Segueix-nos:

Roc dels Isards (2.618m) i Pic dels Pedrons (2.715m)

L’Arieja, Andorra/França. 



Fa unes hores, mentre escrivia la visita a Malanyeu de la setmana passada, reflexionava sobre com l’escalada pot escapar-se del que m’agrada entendre que és l’Alpinisme, com el que per definició s’entendria com una part d’aquest món es diluïa en un esport que poc mantenia en comú amb els seus orígens. Doncs bé, tot plegat segurament venia per l’experiència amb esquís als peus del cap de setmana.


És poc el vagatge que tinc amb esquís lluny dels telecadires i per tant és un món que estic descobrint, poc a poc, i l’experiència d’aquesta última sortida m’ha portat molt a prop d’on m’agrada estar, completament al revés que aquella escalada. Com també ha estat completament al revés que l’última passejada amb esquís, d'on tornava alabant els plaers de la pau i la poca preocupació que l’esquí havia suposat per mi, fins ara.

I això que no he fet més que ensumar-ho.

Ensumant-ho des de la distància i amb un final completament diferent a l’idea original creuem l’aresta que ens porta al Pic dels Isards. Senzilla alternativa al que no ens atrevim a fer sense la corda que no portem. Això serà el següent ingredient que posaré a la recepta de l’esquí de muntanya, la corda. La corda em permetrà progressar per terrenys més verticals per on aquesta vegada no em vaig atrevir i dibuixar línies més agosarades.


M’he vist obligat a renunciar al segon cim i em deleixo veient com s’hi enfila el Gerard. Amb algun ensurt fa cim i és hora de recollir la recompensa tot baixant.


Baixant, és on ens sentim còmodes i segurs perquè és el nostre terreny, tot canvia. Ho controlem, no ens sorprèn el tacte de la neu o la reacció del material. I amb la neu estovada pel Sol és un plaer lliscar per on fa una estona patia pujant.

Ja he tornat a creuar la línia, torno a ser a l’altre cantó. Esquivant rocs, surfejant carenes, saltant cornises... tot torna a ser el joc de l’esquí. Un joc que guanya una nova dimensió cada vegada que m’hi poso i que, com ha de ser, em fa tornar a casa amb ganes de tornar a pujar aquí o baixar d’allà.

Andorra Esquí

Paraules (II)

Roc dels Isards (2.618m) i Pic dels Pedrons (2.715m)

L’Arieja, Andorra/França. 



Fa unes hores, mentre escrivia la visita a Malanyeu de la setmana passada, reflexionava sobre com l’escalada pot escapar-se del que m’agrada entendre que és l’Alpinisme, com el que per definició s’entendria com una part d’aquest món es diluïa en un esport que poc mantenia en comú amb els seus orígens. Doncs bé, tot plegat segurament venia per l’experiència amb esquís als peus del cap de setmana.


És poc el vagatge que tinc amb esquís lluny dels telecadires i per tant és un món que estic descobrint, poc a poc, i l’experiència d’aquesta última sortida m’ha portat molt a prop d’on m’agrada estar, completament al revés que aquella escalada. Com també ha estat completament al revés que l’última passejada amb esquís, d'on tornava alabant els plaers de la pau i la poca preocupació que l’esquí havia suposat per mi, fins ara.

I això que no he fet més que ensumar-ho.

Ensumant-ho des de la distància i amb un final completament diferent a l’idea original creuem l’aresta que ens porta al Pic dels Isards. Senzilla alternativa al que no ens atrevim a fer sense la corda que no portem. Això serà el següent ingredient que posaré a la recepta de l’esquí de muntanya, la corda. La corda em permetrà progressar per terrenys més verticals per on aquesta vegada no em vaig atrevir i dibuixar línies més agosarades.


M’he vist obligat a renunciar al segon cim i em deleixo veient com s’hi enfila el Gerard. Amb algun ensurt fa cim i és hora de recollir la recompensa tot baixant.


Baixant, és on ens sentim còmodes i segurs perquè és el nostre terreny, tot canvia. Ho controlem, no ens sorprèn el tacte de la neu o la reacció del material. I amb la neu estovada pel Sol és un plaer lliscar per on fa una estona patia pujant.

Ja he tornat a creuar la línia, torno a ser a l’altre cantó. Esquivant rocs, surfejant carenes, saltant cornises... tot torna a ser el joc de l’esquí. Un joc que guanya una nova dimensió cada vegada que m’hi poso i que, com ha de ser, em fa tornar a casa amb ganes de tornar a pujar aquí o baixar d’allà.

1 comentari:

  1. Unknown19 de març del 2014, a les 14:05

    Un altre cop grans sensacions amb neu als peus, el plaer de pujar, de baixar i el propi de ser allà. Aquest cop vam fer un bon cim però el Fontnegre es continua resistint, continuarà...

    ResponElimina