Lo Gall Pinto, 6a (160m)
Roca Viella, Abella de la Conca.
La Conca
Piru-Caba, IV+ (70m)
Paret de la Figuereta, Collegats.
Bolets i barbacoes
Chani, V (145m)
Penya-segat de la Falconera, Garraf.
Navegant
Quimèrica Laxitud, 6a (100m)
Paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai.
Oferta
Anoréxia, V+ (120 m)
Mallo Colorado, Riglos.
Ja hi tornem a ser, quinze dies després. Petita pausa que hem aprofitat per fer esportiva llarga per Montserrat. Tres dies de festa? Doncs cap a Riglos. Sortim tard i arribem cap a les onze del matí i no tenim nassos de pujar al Firé, que era el nostre objectiu. A més l'última visita ens va enganyar, avui el Sol pica de valent. Així que ens n'anem al Circo de verano a fer la via a l'ombra.
Començo jo per un llarg molt trencat. A la ressenya ja avisen, però és pitjor del que ens pensàvem. Sort que els parabolts estan molt junts, els còdols en general ballen bastant. Volíem empalmar el següent però necessito un reset, així que faig reunió i per l'Aleix. El següent llarg millora, però no és per tirar coets tampoc, potser en part perquè ja anem desconfiats per culpa del primer.
Una mica decebuts, decidim baixar i anar a fer una altra cosa. Si la resta té una roca magnifica... que hi farem! Hem anat una mica a l'aventura sense conèixer el lloc, i com és costum quan venim a Riglos, amb un grapat de cintes i amb simple. Canviem a una reunió que veiem a l'esquerra i l'Aleix s'aventura cap a la incertesa del buit. Per sort arriba a terra (o quasi).
Passem pel cotxe, fem un cafè, mengem una mica, ens posem roba d'estiu i cap a acabar la tarda la Mallo Colorado. Farem alguna veïna de la de l'altra dia per matar el dia amb cantell gros. Triem l'Anoréxia. La calor és sufocant. La via és igual que la Carla sense un parell "d'alejes rigleros". Retroequipada diu la ressenya. Roca boníssima i cantells espectaculars. Llàstima del ràpel de la "sirga" i cordino podrit de la sabina del cim.
Dormim i sopam al mateix lloc que l'altre cop. Aquest cop sense vent i de debò. L'endemà hem decidit anar a fer la xemeneia entre el Firé i la Visera. Ens aixequem relativament d'hora i anem a esmorzar al pàrquing i a fer ús dels lavabos públics que hi ha. Ens equipem i posem rumb cap al peu del Frechín, que són uns deu minuts. Una mica més a la dreta, entre les bardisses, veiem la xemeneia, imponent i molt grossa.
Comença l'Aleix i mentre va posant cintes em va cantant la qualitat de la roca. Superba. La sonoritat del lloc és estranya. De cop sento una pedra que ve de dalt de tot i aviso al meu company. Tots dos ens apropem a la paret. Rebota unes quantes vegades i es fa el silenci. En un tres i no res sento com em passa pel costat i.... pica com una bala contra la meva espatlla. Quin mal que fot. L'Aleix acaba d'arribar a la reunió i desmunta el llarg.
I aquí s'acaba el cap de setmana de tres dies. Ni sang ni res trencat però tots els músculs de l'espatlla contracturats i un gros blau de record. Hi haurem de tornar (amb espatlleres potser!?)
Atenció! Pedra!
Carla, V+ (120 m)
Mallo Colorado, Riglos.
Oeste Clásica, V (150 m)
Mallo Cored, Riglos.
Després d'uns dies per Cavallers arrossegant-nos per les parets i una intentona frustrada al Pa de Sucre, ens n'anem cap a Riglos que és l'únic lloc on no plou aquest cap de setmana. A més a més, segur que a Riglos ningú ens tocarà els nassos per dormir tirats per terra. I quina sorpresa només arribar, pàrquings habilitats per dormir-hi (com a mínim amb aquestes cases amb rodes que ara estan de moda) i uns lavabos. Es veu que com que no són parc nacional no tenen tants fums.
Es va fent de nit i el vent comença a bufar i a bufar. Com que no coneixem gaire el lloc ni la rodalia. Amb prou feines trobem un lloc on menjar on el fogonet no s'apagui. No em vull imaginar on dormiré. I dit i fet, passem la nit amb els ulls oberts esperant que l'altre se'n cansi, ho digui en veu alta i de pet cap a Sabadell. Però ningú ho diu, perquè ens pensàvem que l'altre dormia.
De bon matí, i sense forces, ens n'anem al pàrquing. Jo no puc amb la meva ànima, però el pas constant d'escaladors forts ens motiva. Està ple de gent. La veritat és què es respira un ambient "fanàtic", com si fóssim Siurana o Margalef. Però aquí la majoria de gent, a part del clàssic grapat de cintes i la corda simple, agafen un parell de reunions i fan metres i més metres sense posar els peus a terra.
Així que per no tornar cap a casa posem rumb al Mallo Colorado. Nosaltres només hem fet vies al Frechín i segons les ressenyes això serà fàcil, que ja ens va bé. L'aproximació es fa feixuga malgrat que gairebé no en té. Per sort el Sol avui no pica. Arribats al peu del mallo, està ple de gent, així que triem una via on no hi ha ningú. I què dir al respecte? Doncs no massa cosa; és un festival de cantells boníssims i roca esplèndida, que podria no acabar mai.
És inevitable per nosaltres contraposar Riglos i Montserrat, en general i en clau de tòpic: On en un lloc posen "alejes rigleros", a l'altre posen sobrequipat. On en un lloc hi ha regulacions per ocells "solitaris", a l'altre escales entre molts ocells molt grossos. On en un lloc hi ha una desena de persones escalant a cada una de les parets més imponents, a l'altre amb sort n'hi a dues desena contant-les totes. Al final ni en el conglomerat s'assemblen.
Jo físicament no m'he arrossegat perquè tot el que he tocat era massa bo, però la meva ànima no pot més. De totes maneres, l'Aleix em convenç per fer-ne una altra. Passem pel cotxe a fer un cafè i ens dirigim cap al Mallo Cored a fer una via de diedre i xemeneia. L'hem escollida per la xemeneia. Tot un gaudi on el llarg que marca més fàcil, ens ha semblat el més díficil. A casa nostra també n'hi ha, però fan més por que aquesta.
Acabat el dia, ara sí, tornem cap a casa. Les vacances s'han acabat. Però no tardarem massa a tornar, però sense vent si us plau.