Segueix-nos:

Ressalt sense nom

Pedraforca.

Després de la sorpresa fa uns dies de trucar al Jordi i que fos a Berlín, aquest divendres, molt desinteressadament com sempre, el tornem a trucar i aquesta vegada sí, no hi haurà més demora; diumenge anem al Pedraforca a escalar, a escalar al gel!

Dissabte tarda anem a llogar un parell de parells de grampons i ja ens enduem la primera sorpresa en forma de dues katanes de dry-tooling i, inevitablement o sense voler evitar-ho, vam punxar uns quants arbres i alguna casa abans d'anar a dormir.

Per fi es diumenge. Costa fer-se una idea de la de temps que feia que esperàvem aquest moment però és fàcilment il·lustrable amb el fugaç moment que se li va fer el viatge d'anada a l'Arnau. I aquí em permetre el luxe de recalcar que hi va haver un "petaquilla" que no va venir, de manera que ens plantàvem al Berguedà (una mica tard, tot s'ha de dir) amb el Jordi i la Raquel.

Hora de la veritat; ens hem acostat a una cascada on hi havia un parell d'escaladors que ja marxaven. Deixem tots els trastos i ens equipem per rebre quatre consells d'en Jordi.
Decideixo que em toca a mi. Tot i que l'arnau ja s'havia fet la idea que li tocava obrir a ell li passo al davant i m'acosto al gel amb tant sols un parell de claus, però veient tota l'estona una sèrie d'arbres que podrien proporcionar-me seguretat. Així, l'instint de supervivència em porta a pujar per la part esquerra del glaç, i gaudint, sense massa problemes i gairebé sense adonar-me'n arribo a l'arbre on fer reunió.
És el torn de l'Arnau, que segueix la mateixa línia per recuperar el material. Ell gaudint tant com jo i també sense problemes arriba a baix amb un somriure d'orella a orella, per cedir el pas a la Raquel i després al Jordi, que gaudeix més que ningú de nosaltres podent enfilar-se una mica després de gairebé un any.

Tornem cap a casa fent el ritual de parar a fer la birreta, com és habitual quan vas amb el Patau, contents i satisfets, però sabent que ens acabem d'enganxar a una droga més. Ara toca estalviar!

Bateig de gel

Ressalt sense nom

Pedraforca.

Després de la sorpresa fa uns dies de trucar al Jordi i que fos a Berlín, aquest divendres, molt desinteressadament com sempre, el tornem a trucar i aquesta vegada sí, no hi haurà més demora; diumenge anem al Pedraforca a escalar, a escalar al gel!

Dissabte tarda anem a llogar un parell de parells de grampons i ja ens enduem la primera sorpresa en forma de dues katanes de dry-tooling i, inevitablement o sense voler evitar-ho, vam punxar uns quants arbres i alguna casa abans d'anar a dormir.

Per fi es diumenge. Costa fer-se una idea de la de temps que feia que esperàvem aquest moment però és fàcilment il·lustrable amb el fugaç moment que se li va fer el viatge d'anada a l'Arnau. I aquí em permetre el luxe de recalcar que hi va haver un "petaquilla" que no va venir, de manera que ens plantàvem al Berguedà (una mica tard, tot s'ha de dir) amb el Jordi i la Raquel.

Hora de la veritat; ens hem acostat a una cascada on hi havia un parell d'escaladors que ja marxaven. Deixem tots els trastos i ens equipem per rebre quatre consells d'en Jordi.
Decideixo que em toca a mi. Tot i que l'arnau ja s'havia fet la idea que li tocava obrir a ell li passo al davant i m'acosto al gel amb tant sols un parell de claus, però veient tota l'estona una sèrie d'arbres que podrien proporcionar-me seguretat. Així, l'instint de supervivència em porta a pujar per la part esquerra del glaç, i gaudint, sense massa problemes i gairebé sense adonar-me'n arribo a l'arbre on fer reunió.
És el torn de l'Arnau, que segueix la mateixa línia per recuperar el material. Ell gaudint tant com jo i també sense problemes arriba a baix amb un somriure d'orella a orella, per cedir el pas a la Raquel i després al Jordi, que gaudeix més que ningú de nosaltres podent enfilar-se una mica després de gairebé un any.

Tornem cap a casa fent el ritual de parar a fer la birreta, com és habitual quan vas amb el Patau, contents i satisfets, però sabent que ens acabem d'enganxar a una droga més. Ara toca estalviar!

2 comentaris:

  1. GRAN! I jo tinc un parell de piolets a casa!

    ResponElimina
  2. Ta be la foto, pero les costelles són massa evidents, al ser de Can Caldo.
    Gerard.

    ResponElimina