Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garraf. Mostrar tots els missatges
Chani, V (145m)
Penya-segat de la Falconera, Garraf.
Llevem àncores llençant-les al fons d'una cavitat on ben just s'hi atreveix a entrar un tímid raig de sol. Punt de no retorn que superem seguint les indicacions d'un parell de grumets que ens cedeixen amablement el pas. Potser prefereixen seguir l'estela del nostre veler, qui sap.
Es respira certa tensió. Sabem que no podem tornar enrere i la marinera que m'acompanya ja m'ha deixat ben clar que per aquests mars em toca fer a mi de capità. I jo encantat! Resseguim aquesta platja volada fins que no hi ha més remei que llançar-se mar endins. Fa un vendaval de tres parells de nusos, entre cafès i ràpels se'ns ha fet migdia i la mar encara és feréstega de la tempesta de fa un parell de dies, se'ns fa impossible de sentir-nos, un plus d'aventura.
Però tot és vestir-me de mariner i començar a navegar. Mars plaents per emprendre el camí fins el primer iceberg. Pugem tots a coberta i encarem el trenca-gels contra aquesta superfície reflectant. Tot llisca, les formes arrodonides per les inclemències dificulten el pas però amb decisió arribem a bon port.
Nova jornada que ens embarranca al mig del desert. Completament perduts, la nostra carta de navegació diu que hauríem de ser a bon port malgrat no trobar-ne ni rastre. A falta d'oasis, me l'invento, entaforant una bona ancora entre molt rovell.
Torna a tocar un bon plat de maregassa però de seguida som fent ràfting pels ràpids, sense poder fugir de la corrent. Ens deixem endur fins que l'aigua s'atura a l'entrada d'un gran llac.
Aigües dolces i tranquiles ens deixen prendre un respir en el camí. Ja avistem la costa així que podem velocitat de creuer i línia recta cap al far, surfejant amb alegria les últimes onades. Sortim de l'aigua gairebé besant terra ferma i fem un últim cop d'ull enrere, on els blaus dibuixen l'horitzó.
Bona navegada, però no ens estiguem massa temps a terra ferma!
Navegant
per Aleix
Pic del Martell, Garraf.
*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.
Pujar al cotxe carregats de motivació per acariciar la més esvelta de les agulles de Montserrat i que es foti a ploure és una putada. Però al mal temps, bona cara. Una ullada a l'horitzó amb el dit llepat mirant al cel ens encarrila cap a la costa, a fer el cafè de bon matí com deu mana: al bar, amb els cereals de casa, fent un puro i una migdiadeta amb tot a mitges.
Sortim de boxes servits i aparquem on sempre aparcàvem. Fa sis anys de la nostra última visita al Pic Martell i ens envolta un bri de nostàlgia. Nostàlgia fàcil d'esvandir amb la calor que fot i la caminada xafogosa fins a peu de via, amb despistada fins al cim inclosa.
Triem la via més clàssica que ens queda per tatxar, i l'última on es pot escalar amb l'actual restricció (d'aquesta cap a la dreta prohibit escalar durant tot l'any). Ens calcem sense pressa mentre intentem recuperar-nos de l'asfixiant xafogor i tirem amunt amb calma, recollint tots els fruits d'una paret ben generosa. Primer llarg full equip, la resta ens serveix per posar trastos al gust, sense patir.
Migdiada al Sol de l'última reunió i fugim amunt amb pressa per arribar al cotxe com abans millor, la calor i la humitat fan un combo infernal fora de l'ombra de la paret. Per sort, hem salvat el dia i l'endemà tenim pendent una bona repesca. Pendent com ha quedat amb l'Artur l'excursió montserratina que ja fa massa dies que se'ns resisteix.
Remember
per Aleix
SAME, V (200m)
Penya-segat de la Falconera, Garraf.
Un plec, dos plecs, tres i quatre plecs al full de paper i ja tenim el baixell a punt. Els soldadets carregats de plom i disfressats de mariners, sempre a punt per emprendre l'aventura d'un nou viatge, canvien avui falcons per gavines, alzines per palmeres i el silenci per la remor de la mar esculpint capritxosament penya-segats.
El rumb és tan evident que nomes pot dur a bon port. Una corrent d'aigua imperceptible empeny el baixell de paper cap al sud, vorejant el bastió de roca, esquivant les pedres ocultes sota l'escuma. El veiem fluir tranquil·lament sota un Sol radiant, acompanyat duna brisa dolça d'estribor fins que queda atrapat en un remolí d'aigua dins d'una petita cova.
Toca agafar un pal i, des de la costa, donar-li una empenta suau, amb la intensitat justa perquè desembarranqui i segueixi el seu camí. I el vaixell troba norais tan rovellats que decideix que aquell no és el seu port i segueix, segueix mar endins fins a trobar el millor lloc on tirar l'ancla.
Fondejat al cim, tal com si el vaixell s'hagués desplegat i reinventat com a far, recollim el paperot rebregat i el desem per la pròxima. Vés a saber en que el convertirà la papiroflèxia.
Ressenya:
El vaixell de paper
per Aleix
Reserva, V+ (115m)
Pic Martell, Garraf.
*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.Després de prohibicions i pluges per fi hem aconseguit fer aquesta via.
A peu de via ens trobem una altra cordada, que des de l'aparcament ja temíem que ens robarien la via, però generosament ens la cedeixen i es posen a la Midi Plan. Aquesta decisió ens permet escalar la via tranquils i a ells els hi suposa un alleujament quan a mig tercer llarg abandonen després d'una caiguda. Per sort la seva via està bastant més equipada!
La nostra aventura la comença l'Arnau per l'entrada original i arriba a la reunió renegant i amb cara de fàstig. El llarg és bastant anguniós, probablement millor haver-lo fet per la variant d'entrada, però no li deixo dir res, agafo els trastos i tiro cap amunt.
El segon llarg està tot bastant més equipat que l'anterior i només afegiré un parell de friends. Comença per un marcat diedre fins a topar amb un sostre que superem flanquejant cap a l'esquerra, sempre amb bon cantell, fins a una repisa on creia que trobaria la reunió. Des d'allà encara s'ha de flanquejar cap a la dreta, fer un pas amb ambient però amb molt bona presa (que estem al pic Martell!) i acabar de pujar fins la reunió per terreny fàcil i "foradat".
El meu company arriba amb millor cara i encara el tercer llarg amb més il·lusió. Llaça un merlet, un pont de roca i posa un friend abans de trobar el primer parabolt, bastant amagat per cert. Des d'aquí i mirant amunt no es veu cap assegurança fins bastants metres més amunt, al pas final del llarg, on hi arriba posant dos ponts de roca i un parell de tascons. Deu ni do amb el poc equipament del cinc, que acaba superant un desplom fissurat que ja coneixíem de quan vam fer la via del costat.
L'últim llarg, que també coneixem, és un pur tràmit per sortir de la paret; un quatre molt equipat que ens permet acabar la via.
Tarda a l'ombra
per Aleix
Portem massa dies sense fer res de profit. Des de la Brothers Ruiz
El cap de setmana passat un intent fallit d’estrenar les joguines noves i un parell de visites al Sibarit entre setmana.
La previsió meteorològica poc favorable del cap de setmana ens ha permès visitar el pas de la mala dona divendres i ens ha obligat a renunciar als plans del dissabte. Tot i això no va impedir que coronéssim el Montcau ni que ens acostéssim a Can Boquet.
Ahir diumenge gris de ressaca i avui, dilluns, segueix plovent.
Ha començat una altra llarga setmana d’impaciència on dues ments lliuraran batalla contra tres simples lletres...
Entretinguts
per Aleix
La Noia dels Ulls Blaus, 6b+ (120m)
Pic Martell, Garraf.
Farts de conglomerat, fins aquesta tarda com a molt lluny, decidim anar a tocar una mica de calcari i ens n'anem a fer aquesta via, a la que ja feia dies que li teníem l'ull al damunt. Ens llevem el dimarts a bona hora i ens trobem que tot just surten els primers raigs de Sol (són quarts de dues del migdia!) per enfilar cap al massís del Garraf.
La via escollida comença en una reunió "flotant" a uns 35m del terra a la que arribo fent el primer llarg de la via Els viatges de Gulliver, 120m 6b, un cinc superior d'aquests enyorats amb cantells d'escàndol i que més que escalar sembla que s'hi faci atletisme. Des de la reunió, un balcó natural enorme amb un esgraó on apalancar-hi el cul, ja es veuen els 15m del següent llarg i la seva cadeneta al pas clau, per si de cas.
Aquest llarg i el següent els cedeixo bonament a l'Arnau, que ja li brillaven els ulls feia una bona estona. El segon llarg, 15m 6b, l'encadena sense massa problemes, en lliure i relativament molt ràpid. El pas clau és una fissura inclinada i desplomada que et deixa l'espatlla del braç dret ben calenteta i que ja em costa una primera suada.
El tercer llarg, 40m 6b+, també se'l cruspeix l'Arnau. Surt flanquejant cap a l'esquerra per començar a enfilar amunt sobre un tram de roca sospitosa per entrar de seguida en una falsa fissura inclinada, de presa petita i sense peus. Superats aquests quatre o cinc metres d'adherència se surt cap a una placa desplomada de color vermellós, amb bons forats per les mans però sense peus. Aquí, a mitja placa, trobem una altra cadena d'auxili, i sortim pujant sobre un relleix que ens deixa sota un sostre que superem per la part esquerra on hi ha un petit diedre amb un parabolt, però també es pot superar recte amunt, pel dret, on hi ha un altre parabolt però sembla més complicat. L'Arnau munta la reunió sobre el sostre i m'arriba el torn a mi; em costa, em costa molt, de xapa a xapa i patint de valent arribo a la reunió literalment exhaust, sense esma.
L'últim llarg, 40m 6a, que l'hauria d'haver fet jo però que no m'hi veig amb cor, també l'obre l'Arnau pujant per una senyora fissura i després de roc en roc cap amunt fins a muntar reunió en un conegut pont de roca. Amb més penes que alegries vaig pujant xino-xano, que aquest es deixa fer més bé tot i el cansament (és el típic últim llarg del Pic Martell).
Al descens cap al cotxe també fem un bon freeride, però arribem sans i estalvis i, sobretot, increïblement satisfets del bon gust de boca que ens ha deixat aquesta via; difícil però lògica, molt ben trobada, ben equipada i, tot i que un pèl polida, molt gaudible.
Grau amunt
per Aleix
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garraf. Mostrar tots els missatges