per Clemàstecs
Fronteras del Infinito, 6a+ (120m)
Pic del Martell, Garraf.
*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.
Ens hem deixat caure altre cop pel Massís del Garraf. Ens va agradar la comoditat mística que ens havia provocat aquest lloc una setmana enredera. Aquest cop la via del dia és Fronteras del infinito un sisè, via recomanada a la ressenya de Midi-Plan. Utilitzo l'egoisme per adjudicar-me els dos llargs que em fan més patxoca, el primer i el tercer, un parell de sisens. L'Aleix és queda amb el parell de cinquens que resten.
El company comença amb el segon llarg. La sortida, un diedre de mal pujar, seguida d'una selva de vegetació típicament mediterrània. Els parabolts s'amaguen darrera de tot tipus d'herbes, plantes, arbusts i petits arbres. Un llarg pesat i lleig. Ara ve el bo. El llarg difícil de la via, una placa força maca; es veu fineta. La sorpresa arriba quan et situes sota del petit sostret, no hi ha cap assegurança visible. Em penjo i intento decidir cap on anar, entre la intuïció i la ressenya. Jo veig una immensa bavaresa inclinada cap a l'esquerra i la ressenya diu cap a la dreta. El parabolt següent està molt lluny! Decideixo fer la magnífica fissura, una fissura de fotografia, fins a superar el sostre.
Un nerviosisme còsmic m'envaeix, si fallo sabré el què és volar. Allà confirmo que l'única expansió és la comentada anteriorment. Intento posar un amic, un tascó, busco alguna sabina... res de res. Finalment invento un pont de roca, dubtós, per seguir tirant. Quan arribo al parabolt retorna la calma. Només queda un petit tram fàcil fins a la reunió. L'ultim llarg... una marranada com una casa, com l'altre. Herbes i més plantes.
En resum; l'encant de la via és la fissura del tercer llarg.
Un dia molt, molt i molt llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada