Segueix-nos:

Civis-Genís, V (150 m)

Dent de Cabirols, Pedraforca.

Ja fa un grapat d'anys de la primera vegada que vam intentar aquesta via. Era una època on cada sortida era una aventura èpica. Potser era per l'edat, per la inexperiència o per la ignorància, o simplement per una il·lusió que ara ha canviat de forma. En aquells temps no buscàvem el cel, ni tan sols el gaudi immediat. Era més una qüestió de passar tot el dia patint, per poder recordar-ho després com una gran gesta. Tot això era fruït de com havíem arribat allà, sols i sense que ningú ens hagués ensenyat res. Això és el que ho feia tant fantàstic.

Aquell dia, on cap dels dos havia trepitjat el Pedraforca en la seva vida, ens dirigíem de molt bon matí cap a la Civis-Genís. Per no saber no sabíem ni com s'arribava al refugi, però com que portàvem mitja dotzena de ressenyes vam arribar amb solvència al peu de la tartera. En aquell precís moment crec que va ser quan realment vam tenir el valor de mirar amunt i contemplar la paret. Era immensa. Ja feia estona que la seva presència ens pesava sobre les espatlles. Era una paret imponent, ombrívola, grisa i feia por. El consol era que la via escollida estava en un racó i era la que tothom feia. Això ens va fer continuar pujant, carregant orgullosos un pobre joc de friends i uns tascons comprats feia poc amb tota la il·lusió del món.


L'aventura es va estroncar de cop quan davant nostre, grimpant per un terreny exposat i descompost, vam observar atònits i garratibats com passava una petita allau de roques i pols per sobre d'una noia que portàvem davant. Per sort la noia no va rodolar avall i va quedar-se aferrada a la roca. Evidentment no en va sortir gaire ben parada, però tampoc era res greu. No recordo si allà és va acabar la seva aventura, però si que recordo que nosaltres ens vam mirar i, sense dir res, vam decidir que la nostra sí que s'havia acabat en aquell precís moment. Malgrat tot, vam arribar a peu de via per comprovar que ens havíem equivocat de camí i que per l'altra banda era molt més plaent.

Avui no de tan bon matí, som tres, ens sabem el camí de memòria i hem estat al Pedraforca uns quants cops. Amb tant sols una ressenya i molt més lleugers de pas, arribem al peu de la tartera. La paret continua sent imponent, ombrívola, grisa i fa por, però no tant com aquell dia i molt menys al racó on ens dirigim. Anem pujant tot recordant la primera vegada que vam anar-hi i aprofitem les parades per agafar aire per contemplar la magnífica muntanya.  Avui si, fem via per la dreta i arribem al pi sec sense problemes, carregats amb un joc complet de friends i un joc de tascons descolorit.


La cara nord del Pedraforca mai decepciona i aquesta vegada tampoc. La sensació de buit sota dels peus ens acompanya tota l'estona i anem escalant sense pressa tots i cada un dels llargs. Avui amb molta menys èpica, ens quedem encallats -literalment- a la primera xemeneia, no ens agrada anar de segons, ens aventurem en diedres desplomats paral·lels a la via, ens descuidem d'encintar algunes assegurances fixes, digerim malament el cafè amb llet de bon matí, posem friends com si d'un tascó es tractessin (big crack, small cams!)... En definitiva ens ho passem d'allò més bé, i és que com he dit abans, el Pedraforca mai decepciona.

Ressenya:


Pedraforca

Vet aquí una vegada...

Civis-Genís, V (150 m)

Dent de Cabirols, Pedraforca.

Ja fa un grapat d'anys de la primera vegada que vam intentar aquesta via. Era una època on cada sortida era una aventura èpica. Potser era per l'edat, per la inexperiència o per la ignorància, o simplement per una il·lusió que ara ha canviat de forma. En aquells temps no buscàvem el cel, ni tan sols el gaudi immediat. Era més una qüestió de passar tot el dia patint, per poder recordar-ho després com una gran gesta. Tot això era fruït de com havíem arribat allà, sols i sense que ningú ens hagués ensenyat res. Això és el que ho feia tant fantàstic.

Aquell dia, on cap dels dos havia trepitjat el Pedraforca en la seva vida, ens dirigíem de molt bon matí cap a la Civis-Genís. Per no saber no sabíem ni com s'arribava al refugi, però com que portàvem mitja dotzena de ressenyes vam arribar amb solvència al peu de la tartera. En aquell precís moment crec que va ser quan realment vam tenir el valor de mirar amunt i contemplar la paret. Era immensa. Ja feia estona que la seva presència ens pesava sobre les espatlles. Era una paret imponent, ombrívola, grisa i feia por. El consol era que la via escollida estava en un racó i era la que tothom feia. Això ens va fer continuar pujant, carregant orgullosos un pobre joc de friends i uns tascons comprats feia poc amb tota la il·lusió del món.


L'aventura es va estroncar de cop quan davant nostre, grimpant per un terreny exposat i descompost, vam observar atònits i garratibats com passava una petita allau de roques i pols per sobre d'una noia que portàvem davant. Per sort la noia no va rodolar avall i va quedar-se aferrada a la roca. Evidentment no en va sortir gaire ben parada, però tampoc era res greu. No recordo si allà és va acabar la seva aventura, però si que recordo que nosaltres ens vam mirar i, sense dir res, vam decidir que la nostra sí que s'havia acabat en aquell precís moment. Malgrat tot, vam arribar a peu de via per comprovar que ens havíem equivocat de camí i que per l'altra banda era molt més plaent.

Avui no de tan bon matí, som tres, ens sabem el camí de memòria i hem estat al Pedraforca uns quants cops. Amb tant sols una ressenya i molt més lleugers de pas, arribem al peu de la tartera. La paret continua sent imponent, ombrívola, grisa i fa por, però no tant com aquell dia i molt menys al racó on ens dirigim. Anem pujant tot recordant la primera vegada que vam anar-hi i aprofitem les parades per agafar aire per contemplar la magnífica muntanya.  Avui si, fem via per la dreta i arribem al pi sec sense problemes, carregats amb un joc complet de friends i un joc de tascons descolorit.


La cara nord del Pedraforca mai decepciona i aquesta vegada tampoc. La sensació de buit sota dels peus ens acompanya tota l'estona i anem escalant sense pressa tots i cada un dels llargs. Avui amb molta menys èpica, ens quedem encallats -literalment- a la primera xemeneia, no ens agrada anar de segons, ens aventurem en diedres desplomats paral·lels a la via, ens descuidem d'encintar algunes assegurances fixes, digerim malament el cafè amb llet de bon matí, posem friends com si d'un tascó es tractessin (big crack, small cams!)... En definitiva ens ho passem d'allò més bé, i és que com he dit abans, el Pedraforca mai decepciona.

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada