Segueix-nos:

Pic del Martell, Garraf.

*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Pujar al cotxe carregats de motivació per acariciar la més esvelta de les agulles de Montserrat i que es foti a ploure és una putada. Però al mal temps, bona cara. Una ullada a l'horitzó amb el dit llepat mirant al cel ens encarrila cap a la costa, a fer el cafè de bon matí com deu mana: al bar, amb els cereals de casa, fent un puro i una migdiadeta amb tot a mitges. 


Sortim de boxes servits i aparquem on sempre aparcàvem. Fa sis anys de la nostra última visita al Pic Martell i ens envolta un bri de nostàlgia. Nostàlgia fàcil d'esvandir amb la calor que fot i la caminada xafogosa fins a peu de via, amb despistada fins al cim inclosa. 


Triem la via més clàssica que ens queda per tatxar, i l'última on es pot escalar amb l'actual restricció (d'aquesta cap a la dreta prohibit escalar durant tot l'any). Ens calcem sense pressa mentre intentem recuperar-nos de l'asfixiant xafogor i tirem amunt amb calma, recollint tots els fruits d'una paret ben generosa. Primer llarg full equip, la resta ens serveix per posar trastos al gust, sense patir. 


Migdiada al Sol de l'última reunió i fugim amunt amb pressa per arribar al cotxe com abans millor, la calor i la humitat fan un combo infernal fora de l'ombra de la paret. Per sort, hem salvat el dia i l'endemà tenim pendent una bona repesca. Pendent com ha quedat amb l'Artur l'excursió montserratina que ja fa massa dies que se'ns resisteix.


Garraf

Remember

Pic del Martell, Garraf.

*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Pujar al cotxe carregats de motivació per acariciar la més esvelta de les agulles de Montserrat i que es foti a ploure és una putada. Però al mal temps, bona cara. Una ullada a l'horitzó amb el dit llepat mirant al cel ens encarrila cap a la costa, a fer el cafè de bon matí com deu mana: al bar, amb els cereals de casa, fent un puro i una migdiadeta amb tot a mitges. 


Sortim de boxes servits i aparquem on sempre aparcàvem. Fa sis anys de la nostra última visita al Pic Martell i ens envolta un bri de nostàlgia. Nostàlgia fàcil d'esvandir amb la calor que fot i la caminada xafogosa fins a peu de via, amb despistada fins al cim inclosa. 


Triem la via més clàssica que ens queda per tatxar, i l'última on es pot escalar amb l'actual restricció (d'aquesta cap a la dreta prohibit escalar durant tot l'any). Ens calcem sense pressa mentre intentem recuperar-nos de l'asfixiant xafogor i tirem amunt amb calma, recollint tots els fruits d'una paret ben generosa. Primer llarg full equip, la resta ens serveix per posar trastos al gust, sense patir. 


Migdiada al Sol de l'última reunió i fugim amunt amb pressa per arribar al cotxe com abans millor, la calor i la humitat fan un combo infernal fora de l'ombra de la paret. Per sort, hem salvat el dia i l'endemà tenim pendent una bona repesca. Pendent com ha quedat amb l'Artur l'excursió montserratina que ja fa massa dies que se'ns resisteix.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada