Adherència! (Vacances 6)

per Aleix 17 d’ag. 2010

Rue 13 del Percebe, 6a (170 m)

Palestras d'Ampriu, Cerler.

El que resultarà l'últim dia d'escalada per Benasque decidim gastar-lo novament a Ampriu, però aquest cop al sector Alucina. Com de costum no matinem gaire i a més a més ens costa molt trobar la via perquè la guia no és gaire precisa i ens estem un bon rato buscant el peu de via fins que, al final, ens convencem que el primer lloc era el correcte!


Avui comença a escalar el Miquel, qui enfila tot cofoi amb el joc de friends i tascons a mà (que no farem servir en cap moment). Resol prou bé el primer llarg, tot i que es pren el seu temps, munta un bon merder de cordes al llaçar una sabina i es mig perd per trobar la reunió. En aquest punt l'Arnau em diu que li fa mandra pujar i que ens esperarà a baix... coses de l'Arnau. Jo recullo tots els trastos i enfilo cap amunt.

El segon llarg em toca a mi; una placa que comença a tombar amb dues fissures paral·leles per acabar superant un sostret cap a la dreta i muntar reunió en un bosc. El Miquel des de la reunió no el veig, però em dóna la sensació que s'hi pixa bastant.

Em miro el tercer llarg, la joia de la via. Des de la reunió cap a la dreta veig la línia de parabolts traçada sobre una placa tombada que fa por de lo llisa que es veu! Em poso mans a la feina i disfruto cadascun dels casi seixanta metres de tirada. És el que esperava. Adherència de mans i de peus sobre regletes minúscules o inexistents a base de passos suaus i delicats, una passada. Em surt tot sencer i el Miquel desmunta el llarg cagant-se en mi i mostrant cara d'incredulitat, fins que arriba a la reunió i em reconeix que "ha passat por" i diu que "sóc el seu heroi", fem uns bons riures a la reunió.

L'últim llarg li toca al Miquel i el disfruta com jo he disfrutat l'anterior. Supera un sostret amb bona presa per enfilar-se sobre un esperó/cresta amb cantells generosos fins la reunió. S'ho passa tant bé que no dóna gens d'importància a la distància entre assegurances.

 

El descens de la via el fem rapelant, perquè jo no veig clar sortir caminant des de la segona reunió, i tardem mil hores en fer els quatre ràpels. Un cop a peu de via ens trobem amb el regal del dia; les cordes encallades! Amb tota la mandra del món em toca remuntar les cordes fins la reunió, solucionar el merder i tornar a baixar... Amb tot arribem al cotxe a quarts de nou del vespre.

La primera via en cordada amb en Miquel!