'ns ha fet migdia i la mar encara és feréstega de la tempesta de fa un parell de dies, se'ns fa impossible de sentir-nos, un plus d'aventura.


Però tot és vestir-me de mariner i començar a navegar. Mars plaents per emprendre el camí fins el primer iceberg. Pugem tots a coberta i encarem el trenca-gels contra aquesta superfície reflectant. Tot llisca, les formes arrodonides per les inclemències dificulten el pas però amb decisió arribem a bon port. 


Nova jornada que ens embarranca al mig del desert. Completament perduts, la nostra carta de navegació diu que hauríem de ser a bon port malgrat no trobar-ne ni rastre. A falta d'oasis, me l'invento, entaforant una bona ancora entre molt rovell.


Torna a tocar un bon plat de maregassa però de seguida som fent ràfting pels ràpids, sense poder fugir de la corrent. Ens deixem endur fins que l'aigua s'atura a l'entrada d'un gran llac. 


Aigües dolces i tranquiles ens deixen prendre un respir en el camí. Ja avistem la costa així que podem velocitat de creuer i línia recta cap al far, surfejant amb alegria les últimes onades. Sortim de l'aigua gairebé besant terra ferma i fem un últim cop d'ull enrere, on els blaus dibuixen l'horitzó.


Bona navegada, però no ens estiguem massa temps a terra ferma!


Garraf

Navegant

Quimèrica Laxitud, 6a (100m)

Paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai.


Vist i no vist, una visita fugaç a Sant Llorenç de Montgai. La meva motivació trontolla entre fotre'm a la xemeneia o anar apretar una mica més pujant pel dret. O fer-ne dues. Al final ni una cosa ni l'altra, ens en anem a la paret de l'Ós, però al final de tot, a l'última de fet. D'aquesta paret me'n va treure el vent fa uns quants anys i mai ha despertat massa interès, així que aprofitem l'excusa per fer-ne un tastet.


M'ofereixen de començar, em deixen empalmar llargs... sembla de dia de reis! Xiulant i cantant, excepte al pas llis del segon llarg, s'arriba bé fins a l'última tirada, l'excusa de la via. Preciosa placa fins el diedre desplomat per on s'ha de sortir fent el goril·la de branca en branca. Jo en gaudeixo bastant tot i que en sé d'un que no tant. Per sort des de la reunió no veig els invents que fa per sortir-ne!!!

La meva oferta de fer-ne una altra avui no cola, així que a dinar a casa!




Mont-roig

Oferta

Anoréxia, V+ (120 m)

Mallo Colorado, Riglos.

 


Ja hi tornem a ser, quinze dies després. Petita pausa que hem aprofitat per fer esportiva llarga per Montserrat. Tres dies de festa? Doncs cap a Riglos. Sortim tard i arribem cap a les onze del matí i no tenim nassos de pujar al Firé, que era el nostre objectiu. A més l'última visita ens va enganyar, avui el Sol pica de valent. Així que ens n'anem al Circo de verano a fer la via a l'ombra.

 

 

Començo jo per un llarg molt trencat. A la ressenya ja avisen, però és pitjor del que ens pensàvem. Sort que els parabolts estan molt junts, els còdols en general ballen bastant. Volíem empalmar el següent però necessito un reset, així que faig reunió i per l'Aleix. El següent llarg millora, però no és per tirar coets tampoc, potser en part perquè ja anem desconfiats per culpa del primer.

 

 

Una mica decebuts, decidim baixar i anar a fer una altra cosa. Si la resta té una roca magnifica... que hi farem! Hem anat una mica a l'aventura sense conèixer el lloc, i com és costum quan venim a Riglos, amb un grapat de cintes i amb simple. Canviem a una reunió que veiem a l'esquerra i l'Aleix s'aventura cap a la incertesa del buit. Per sort arriba a terra (o quasi).

 

 

Passem pel cotxe, fem un cafè, mengem una mica, ens posem roba d'estiu i cap a acabar la tarda la Mallo Colorado. Farem alguna veïna de la de l'altra dia per matar el dia amb cantell gros. Triem l'Anoréxia. La calor és sufocant. La via és igual que la Carla sense un parell "d'alejes rigleros". Retroequipada diu la ressenya. Roca boníssima i cantells espectaculars. Llàstima del ràpel de la "sirga" i cordino podrit de la sabina del cim.


 

Dormim i sopam al mateix lloc que l'altre cop. Aquest cop sense vent i de debò. L'endemà hem decidit anar a fer la xemeneia entre el Firé i la Visera. Ens aixequem relativament d'hora i anem a esmorzar al pàrquing i a fer ús dels lavabos públics que hi ha. Ens equipem i posem rumb cap al peu del Frechín, que són uns deu minuts. Una mica més a la dreta, entre les bardisses, veiem la xemeneia, imponent i molt grossa.

 


 

Comença l'Aleix i mentre va posant cintes em va cantant la qualitat de la roca. Superba. La sonoritat del lloc és estranya. De cop sento una pedra que ve de dalt de tot i aviso al meu company. Tots dos ens apropem a la paret. Rebota unes quantes vegades i es fa el silenci. En un tres i no res sento com em passa pel costat i.... pica com una bala contra la meva espatlla. Quin mal que fot. L'Aleix acaba d'arribar a la reunió i desmunta el llarg.

 

I aquí s'acaba el cap de setmana de tres dies. Ni sang ni res trencat però tots els músculs de l'espatlla contracturats i un gros blau de record. Hi haurem de tornar (amb espatlleres potser!?)

 

Riglos

Atenció! Pedra!

Carla, V+ (120 m)

Mallo Colorado, Riglos. 

 Oeste Clásica, V (150 m)

Mallo Cored, Riglos.

 

 


Després d'uns dies per Cavallers arrossegant-nos per les parets i una intentona frustrada al Pa de Sucre, ens n'anem cap a Riglos que és l'únic lloc on no plou aquest cap de setmana. A més a més, segur que a Riglos ningú ens tocarà els nassos per dormir tirats per terra. I quina sorpresa només arribar, pàrquings habilitats per dormir-hi (com a mínim amb aquestes cases amb rodes que ara estan de moda) i uns lavabos. Es veu que com que no són parc nacional no tenen tants fums.

 

 

Es va fent de nit i el vent comença a bufar i a bufar. Com que no coneixem gaire el lloc ni la rodalia. Amb prou feines trobem un lloc on menjar on el fogonet no s'apagui. No em vull imaginar on dormiré. I dit i fet, passem la nit amb els ulls oberts esperant que l'altre se'n cansi, ho digui en veu alta i de pet cap a Sabadell. Però ningú ho diu, perquè ens pensàvem que l'altre dormia.

 


 

De bon matí, i sense forces, ens n'anem al pàrquing. Jo no puc amb la meva ànima, però el pas constant d'escaladors forts ens motiva. Està ple de gent. La veritat és què es respira un ambient "fanàtic", com si fóssim Siurana o Margalef. Però aquí la majoria de gent, a part del clàssic grapat de cintes i la corda simple, agafen un parell de reunions i fan metres i més metres sense posar els peus a terra.

 

 

Així que per no tornar cap a casa posem rumb al Mallo Colorado. Nosaltres només hem fet vies al Frechín i segons les ressenyes això serà fàcil, que ja ens va bé. L'aproximació es fa feixuga malgrat que gairebé no en té. Per sort el Sol avui no pica. Arribats al peu del mallo, està ple de gent, així que triem una via on no hi ha ningú. I què dir al respecte? Doncs no massa cosa; és un festival de cantells boníssims i roca esplèndida, que podria no acabar mai.

 

 

És inevitable per nosaltres contraposar Riglos i Montserrat, en general i en clau de tòpic: On en un lloc posen "alejes rigleros", a l'altre posen sobrequipat. On en un lloc hi ha regulacions per ocells "solitaris", a l'altre escales entre molts ocells molt grossos. On en un lloc hi ha una desena de persones escalant a cada una de les parets més imponents, a l'altre amb sort n'hi a dues desena contant-les totes. Al final ni en el conglomerat s'assemblen.

 

 

Jo físicament no m'he arrossegat perquè tot el que he tocat era massa bo, però la meva ànima no pot més. De totes maneres, l'Aleix em convenç per fer-ne una altra. Passem pel cotxe a fer un cafè i ens dirigim cap al Mallo Cored a fer una via de diedre i xemeneia. L'hem escollida per la xemeneia. Tot un gaudi on el llarg que marca més fàcil, ens ha semblat el més díficil. A casa nostra també n'hi ha, però fan més por que aquesta.

 

Acabat el dia, ara sí, tornem cap a casa. Les vacances s'han acabat. Però no tardarem massa a tornar, però sense vent si us plau.


Riglos

Conglomerat roig

Itzi, IV+ (150m)

Les Agudes, Montseny.


Es pot anar al bar. Si es pot anar al bar es deu poder escalar, no? Sense sortir de la zona sanitària, respectant horaris de vells i nens, a no ser que passegis el gos que llavors pots fer el que et peti. Amb mascareta, distància de seguretat, magnesi líquid i tota la parafernalia.

Ens ho prenem amb ganes; un parell de tardes fanàtiques setmanals i caps de setmana clandestins. Costa recuperar el temps perdut però setmana a setmana la cosa millora i de cop ja ens deixen anar una mica més enllà, amb el murphy, el primer cap de setmana de calor i als Pirineus plou.


Improvisem un Montseny. A prop i molt lluny com sempre i amb tan poca roca que mai ens hi empadronarem, sembla una bona opció per fugir de la calor, la mascareta i tot plegat.

Fàcil de cap a peus, resseguim la cresta entre rialles i somriures. A poc a poc però ja hi tornem a ser, esperem que no ens tornin a trencar el vol! 


Montseny

Al bar!