per Aleix
Agulla del Capdamunt, Montserrat.
Es pot dir de la
majoria d’Arestes Brucs que “feta una, fetes totes”, que no tenen cap al·licient
especial o que no paguen la relació temps caminant/escalant i suposo que pensem
així perquè no hem escalat les més exposades o perquè algú abans que nosaltres
ens ha farcit les línies amb expansions a prova de bombes. Tot i això, si les
sabem recórrer pensant com els tenien de quadrats per obrir-les fa cinquanta
anys endevinarem quelcom preciós.
Són patrimoni de
l’escalada, museus on trobar forats abans pitonats, cadàvers de burils i altres
invents per protegir al personal. Són també un bon recurs quan, pel que sigui,
has de canviar de plan o per acabar alguna jornada. Fins i tot són utilitzades
com a escola i hi portem futurs escaladors a gaudir de la seva assolellada roca.
Sigui quin sigui
el cas, si sabem gaudir de les rampes que compaginen un xic d’exposició amb
poca dificultat i roca excel·lent i si sabem assaborir lentament cada pas de ben
segur que, com em passa a mi mateix, tindrem ganes de resseguir-les totes doncs
és inevitable baixar d’una i no pensar en la del costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada