El príncep de les maduixes

Alan Parsons Project, V (105 m)

Torre de Marfil, Ampriu.

Encara tinc present l'olor de garrofa, avançat l'agost, que feia la petita barraca al costat dels ametllers, plena d'eines, canyes, borrasses i escarabats negres. No sé exactament per què, la connexió amb tota la resta és difosa, però si hagués de buscar un epicentre dels meus records d'estiu d'infantesa, seria aquest mateix.


De petit per mi l'estiu era sinònim de córrer tot el dia per fora la masia, trastejant amb qualsevol cosa, baixant barranc avall amb una bicicleta atrotinada, escalant arbres, rebolcant-me entre muntanyes de merda de pollastre i menjant aquelles llesques de pa torrades al foc amb un raig d'oli, sal i dues preses de xocolata. A la tarda em cremava les pestanyes davant d'una pantalla, per partida doble o triple. Altres dies anava al poble a descobrir tot allò que a la ciutat costa més d'arribar.


Tot allò s'ha esvaït i després de gairebé setze anys acabant cada dia d'estiu sota la dutxa, brut i pudent, el rastre que n'ha quedat, guarda encara una mica de la mateixa essència. Els dies acaben igual, fent pudor i llardós, però el terreny per córrer és una mica més gran, els arbres una mica més alts, els barrancs els baixo a peu, ja no dalt de la bici, i les llesques de pa s'han convertit en cerveses.


Tan se val els dies d'estada. Un, dos, tres, cinc o set. La qüestió és agafar la caixa de la cuina, dues màrfegues, un sac lleuger i marxar cap alguna vall Pirinenca. Es dorm sota d'un rústic porxo, damunt de l'herba, al mig del bosc o dins d'uns murs de roca. Es menja com a casa, a vegades millor, tot fet pacientment amb un fogonet de càmping. Es camina més del que s'escala i a vegades es jau més del que es camina.


Particularment no m'importa el què hi vaig a fer. Potser el millor moment i el nou epicentre dels meus records d'estiu és al vespre, cansat per l'activitat prèvia, mentre es fa el sopar. Per cada centímetre que baixa el Sol, una peça d'abric més. A vegades el menjar es cou acompanyat de cerveses, jocs de taula o converses profundes. Si l'endemà hi ha feina a dormir d'hora, en altre cas, el sopar s'allarga fins la matinada.

Ressenya: 

Espolón Picapiedra, V (400m)

Pic de la Renclusa.

Nyam Nyam, 6a (75m)

Torre de Marfil, Cerler.

De punta a punta, V+ (235m)

Palestras d'Ampriu, Cerler.

Dilluns. Em toca fer de taxi i deixo el Lluís a quarts de set del matí a Benasque, però me'n torno al llit de seguida fins que la calor no me'n faci fora. Passem tot el dia jaient a l'ombra, descansem.
Dimarts. Sortim abans que el Sol cap a la Renclusa, avui toca escalar. Em sento fort, amb ganes, l'objectiu és seductor i l'aproximació pura delícia entre marmotes. Però, com un tro que anuncia tempesta, tot s'esguerra amb l'arribada constant d'autobusos plens de gent a la Besurta.
Portem una hora de camí i els meus dos companys se m'enfonsen de cop: això de caminar tant ha deixat marca als seus peus i gairebé no poden ni caminar. Com si hagués passat una allau, les meves il·lusions se'n tornen cap a casa amb tres caps cots.

Dimecres. Avui ja tinc tres embutllofats, que ahir va arribar el Gerard caminant des de Cavallers. El deixem que se'n vagi d'excursió i anem a intentar-nos consolar escalant alguna rampa de l'Ampriu. Però ni rampa ni adherència, la via resulta ser un altre love-climbing, que a l'enorme flanqueig sempre s'hi troba o peus o mans i no ha calgut apretar gaire.

Dijous. Hora de plegar, recollir i marxar d'aquí. Me'n vaig amb mal regust de boca per no haver pogut fer res del que havíem planejat però hi ha coses contra les que no s'hi pot fer res. Esperem que la tardor s'esperi uns dies a arribar i poder escalar tot el que no hem escalat aquesta setmana!
 

Desustanciao, 6a (145 m)

Mal Rollo, 6b+ (120 m)