Segueix-nos:

Om mani padme hum, V (100m)

Agulla de l'arbret, Agulles.


Feia just una setmana que vaig passejar per Montserrat. Estava tot nevat, era preciós. Fins i tot algún boig (i l'enveja que em va provocar) havia baixat amb esquis per camí de Sant Miquel.

Avui de neu en queda ben poca, però l'ambient és fresc. Caminem per Agulles sense saber exactament què anem a fer, ja ens ho dirà el llibrot que porta l'Aleix sempre que venim per aquestes contrades. Tria ell. No paro gaire atenció, però segur que la via que acaba de començar és una aresta Brucs d'aquestes que li agraden, amb poques assegurances,  algunes velles, on de tant en tant et trobes un merlet salvador i durs els tricams a sobre (no els acostumes a posar, però dóna seguretat portar-los).

No porta ni deu metres hi diu que baixa. Que té les mans com pedres del fred que fa. Jo, confortable dins del meu "punyetes", li resto importància i l'animo a continuar la jornada a una altre via més "moderna", a una altra agulla on el fred a les mans no serà tan compromès.

Qualsevol diria que sóc jo el que sempre té les mans fredes. Al segon intent, com jo m'esperava, l'Aleix puja més lleuger entre els brillants parabolts de la flamant Om mani padme hum, malgrat el fred. Però aquí sóc jo el que me n'adono que no exagerava. A mig llarg haig de penjar-me, no sé on han anat les meves mans, no les trobo. Pujo per la corda com puc fins a la reunió i és aquí on me n'adono que m'havia embalat, simplement per les ganes d'escalar. Un excés de positivisme.

Tot i això, el Sol surt aviat i acabem la via (jo com puc, perquè em fan un mal les mans que no sóc capaç ni d'explicar). Les mans les trobo al cotxe, prenent el Sol.

Ressenya:


Montserrat - Saques

Quin fred que fa

Om mani padme hum, V (100m)

Agulla de l'arbret, Agulles.


Feia just una setmana que vaig passejar per Montserrat. Estava tot nevat, era preciós. Fins i tot algún boig (i l'enveja que em va provocar) havia baixat amb esquis per camí de Sant Miquel.

Avui de neu en queda ben poca, però l'ambient és fresc. Caminem per Agulles sense saber exactament què anem a fer, ja ens ho dirà el llibrot que porta l'Aleix sempre que venim per aquestes contrades. Tria ell. No paro gaire atenció, però segur que la via que acaba de començar és una aresta Brucs d'aquestes que li agraden, amb poques assegurances,  algunes velles, on de tant en tant et trobes un merlet salvador i durs els tricams a sobre (no els acostumes a posar, però dóna seguretat portar-los).

No porta ni deu metres hi diu que baixa. Que té les mans com pedres del fred que fa. Jo, confortable dins del meu "punyetes", li resto importància i l'animo a continuar la jornada a una altre via més "moderna", a una altra agulla on el fred a les mans no serà tan compromès.

Qualsevol diria que sóc jo el que sempre té les mans fredes. Al segon intent, com jo m'esperava, l'Aleix puja més lleuger entre els brillants parabolts de la flamant Om mani padme hum, malgrat el fred. Però aquí sóc jo el que me n'adono que no exagerava. A mig llarg haig de penjar-me, no sé on han anat les meves mans, no les trobo. Pujo per la corda com puc fins a la reunió i és aquí on me n'adono que m'havia embalat, simplement per les ganes d'escalar. Un excés de positivisme.

Tot i això, el Sol surt aviat i acabem la via (jo com puc, perquè em fan un mal les mans que no sóc capaç ni d'explicar). Les mans les trobo al cotxe, prenent el Sol.

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada