Per fi... Montserrat

per Clemàstecs 1 d’ag. 2008

Via del Carles, V+ (170m)

Gorro Frigi, Montserrat.

Feia dies que ens rondava pel cap fer alguna coseta a Montserrat. La confiança en nosaltres mateixos semblava haver retornat. El fatídic diumenge de Març comença a formar part de l'experiència i no de la por.

Hem sortit d'hora de Sabadell. A les onze ens plantem a peu de via, sota el Figri. El sol es present al cel però la seva presència encara no es fa pesada. Busquem les xapes verdes; les xapes de la via escollida. El primer parabolt... vaja la primera reunió, que nosaltres no fem, està uns set metres més amunt. Comença l'Aleix fent els cinquanta metres del primer llarg; les xapes estan força lluny però la roca es deixa fer. Fa reunió i començo a pujar. Sobre la marxa em vaig fent la idea de la psicologia que hauré de seguir per afrontar aquesta "autèntica distància" entre les expansions, això comença a ser seriós. Som novells i tot just hem vist món!

El segon llarg, el més complicat de la via, em toca a mi. El principi segueix la mateixa filosofia que el llarg anterior, però de sobte uns quatre metres de paret es posen verticals i entro en un estat de col·lapse. Passo ràpid i supero la verticalitat tot trobant la reunió.

El tercer llarg el fa l'Aleix, resulta ser com el primer; aviat fa reunió. Vaig pujant, l'alçada és magnífica i el paisatge preciós. És tal la comoditat que sento que no paro de mirar al meu voltant, pas rera pas. Ja només falta un llarg, però abans unes quantes fotos a la R3. Geografia montserratina, geografia vallesana i una classe pràctica de com desenredar les cordes si no et fixes bé com montes la reunió.

Ja hi veiem el cim, només ens falta superar un quart fàcil! Però... resulta que no veiem cap parabolt fins uns quants metres després. El "factor dos" s'apodera de la meva ment, però vaig tirant cap una sabina petita i per fi... ja tinc el parabolt gairebé a tocar! La resta segueix igual però ara ja m'ho prenc amb més tranquil·litat. Ja està... el cim! Estem dalt de tot del Frigi.