Paraules

per Aleix 17 de març 2014

Stoc de Coc + Monges Mascles, V+ (130m)

Paret del Devessó, Malanyeu.

Quan es deixa a terra el el joc de friends i les motxilles per resseguir una línia de parabolts com si d’una cremallera es tractés s’està renunciant a l’aventura i el compromís que sempre haurien d’acompanyar el verb “escalar”. Enfrontant-se a vies d’aquestes característiques contra l’únic que hom lluita és contra els números, com en la majoria de vies que coneixem com a “escalada esportiva”.

-Ah tu també escales? I quin grau fas?

Acostuma a ser l’inici de la conversa quan algú t’endevina escalador. També fem esportiva i també ens agrada poder superar aquell grau on abans volàvem, no enganyem a ningú, però quan resseguim línies que ens allunyen tants metres del terra, normalment, busquem quelcom que l’escalada esportiva no ens dóna.

Llavors, fer una via llarga (que no clàssica) d’aquestes característiques no deixa de ser “escalada esportiva”; gaudir del gest sense patir, sense perdre’s, sense pensar on està l’última expansió o on posar el següent tascó. La via ens agradarà per la qualitat de la roca i la continuïtat dels llargs, tot i que ens hi faltarà dificultat, grau, número...  i per això té tants números per caure en l’oblit. No n’explicarem batalletes als nostres néts.

Tornarem a casa contents i satisfets, com gairebé sempre. Algú fins i tot tornarà amb els braços inflats però quan l’escalada s’esdevé en un terreny tan llunyà de l’alpinisme és inevitable trobar certa buidor en el record que t’endús.

Ressenya: