Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat - Saques. Mostrar tots els missatges
Aresta Brucs (V, 60m)
Miranda de les Bohigues, Montserrat.
Ressenya:
La puta de la cabra
per Aleix
Om mani padme hum, V (100m)
Agulla de l'arbret, Agulles.
Feia just una setmana que vaig passejar per Montserrat. Estava tot nevat, era preciós. Fins i tot algún boig (i l'enveja que em va provocar) havia baixat amb esquis per camí de Sant Miquel.
Avui de neu en queda ben poca, però l'ambient és fresc. Caminem per Agulles sense saber exactament què anem a fer, ja ens ho dirà el llibrot que porta l'Aleix sempre que venim per aquestes contrades. Tria ell. No paro gaire atenció, però segur que la via que acaba de començar és una aresta Brucs d'aquestes que li agraden, amb poques assegurances, algunes velles, on de tant en tant et trobes un merlet salvador i durs els tricams a sobre (no els acostumes a posar, però dóna seguretat portar-los).
No porta ni deu metres hi diu que baixa. Que té les mans com pedres del fred que fa. Jo, confortable dins del meu "punyetes", li resto importància i l'animo a continuar la jornada a una altre via més "moderna", a una altra agulla on el fred a les mans no serà tan compromès.
Qualsevol diria que sóc jo el que sempre té les mans fredes. Al segon intent, com jo m'esperava, l'Aleix puja més lleuger entre els brillants parabolts de la flamant Om mani padme hum, malgrat el fred. Però aquí sóc jo el que me n'adono que no exagerava. A mig llarg haig de penjar-me, no sé on han anat les meves mans, no les trobo. Pujo per la corda com puc fins a la reunió i és aquí on me n'adono que m'havia embalat, simplement per les ganes d'escalar. Un excés de positivisme.
Tot i això, el Sol surt aviat i acabem la via (jo com puc, perquè em fan un mal les mans que no sóc capaç ni d'explicar). Les mans les trobo al cotxe, prenent el Sol.
Ressenya:
Quin fred que fa
per Clemàstecs
Agulla del Capdamunt, Montserrat.
Es pot dir de la
majoria d’Arestes Brucs que “feta una, fetes totes”, que no tenen cap al·licient
especial o que no paguen la relació temps caminant/escalant i suposo que pensem
així perquè no hem escalat les més exposades o perquè algú abans que nosaltres
ens ha farcit les línies amb expansions a prova de bombes. Tot i això, si les
sabem recórrer pensant com els tenien de quadrats per obrir-les fa cinquanta
anys endevinarem quelcom preciós.
Són patrimoni de
l’escalada, museus on trobar forats abans pitonats, cadàvers de burils i altres
invents per protegir al personal. Són també un bon recurs quan, pel que sigui,
has de canviar de plan o per acabar alguna jornada. Fins i tot són utilitzades
com a escola i hi portem futurs escaladors a gaudir de la seva assolellada roca.
Sigui quin sigui
el cas, si sabem gaudir de les rampes que compaginen un xic d’exposició amb
poca dificultat i roca excel·lent i si sabem assaborir lentament cada pas de ben
segur que, com em passa a mi mateix, tindrem ganes de resseguir-les totes doncs
és inevitable baixar d’una i no pensar en la del costat.
Ressenya:
Rampes Sud
per Aleix
Aresta Brucs, IV+ (85m)
La Saca Gran, Montserrat.
Aresta Brucs, V (55m)
Agulla dels Espeleòlegs, Montserrat.
La poca ambició de tot plegat és perquè encara estem cansats tant física com mentalment de la via d’abans d’ahir, així que no volem patir de cap de les maneres. Fem tranquil·lament el camí cap Agulles, saludant els escaladors que ja marxen i quan arribem ja no queda gairebé ningú.
Dinem a peu de via i avui la pedra em toca a mi, cap amunt! Festa grossa de cantells generosos i de Sol al clatell. Ressegueixo la fissura i me’n faig creus de que hi pugui haver tanta presa i no com l’altre dia! Però sortint de la fissura segueix la festa. Còdols i més còdols, algun seguro per no pensar-hi massa i una bavaresa que queda curta com a cirereta del pastís.
No hem parat de cantar i fer el ruc així que en volem més. Hem fet la via en una hora i escaig i, sorprenentment, en volem més. Ràpel que el Miquel encerta fins al mateix camí i sense ni tan sols plegar les cordes ja tornem a enfilar l’agulla del costat.
M’entretinc a reforçar una reunió pel pur plaer de posar trastos i catapulto el Miquel cap amunt de nou. Més rocam magnífic i podem gaudir de les llums de tarda des del segon cim, preciós. No sé com però hem fet més de cent metres amunt i dos ràpels però arribem de dia al cotxe, cosa inèdita. El fet és què, si ens ho mereixem i la Mari Carmen ens acompanya, podem convertir la festa de l’escalada en un gran festival.
Ressenyes:
Raves i afterhours
per Aleix
El Pingüí, Agulles, Montserrat.
Encongida, amagada
i protegida per l’Esquelet, les Bessones i la Vespa trobem una agulla d’uns
escassos seixanta metres que demana ser escalada discretament per no provocar
enveja a les seves guardianes. Una enveja sana doncs cap a elles es dirigiran
les nostres mirades quan haguem tatxat les germanes petites de la llista.
Del pingüí ens
sedueix la curta xemeneia penjada que serpenteja la berruga del cim, com
segurament seduiria als seus aperturistes des de la Vespa veient que els hi
robaven l’Aresta Brucs. La xemeneia podria, tranquil·lament, portar aquest nom ja
que per un costat o altre s’havia d’esquivar el desplom.
Nosaltres decidim
fer-hi dos llargs, donant-li més presència i entrem pel dret. Visca les rampes
montserratines de respirar a poc a poc i moure’s suaument. Allà on l’agulla
obliga a canviar de tipus d’escalada nosaltres també canviem de papers. L’Arnau
agafa embranzida i s’enfonsa a la xemeneia, curta però bonica. Quatre passos
ben assegurats i rampa pedregosa cap al cim.
És un plaer
recórrer aquestes línies pensant en l’època en que es van obrir. Nosaltres,
porucs, hi xapem parabolts, hi posem tricams i hi arrosseguem friends per
fer-nos una llunyana idea del que fou descobrir-los per primera vegada. Una
agulla més a la llista!
Ressenya:
La xemeneieta
per Aleix
Torras-Homet, IV+ (70 m)
L'Esquelet, Agulles, Montserrat.
He anat acumulant angoixa i impotència dins meu, a cada pas i a cada instant. Confós per la desconeixença d'aquesta nova tècnica i empès a buscar una falsa seguretat, he anat entrant cap dins fins que més que un Ramoneur semblo un serp reptant en vertical, sense gràcia ni estil. La posició que tinc no és gens còmode. Els peus em volen d'una banda a l'altra i els genolls, els quals m'impedeixen d'usar les cames amb habilitat, són l'únic mitjà que em queda de cintura cap avall.
Estic encaixonat i intento progressar ajudant-me de moviments que no coneixia, un colze per aquí, una espatlla per allà. Sembla poc probable caure però estic fent molta força per mantenir-me en aquesta penosa successió de moviments. Per acabar de matar-ho tot, el casc va xocant amb la paret de davant i amb la paret de darrera, i els pocs trastos que duc de tant en tant s'enganxen a qualsevol lloc.
Fa una estona quan l'Aleix ha passat per aquí, fora de la meva visió, esbufegava de valent no sé si lluitant contra algunes d'aquestes dificultats que jo estic patint ara. És un itinerari de baixa dificultat i evidentment he triat un mal camí, ja que l'esforç físic que estic exercint és més propi del que els americans anomenen offwidth, que al que els Ramoneurs netegen amb aquella característica escombra.
Tot i això haig de continuar arrossegant-me verticalment... feia temps que no em sentia tant fora de lloc.
Ressenya:
Ramonage
per Clemàstecs
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat - Saques. Mostrar tots els missatges