Segueix-nos:

Tope clàssic, 6a/A1 (275m)

Cap del ras, Àger.


“No hi havia cap núvol a l'hortizó, el cel estava net i el Sol començava a mostrar-se amb tota la seva força; només eren les sis del matí. La furgoneta blanca ja m'esperava, amb impaciència...”

Així començava un diumenge de març de fa dos anys i així començava el dia d’ahir, amb la mateixa furgoneta blanca esperant puntualment a les sis del matí. De fet tot començava quan el divendres en Jordi va decidir canviar de plans i m’enviava un missatge contundent i clar: “Demà a Lleida no plou, et faig una proposta a Àger. Preparat per fer tope clàssic?” No vaig dubtar ni un instant en tornar a aquella via, on sempre havia dit que no tornaria a no ser que fos amb el mateix company de cordada.

Aquesta vegada només érem ell i jo, els dos disposats a acabar el que ens havíem vist obligats a deixar a mitges i no és bo deixar coses a mitges. Després del llarg trajecte d’anada i estant al mateix bar on vam esmorzar aquell dia repasso mentalment: som la mateixa cordada (que com a tal mai ha acabat cap via), fa el mateix dia esplèndid i en tenim moltes més ganes. Però aquesta vegada hi estem sols, jo no penso fer tota la via de segon i enlloc de faltar-nos una corda només ens falten unes quantes cintes.

Ens costa trobar el camí correcte però un cop hi som en un tres i no res som a peu de via. Decidim evitar el primer llarg i ens plantem a la reunió per la drecera que ens van ensenyar els bombers. Ja no hi ha marxa enrere. M’encordo i començo a tirar amunt, gaudint de la roca i combatint contra un tot de sensacions que em recorre el cos, se’m fa tot bastant estrany però arribo bé a la reunió.

En Jordi, bastants metres abans d’arribar on sóc jo, ja comença a reconstruir els fets però no li deixo fer fins que no és al meu costat. Aquí sí que hi revivim el moment: aquí el friend groc, a sota l’Arnau... vist de nou in situ comprovem que realment va volar molts metres, però és hora d'afrontar el que serà el pas clau de la via.


 S’hi llença decidit i ràpidament posa el friend on toca. Des d’aquí se’n va a buscar el clau, rectificant cap a l’itinerari correcte, i no només en troba un sinó que n’hi ha tres! A partir d’aquí és tot com si fos una nova via, desconeguda i sense regustos amargs.

Ell acaba el llarg sense cap problema, jo resolc el següent, que tot i ser un cinc m’obliga a apretar una mica per sortir del sostret, i en breus estem al primer jardí de la via mirant una placa vertical que crida per ser escalada.

Començo a tirar amunt primer per una llastra, després per una placa deliciosa de fissures horitzontals (que personalment graduaria més que V+) i acabo sortint en A0, tot això desmuntant les cintes i xapant amb mosquetons de seguretat, un merder. Al Jordi el sento renegar de valent des de la reunió.


La següent tirada és un llarg curtet d’artificial, on el Jordi afegeix un parell de passos de tascons entre parabolts i que jo desmunto amb menys perícia que ell però de seguida som fora de l’última dificultat de la via.

L’últim tram comença amb una enfilada de macro-savina curiosa i passa per un bosc fins a una reunió que es munta amb un parabolt i una fissura. Des d’aquí i cap al cim en Jordi m’encoloma l’últim llarg. Una tirada que comença amb una placa llisa però que segueix fins el cim per un paradís dels cantells al més pur estil Pic del Martell.

Som al cim. Els dos cridem, somriem i ens felicitem mútuament.
Hem acabat una via de dos anys i mig.

Montsec d'Ares

Dos anys després...

Tope clàssic, 6a/A1 (275m)

Cap del ras, Àger.


“No hi havia cap núvol a l'hortizó, el cel estava net i el Sol començava a mostrar-se amb tota la seva força; només eren les sis del matí. La furgoneta blanca ja m'esperava, amb impaciència...”

Així començava un diumenge de març de fa dos anys i així començava el dia d’ahir, amb la mateixa furgoneta blanca esperant puntualment a les sis del matí. De fet tot començava quan el divendres en Jordi va decidir canviar de plans i m’enviava un missatge contundent i clar: “Demà a Lleida no plou, et faig una proposta a Àger. Preparat per fer tope clàssic?” No vaig dubtar ni un instant en tornar a aquella via, on sempre havia dit que no tornaria a no ser que fos amb el mateix company de cordada.

Aquesta vegada només érem ell i jo, els dos disposats a acabar el que ens havíem vist obligats a deixar a mitges i no és bo deixar coses a mitges. Després del llarg trajecte d’anada i estant al mateix bar on vam esmorzar aquell dia repasso mentalment: som la mateixa cordada (que com a tal mai ha acabat cap via), fa el mateix dia esplèndid i en tenim moltes més ganes. Però aquesta vegada hi estem sols, jo no penso fer tota la via de segon i enlloc de faltar-nos una corda només ens falten unes quantes cintes.

Ens costa trobar el camí correcte però un cop hi som en un tres i no res som a peu de via. Decidim evitar el primer llarg i ens plantem a la reunió per la drecera que ens van ensenyar els bombers. Ja no hi ha marxa enrere. M’encordo i començo a tirar amunt, gaudint de la roca i combatint contra un tot de sensacions que em recorre el cos, se’m fa tot bastant estrany però arribo bé a la reunió.

En Jordi, bastants metres abans d’arribar on sóc jo, ja comença a reconstruir els fets però no li deixo fer fins que no és al meu costat. Aquí sí que hi revivim el moment: aquí el friend groc, a sota l’Arnau... vist de nou in situ comprovem que realment va volar molts metres, però és hora d'afrontar el que serà el pas clau de la via.


 S’hi llença decidit i ràpidament posa el friend on toca. Des d’aquí se’n va a buscar el clau, rectificant cap a l’itinerari correcte, i no només en troba un sinó que n’hi ha tres! A partir d’aquí és tot com si fos una nova via, desconeguda i sense regustos amargs.

Ell acaba el llarg sense cap problema, jo resolc el següent, que tot i ser un cinc m’obliga a apretar una mica per sortir del sostret, i en breus estem al primer jardí de la via mirant una placa vertical que crida per ser escalada.

Començo a tirar amunt primer per una llastra, després per una placa deliciosa de fissures horitzontals (que personalment graduaria més que V+) i acabo sortint en A0, tot això desmuntant les cintes i xapant amb mosquetons de seguretat, un merder. Al Jordi el sento renegar de valent des de la reunió.


La següent tirada és un llarg curtet d’artificial, on el Jordi afegeix un parell de passos de tascons entre parabolts i que jo desmunto amb menys perícia que ell però de seguida som fora de l’última dificultat de la via.

L’últim tram comença amb una enfilada de macro-savina curiosa i passa per un bosc fins a una reunió que es munta amb un parabolt i una fissura. Des d’aquí i cap al cim en Jordi m’encoloma l’últim llarg. Una tirada que comença amb una placa llisa però que segueix fins el cim per un paradís dels cantells al més pur estil Pic del Martell.

Som al cim. Els dos cridem, somriem i ens felicitem mútuament.
Hem acabat una via de dos anys i mig.

2 comentaris: