per Aleix
Mariola Motors, V+ (140 m)Pala Alta, Mont Roig.
Què
collons faig aquí? L'ambient és tens, no sé què m'està dient el
Miquel. Sento que parla però estic massa capficat en el que m'espera
per davant.
Hem
fet un llarg del que no recordo gairebé res. Sé que m'ha costat més
del que semblava mentre assegurava al meu company, he hagut de fer
(massa) força i veient el que em tocarà a mi ja m'agafa el
canguelo. M'ha consolat momentàniament el veure lo bé que quedava
tot el que ha posat el Miquel i l'abundància de llocs on protegir
l'escalada però cap amunt no ho veig tan clar.
Empasso
un glop d'aigua, ja ho porto tot carregat al damunt, toca marxar de
la plàcida seguretat de dues expansions cap a aquella sabina que,
ara mateix, sembla que estigui a anys llum d'on sóc. M'arrossego com
puc per una placa tombada força relliscosa cap on veig clar que
entra un friend dels bons, penjant d'un sostre fissurat completament
horitzontal que em recorda el segon llarg de la Tope Clàssic...
Surto.
Ja hi sóc, no hi ha volta enrere. M'aixeco per sortir de sota la
roca i m'enlairo metre i mig fissura amunt, poso un friend, a caldo,
no estic còmode per descansar l'esperit i m'obligo a seguir amunt.
El friend es va allunyant i pujo sobre un roc encastat que es mou al
ritme de la meva respiració però hi estic mig bé, aquí deixaré
el friend més gros que duc i instantàniament queda empetitit per
l'enorme fissura.
Pujo
un parell de metres i no tinc ni idea de com m'ho he fet però de cop
em trobo assentat sobre un roc, de cara la paret, amb el cap a dins
de la fissura, les cuixes encastades una a cada costat del roc i els
peus penjant. No em puc moure, no em puc quedar aquí... veig el
cordino que penja d'un bloc encastat més amunt, hi he d'arribar. Per
sort trobo un parell de cantells generosos per les entranyes de la
fissura i em puc girar, aixecar-me i caçar el tros de corda.
El
Miquel, des de baix, comparteix el patiment amb mi i em va animant.
Surto cap a la placa, que hi he vist un parell de preses bones i
sembla que puc pujar recte. La dificultat va minvant, gràcies, i puc
descansar abans del segon pont de roca que sembla donar-me la més
grata benvinguda a la reunió. Victòria, em desborda aquella
sensació, brutal.
Puja
el Miquel i gaudeixo veient-lo escalar amb més estil del que he
gastat jo i rememoro tots els racons del llarg. Sens dubte serà dels
que es recorden durant anys. Quan arriba ell gairebé cantem
victòria; si hem fet aquests dos llargs i els següents són més
fàcils arribarem a dalt sense problemes.
Comença
el flanqueig el Miquel i arriba a la segona sabina havent tingut un
xic de problemes per assegurar els passos, però era fàcil. Lo
pitjor d'aquest tros és l'olor a zoo que foten les cagades d'ocell
que hi ha i li prenc el material ràpidament per fugir de la tercera
reunió sabent que la pròxima reunió ja seran expansions i jo ja
hauré acabat la meva feina.
Desgrimpo
assegurat d'una sabina moribunda i m'aboco al buit. Vaig fent metres
i metres i no puc posar absolutament res. Li comento al meu company
que ho veig fàcil com per anar tirant però ell ha de passar després
i si no poso res, quan deslligui la sabina, li quedarà un tram força
exposat. Em diu que si no hi ha remei i ho veig clar que vagi tirant.
Passen els metres, flanquejant, fins i tot perdent alçada, i la roca
no em deixa posar res... goita! Un clau!
Dos
pitons més em permeten arribar a les lluentes expansions de la
Brothers Ruiz per on, sense dubtar massa, marxa el Miquel cap al cim.
No ens poden posar una corrua de parabolts després de tanta estona
buscant-nos la vida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada