Un abans i un després

per Clemàstecs 18 de gen. 2009

Tope Clàssic, 6a/A1 (275m)

Cap del Ras, Àger.

Març del 2008, fa gairebé un any.

No hi havia cap núvol a l'horitzó, el cel estava net i el Sol començava ha mostrar-se amb tota la seva força; només eren les sis del matí. La furgoneta blanca ja m'esperava, amb impaciència, però encara en faltava un. No va tardar en arribar i de seguida ens vam posar en marxa. Aquell dia érem quatre. Quatre persones disposades a sacrificar una mica de son per gaudir d'això que tant ens agrada.

L'indret on ens dirigíem encara era desconegut. Les dues opcions eren: Vilanova de Meià o Àger. Les il·lusions d'uns i dels altres i les ganes de sentir-se petit, ens van atraure cap a la paret de Cap del Ras, Àger. No recordo quant va durar el trajecte, ni a l'hora que vam parar a esmorzar. Aquella sensació de felicitat, típica d'un dia com aquell, va obturar-me el sentit del temps.

Després d'un bon àpat i d'haver escollit l'itinerari que ens faria enfilar paret amunt, repassem el material i organitzem les cordades. A mi em va tocar la cordada del darrera amb les dues cordes dobles. A davant hi anava amb la simple.

Tampoc recordo a l'hora que vam començar a enfilar-nos, en direcció a la ruta escollida, tartera amunt. El Sol picava amb insistència tot i ser l'època de l'any que era. El peu de via no es va deixar trobar amb facilitat, però com tot, si t'hi encaparres ho acabes aconseguint. Acabem de fer els últims preparatius, ens calcem, repassem i llestos.

La primera cordada ja comença a enfilar el primer llarg, un quart d'autoprotecció. Jo, nerviós, espero tot observant com van fent camí. Quan ja s'han situat sobre el pla de la segona tirada, comencem a pujar nosaltres. Ràpidament ens situem a la primera reunió. Ells encara es preparen per afrontar el següent tram. Jo començo a pujar. Els primers passos del llarg em produeixen un bon ambient. Un sisè finet, dels de placa, com a mi m'agraden i ben assegurat.

Capficat, ben endins del meu ésser, coordinant cada un dels moviments que feia, en pau... Una pau que de sobte es va trencar per un renec de circumstàncies. Vaig mirar amunt, els sentits es van expandir deixant-me sentir-ho tot per sobre del nivell normal. El meu cervell va començar a processar-ho tot a velocitats inimaginables, frenant la velocitat del temps. Un tros de roc es desenganxava de la paret, provocant una gran caiguda al malaventurat que hi va posar la mà a sobre. Els nivells d'atenció, que el meu cos va procurar-me, tot intuint la situació, van permetre'm tancar els dits contra les dues miserables regletes que em mantenien enganxat a la paret. Vaig tancar els ulls un moment, protegint el cap amb la paret, fins que el roc va passar-me pel costat. Encara queia, el temps anava molt a poc a poc. Jo encara m'aferrava ben fort.

De sobte es va aturar. Vaig pensar que tot i la magnificència del vol, potser no havia passat res. Posteriorment una successió de renecs dolorosos van fer-me veure que no. Tremolant vaig escalar els tres metres que em separaven d'ell. El temps tornava anar a la velocitat normal, però els meus pensaments encara anaven més ràpid. -Activat collons-, vaig pensar. Era hora de fer el que tocava fer, col·laborar amb els altres per sortir d'allà. Un assegurament de la situació, un truc als bombers, el relleix que sempre necessites en aquests moments...i moltes d'altres coses que no sóc capaç de distingir.

Per sort els bombers no van tardar gaire. En un tres i no res es van emportar la primera cordada i ens van deixar allà, a la segona reunió, als dos integrants restants.

Amb un ritme de respiració més suau que instants abans, observo tot el que m'envolta. Però no hi havia temps per això, ara tocava baixar de la paret. Però això ja és una altra història...

Una visió de quatre.