Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat - Santa Cova. Mostrar tots els missatges
Que pum, que pam, 6a ( 100m)
La Granota, Montserrat.
Hi ha vies que s'encallen. No a la paret mentre les escales, ni molt menys, sinó aquí, a la xarxa, una vegada les has acabat. És el que passa amb aquest tast insuls de conglomerat montserratí sense massa al·licients sobretot si espetega entre el calcari del Montsec i el granit del Pirineu.
La posem al blog? Cal fer-ne la ressenya? Fa molta bola tot plegat i impedeix donar pas a les escalades posteriors, així que serveixin aquestes paraules de recordatori de que algun dia, per algun motiu, vam fer aquesta via de la que pocs records guardarem més enllà de la foto que ens van fer els companys.
La bola
per Aleix
Alta tensió, 6a ( 85m )
Càmping, Montserrat.
Fa una calor esgotadora, sufocant i pesada. Jo, ferm defensor d'utilitzar poc magnesi, he banyat literalment els dits en blanc una vegada rere l'altra aquests dies. A mi en condicions normals no em suen gaire les mans. Porto la bosseta buida i per estètica, i més aviat l'utilitzo per eixugar-hi les grapes, amb el folre interior i la poca pols que hi resta impregnada. Aquests dies d'esportiva i calor m'han fet veure la sort que tinc de poder obviar aquesta pols blanca la gran majoria de l'any.
Avui tinc els ànims sota mínims. Les mans resseques de tant de magnesi, el meu cos cansat de tanta calor i els meus peus una mica adolorits per culpa de la goma calenta i tova. L'Aleix insisteix i jo que a vegades no sé dir que no, accepto anar de turisme al monestir de Montserrat malgrat tot. Ho deixo tot a les seves mans i em porta a fer l'Alta Tensió al costat del monestir, cara est, equipadíssima amb expansions. Estem bojos? Són les 9 del matí...
Comença ell, avui sense jocs d'atzar, diedre amunt fins ben bé a sota del sostret característic. El Sol ens crema el clatell però passa airet i l'escalada és prou agraïda. A mi em toca el flanqueig de fotografia. Passo arrossegant-me, agafant-me de totes les cintes sense vergonya. Tinc les mans blanques, em suen molt i no sé si és per culpa de la calor, la roca que no raspa o dels burils que no m'esperava. Siguem sincers, mai m'han agradat els burils, em posen nerviós.
Acaba l'Aleix amb una entrada gens agradable i una sortida discreta, dansant al ritme de les sardanes que sentim de fons, i de tant en tant el repic de les campanes. Ho acabem anant a buscar una reunió, amb un passamà que és millor no tocar, i amb dos ràpels tornem a peu de via. Un dia sense pena ni glòria, d'aquells que recordes no per l'escalada, sinó per altres petits detalls que al cap i a la fi també omplen el sarró dels caps de setmana.
Havent practicat l'escalada de fissures i d'adherència que l'Aleix necessitarà, desfem el camí cap al cotxe amb la més absoluta de les calmes, entre turisme massificat, sangria, Sol i festa.
Ressenya:
Magnesi i sardanes
per Clemàstecs
Esperó del Místic, 6a (135m)
Roca d'Esparreguera, Montserrat.
Divendres, amb en Lluís, tornem a l'ombra nord-Montserratina que ja ens enyorava perquè el dimecres li vam fer el salt amb els corcs. Després de donar prou la talla a les plaques de la Monòlit Groc decidim que “progressem adequadament” i, per tant, ens declarem aptes per enfilar per aquesta successió de plaques.
Fem l'aproximació més
curta que haguem fet mai i decidim fer dos llargs seguits cadascú
perquè creiem que els metres més bonics seran la segona i quarta
tirada. Em prenc la llibertat de començar jo sense gairebé ni
preguntar i de seguida estic encalladissim al primer parabolt, el pas
més complicat de la via. Fa molta calor i no puc confiar en les
meves mans de manera que escalo fatal i no gaudeixo gens però arribo
victoriós a la primera reunió havent fet un primer tast de l'aire
entre expansions.
La segona tirada em surt
un pèl millor; no és ni tant discontínua ni tant difícil i només
m'encallo en una panxeta a mig llarg on, un cop superada, ja comença
a tombar el tema i, com diu el Lluís, agafo la carmanyola i me'n
vaig d'excursió.
Acabada la meva part de la
feina li toquen dos llargs al Lluís. El primer dels dos resulta ser
el que més ens ha agradat de la via, tot i que es fot un bon fart de
renegar cada cop que ha de fer algun petit flanqueig. No sé perquè
rondina tant si després sempre fa ell tots el flanquejos!
La quarta tirada és una
senyora placa, un xic tombada, tot i que no fa de massa bon escalar.
Presa petita, equilibri i respirant fons de seguida arriba a la
reunió des d'on ja teníem pre-decidit que donaríem la via per
acabada.
Són gairebé les nou quan
comencem a rapelar i acabem arribant al camí de Sant Joan que és
negra nit i la lluna ja adorna les siluetes conglomerades. Jo ja ho deia que se'ns faria de nit una hora o altra!
Unes galetes, aigua fresca
i amb el cotxe cap a casa comprovem que sí, que l'aproximació ens
surt de franc, la gran descoberta del dia!
Excursions a l'ombra
per Aleix
Monòlit Groc, 6a (200m)
Esperó d'Olesa, Montserrat.
Divendres
a la tarda Sant tornem-hi cap a Montserrat amb el Lluís. El camí del'Alsina se'ns va fer curt i fàcil i portem propostes més
ambicioses d'entre les quals decidim començar amb aquesta del
càmping.
Degotalls
amunt ens trobem una gorra blava de rapero que ens enduem cap a la
paret tot fent que les russes ens mirin amb certa incredulitat, tanta
que ens acaben fent fotos tot just quan deixem el camí turístic i
enfilem pel dret cap a la roca.
Els
tres primers llargs, els rostolls que diuen, els fem desencordats tot
i que no tan fàcilment com diu la ressenya de manera que quan cacem
la corda fixa i ens enganxem a la R4 respirem un xic alleugerits.
El
primer llarg me'l cedeix amablement i, tot i que el primer tros de
roca sembla trencadís, gaudeixo de valent amb una tirada de placa
molt mantinguda que em fa apretar les dents fins que no arribo a la
reunió. Realment el que m'ha costat més ha sigut mantenir el coco
al seu lloc cada cop que enfilava d'un parabolt cap a l'altre però
ha estat un bon exercici de psicologia escaladora.
Els
següents metres sembla que no són tant verticals i el Lluís se'ls
cruspeix encantat, tot i que també li tremola la cama en algun
moment i també fa exercici de cap. A mi em semblen més fàcils i
els aprofito per acabar de foradar els peus de gat, quina ruïna!
A
la reunió ens preguntem quina hora és i ens enduem una sorpresa,
son les vuit del vespre. El problema és que de la via es baixa
rapelant i creiem que el temps que ens queda de llum és el que
tardaríem en fer les dues següents tirades o en fer els dos ràpels.
Ens mengem unes galetes i tirem cap avall donant la via per acabada
ja que no creiem que el que queda sigui millor que el que ja hem fet
i sabent que no vindrem pas a acabar-la del tot.
Arribem
al camí del càmping que ja es fa fosc però no ens ha calgut el
frontal. Cap al cotxe i cap a casa, que hi arribo a les dotze. Segon
atac i més contents que el primer; aquesta setmana un parell més!
Serà rutina?
per Aleix
Pique Longue, 6a (140m)
La Granota, Montserrat.
Després d'un dia de passejar per Montserrat a ple Sol en busca del Pas del Príncep i companyia per, al final, no escalar, tornem a la muntanya sagrada l'endemà. D'una manera bastant improvisada, després de dinar i un pèl massa tard ens dirigim de nou cap al monestir, replè de turistes aquests dies d'estiu.
La via escollida guanya el cim de la Granota, al costat mateix del monestir, sobre el càmping. Els dos primers llargs decidim no fer-los perquè ja prevèiem que se'ns farà de nit i pugem fins al peu del tercer llarg. Aquesta tirada l'obro jo amb excessiva facilitat, potser per la proximitat dels parabolts o per les presses per arribar a dalt, i de seguida munto una reunió penjada bastant incòmoda. Més tard me n'adono que uns mestres més amunt hi ha una altra reunió que a més de semblar més còmoda també sembla més soferta.
Els següents dos llargs els empalma l'arnau sense cap problema fins al gran balcó de la R5. Aquests dos llargs superen de manera menys vertical una zona de roca més precària però, en general, la distància entre assegurances segueix generant confiança, si no ens les saltem!!!
Aquí dalt la via canvia totalment, perd totalment la continuïtat, però el llarg de 6a és molt guapo tot i que no són més de sis o set metres. Superem aquest llarg sense problemes i un cop a dalt s'ha de travessar cap a l'esquerra caminant fins al peu de l'últim ressalt, on s'hi escala l'últim llarg.
Aquesta ultima tirada és, sens dubte, la gràcia de tota la via; són uns vint metres amb molt bona presa i sobretot bones vistes, molt aeri. Puja l'Arnau i decidim no muntar reunió allà dalt per no haver de fer ràpel, de manera que el baixo fins on sóc jo i pujo després a recuperar el material.
De baixada desgrimpem fins a peu del 6a on hi ha una reunió equipada des d'on rapelem cap a l'esquerra per una canal generosament poblada per figueres, arbustos i moltes altres plantes autòctones. Amb una sola tirada d'uns 50m arribem al camí de pujada plens d'esgarrapades i ja de nit.
Recollim tots els trastos de mala manera i baixem cap al cotxe quan ja és negra nit, però de baixada fem un nou amic que ens segueix i acompanya fins al cotxe.
El que més hem gaudit ha estat l'última tirada i els metres del 6a, però no ens ha agradat la poca continuïtat de la via, ni el ràpel de baixada.
Tarda al càmping
per Aleix
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat - Santa Cova. Mostrar tots els missatges