Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aigüestortes - St.Maurici/Amitges. Mostrar tots els missatges
Giraud-Arlaud, IV+ (160m)
Agulla Petita, Amitges.
L'estiu passat va morir menjant castanyes. Una hipotèrmia i una tempesta que em va trencar un dit del peu no em van deixar escalar el que s'havia d'escalar i, per tant, encara s'ha d'escalar.
En fi, que pugem uns dies a buscar bolets. El bosc ja insinua tons de tardor i convida a baixar al conglomerat de Collegats, que segur que trobem algun rovelló a la feixa de la Tànger. Però no. Ens fotem un còctel de motivació maridat amb ganes d'arribar a casa destrossats i ens en anem a matar l'estiu. Lluny, amunt i sols, com més ens agrada.
Sortim del cotxe amb frontal i arribem a l'Hotel d'Amitges a l'hora d'esmorzar. Pel camí, ningú. Sortint del refu dues parelles resseguint pals grocs i una vuitmilista passejant el fill. No veurem ningú més en tot el dia, genial.
A peu de via bufa un aire fred i em conviden a començar. Canal, diedre, xemeneia fins un pitó amb anella de clauer. Esbufecs, motxilla penjant del clauer i més esbufecs. El diedre em xucla i no em deixa passar. La paret de l'esquena s'acaba i no puc fer xemeneia. La llastra per fora és llisa i no arribo a dalt de tot. Esbufecs i més esbufecs. Decideixo deixar el diedre i em llenço literalment a dins d'una fissura de la paret principal. El friend de baix hi va petit i cau pla al fons de la fissura, on estic dret. Sobre el meu cap crec recordar un micro sota uns rocs encastats. Veig un espit amb el que fa estona que somio. No sé ben bé com però surto de la fissura, pujo sobre la llastra i xapo besant la paret com un nàufrag que arriba a terra ferma. IV marca la ressenya.
Des d'aquí tot sembla més fàcil. Pujo per unes grades i vaig fent metres cap a la dreta, fugint de les llamineres reunions brillants i dels seus cants de sirena. La meva reunió és a la dreta del tot, al canvi d'orientació de la paret. Quan arriba l'Arnau, amb les dues motxilles, li surt de l'ànima la pregunta clau de tot plegat: per què has pujat?
La primera resposta és banal i superficial. He pujat perquè hem matinat, hem caminat mil hores i ja era tard per buscar un pla B que no teníem. Però si hi penso bé he pujat per molt més, precisament per aquesta sensació estúpidament agradable que et queda quan ets a dalt.
Per què has pujat?
per Aleix
Tuc de Bacivèr (2.645m)
Beret, Vall d'Aran.
Novembre i ja hi tornem a ser. Aquest any alguna alineació estranya ha fet que no recordem l'etern estiu i calcem la disfressa d'hivern amb la naturalitat amb la que ho fem a l'abril. Tot és fàcil, tot encaixa i des del primer pas els dòcils moviments no se'ns fan estranys, talment com si fes quatre dies de l'última vegada.
Comencem per l'Aran, que s'ha guarnit de gala abans que ningú (amb permís del Jorge). Un Bacivers tonto de dinar a casa però amb una bona volta pels estanys homònims que ens fa ser dels últims en tocar el cim.
El canvi a mode baixada també se'ns fa el tot natural. El fred ens el fa fer ràpid i en un obrir i tancar d'ulls estem rebentant el racó que queda intacte de la bona pala. Neu pels genolls, gens malament per començar.
L'endemà fem la típica d'Espot, a contra cor, perquè ens han tancat el port. Quin remei.
I la tercera torna a ser aranopallaresa, amb megagimcana que no ens deixa fer cim per sortir-ne vius de dia però que ens deixa descobrir la vall de gerber en color blanc. Hi tornarem, però amb més neu i per baixar per l'altra banda.
Comencem
per Aleix
Les cares nord són lletges i no ens agraden. Som gent de sol i l'ombra ens foragita com la cua duna vaca espanta les mosques. Haver de passar fred i trepitjar gel en ple agost no està fet per nosaltres. Si a sobre la paret ens cau a trossos al damunt i no tenim ni la menor idea de per on va la suposada via que volem resseguir ja tenim tots els ingredients per sortir escopetejats cap a torrar-nos el clatell al sol.
Però mai en tenim prou i aprofitant la matinada... Que et semba si pugem per allà? Sembla fàcil!
I ja tornem a ser en una fosca i freda canal. Però a dalt ensumem la promesa dels raigs de sol i la calor de l'estiu, un somni que perseguim de nou. Com sempre, el que havia de ser un ensamble en botes es converteix en dos llargs de corda amb gats, però a l'hora de dinar ja som al cim.
Aquí la cresta ens deixa veure la cara solellada amb les Agulles d'Amitges al bellmig. Sentim enveja. Roca calenta per tot arreu però massa lluny de nosaltres.
De fet ara estem a dalt duna cresta d'on no tenim ni idea de com baixar. Fent ús de l'olfacte jabalí recordem que una ressenya d'una altra via deia que es baixava per allà... Ejhem ejhem... Però sí, hi ha fites!
De fita en fita és mes perillosa la baixada que la pujada. Fites en balcons al mig de la paret, on amb una relliscada acabaries ben ràpid! De ben segur que els carros de foc no hi passen per aquí!
Tornem cap a casa esgarrinxats i sense haver "escalat" però amb la convicció de que la pròxima paret mirarà al sud.
Però mai en tenim prou i aprofitant la matinada... Que et semba si pugem per allà? Sembla fàcil!
I ja tornem a ser en una fosca i freda canal. Però a dalt ensumem la promesa dels raigs de sol i la calor de l'estiu, un somni que perseguim de nou. Com sempre, el que havia de ser un ensamble en botes es converteix en dos llargs de corda amb gats, però a l'hora de dinar ja som al cim.
Aquí la cresta ens deixa veure la cara solellada amb les Agulles d'Amitges al bellmig. Sentim enveja. Roca calenta per tot arreu però massa lluny de nosaltres.
De fet ara estem a dalt duna cresta d'on no tenim ni idea de com baixar. Fent ús de l'olfacte jabalí recordem que una ressenya d'una altra via deia que es baixava per allà... Ejhem ejhem... Però sí, hi ha fites!
De fita en fita és mes perillosa la baixada que la pujada. Fites en balcons al mig de la paret, on amb una relliscada acabaries ben ràpid! De ben segur que els carros de foc no hi passen per aquí!
Tornem cap a casa esgarrinxats i sense haver "escalat" però amb la convicció de que la pròxima paret mirarà al sud.
La cara nord
per Aleix
El díedre, IV+ (140m)
Agulla Gran d'Amitges (2.665 m), Amitges.
Dijous, les deu del vespre a l’aparcament d’Espot. En Miquel, l’Arnau i jo ens carreguem les pesades motxilles a l’esquena i el frontal al cap per fer via cap a Amitges. Dues hores, un ensurt de cérvols i una bona suada més tard som sopant davant del refugi, que està convenientment tancat i ens permetrà dormir de franc a la part lliure.
L’endemà al matí ens despertem quan els companys de refugi comencen a fer soroll però com que hem sigut els últims en arribar-hi també serem els últims de marxar-ne. Surto fora de la cabana i el primer que veuen els meus ulls són les agulles que esperen els primers raigs de Sol. Meravellós. Mengem unes quantes galetes i recollim tots els trastos per enfilar recte amunt cap a les agulles.
L’Arnau decideix que no escalarà, l’ombro encara l’emprenya. Vist el panorama decidim canviar de via; l’Anglada-Guillamon haurà d’esperar una futura visita perquè en Miquel i jo ens n’anem a fer la via del Díedre a l’Agulla Gran. Són, en teoria, quatre llargs d’una dificultat màxima de IV+, cosa que veig prou assequible com per obrir tots els llargs ja que s’ha de posar trastos i el Miquel no m’els posarà a mi!
Així doncs deixem l’Arnau i les motxilles en un prat al mig de la tartera. Aquí repartim material i ens estem uns minuts dubtant de si seguir endavant o no per culpa dels núvols. Seguim endavant. Pugem tartera amunt i abans de localitzar el peu de via el Sol torna a rostir-nos les esquenes, ha estat una decisió encertada.
El primer llarg, un III fastigós, ens el saltem per la canal que separa les dues agulles i comencem a escalar a l’alçada d’un espit-reunió. Pateixo molt, escalo fatal però me’n surto. El llarg no m’agrada però es deixa fer fins un petit sostret d’on s’ha de sortir sense mans; allà no me’n surto, o més ben dit no m’atreveixo, i me’n vaig cap a la dreta esquivant el pas. Creuo un jardinet i faig reunió als peus del marcat díedre que dóna nom a la via. He trobat uns tres o quatre claus però tot i així he hagut de posar moltes coses i entrar en situació, concentrant-me en tot plegat. El Miquel puja tant panxo arrossegant la motxilla a desgana (es cagarà en ella cada dos per tres) i sembrant tot el que jo he anat plantant.
Miro amunt i veig un díedre que sembla inacabable, amb una paret dreta pràcticament llisa però un costat esquerre fissurat verticalment cada quinze o vint centímetres. Enfilo amunt decidit i de seguida freno per anar posant trastos; deixo ponts de roca, tascons, friends, merlets, un clau, un friend encastat... de tot! El llarg es deixa fer molt bé, tant sols al principi emprenya una mica però de seguida veig que he d’anar alternant passos, jugant en bavaresa, xemeneia, díedre... A la reunió crido, m’ha encantat!
D’aquí en amunt crec que varem perdre la via. Faig un llarg estrany, triant el camí a seguir segons em sembla més fàcil o més equipable, potser IV grau, i arribo a una reunió on em cago en tot perquè encara no és el cim. Però després, amb un llarg curt, surto de la paret per la dreta i munto la reunió en un roc enorme. Som al cim de l’agulla gran d’Amitges amb unes vites espectaculars!
Des d’aquí quatre fotos i una llarga caminada que ens deixarà a l'aparcament 24 hores després d'haver-ne marxat, arribant amb frontal i fets pols però satisfets. El dissabte ens llevem tardíssim a Espot i acabem d'arrodonir el cap de setmana amb una bona carn a la brasa i uns bolets!
24 hores
per Aleix
Esportiva a l'estany Negre
Josep Maria Blanc, Aigüestortes
Ens despertem a Espot havent dormit escasses 4 hores. Avui salto el primer del llit i corro cap al jardí a mirar el cel, però tardo uns segons a acostumar la vista a tanta llum; el cel és clar, esperançador i només es veu amenaçat per un mar de núvols a la vall i alguna massa de cotó-fluix enorme enganxada als cims de les muntanyes.
Després d'un senyor esmorzar fem repartiment de motxilles i sortim de casa amb destí a l'estany Negre de Peguera. A l'inici del camí un cartell de fusta ens amenaça afirmant que hi ha unes tres hores fins al refugi... Comencem a suar remuntant un desnivell pràcticament constant, avancem un parell de famílies als pocs metres de començar i tres o quatre més a l'última pujada, per arribar a l'estany, sense gairebé ni aturar-nos, en un parell d'horetes.
Recuperat l'esma traiem el llibre de ressenyes i busquem el sector d'esportiva més proper. Són un conjunt d'enormes blocs de granit que no sobrepassen els deu metres d'alçada, però el lloc és preciós i la roca està zero polida. Escalo un cinc per trencar el gel i comprovo que la caminada d'aproximació ha deixat les nostres cames un pel baldades i que els líquens de la roca ens obligaran a vigilar. Darrera meu el Pau i l'Arnau obren un 6b uns metres més a l'esquerra atrets pel sostre de dalt de tot, on al Pau se li trencarà un bon tros de granit que ens espanta a tots.
Amb una via per cap ja ens donem per satisfets veient com s'ha posat el cel en mitja hora, i baixem a dinar alguna cosa a la vora del llac. En menys de mitja hora ja ho tenim tot recollit i emprenem el camí de baixada, on al cap de cinc minuts ens atrapa la pluja obligant-nos a posar a prova els para-vents i fent-nos arribar al cotxe en tot just una hora.
Ha sigut un dia ràpid, de molt caminar i poc escalar, però ha valgut la pena acabar les vacances xops!
Negre mullat (vacances 6)
per Aleix
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aigüestortes - St.Maurici/Amitges. Mostrar tots els missatges