Segueix-nos:

Ribas Sabaté, V (100m)

El Cilindre, Sant Llorenç de Montgai. 


Un dia tonto d'aquesta tardor tempestuosa, en un rampell gairebé a mode de pataleta, decidim fer cas omís a en Mauri i anar a treure el cap pel Montsec. Passades les avellanes veiem que el núvol no ha marxat pas, sinó que s'ha quedat enganxat a la carena, des de Vilanova fins a Àger no es veu enlloc la paret sencera.

Canvi de plans improvisat però relativament ràpid i no són ni les dotze que ja som al peu del cilindre. Mentre cadascú fa de les seves jo em faig el longuis, em lligo la corda i cap amunt.


Arribo a una reunió però tothom diu que es pot seguir, cap amunt. La ressenya deia que s'ha de sortir a l'esquerra i, des de la mateixa reunió gairebé que em llenço a un percal considerable per arribar al parabolt de la via del costat... Per sort, a l'última sucada de magnesi abans de saltar al buit, veig un espit rera l'arbre i recupero el rumb perdut.

Arribar a la reunió té el seu encant i les vistes des d'allà penjat són tant hipnotitzants que gairebé no puc parar atenció a què fan el parell que venen darrera meu.


A la role, entre els alls de l'un i les cebes de l'altre, torno a sortir jo. Segurament el tram més bonic, gràcies al peculiar calcari, flanqueig a l'esquerra i reunió que, amb el panorama, torno a passar de llarg per acabar d'arribar fins dalt. Amb lo ràpid que ha baixat la paret tocaria fer-ne una altra però les cerveses fresques a la vora del llac no ens ho permeten!

Ressenya:



Mont-roig

Dia tonto

Ribas Sabaté, V (100m)

El Cilindre, Sant Llorenç de Montgai. 


Un dia tonto d'aquesta tardor tempestuosa, en un rampell gairebé a mode de pataleta, decidim fer cas omís a en Mauri i anar a treure el cap pel Montsec. Passades les avellanes veiem que el núvol no ha marxat pas, sinó que s'ha quedat enganxat a la carena, des de Vilanova fins a Àger no es veu enlloc la paret sencera.

Canvi de plans improvisat però relativament ràpid i no són ni les dotze que ja som al peu del cilindre. Mentre cadascú fa de les seves jo em faig el longuis, em lligo la corda i cap amunt.


Arribo a una reunió però tothom diu que es pot seguir, cap amunt. La ressenya deia que s'ha de sortir a l'esquerra i, des de la mateixa reunió gairebé que em llenço a un percal considerable per arribar al parabolt de la via del costat... Per sort, a l'última sucada de magnesi abans de saltar al buit, veig un espit rera l'arbre i recupero el rumb perdut.

Arribar a la reunió té el seu encant i les vistes des d'allà penjat són tant hipnotitzants que gairebé no puc parar atenció a què fan el parell que venen darrera meu.


A la role, entre els alls de l'un i les cebes de l'altre, torno a sortir jo. Segurament el tram més bonic, gràcies al peculiar calcari, flanqueig a l'esquerra i reunió que, amb el panorama, torno a passar de llarg per acabar d'arribar fins dalt. Amb lo ràpid que ha baixat la paret tocaria fer-ne una altra però les cerveses fresques a la vora del llac no ens ho permeten!

Ressenya:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada