Segueix-nos:

Mariola Motors, V+ (140 m)Pala Alta, Mont Roig.




Què collons faig aquí? L'ambient és tens, no sé què m'està dient el Miquel. Sento que parla però estic massa capficat en el que m'espera per davant.

Hem fet un llarg del que no recordo gairebé res. Sé que m'ha costat més del que semblava mentre assegurava al meu company, he hagut de fer (massa) força i veient el que em tocarà a mi ja m'agafa el canguelo. M'ha consolat momentàniament el veure lo bé que quedava tot el que ha posat el Miquel i l'abundància de llocs on protegir l'escalada però cap amunt no ho veig tan clar.
Empasso un glop d'aigua, ja ho porto tot carregat al damunt, toca marxar de la plàcida seguretat de dues expansions cap a aquella sabina que, ara mateix, sembla que estigui a anys llum d'on sóc. M'arrossego com puc per una placa tombada força relliscosa cap on veig clar que entra un friend dels bons, penjant d'un sostre fissurat completament horitzontal que em recorda el segon llarg de la Tope Clàssic...
Surto. Ja hi sóc, no hi ha volta enrere. M'aixeco per sortir de sota la roca i m'enlairo metre i mig fissura amunt, poso un friend, a caldo, no estic còmode per descansar l'esperit i m'obligo a seguir amunt. El friend es va allunyant i pujo sobre un roc encastat que es mou al ritme de la meva respiració però hi estic mig bé, aquí deixaré el friend més gros que duc i instantàniament queda empetitit per l'enorme fissura.

Pujo un parell de metres i no tinc ni idea de com m'ho he fet però de cop em trobo assentat sobre un roc, de cara la paret, amb el cap a dins de la fissura, les cuixes encastades una a cada costat del roc i els peus penjant. No em puc moure, no em puc quedar aquí... veig el cordino que penja d'un bloc encastat més amunt, hi he d'arribar. Per sort trobo un parell de cantells generosos per les entranyes de la fissura i em puc girar, aixecar-me i caçar el tros de corda.

El Miquel, des de baix, comparteix el patiment amb mi i em va animant. Surto cap a la placa, que hi he vist un parell de preses bones i sembla que puc pujar recte. La dificultat va minvant, gràcies, i puc descansar abans del segon pont de roca que sembla donar-me la més grata benvinguda a la reunió. Victòria, em desborda aquella sensació, brutal.

Puja el Miquel i gaudeixo veient-lo escalar amb més estil del que he gastat jo i rememoro tots els racons del llarg. Sens dubte serà dels que es recorden durant anys. Quan arriba ell gairebé cantem victòria; si hem fet aquests dos llargs i els següents són més fàcils arribarem a dalt sense problemes.

Comença el flanqueig el Miquel i arriba a la segona sabina havent tingut un xic de problemes per assegurar els passos, però era fàcil. Lo pitjor d'aquest tros és l'olor a zoo que foten les cagades d'ocell que hi ha i li prenc el material ràpidament per fugir de la tercera reunió sabent que la pròxima reunió ja seran expansions i jo ja hauré acabat la meva feina.

Desgrimpo assegurat d'una sabina moribunda i m'aboco al buit. Vaig fent metres i metres i no puc posar absolutament res. Li comento al meu company que ho veig fàcil com per anar tirant però ell ha de passar després i si no poso res, quan deslligui la sabina, li quedarà un tram força exposat. Em diu que si no hi ha remei i ho veig clar que vagi tirant. Passen els metres, flanquejant, fins i tot perdent alçada, i la roca no em deixa posar res... goita! Un clau!
Dos pitons més em permeten arribar a les lluentes expansions de la Brothers Ruiz per on, sense dubtar massa, marxa el Miquel cap al cim. No ens poden posar una corrua de parabolts després de tanta estona buscant-nos la vida!

Al treure el cap al cim em quedo glaçat. Portem tot el dia al Sol amb màniga curta i aquí dalt trobem el vent i el fred que anunciaven ahir a la tele. L'opció Mont Roig ens ha sortit molt bé i la via tot un encert, de les que costen d'oblidar.

Ressenya:


 

Fred i vent?

Mariola Motors, V+ (140 m)Pala Alta, Mont Roig.




Què collons faig aquí? L'ambient és tens, no sé què m'està dient el Miquel. Sento que parla però estic massa capficat en el que m'espera per davant.

Hem fet un llarg del que no recordo gairebé res. Sé que m'ha costat més del que semblava mentre assegurava al meu company, he hagut de fer (massa) força i veient el que em tocarà a mi ja m'agafa el canguelo. M'ha consolat momentàniament el veure lo bé que quedava tot el que ha posat el Miquel i l'abundància de llocs on protegir l'escalada però cap amunt no ho veig tan clar.
Empasso un glop d'aigua, ja ho porto tot carregat al damunt, toca marxar de la plàcida seguretat de dues expansions cap a aquella sabina que, ara mateix, sembla que estigui a anys llum d'on sóc. M'arrossego com puc per una placa tombada força relliscosa cap on veig clar que entra un friend dels bons, penjant d'un sostre fissurat completament horitzontal que em recorda el segon llarg de la Tope Clàssic...
Surto. Ja hi sóc, no hi ha volta enrere. M'aixeco per sortir de sota la roca i m'enlairo metre i mig fissura amunt, poso un friend, a caldo, no estic còmode per descansar l'esperit i m'obligo a seguir amunt. El friend es va allunyant i pujo sobre un roc encastat que es mou al ritme de la meva respiració però hi estic mig bé, aquí deixaré el friend més gros que duc i instantàniament queda empetitit per l'enorme fissura.

Pujo un parell de metres i no tinc ni idea de com m'ho he fet però de cop em trobo assentat sobre un roc, de cara la paret, amb el cap a dins de la fissura, les cuixes encastades una a cada costat del roc i els peus penjant. No em puc moure, no em puc quedar aquí... veig el cordino que penja d'un bloc encastat més amunt, hi he d'arribar. Per sort trobo un parell de cantells generosos per les entranyes de la fissura i em puc girar, aixecar-me i caçar el tros de corda.

El Miquel, des de baix, comparteix el patiment amb mi i em va animant. Surto cap a la placa, que hi he vist un parell de preses bones i sembla que puc pujar recte. La dificultat va minvant, gràcies, i puc descansar abans del segon pont de roca que sembla donar-me la més grata benvinguda a la reunió. Victòria, em desborda aquella sensació, brutal.

Puja el Miquel i gaudeixo veient-lo escalar amb més estil del que he gastat jo i rememoro tots els racons del llarg. Sens dubte serà dels que es recorden durant anys. Quan arriba ell gairebé cantem victòria; si hem fet aquests dos llargs i els següents són més fàcils arribarem a dalt sense problemes.

Comença el flanqueig el Miquel i arriba a la segona sabina havent tingut un xic de problemes per assegurar els passos, però era fàcil. Lo pitjor d'aquest tros és l'olor a zoo que foten les cagades d'ocell que hi ha i li prenc el material ràpidament per fugir de la tercera reunió sabent que la pròxima reunió ja seran expansions i jo ja hauré acabat la meva feina.

Desgrimpo assegurat d'una sabina moribunda i m'aboco al buit. Vaig fent metres i metres i no puc posar absolutament res. Li comento al meu company que ho veig fàcil com per anar tirant però ell ha de passar després i si no poso res, quan deslligui la sabina, li quedarà un tram força exposat. Em diu que si no hi ha remei i ho veig clar que vagi tirant. Passen els metres, flanquejant, fins i tot perdent alçada, i la roca no em deixa posar res... goita! Un clau!
Dos pitons més em permeten arribar a les lluentes expansions de la Brothers Ruiz per on, sense dubtar massa, marxa el Miquel cap al cim. No ens poden posar una corrua de parabolts després de tanta estona buscant-nos la vida!

Al treure el cap al cim em quedo glaçat. Portem tot el dia al Sol amb màniga curta i aquí dalt trobem el vent i el fred que anunciaven ahir a la tele. L'opció Mont Roig ens ha sortit molt bé i la via tot un encert, de les que costen d'oblidar.

Ressenya:


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada