per Aleix
Les cares nord són lletges i no ens agraden. Som gent de sol i l'ombra ens foragita com la cua duna vaca espanta les mosques. Haver de passar fred i trepitjar gel en ple agost no està fet per nosaltres. Si a sobre la paret ens cau a trossos al damunt i no tenim ni la menor idea de per on va la suposada via que volem resseguir ja tenim tots els ingredients per sortir escopetejats cap a torrar-nos el clatell al sol.Però mai en tenim prou i aprofitant la matinada... Que et semba si pugem per allà? Sembla fàcil!
I ja tornem a ser en una fosca i freda canal. Però a dalt ensumem la promesa dels raigs de sol i la calor de l'estiu, un somni que perseguim de nou. Com sempre, el que havia de ser un ensamble en botes es converteix en dos llargs de corda amb gats, però a l'hora de dinar ja som al cim.
Aquí la cresta ens deixa veure la cara solellada amb les Agulles d'Amitges al bellmig. Sentim enveja. Roca calenta per tot arreu però massa lluny de nosaltres.
De fet ara estem a dalt duna cresta d'on no tenim ni idea de com baixar. Fent ús de l'olfacte jabalí recordem que una ressenya d'una altra via deia que es baixava per allà... Ejhem ejhem... Però sí, hi ha fites!
De fita en fita és mes perillosa la baixada que la pujada. Fites en balcons al mig de la paret, on amb una relliscada acabaries ben ràpid! De ben segur que els carros de foc no hi passen per aquí!
Tornem cap a casa esgarrinxats i sense haver "escalat" però amb la convicció de que la pròxima paret mirarà al sud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada