Un dia llarg

Pic del Martell, Garraf.

zona sotmesa a regulacions.

Ens hem deixat caure altre cop pel Massís del Garraf. Ens va agradar la comoditat mística que ens havia provocat aquest lloc una setmana enredera. Aquest cop la via del dia és Fronteras del infinito un sisè, via recomanada a la ressenya de Midi-Plan. Utilitzo l'egoisme per adjudicar-me els dos llargs que em fan més patxoca, el primer i el tercer, un parell de sisens. L'Aleix és queda amb el parell de cinquens que resten.

El peu de via és una dotzena de metres més enllà que la ruta del dia anterior. No hi ha el nom de la via, però si el de les veïnes, per tant suposem que enfila per la cremallera de parabolts daurats que pugen entre aquestes. De la sortida fins la quarta o cinquena xapa has de fer una mica de força, tot i no ser un problema. A partir d'aquest punt no es veu cap mena d'expansió. M'equivoco i vaig cap a l'esquerra, intuïtivament, direcció a l'arbre, on me'n adono de l'error. Rectifico fent una petita travessa cap a una munió de burils vells i rovellats on munto la reunió. Quan l'Aleix arriba al meu costat deduïm, mirant la ressenya, que la reunió no és la que havíem fet; estava cinc metres més amunt! Amb un parell de minuts ens situem a la veritable reunió amb uns bons parabolts.

El company comença amb el segon llarg. La sortida, un diedre de mal pujar, seguida d'una selva de vegetació típicament mediterrània. Els parabolts s'amaguen darrera de tot tipus d'herbes, plantes, arbusts i petits arbres. Un llarg pesat i lleig. Ara ve el bo. El llarg difícil de la via, una placa força maca; es veu fineta. La sorpresa arriba quan et situes sota del petit sostret, no hi ha cap assegurança visible. Em penjo i intento decidir cap on anar, entre la intuïció i la ressenya. Jo veig una immensa bavaresa inclinada cap a l'esquerra i la ressenya diu cap a la dreta. El parabolt següent està molt lluny! Decideixo fer la magnífica fissura, una fissura de fotografia, fins a superar el sostre.

Un nerviosisme còsmic m'envaeix, si fallo sabré el què és volar. Allà confirmo que l'única expansió és la comentada anteriorment. Intento posar un amic, un tascó, busco alguna sabina... res de res. Finalment invento un pont de roca, dubtós, per seguir tirant. Quan arribo al parabolt retorna la calma. Només queda un petit tram fàcil fins a la reunió. L'ultim llarg... una marranada com una casa, com l'altre. Herbes i més plantes.