Segueix-nos:

Torras-Homet, IV+ (70 m)

L'Esquelet, Agulles, Montserrat.
Ramoneur n'hi diuen en francés, un ofici antic. L'única imatge familiar que tinc dins al meu cap sobre aquesta feina és aquell home-orquestra, brut de sutge, ballant i cantant dalt d'un terrat. No en sé gran cosa més, i realment no se m'acudeix de cap de les maneres com establir una connexió entre aquest ofici i la situació amb la que em trobo en aquest moment.

He anat acumulant angoixa i impotència dins meu, a cada pas i a cada instant. Confós per la desconeixença d'aquesta nova tècnica i empès a buscar una falsa seguretat, he anat entrant cap dins fins que més que un Ramoneur semblo un serp reptant en vertical, sense gràcia ni estil. La posició que tinc no és gens còmode. Els peus em volen d'una banda a l'altra i els genolls, els quals m'impedeixen d'usar les cames amb habilitat, són l'únic mitjà que em queda de cintura cap avall.


Estic encaixonat i intento progressar ajudant-me de moviments que no coneixia, un colze per aquí, una espatlla per allà. Sembla poc probable caure però estic fent molta força per mantenir-me en aquesta penosa successió de moviments. Per acabar de matar-ho tot, el casc va xocant amb la paret de davant i amb la paret de darrera, i els pocs trastos que duc de tant en tant s'enganxen a qualsevol lloc.

Fa una estona quan l'Aleix ha passat per aquí, fora de la meva visió, esbufegava de valent no sé si lluitant contra algunes d'aquestes dificultats que jo estic patint ara. És un itinerari de baixa dificultat i evidentment he triat un mal camí, ja que l'esforç físic que estic exercint és més propi del que els americans anomenen offwidth, que al que els Ramoneurs netegen amb aquella característica escombra.



 Tot i això haig de continuar arrossegant-me verticalment... feia temps que no em sentia tant fora de lloc.

Ressenya:


Montserrat - Llegenda Montserrat - Saques

Ramonage

Torras-Homet, IV+ (70 m)

L'Esquelet, Agulles, Montserrat.
Ramoneur n'hi diuen en francés, un ofici antic. L'única imatge familiar que tinc dins al meu cap sobre aquesta feina és aquell home-orquestra, brut de sutge, ballant i cantant dalt d'un terrat. No en sé gran cosa més, i realment no se m'acudeix de cap de les maneres com establir una connexió entre aquest ofici i la situació amb la que em trobo en aquest moment.

He anat acumulant angoixa i impotència dins meu, a cada pas i a cada instant. Confós per la desconeixença d'aquesta nova tècnica i empès a buscar una falsa seguretat, he anat entrant cap dins fins que més que un Ramoneur semblo un serp reptant en vertical, sense gràcia ni estil. La posició que tinc no és gens còmode. Els peus em volen d'una banda a l'altra i els genolls, els quals m'impedeixen d'usar les cames amb habilitat, són l'únic mitjà que em queda de cintura cap avall.


Estic encaixonat i intento progressar ajudant-me de moviments que no coneixia, un colze per aquí, una espatlla per allà. Sembla poc probable caure però estic fent molta força per mantenir-me en aquesta penosa successió de moviments. Per acabar de matar-ho tot, el casc va xocant amb la paret de davant i amb la paret de darrera, i els pocs trastos que duc de tant en tant s'enganxen a qualsevol lloc.

Fa una estona quan l'Aleix ha passat per aquí, fora de la meva visió, esbufegava de valent no sé si lluitant contra algunes d'aquestes dificultats que jo estic patint ara. És un itinerari de baixa dificultat i evidentment he triat un mal camí, ja que l'esforç físic que estic exercint és més propi del que els americans anomenen offwidth, que al que els Ramoneurs netegen amb aquella característica escombra.



 Tot i això haig de continuar arrossegant-me verticalment... feia temps que no em sentia tant fora de lloc.

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada