Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garraf. Mostrar tots els missatges
Chani, V (145m)
Penya-segat de la Falconera, Garraf.
Llevem àncores llençant-les al fons d'una cavitat on ben just s'hi atreveix a entrar un tímid raig de sol. Punt de no retorn que superem seguint les indicacions d'un parell de grumets que ens cedeixen amablement el pas. Potser prefereixen seguir l'estela del nostre veler, qui sap.
Es respira certa tensió. Sabem que no podem tornar enrere i la marinera que m'acompanya ja m'ha deixat ben clar que per aquests mars em toca fer a mi de capità. I jo encantat! Resseguim aquesta platja volada fins que no hi ha més remei que llançar-se mar endins. Fa un vendaval de tres parells de nusos, entre cafès i ràpels se'ns ha fet migdia i la mar encara és feréstega de la tempesta de fa un parell de dies, se'ns fa impossible de sentir-nos, un plus d'aventura.
Però tot és vestir-me de mariner i començar a navegar. Mars plaents per emprendre el camí fins el primer iceberg. Pugem tots a coberta i encarem el trenca-gels contra aquesta superfície reflectant. Tot llisca, les formes arrodonides per les inclemències dificulten el pas però amb decisió arribem a bon port.
Nova jornada que ens embarranca al mig del desert. Completament perduts, la nostra carta de navegació diu que hauríem de ser a bon port malgrat no trobar-ne ni rastre. A falta d'oasis, me l'invento, entaforant una bona ancora entre molt rovell.
Torna a tocar un bon plat de maregassa però de seguida som fent ràfting pels ràpids, sense poder fugir de la corrent. Ens deixem endur fins que l'aigua s'atura a l'entrada d'un gran llac.
Aigües dolces i tranquiles ens deixen prendre un respir en el camí. Ja avistem la costa així que podem velocitat de creuer i línia recta cap al far, surfejant amb alegria les últimes onades. Sortim de l'aigua gairebé besant terra ferma i fem un últim cop d'ull enrere, on els blaus dibuixen l'horitzó.
Bona navegada, però no ens estiguem massa temps a terra ferma!
Navegant
per Aleix
Pic del Martell, Garraf.
*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.
Pujar al cotxe carregats de motivació per acariciar la més esvelta de les agulles de Montserrat i que es foti a ploure és una putada. Però al mal temps, bona cara. Una ullada a l'horitzó amb el dit llepat mirant al cel ens encarrila cap a la costa, a fer el cafè de bon matí com deu mana: al bar, amb els cereals de casa, fent un puro i una migdiadeta amb tot a mitges.
Sortim de boxes servits i aparquem on sempre aparcàvem. Fa sis anys de la nostra última visita al Pic Martell i ens envolta un bri de nostàlgia. Nostàlgia fàcil d'esvandir amb la calor que fot i la caminada xafogosa fins a peu de via, amb despistada fins al cim inclosa.
Triem la via més clàssica que ens queda per tatxar, i l'última on es pot escalar amb l'actual restricció (d'aquesta cap a la dreta prohibit escalar durant tot l'any). Ens calcem sense pressa mentre intentem recuperar-nos de l'asfixiant xafogor i tirem amunt amb calma, recollint tots els fruits d'una paret ben generosa. Primer llarg full equip, la resta ens serveix per posar trastos al gust, sense patir.
Migdiada al Sol de l'última reunió i fugim amunt amb pressa per arribar al cotxe com abans millor, la calor i la humitat fan un combo infernal fora de l'ombra de la paret. Per sort, hem salvat el dia i l'endemà tenim pendent una bona repesca. Pendent com ha quedat amb l'Artur l'excursió montserratina que ja fa massa dies que se'ns resisteix.
Remember
per Aleix
SAME, V (200m)
Penya-segat de la Falconera, Garraf.
Un plec, dos plecs, tres i quatre plecs al full de paper i ja tenim el baixell a punt. Els soldadets carregats de plom i disfressats de mariners, sempre a punt per emprendre l'aventura d'un nou viatge, canvien avui falcons per gavines, alzines per palmeres i el silenci per la remor de la mar esculpint capritxosament penya-segats.
El rumb és tan evident que nomes pot dur a bon port. Una corrent d'aigua imperceptible empeny el baixell de paper cap al sud, vorejant el bastió de roca, esquivant les pedres ocultes sota l'escuma. El veiem fluir tranquil·lament sota un Sol radiant, acompanyat duna brisa dolça d'estribor fins que queda atrapat en un remolí d'aigua dins d'una petita cova.
Toca agafar un pal i, des de la costa, donar-li una empenta suau, amb la intensitat justa perquè desembarranqui i segueixi el seu camí. I el vaixell troba norais tan rovellats que decideix que aquell no és el seu port i segueix, segueix mar endins fins a trobar el millor lloc on tirar l'ancla.
Fondejat al cim, tal com si el vaixell s'hagués desplegat i reinventat com a far, recollim el paperot rebregat i el desem per la pròxima. Vés a saber en que el convertirà la papiroflèxia.
Ressenya:
El vaixell de paper
per Aleix
Reserva, V+ (115m)
Pic Martell, Garraf.
*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.Després de prohibicions i pluges per fi hem aconseguit fer aquesta via.
A peu de via ens trobem una altra cordada, que des de l'aparcament ja temíem que ens robarien la via, però generosament ens la cedeixen i es posen a la Midi Plan. Aquesta decisió ens permet escalar la via tranquils i a ells els hi suposa un alleujament quan a mig tercer llarg abandonen després d'una caiguda. Per sort la seva via està bastant més equipada!
La nostra aventura la comença l'Arnau per l'entrada original i arriba a la reunió renegant i amb cara de fàstig. El llarg és bastant anguniós, probablement millor haver-lo fet per la variant d'entrada, però no li deixo dir res, agafo els trastos i tiro cap amunt.
El segon llarg està tot bastant més equipat que l'anterior i només afegiré un parell de friends. Comença per un marcat diedre fins a topar amb un sostre que superem flanquejant cap a l'esquerra, sempre amb bon cantell, fins a una repisa on creia que trobaria la reunió. Des d'allà encara s'ha de flanquejar cap a la dreta, fer un pas amb ambient però amb molt bona presa (que estem al pic Martell!) i acabar de pujar fins la reunió per terreny fàcil i "foradat".
El meu company arriba amb millor cara i encara el tercer llarg amb més il·lusió. Llaça un merlet, un pont de roca i posa un friend abans de trobar el primer parabolt, bastant amagat per cert. Des d'aquí i mirant amunt no es veu cap assegurança fins bastants metres més amunt, al pas final del llarg, on hi arriba posant dos ponts de roca i un parell de tascons. Deu ni do amb el poc equipament del cinc, que acaba superant un desplom fissurat que ja coneixíem de quan vam fer la via del costat.
L'últim llarg, que també coneixem, és un pur tràmit per sortir de la paret; un quatre molt equipat que ens permet acabar la via.
Tarda a l'ombra
per Aleix
Portem massa dies sense fer res de profit. Des de la Brothers Ruiz
El cap de setmana passat un intent fallit d’estrenar les joguines noves i un parell de visites al Sibarit entre setmana.
La previsió meteorològica poc favorable del cap de setmana ens ha permès visitar el pas de la mala dona divendres i ens ha obligat a renunciar als plans del dissabte. Tot i això no va impedir que coronéssim el Montcau ni que ens acostéssim a Can Boquet.
Ahir diumenge gris de ressaca i avui, dilluns, segueix plovent.
Ha començat una altra llarga setmana d’impaciència on dues ments lliuraran batalla contra tres simples lletres...
Entretinguts
per Aleix
La Noia dels Ulls Blaus, 6b+ (120m)
Pic Martell, Garraf.
Farts de conglomerat, fins aquesta tarda com a molt lluny, decidim anar a tocar una mica de calcari i ens n'anem a fer aquesta via, a la que ja feia dies que li teníem l'ull al damunt. Ens llevem el dimarts a bona hora i ens trobem que tot just surten els primers raigs de Sol (són quarts de dues del migdia!) per enfilar cap al massís del Garraf.
La via escollida comença en una reunió "flotant" a uns 35m del terra a la que arribo fent el primer llarg de la via Els viatges de Gulliver, 120m 6b, un cinc superior d'aquests enyorats amb cantells d'escàndol i que més que escalar sembla que s'hi faci atletisme. Des de la reunió, un balcó natural enorme amb un esgraó on apalancar-hi el cul, ja es veuen els 15m del següent llarg i la seva cadeneta al pas clau, per si de cas.
Aquest llarg i el següent els cedeixo bonament a l'Arnau, que ja li brillaven els ulls feia una bona estona. El segon llarg, 15m 6b, l'encadena sense massa problemes, en lliure i relativament molt ràpid. El pas clau és una fissura inclinada i desplomada que et deixa l'espatlla del braç dret ben calenteta i que ja em costa una primera suada.
El tercer llarg, 40m 6b+, també se'l cruspeix l'Arnau. Surt flanquejant cap a l'esquerra per començar a enfilar amunt sobre un tram de roca sospitosa per entrar de seguida en una falsa fissura inclinada, de presa petita i sense peus. Superats aquests quatre o cinc metres d'adherència se surt cap a una placa desplomada de color vermellós, amb bons forats per les mans però sense peus. Aquí, a mitja placa, trobem una altra cadena d'auxili, i sortim pujant sobre un relleix que ens deixa sota un sostre que superem per la part esquerra on hi ha un petit diedre amb un parabolt, però també es pot superar recte amunt, pel dret, on hi ha un altre parabolt però sembla més complicat. L'Arnau munta la reunió sobre el sostre i m'arriba el torn a mi; em costa, em costa molt, de xapa a xapa i patint de valent arribo a la reunió literalment exhaust, sense esma.
L'últim llarg, 40m 6a, que l'hauria d'haver fet jo però que no m'hi veig amb cor, també l'obre l'Arnau pujant per una senyora fissura i després de roc en roc cap amunt fins a muntar reunió en un conegut pont de roca. Amb més penes que alegries vaig pujant xino-xano, que aquest es deixa fer més bé tot i el cansament (és el típic últim llarg del Pic Martell).
Al descens cap al cotxe també fem un bon freeride, però arribem sans i estalvis i, sobretot, increïblement satisfets del bon gust de boca que ens ha deixat aquesta via; difícil però lògica, molt ben trobada, ben equipada i, tot i que un pèl polida, molt gaudible.
Grau amunt
per Aleix
Retorno Mágico, IV+ (120m)
Pic Martell, Garraf.
*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.Divendres, arriba el cap de setmana. Per començar en bon peu decidim anar al Pic Martell a fer alguna via. La setmana anterior vam aconseguir portar en Gerard a fer la seva primera via llarga; la que faltava a St. Llorenç del Munt.
Els dos personatges em passen a buscar per la facultat, no sense el retard habitual, just quan acabo les classes. La nit abans vam decidir anar a fer alguna via poc equipada i de grau molt assequible, per posar uns quants ferros i entrenar una mica la percepció del perill instintiu. La via escollida està completament desequipada, tret d'algun buril vell i rovellat en alguna de les reunions, reforçables amb ponts de roca, i algun espit casolà.
Començo obrint jo. Poso un parell de friends, un tascó, tres ponts de roca, una sabina... Els primers metres penso constantment on deu ser el parabolt daurat de 8 mm, però de seguida m'hi acostumo, el grau tècnic és força baix. Arribo a la primera reunió; dos burils rovellats que reforço amb un generós pont de roca.
El segon llarg també el faig jo. Aquest és una mica més selvàtic, el típic llarg ple de típica vegetació mediterrània. Soluciono la falta d'ancoratges d'expansió a base de formoses sabines. En un tres i no res em planto a la segona reunió; un espit casolà i un gran pont de roca d'on hi penja una rovellada cadena que prefereixo no utilitzar.
El tercer llarg l'obre l'Aleix. Estic molt animat, la meva primera reunió en companyia d'algú altre, així no m'avorreixo assegurant l'Aleix! L'obre amb força traça fins a plantar-se a la tercera reunió; dos espits casolans i una tètrica munió de burils vells, que evidentment ni toca.
L'últim llarg... L'obre l'Aleix. Tot comença perfecte fins que... Ha perdut el fil de la via i fa una reunió improvisada, una gran reunió, a tres fermes sabines. Jo i en Gerard pugem ràpid. Decidim, després d'una exhaustiva observació, que no som sobre l'itinerari marcat. Acabo jo el tros que queda fins al cim camp a través i munto reunió a un immens pont de roca.
Primera via gairebé desequipada del nostre amic Gerard.
Cap de setmana llarg!
per Clemàstecs
Fronteras del Infinito, 6a+ (120m)
Pic del Martell, Garraf.
*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.
Ens hem deixat caure altre cop pel Massís del Garraf. Ens va agradar la comoditat mística que ens havia provocat aquest lloc una setmana enredera. Aquest cop la via del dia és Fronteras del infinito un sisè, via recomanada a la ressenya de Midi-Plan. Utilitzo l'egoisme per adjudicar-me els dos llargs que em fan més patxoca, el primer i el tercer, un parell de sisens. L'Aleix és queda amb el parell de cinquens que resten.
El company comença amb el segon llarg. La sortida, un diedre de mal pujar, seguida d'una selva de vegetació típicament mediterrània. Els parabolts s'amaguen darrera de tot tipus d'herbes, plantes, arbusts i petits arbres. Un llarg pesat i lleig. Ara ve el bo. El llarg difícil de la via, una placa força maca; es veu fineta. La sorpresa arriba quan et situes sota del petit sostret, no hi ha cap assegurança visible. Em penjo i intento decidir cap on anar, entre la intuïció i la ressenya. Jo veig una immensa bavaresa inclinada cap a l'esquerra i la ressenya diu cap a la dreta. El parabolt següent està molt lluny! Decideixo fer la magnífica fissura, una fissura de fotografia, fins a superar el sostre.
Un nerviosisme còsmic m'envaeix, si fallo sabré el què és volar. Allà confirmo que l'única expansió és la comentada anteriorment. Intento posar un amic, un tascó, busco alguna sabina... res de res. Finalment invento un pont de roca, dubtós, per seguir tirant. Quan arribo al parabolt retorna la calma. Només queda un petit tram fàcil fins a la reunió. L'ultim llarg... una marranada com una casa, com l'altre. Herbes i més plantes.
En resum; l'encant de la via és la fissura del tercer llarg.
Un dia molt, molt i molt llarg.
Un dia llarg
per Clemàstecs
Midi Plan, V+ (110m)
Pic del Martell, Garraf.
*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.
Després d'unes quantes setmanes d'estiu fent esportiva, un parell de cops per setmana, per agafar una mica de rodatge, ens disposem a fer el primer dia de via llarga. L'indret escollit és el Pic del Martell, al massís del Garraf. A la butxaca hi descansen dues ressenyes; Midi Plan i Eucaliptus, totes dues cinquens. Per qüestions de coco que encara perduren des d'aquell diumenge de Març, decidim fer-ne només una, Midi Plan, la que té més parabolts per metre.
Quan arribem a peu de via ens trobem una no grata sorpresa, dues plaques en memòria d'un honorable escalador que va prendre mal en aquella paret. L'itinerari està ben indicat, el nom de la via plasmat a la paret ens fa de guia. Decidim fer els quatre llargs enlloc de dos com diu la ressenya. Comença l'Aleix. Amb un tres i no res és a la primera reunió i a més a més s'ha permès el luxe de treure importància a les expansions de la paret, posant "l'amic del tres" i un pont de roca ben ferm. Tot eufòric crida: de canto a canto! La via és un autèntic assortiment de súper cantells i com vam comprovar després, és la tònica que seguia tota la ruta.
Sense adonar-me'n ja sóc al seu costat. Faig el segon llarg. Com havia dit l'Aleix abans, de canto a canto. Jo també em permeto el luxe de posar un parell de ponts de roca on em sembla bé i de fer unes quantes fotos penjat dels cantells més còmodes del llarg. Arribo a la segona reunió, una reunió molt incòmode. Vaig recollint corda a mesura que el company va enfilant-se paret amunt. Fa el tercer llarg amb no gaire més esforç que els altres. Quan pujo jo, me'n adono que és com els altres; rebaixes de cantells!
El quart llarg és el més marrà de tots. Una escala de grans graons habitada per tot tipus de vegetació mediterrània. Aquí deixo els parabolts en un segon pla xapant-ne només dos i gaudeixo posant un tascó, uns quants ponts de roca i el nostre amic del tres. Ja som a dalt de tot. La nostra primera ascensió integral sense mestre.
Una via força fàcil, un passeig vaja. Podríem haver-les fet totes dues de sobres. Una bona medicina de coco.
Ascensió dedicada al nostre amic Jordi.
Ascensió dedicada al nostre amic Jordi.
De cantell a cantell
per Clemàstecs
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garraf. Mostrar tots els missatges