Grau amunt

per Aleix 22 de jul. 2009

La Noia dels Ulls Blaus, 6b+ (120m)

Pic Martell, Garraf.

*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Farts de conglomerat, fins aquesta tarda com a molt lluny, decidim anar a tocar una mica de calcari i ens n'anem a fer aquesta via, a la que ja feia dies que li teníem l'ull al damunt. Ens llevem el dimarts a bona hora i ens trobem que tot just surten els primers raigs de Sol (són quarts de dues del migdia!) per enfilar cap al massís del Garraf.

La via escollida comença en una reunió "flotant" a uns 35m del terra a la que arribo fent el primer llarg de la via Els viatges de Gulliver, 120m 6b, un cinc superior d'aquests enyorats amb cantells d'escàndol i que més que escalar sembla que s'hi faci atletisme. Des de la reunió, un balcó natural enorme amb un esgraó on apalancar-hi el cul, ja es veuen els 15m del següent llarg i la seva cadeneta al pas clau, per si de cas.

Aquest llarg i el següent els cedeixo bonament a l'Arnau, que ja li brillaven els ulls feia una bona estona. El segon llarg, 15m 6b, l'encadena sense massa problemes, en lliure i relativament molt ràpid. El pas clau és una fissura inclinada i desplomada que et deixa l'espatlla del braç dret ben calenteta i que ja em costa una primera suada.

El tercer llarg, 40m 6b+, també se'l cruspeix l'Arnau. Surt flanquejant cap a l'esquerra per començar a enfilar amunt sobre un tram de roca sospitosa per entrar de seguida en una falsa fissura inclinada, de presa petita i sense peus. Superats aquests quatre o cinc metres d'adherència se surt cap a una placa desplomada de color vermellós, amb bons forats per les mans però sense peus. Aquí, a mitja placa, trobem una altra cadena d'auxili, i sortim pujant sobre un relleix que ens deixa sota un sostre que superem per la part esquerra on hi ha un petit diedre amb un parabolt, però també es pot superar recte amunt, pel dret, on hi ha un altre parabolt però sembla més complicat. L'Arnau munta la reunió sobre el sostre i m'arriba el torn a mi; em costa, em costa molt, de xapa a xapa i patint de valent arribo a la reunió literalment exhaust, sense esma.

L'últim llarg, 40m 6a, que l'hauria d'haver fet jo però que no m'hi veig amb cor, també l'obre l'Arnau pujant per una senyora fissura i després de roc en roc cap amunt fins a muntar reunió en un conegut pont de roca. Amb més penes que alegries vaig pujant xino-xano, que aquest es deixa fer més bé tot i el cansament (és el típic últim llarg del Pic Martell).

Al descens cap al cotxe també fem un bon freeride, però arribem sans i estalvis i, sobretot, increïblement satisfets del bon gust de boca que ens ha deixat aquesta via; difícil però lògica, molt ben trobada, ben equipada i, tot i que un pèl polida, molt gaudible.