Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mont-roig. Mostrar tots els missatges
Quimèrica Laxitud, 6a (100m)
Paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai.
Vist i no vist, una visita fugaç a Sant Llorenç de Montgai. La meva motivació trontolla entre fotre'm a la xemeneia o anar apretar una mica més pujant pel dret. O fer-ne dues. Al final ni una cosa ni l'altra, ens en anem a la paret de l'Ós, però al final de tot, a l'última de fet. D'aquesta paret me'n va treure el vent fa uns quants anys i mai ha despertat massa interès, així que aprofitem l'excusa per fer-ne un tastet.
M'ofereixen de començar, em deixen empalmar llargs... sembla de dia de reis! Xiulant i cantant, excepte al pas llis del segon llarg, s'arriba bé fins a l'última tirada, l'excusa de la via. Preciosa placa fins el diedre desplomat per on s'ha de sortir fent el goril·la de branca en branca. Jo en gaudeixo bastant tot i que en sé d'un que no tant. Per sort des de la reunió no veig els invents que fa per sortir-ne!!!
La meva oferta de fer-ne una altra avui no cola, així que a dinar a casa!
Oferta
per Aleix
Martinetti, V (100m)
Paret de la Formiguera, Sant Llorenç de Montgai.
Però va, una mica més, que passada aquesta pujadeta segur que millora.
No, no paris a mitja pujada, no, no...
Bé, pla, gas, seguim.
Ei, ei, estàs fent paninis.
Sí, ho noto, se n'està anant.
Tenim cadenes?
Sí però amb aquests pans no serviran de res.
Ostres però si és pla i vas recte i ell en diagonal.
Sí, vigila, va una altra pujada.
Mira, sembla que el bosc comença a clarejar.
No entra el Sol encara?
Se'n va!
No, no tira.
S'ha parat, merda.
Girem-lo i tornem.
Vigila que fa baixada.
Poc a poc.
I a l'última pujada?
Per la gespa i gas a fons.
Collons quin calvari.
Quina hora és?
Busca un pla B, que vaig a sota aquella alzina.
Sant Llorenç?
Som-hi!
L'enfangada
per Aleix
Rosa d'Abril, V+ (95m)
Pala del Coll, Montroig.
Avui m'han enganyat. Jo volia fer una via curta, fàcil i ràpida. Duia la corda d'esportiva per fer més força després, passant la tarda, i també duia la ressenya d'un parell de vies curtes, per si ens entretenim poder completar la jornada sense anar amunt i avall. Però res de res.
L'autopista mig tallada i l'esmorzar al bar ens fan començar un pèl tard, res que pugui afectar els meus plans. La planificació comença a trontollar al primer llarg, on el pitó a can pistraus, les atlètiques fissures i el malparit del sostre em fan apretar més del que voldria.
Cinc superior diuen.
La reunió em roba un altre tros de vida. Reforço l'espit i el clau rovellats amb un friend a caldo, ho triangulo tot plegat i endreço el desgavell perquè no faci mal als ulls.
Reunions equipades diuen.
El segon llarg serà fàcil, un curt diedre perfecte amb un clauet per allà al mig. Però a mig camí recordo que no sé escalar en diedre quan veig que no em queda ferro a la cintura. Recupero un parell de peces grosses, i bé que faig, per acabar de sortir amb un mínim de dignitat. Dutxo al col·lega amb un ruixat de pedres, fang i sorra, molta sorra, i una eternitat després acabo el curt diedre.
Quart superior diuen.
A la reunió m'ho prenc amb calma. Gats, motxilla i samarreta tirats a terra i, dret a la feixa, munto el tinglado amb un micro, un tascó i dos claus rovellats amb cordills repelats.
Millor no haver de baixar d'aquí, diuen.
L'últim serà més senzill, que el pas difícil té dos espits. La part dels ous! Per arribar al primer em jugo les cames mentre clavo la mirada a l'alien més petit, no fos cas que volgués sortir de festa. I per arribar al segon faig un bon A0 del que puc posar a la fissura. D'aquí al cim, per fi, el tema és fàcil i senzill, i de l'última expansió al cim la roca és de somni.
Cinc superior també he sentit que diuen.
L'esportiva de tarda i la segona via del dia es transformen en cerveses al bar, sense ni unes miserables patates fregides, de negra nit i sota la pluja.
Però dia ben aprofitat, diuen!
Diuen
per Aleix
Ribas Sabaté, V (100m)
El Cilindre, Sant Llorenç de Montgai.
Un dia tonto d'aquesta tardor tempestuosa, en un rampell gairebé a mode de pataleta, decidim fer cas omís a en Mauri i anar a treure el cap pel Montsec. Passades les avellanes veiem que el núvol no ha marxat pas, sinó que s'ha quedat enganxat a la carena, des de Vilanova fins a Àger no es veu enlloc la paret sencera.
Canvi de plans improvisat però relativament ràpid i no són ni les dotze que ja som al peu del cilindre. Mentre cadascú fa de les seves jo em faig el longuis, em lligo la corda i cap amunt.
Arribo a una reunió però tothom diu que es pot seguir, cap amunt. La ressenya deia que s'ha de sortir a l'esquerra i, des de la mateixa reunió gairebé que em llenço a un percal considerable per arribar al parabolt de la via del costat... Per sort, a l'última sucada de magnesi abans de saltar al buit, veig un espit rera l'arbre i recupero el rumb perdut.
Arribar a la reunió té el seu encant i les vistes des d'allà penjat són tant hipnotitzants que gairebé no puc parar atenció a què fan el parell que venen darrera meu.
A la role, entre els alls de l'un i les cebes de l'altre, torno a sortir jo. Segurament el tram més bonic, gràcies al peculiar calcari, flanqueig a l'esquerra i reunió que, amb el panorama, torno a passar de llarg per acabar d'arribar fins dalt. Amb lo ràpid que ha baixat la paret tocaria fer-ne una altra però les cerveses fresques a la vora del llac no ens ho permeten!
Ressenya:
Dia tonto
per Aleix
Diedre Blanqueta, V+ (230m)
Pala Alta, Montroig.
Fa sol tota la setmana, divendres es posa gris i el cap de setmana plou. Dilluns surt el sol, fa sol tota la setmana, divendres es posa gris i el cap de setmana plou. I si feu algun pont no patiu que es posarà gris abans o sortirà el sol més tard.
Però hi ha un petit racó de la galia on el Molina diu que no plou fins l'hora de dinar i s'ha d'aprofitar. El Popeye se'n va a Sant Llorenç de Montgai i nosaltres cap al Montroig, on no estarem sols, per sort només a l'aparcament.
Vull fer el diedre Blanqueta. Hi ha mil opcions sobre la taula però aquesta m'encaixa com anell al dit; semi-equipada, que fa dies que no poso res, i amb el parany d'haver de superar els fantasmes de l'última vegada, perfecte per agafar confiança si tot va rodat.
Dos llargs i mig de tràmit més tard entrem a la gola del llop. Hi arribo jo primer i per fer fora la mala estrugança poso un friend innecessari entre les dues expansions, no fos cas que tingui l'assegurança més avall dels genolls. Patètic, però em serveix per espantar fantasmes i tirar cap amunt sense vergonya i fent tota la força que demana la senyora Blanqueta.
I l'últim pel Miquel, que té la delicadesa d'arribar fins al cim, sense caure en paranys en forma de reunió innecessària, per una nova dimensió de fissura i diedre. Preciosa seqüència de bavareses i obertures de cames infernals on un grau més tampoc hi faria cap mal.
Recollint trastos veiem que a Camarasa ja hi plou, no dóna per més el dia, així que enfilem cap al bar on ens hi empadronem una estona llarga i cap a casa veient com plou a ca la Montse i a mig país, ens ha sortit bé la jugada i ja tornem a ser on volíem ser. Demà més, seguim!
Ressenya:
No plovia a tot arreu
per Aleix
La Dama de los Vientos, 6b+/Ae (80m)
Pala del Coll, Montroig.
NEM, 6b (75m)
Pala del Coll, Montroig.
Diumenge. Fissures bavareses. L'oferta del dia és irresistible i si us descuideu trobareu aglomeracions a la porta a primera hora. Tenim 25 metres de diedre perfecte, generosament equipat, a un preu més que raonable: tenir els braços inflats fins dimecres!
Dilluns. Fissures cap a la dreta. Només quinze passos a la venta que de seguida s'acabaran. Correu que al primer que arribi li espera un sofà-llit-reunió amb molt bones vistes.
Dimarts. Fissures xemeneies. Pel mòdic preu de tres o quatre passos d'artificial una bona xemeneia. De regal, bones vistes cap avall per completar l'oferta amb una mica de buit. Diuen que a canvi d'una mica de 7a la xemeneia et pot sortir gratis!
Dijous. Fissures bavareses 2. Com que en tenim per donar i per vendre repetim l'oferta de diumenge. Tot i que els millors exemplars ja se'ls han endut, encara ens queda bona fissura per rato. Aixo sí, a canvi d'algun friend a mig camí que us assegurem que entrarà la mar de bé.
Divendres. Fissures cap a l'esquerra. Una bona tibadeta o un friend artificiós per poder gaudir del buit al sortir de la cova. Bones rebaixes tot i que haureu de pagar amb un passeig per Can Trencadís.
Dissabte. Fissures verticals. Un altre bon dia de llençar la casa per la finestra. Trobareu a molt bon preu, tres o quatre friends de res, un conjunt de fissures verticals delicioses malgrat a priori no us agradi el color disponible.
Diumenge. Fissures? Rematada final. Ja no queda res de res així que com a molt arreplegareu alguna esgarrinxada o algun clau rovellat. Tot i això, a la botiga del costat anuncien plaques força bé de preu. Serà la setmana vinent la setmana de la placa?
La setmana de la fissura
per Aleix
Directa al Cilindre, 6b (110m)
El Cilindre, Sant Llorenç de Montgai.
“Gracias
por todo. Hay cosas en que creí que no volvería a equivocarme
porqué creí saber mucho acerca de esto, saber lo suficiente como
para no equivocarme. Sin duda es evidente que tengo que aprender que
las experiencias, a veces, no sirven de mucho. Uno vuelve a caer una
y otra vez (...) Yo siempre he dicho que prefiero un dolor agudo y
corto a uno largo y malo.
Ahora solo tengo que esperar que llegue la hora en que todo pare por fin y volver de nuevo a empezar. Tal vez un poco más fuerte porqué es lo que dicen: lo que no te mata mal, te hace más fuerte. Yo siempre digo, ¡hey! La vida sigue, el planeta sigue dando vueltas y uno no se puede quedar ahí sentado porqué está mal, pero que difícil es seguir viviendo cuando estás atado a algo y eso que te ata resulta ser algo con más fuerza de las que tienen tus piernas para caminar.”
Ahora solo tengo que esperar que llegue la hora en que todo pare por fin y volver de nuevo a empezar. Tal vez un poco más fuerte porqué es lo que dicen: lo que no te mata mal, te hace más fuerte. Yo siempre digo, ¡hey! La vida sigue, el planeta sigue dando vueltas y uno no se puede quedar ahí sentado porqué está mal, pero que difícil es seguir viviendo cuando estás atado a algo y eso que te ata resulta ser algo con más fuerza de las que tienen tus piernas para caminar.”
Transcripció i adaptació parcial
de l'autèntic manuscrit original “Yo tampoco me considero”,
d'autor desconegut escrit l'any MMXIV DC.
Em permeto el luxe de citar i treure
a la llum aquest fragment que tan bé il·lustra la petita aventura
d'aquest cap de setmana...
Comencem, lògicament, donant les
gràcies, en aquest cas a la deessa de la meteorologia per
permetre'ns sortir un rato, que últimament va car això. Però de
seguida topem amb un parell d'errors habituals; pretendre fer una via
l'endemà d'una altra i subestimar el que pretenem escalar. Dos
clàssics dels que sembla que mai aprendrem i que seguirem reiterant
perquè, al cap i a la fi, sovint en sortim cofois.
El que és evident, sense cap mena
de dubte, és que ens hem fotut a buscar un patiment “largo y
malo”. Des de peu de via ja s'intueix que en aquella paret res
baixarà massa fàcil. La part “aguda y corta” la trobem als
primers metres, allò per posar-te a puesto. Passada la primera
fissura entrem al regne de boles que ens menarà a sortir del desplom
per dalt si som capaços de gestionar el patiment.
I aquí trobem la controvèrsia amb
les paraules del poeta. Quaranta metres de dolor que, malgrat ser
llarg i dolent, és el que hem vingut a buscar i ho gaudim de valent.
Pas a pas, punxada a punxada. Cada presa nova que agafes et fa venir
més ganes d'escalar però aquí cal anar amb calma. El dolor és
constant i cal saber-s'hi col·locar, cosa que, aquesta vegada, se'ns
ha donat prou bé!
Superat el dolor més punyent, com
diuen els versos, cal esperar que arribi l'hora de tornar a començar.
L'hora arriba apressada per dos poetes que ens segueixen de lluny.
Aquí el que no m'ha pogut matar tampoc m'ha fet més fort i caldrà
descansar una estona més així que fem negocis i el Miquel se
m'emporta a fora d'aquell desplom vermellós.
Però ep!, no em puc quedar tan
ample mentre el món segueix donant voltes i m'enganxo a la corda i
l'estiro cap amunt. És cert que això que em lliga té més força
que les meves mans, braços i cames junts però és una força que
m'alimenta quan a mi em manca empenta. Una força que suma en el
mateix sentit en el que van les meves cames i que lluny de lligar-me
el que fa és donar ales als meus somnis més poètics.
Ressenya:
Somnis de poetes
per Aleix
Via del Lluís, V (110m)
Pala Alta, Montroig.
Tornem a creuar el país sota la
boira, com cada tardor, per recuperar l'habitual pelegrinatge cap a
terres de La Noguera. Comencem de nou visitant el Montroig i
rebuscant entre les seves bones vies, alguna de ben equipada.
Les bones intencions no sempre
surten com cal i se'ns entrebanca l'esmorzar, així que guardem
l'ampolla de cava gran reserva i busquem algun vi sense tanta agulla.
La primera copa baixa ràpid però també ens puja al cap. Avui el vi
negre també el trobem massa fort.
Vist el nostre estat decidim
afegir-li una mica de gasosa a tot plegat, que sinó no ens podrem
acabar l'ampolla. Tornem al bar conegut, amb vi de la casa i preus
més raonables. També ens costa destapar l'ampolla però el que raja
després és digne d'un bon paladar. Degustem sabors i aromes a poc a
poc. Tons afruitats que queden un pèl eclipsats per la temperatura,
massa calenta, amb la que ens serveixen les copes avui.
Al final acabem fent unes tapes de
pernil ibèric i formatge curat al cim, que és al que hem vingut. La
plana al fons, la paret a sota i un munt de parets per recórrer
davant nostre, a l'horitzó, a tocar dels nostres somnis de gourmet.
Ressenya:
La tercera copa
per Aleix
Directa 6b (80 m)
Lo Puro, Camarasa.
Comença a pujar amb eficiència. Se'l veu escalar a gust i gaudeix de cada un dels passos que li regala el primer llarg. Aquest llarg no necessita cap complement, està tot equipat, però pel simple plaer de fer-ho, posa el friend del 3 i arriba a la reunió. La seva cara ha canviat, ja no fa cara de pocs amics.
Pugem a la reunió els dos integrants restants. El llarg és bonic i té presència, tècnic més que atlètic; una percepció totalment subjectiva que els meus companys no comparteixen. El següent llarg el faré jo i no m'acaba de fer el pes.
Després de dues expansions és veu un mastegot considerable si caus abans de la següent. Un friend del tres entra potent a la fissura que ens queda a l'esquerra tot i que hi ha altres possibilitats. L'única assegurança flotant que jo consideraria recomenable en tota la via. Arribo, amb esforç, més mental que físic, al tram de 6b que és força impressionant i segueixo amunt fins la reunió. Aquest llarg també té presència.
L'últim el fa n'Aleix i resulta ser escandalosament agradable d'escalar. Un llarg fàcil i per gaudir, d'aquells que ens agraden trobar al final de tota via. La reunió és una "massa" de cadenes i expansions força lletja. Des de dalt es pot rapelar per darerre en un o dos ràpels, ja que en el primer cas tenim la possibilitat de viure alguna aventura més si l'atzar ho vol!
Una degustació excel·lent de la roca de Camarasa.
Ressenya:
Al mal temps bona cara
per Clemàstecs
Normal, V+ (90m)
Esperó Remacha, Sant Llorenç de Montgai.
Vivim en un país collonut; Quan volem anar a fer coses amb
neu i gel el Pirineu decideix que no ens hi vol i ens manté allunyats amb un
vendaval de fred i vent. Doncs molt bé, ell s’ho perd i nosaltres canviem el
material i anem a buscar roques arrecerades del vent i exposades al Sol.
I és que aquest tros de món és tant agraït que pots estar
escalant amb mànigues de camisa i que el vent que passa per sobre la paret et
porti volves de neu des de quilòmetres de distància. El problema són els
entrebancs que et posa per passar per segons quin lloc vols passar i és la roca
(i la psicologia interior adversa) la que et fa fora.
Però més val no quedar-te moix i seguir carretera amunt. Camarasa,
Àger, Terradets, una xocolata calenta a Tremp i cap a Isona. I és que no hi ha
res com sopar a casa els avis i veure l’àvia feliç d’embotir-te menjar esòfag
avall (mare de déu quina truita!) i el padrí explicant-li batalletes al Lluís
dels racons d’on anem i venim a escalar sovint.
I poder dormir deu hores, despertar-te i fotre’t ben ple de
pa amb tomàquet i embotits del Pallars et dóna les forces necessàries per saber
que a Collegats no s’hi podrà viure, per comprovar que a Àger el vent bufa de
costat i animar-te a descobrir contrades desconegudes.
Així, sense saber massa ben bé com, acabem a Sant Llorenç de
Montgai ajaguts en una pedra comentant ressenyes amb en Pete, gaudint del preciós
racó de món que acabem de descobrir.
Per arrodonir-ho, quan ja no volem passar pors ni equipar
res, encertar una via a ull amb precioses tirades verticals, fins i tot
desplomades, però farcides de cantells escandalosos per xalar de valent i
menjar-te una coca amb xefla al cim.
Ara només queda desitjar que el pròxim tiberi merescut toqui després de passar fred i sigui una hamburguesa de ternasco amb ceba caramel·litzada i formatge blau...
El millor tros de món
per Aleix
Mariola Motors, V+ (140 m)Pala Alta, Mont Roig.
Què
collons faig aquí? L'ambient és tens, no sé què m'està dient el
Miquel. Sento que parla però estic massa capficat en el que m'espera
per davant.
Hem
fet un llarg del que no recordo gairebé res. Sé que m'ha costat més
del que semblava mentre assegurava al meu company, he hagut de fer
(massa) força i veient el que em tocarà a mi ja m'agafa el
canguelo. M'ha consolat momentàniament el veure lo bé que quedava
tot el que ha posat el Miquel i l'abundància de llocs on protegir
l'escalada però cap amunt no ho veig tan clar.
Empasso
un glop d'aigua, ja ho porto tot carregat al damunt, toca marxar de
la plàcida seguretat de dues expansions cap a aquella sabina que,
ara mateix, sembla que estigui a anys llum d'on sóc. M'arrossego com
puc per una placa tombada força relliscosa cap on veig clar que
entra un friend dels bons, penjant d'un sostre fissurat completament
horitzontal que em recorda el segon llarg de la Tope Clàssic...
Surto.
Ja hi sóc, no hi ha volta enrere. M'aixeco per sortir de sota la
roca i m'enlairo metre i mig fissura amunt, poso un friend, a caldo,
no estic còmode per descansar l'esperit i m'obligo a seguir amunt.
El friend es va allunyant i pujo sobre un roc encastat que es mou al
ritme de la meva respiració però hi estic mig bé, aquí deixaré
el friend més gros que duc i instantàniament queda empetitit per
l'enorme fissura.
Pujo
un parell de metres i no tinc ni idea de com m'ho he fet però de cop
em trobo assentat sobre un roc, de cara la paret, amb el cap a dins
de la fissura, les cuixes encastades una a cada costat del roc i els
peus penjant. No em puc moure, no em puc quedar aquí... veig el
cordino que penja d'un bloc encastat més amunt, hi he d'arribar. Per
sort trobo un parell de cantells generosos per les entranyes de la
fissura i em puc girar, aixecar-me i caçar el tros de corda.
El
Miquel, des de baix, comparteix el patiment amb mi i em va animant.
Surto cap a la placa, que hi he vist un parell de preses bones i
sembla que puc pujar recte. La dificultat va minvant, gràcies, i puc
descansar abans del segon pont de roca que sembla donar-me la més
grata benvinguda a la reunió. Victòria, em desborda aquella
sensació, brutal.
Puja
el Miquel i gaudeixo veient-lo escalar amb més estil del que he
gastat jo i rememoro tots els racons del llarg. Sens dubte serà dels
que es recorden durant anys. Quan arriba ell gairebé cantem
victòria; si hem fet aquests dos llargs i els següents són més
fàcils arribarem a dalt sense problemes.
Comença
el flanqueig el Miquel i arriba a la segona sabina havent tingut un
xic de problemes per assegurar els passos, però era fàcil. Lo
pitjor d'aquest tros és l'olor a zoo que foten les cagades d'ocell
que hi ha i li prenc el material ràpidament per fugir de la tercera
reunió sabent que la pròxima reunió ja seran expansions i jo ja
hauré acabat la meva feina.
Desgrimpo
assegurat d'una sabina moribunda i m'aboco al buit. Vaig fent metres
i metres i no puc posar absolutament res. Li comento al meu company
que ho veig fàcil com per anar tirant però ell ha de passar després
i si no poso res, quan deslligui la sabina, li quedarà un tram força
exposat. Em diu que si no hi ha remei i ho veig clar que vagi tirant.
Passen els metres, flanquejant, fins i tot perdent alçada, i la roca
no em deixa posar res... goita! Un clau!
Dos
pitons més em permeten arribar a les lluentes expansions de la
Brothers Ruiz per on, sense dubtar massa, marxa el Miquel cap al cim.
No ens poden posar una corrua de parabolts després de tanta estona
buscant-nos la vida!
Al
treure el cap al cim em quedo glaçat. Portem tot el dia al Sol amb
màniga curta i aquí dalt trobem el vent i el fred que anunciaven
ahir a la tele. L'opció Mont Roig ens ha sortit molt bé i la via
tot un encert, de les que costen d'oblidar.
Ressenya:
Fred i vent?
per Aleix
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mont-roig. Mostrar tots els missatges