24 hores

per Aleix 10 d’oct. 2010

El díedre, IV+ (140m)

Agulla Gran d'Amitges (2.665 m), Amitges.

Dijous, les deu del vespre a l’aparcament d’Espot. En Miquel, l’Arnau i jo ens carreguem les pesades motxilles a l’esquena i el frontal al cap per fer via cap a Amitges. Dues hores, un ensurt de cérvols i una bona suada més tard som sopant davant del refugi, que està convenientment tancat i ens permetrà dormir de franc a la part lliure.

L’endemà al matí ens despertem quan els companys de refugi comencen a fer soroll però com que hem sigut els últims en arribar-hi també serem els últims de marxar-ne. Surto fora de la cabana i el primer que veuen els meus ulls són les agulles que esperen els primers raigs de Sol. Meravellós. Mengem unes quantes galetes i recollim tots els trastos per enfilar recte amunt cap a les agulles.

L’Arnau decideix que no escalarà, l’ombro encara l’emprenya. Vist el panorama decidim canviar de via; l’Anglada-Guillamon haurà d’esperar una futura visita perquè en Miquel i jo ens n’anem a fer la via del Díedre a l’Agulla Gran. Són, en teoria, quatre llargs d’una dificultat màxima de IV+, cosa que veig prou assequible com per obrir tots els llargs ja que s’ha de posar trastos i el Miquel no m’els posarà a mi!

Així doncs deixem l’Arnau i les motxilles en un prat al mig de la tartera. Aquí repartim material i ens estem uns minuts dubtant de si seguir endavant o no per culpa dels núvols. Seguim endavant. Pugem tartera amunt i abans de localitzar el peu de via el Sol torna a rostir-nos les esquenes, ha estat una decisió encertada.

El primer llarg, un III fastigós, ens el saltem per la canal que separa les dues agulles i comencem a escalar a l’alçada d’un espit-reunió. Pateixo molt, escalo fatal però me’n surto. El llarg no m’agrada però es deixa fer fins un petit sostret d’on s’ha de sortir sense mans; allà no me’n surto, o més ben dit no m’atreveixo, i me’n vaig cap a la dreta esquivant el pas. Creuo un jardinet i faig reunió als peus del marcat díedre que dóna nom a la via. He trobat uns tres o quatre claus però tot i així he hagut de posar moltes coses i entrar en situació, concentrant-me en tot plegat. El Miquel puja tant panxo arrossegant la motxilla a desgana (es cagarà en ella cada dos per tres) i sembrant tot el que jo he anat plantant.

Miro amunt i veig un díedre que sembla inacabable, amb una paret dreta pràcticament llisa però un costat esquerre fissurat verticalment cada quinze o vint centímetres. Enfilo amunt decidit i de seguida freno per anar posant trastos; deixo ponts de roca, tascons, friends, merlets, un clau, un friend encastat... de tot! El llarg es deixa fer molt bé, tant sols al principi emprenya una mica però de seguida veig que he d’anar alternant passos, jugant en bavaresa, xemeneia, díedre... A la reunió crido, m’ha encantat!

D’aquí en amunt crec que varem perdre la via. Faig un llarg estrany, triant el camí a seguir segons em sembla més fàcil o més equipable, potser IV grau, i arribo a una reunió on em cago en tot perquè encara no és el cim. Però després, amb un llarg curt, surto de la paret per la dreta i munto la reunió en un roc enorme. Som al cim de l’agulla gran d’Amitges amb unes vites espectaculars!

Des d’aquí quatre fotos i una llarga caminada que ens deixarà a l'aparcament 24 hores després d'haver-ne marxat, arribant amb frontal i fets pols però satisfets. El dissabte ens llevem tardíssim a Espot i acabem d'arrodonir el cap de setmana amb una bona carn a la brasa i uns bolets!