Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aigüestortes - Cavallers. Mostrar tots els missatges
Cresta dels Besiberris, BD
Cavallers.
Com que les maleïdes vacances sembla que no volen arribar mai, i pel que sembla que s'està convertint en tradició, fem una escapada cap a les muntanyes l'últim cap de setmana de l'estiu. Aquest cop a Cavallers; on només dormir sota les estrelles ja ho farà un cap de setmana victoriós.
Però ni estrelles ni estrellats, el cel pinta ben negre de bon matí l'endemà. Optem per l'única opció factible que és prendre'ns-ho amb la calma més parsimoniosa que trobem. Esmorzem, després fem el cafè, tornem a esmorzar i un vermut abans de posar-nos en dansa. Entre pitos i flautes sortim a quarts de dues i, després de l'extenuant travessa de l'embassament de Cavallers, decidim parar a dinar per no cansar-nos!
Malgrat la tonteria som dels primers que arribem a l'estany de la Malvesina i ens quedem el millor bivac. Sort, perquè tota la gentada que puja darrera va amb tenda i ens haurien pres la muralla que ens pararà el vent. El negre no acaba de descarregar però tampoc hem vist el Sol en tot el dia. Resignats passem l'estona el millor que sabem i ens encomanem a la negra nit esperant que no es foti a ploure de debò... Per sort no plou amb gaires ganes i les fundes de bivac aguanten bé, tot i que em moro de fred i acabo fins els collons d'esperar que es faci de dia...
I es fa de dia, i surt el Sol, i no queda ni un núvol i amb un tres i no res som a peus del Besiberri Nord. Som els segons, algú s'ha tret el fred de sobre més ràpid que nosaltres. No tenim ni idea de per on tirar així que deixem que ens ensenyin el camí i carreguem el Miquel amb tot el que portem perquè no sabem quan necessitarem o no la corda...
Besiberri Nord, cim en un obrir i tancar d'ulls. Un dels millors trams de tota la cresta i no és ni l'hora d'esmorzar encara! Fem foto de rigor i seguim la marxa, que ens espera una bona excursió.
La cresta és molt fàcil, d'anar fent. Primer tram de baixada i la resta força planer, d'anar fent i esquivant ressalts. Treiem la corda per salvar el primer tram de pujada cap al Mig i no la tornem a desplegar més que pels dos ràpels, tot i que en algun punt no hauria estat de menys lligar-se... I la mateixa tònica unes quantes hores més; ara flanqueig, ara amunt, ara avall, ara perdem les fites i ara les tornem a trobar.
Ens atrapa la marabunta als ràpels i el tram final el fem amb massa gent al voltant. Fem Besiberri Mig i aprofitem per dinar. Aquí la cresta es desdibuixa fins a desaparèixer; guardem la corda al fons de la motxilla i seguim cap al Sud entre llengües de neu, granit taronja i un cel ben net.
A peus del Sud ens enganxa la mandra; estem cansats, és un cim que ja hem fet, veiem la gent amb certs problemes per la neu a la canal que puja al cim Sud i ens queden 1.500 metres de desnivell fins al cotxe... Decidim que la pedra que tenim sota el cul mentre bevem aigua és el nostre cim del dia i comencem a tirar cap avall.
La baixada és una tortura. Primer neu i roques fins als estanys glaçats. Després pedres i roques i més pedres i més roques... fins que enganxem el ja conegut camí que puja a Comalestorres i ens endinsem al bosc. La somiada presa sembla que s'allunyi una mica a cada passa i la tonteria que portem a sobre comença a ser insostenible però poc a poc anem baixant intentant no rodolar.
Més fastiguejats per lo feixuc de la baixada que cansats de debò arribem al cotxe a molt bona hora, encara podríem haver pillat bastant més! Però s'ha de tornar fins a casa i anar a treballar demà que és l'últim dilluns!
Escales amb barana
per Aleix
Travessa Integral, IV+
Agulles de Travessany, Cavallers.
Agost. Últims dies de vacances. Cavallers. Un parell de cerveses, unes braves i unes quantes ressenyes sobre la taula de l'últim bar obert de Barruera. La intenció, plàcida i senzilla, pujar l'endemà cap amunt a fer alguna via poc exigent, d'un parell o tres de llargs, i tornar cap a casa contents...
Tot molt maco fins que els déus del ketchup a la jaqueta, una vegada més ens van engrescar. Ja se sap, amb el Miquel si no se'ns fa de nit i pillem més del que esperàvem almenys una vegada, no podem tancar les vacances. Així que vam tornar ràpid cap a la fonda a fotre'ns un bon plat de pasta i a dormir d'hora que l'endemà prometia ser un dia molt llarg.
Vam sortir de l'aparcament encara de nit entre baralles de gossos i roncs de furgonetes per esmorzar al refugi amb un parell de targarins que durant la pujada ens van anar atrapant, és el que passa quan vas carregat com una mula.
A peu de via vam tornar a esmorzar. Feia un dia de revista. Anàvem tranquils perquè, total, només era una cresta de quart que ens faríem a l'ensamble sense problemes... Sempre igual, subestimant l'alta muntanya.
La primera agulla sí, un a cada punta de la corda i cap amunt. I fins aquí va arribar la cresta fàcil. A partir d'aquí la festa va ser més animada. Amunt, avall, dreta, esquerra i xino xano van anar caient, una rere l'altra, les primeres agulles. Val a dir (spoiler!) que sempre es podia evitar les dificultats però era irresistible anar posant pebre a l'assumpte. En tot cas, si dubteu, cap a la dreta sempre serà més fàcil i cap a l'esquerra més ple de liquens.
La cirereta del pastís, la quarta agulla. Des de l'anterior cim no vèiem clar el traçat però per sort anàvem sobrats de megapíxels i de zoom i vam aconseguir veure el clau que marcava per on anar. Només els dos llargs que li vam fer a la quarta agulla ja pagaven la pena de pujar fins aquí dalt. Placa de canelobres i bavareses d'escàndol per farcir al gust que aquell granit ho acceptava tot.
Aquí ja se'ns començava a fer tard, però res alarmant, que al ritme que ens estàvem cruspint els metres en un tres i no res hauríem acabat... Però clar, llavors arriba l'Aleix i s'enfila per un diedre que no toca per coronar el cim de l'agulla quatre i mig, no fos cas que ens deixéssim la feina a mitges! I no, no s'hi ha de pujar allà dalt a no ser què el que es vulgui sigui col·leccionar esgarrapades de líquen, improvisar ràpels i haver d'afegir metres d'escalada innecessaris.
Per sort som persones apanyades i ens en vam sortir només pagant el peatge d'una preciosa hora de llum. Un petit retràs que ens va permetre gaudir de l'últim tram de cresta sota el cel rogent del capvespre, molt romàntic tot plegat però a l'últim rapel ja encenem els frontals.
Portàvem unes tretze hores de rock and roll, sense menjar ni beure gaire i ja estàvem, baldats. Per sort el descens ens portava per una canal de roca suelta que com no vigilessis acabaves al fons de la vall. Però vam sobreviure i al arribar al peu de via tocava dinar. O sopar o ves a saber què tocava, que ja començàvem a desvariejar una mica. Secallona, xocolata i pa sec que no hi havia manera humana de fer tirar avall ens van donar la serenitat necessària per seguir cap avall.
Per sort aquí només havíem de desfer el camí de pujada, però de nit i pel pedregar, evidentment, vam acabar baixant pel dret. Tant perduts que buscàvem el refugi a la dreta quan de sobte va aparèixer a l'esquerra. Quina mania la gent de canviar les coses de lloc!
Per compensar la penúria van sortir dues noies molt maques entre la foscor de la nit que, incrèdules, ens recordaven que encara ens quedava una bona excursió fins al cotxe. I xino xano que feia baixada, cap al cotxe.
Deuria ser la una de la nit quan arribàvem al cotxe. Eh, però puntuals! Crec que no vam tenir esma per més que per estirar-nos una última vegada sobre aquella còmoda gespa i dormir com dues pedres. L'endemà, recollir i marxar. S'havien acabat les vacances però un any més ens emportàvem un bon souvenir de Cavallers. Que tindrà d'especial aquest lloc?
Ressenya:
Records d'estiu
per Aleix
La tronada culminant del pistatxo assassí ens fa dormir sota un roc enorme, perfectament aïllats de la pluja i del rebombori de cotxes i furgonetes. Ens llevem tard i passem tot el matí gaudint de la natura; l’esmorzar al Sol, un bany al riu, una migdiada sota un arbre...
No servim per res, esgotats del dia anterior,
però tot i així decidim anar a estirar els músculs una estona als blocs del
costat de casa, servint de sopar als mosquits.
A la nit tornem a celebrar, comentar i
rememorar l’escalada d’ahir i la nit ens atrapa de mala manera. És l’última nit
aquí i seguim gaudint de cada petit detall però s’està tant bé al llit que l’endemà
ens llevem ben tard.
Pugem a fer esportiva però de seguida veiem
que la motivació no és la òptima. Passem el matí fent algunes vies fàcils,
posem algun friend i el Miquel prova de volar d’un tricam. A migdia baixem al
riu, dinem i recollim. Deixem Cavallers en mans de la manada de furgonetes que
ho envaeix tot durant el mes d’agost i farem cap, en breus, cap a altres
granits pirinencs.
La ressaca (Cavallers III)
per Aleix
4ª Agulla de Comalestorres, Cavallers.
L’esmorzar, abrigats amb punyetes, ha baixat
ben ràpid, no com el nostre ritme que ens fa sortir una hora més tard del
previst. No passa res, hi ha poca gent i encara podem ser els primers.
La pujada és un primer assassinat però arribem
a la tartera prou frescos, no fa tanta calor com l’any passat. Sortir del bosc
i veure la paret on ens dirigim em causa una sensació d’inseguretat molt forta,
com quan et dirigeixes al Cavall Bernat per primera vegada. Avui ja la sé
controlar i puc endevinar per on aniran els trets així que desvio l’atenció del
meu cervell cap a altres coses.
Em torturo pensant en el primer llarg. El vull
fer? M’atreveixo a fer-lo? I si comencem per la via del costat? Serà com les
adherències d’ahir? Té molt bona pinta, el vull fer. Sí, vull fer-lo, però fins
que no hem acabat d’arribar a peu de via no li dic al Miquel. Ell, com era
d’esperar, accepta sense condicions i ja no hi ha volta enrere, cap amunt!
M’enganxo a la paret. Només aixecar-me del
terra ja és bona carta de presentació. La fissura és roma i no aporta res, ni
protecció ni presa bona, tan sols algun peu fent-hi massa força. La placa és
infernalment llisa, tombada però llisa. Els parabolts hi són però entre un i el
següent t’hi jugues una bona “pell de taronja”...
I jugant, jugant, me la jugo! M’aixeco amb els
peus en adherència, la mà dreta completament oberta recolzada a la paret i
l’esquerra en una misèria de bony. Aixeco el meu pes suaument i, sense avisar,
la ma esquerra es desenganxa de la paret. L’altra mà la segueix i tot el cos
se’m tensa. Estic amb els peus en adherència i el meu cos s’està allunyant
perillosament de la paret. La caiguda seria una bona rascada i si no saltés rodolaria
de cap per avall, però no penso en caure. Lluito contra la gravetat sense poder
fer massa cosa més que esperar que els peus no em rellisquin i que la velocitat
que porto cap enrere no superi la vertical. Victòria! Desaccelero, quedo quiet,
ben dret i torno a caure cap endavant, suaument, fins que puc recolzar les dues
mans obertes a la paret. Acabo d’arribar a la següent expansió per poder parar
i respirar. Ha estat tan ràpid i tan lent alhora que no estic segur de que hagi
passat realment. El cor torna a bategar a ritme tranquil i tot torna a la normalitat,
seguim!
El Miquel no s’està per romanços i puja
remuntant la corda, que ell ha vingut a fer fissures! I les comença a trobar al
final del primer llarg on comentem que seria genial que tota la via fos com
aquests últims metres... Que il·lusa i innocent que és la desconeixença!
A peus del tercer llarg els ulls ens surten
d’òrbita. Granit llis, impecable, separat en dues parts per una llastra
vertical que se’n va a morir a sota d’una arcada gegant. “Miquel, no sé si ho
sabré escalar jo això”.
D’aquí en amunt tot són fissures perfectes i
netes esquitxades amb alguna expansió només als punts on no es pot protegir. La
resta és la festa dels encastadors, entren sols però ens costa confiar-hi. Tot
i això hi confiem fent força de cap i de cul, sinó no hauríem fet ni un pas cap
amunt.
Llarg a llarg es repeteix el mateix escenari.
És un “mama, tinc por” constant que a les reunions, enlloc de convertir-se en
el típic “com mola escalar”, es transformen en paraules d’admiració i
incredulitat davant del llarg que ha obert el company. Sincerament, no hauria
estat capaç de fer els llargs que va fer el Miquel i ell pensa el mateix dels
meus.
Ens hi estem deixant la pell. Els friends
allunyats fan treballar el cervell i la roca no dóna treva. Vertical i llisa,
tallada per línies perfectes t’obliga a fer força constantment tant per pujar
amunt com per posar assegurances. Només a les reunions, ben penjades, podem
descansar una mica els músculs.
“Reunió” crida cantant el Miquel al acabar el
penúltim llarg. Des de baix a mi em tortura l’última tirada, igual que de
pujada em torturava la primera. Estic molt cansat i començo a dubtar de mi
mateix però m’enganyo pensant que la quantitat d’expansions (quatre en quaranta
metres) m’ajudarà.
Arribo a la segona xapa. Estic fet pols.
Estiro la mà per veure que pesco de la placa de sobre, que gairebé ni la veig.
Toco cantells arrodonits, una fissura xata i poca cosa més. Si faig força de
braços i pujo els peus a pols puc sortir-me’n però no em queda pila suficient.
M’hi barallo però no me’n surto. M’ofusco, molt. Estranya sensació d’impotència
que gairebé em fa plorar. El pistatxo m’ha assassinat.
Sort que som dos i quan un no pot l’altre
estira del carro, encara que no ho vulgui i que no pensi escalar més de primer
el Miquel agafa les regnes i fa el pas sense pensar-s’ho dues vegades. Sortirem
per dalt!
Trec el cap al cim esgotant l’últim alè de
moral que em queda.
El Miquel jau cavalcant i somrient sobre un bloc enorme i
darrera seu s’obre un circ de roca i neu que fa por només de mirar.
Un allau d’emocions queda atrapat pel
cansament, mental i físic, que tinc al damunt i faig rapelar primer al Miquel
per poder estar una estona sol aquí dalt, tot un encert. De seguida el cos es
va relaxant, confiant en la seguretat d’estar fora d’aquella paret i les
emocions afloren.
Penso en moltes coses però el que més em
sorprèn és recordar el que acabem de fer. No era capaç d’imaginar aquesta
qualitat de fissures ni aquest tipus d’escalada i encara menys que fóssim
capaços de pujar-hi o que la via seria tan exagerada. Les cordes perden tensió,
és hora de rapelar i marxar d’aquí, prou de fer el romàntic.
A peu de via parada obligatòria per resseguir
amb la mirada el que acabem de dibuixar en aquella paret i de seguida cap al
cotxe que comença a tronar! Ens fotem un pèl molls i arribem al cotxe a quarts
de nou trinxats i inservibles.
Amb el pas de les hores, les cerveses i el
menjar comencen a sortir els “com mola escalar” i és quan comencem a
transformar el record de patiment en satisfacció. Costarà molt oblidar aquesta
via i és que pot ser que sigui el millor que hem escalat mai, de moment!
Ressenya:
La festa (Cavallers II)
per Aleix
Escalada esportiva
Cavallers.
Quan em desperto de nou ja és de dia.
Llevar-se així és un dels millors plaers que he conegut mai i tranquil·lament
marxo del llit a la taula a esperar que pugi el cafè. El meu company comença a
reviure i amb una mirada de complicitat compartim l’alegria de ser on som.
Farem la primera presa de contacte amb el
granit fent esportiva, així que tenim poca pressa. Amb la panxa plena i els
ulls enlleganyats remuntem el desnivell fins la presa i re-descobrim el
panorama que amaga; roca, roca i més roca.
Passem el dia esquivant el Sol i els regalims
d’aigua, mentre ell busca desploms jo busco rampes, que aquí tenim de tot! Un
parell de vies d’adherència, un diedre posant trastos, un parell de desploms
per part del Miquel i una rampa eterna per part meva ens deixen prou satisfets
com per replegar cap a Barruera a fer la cervesa.
Fa 24 hores que som aquí i he gaudit cada
moment com si fos al paradís. Fent el sopar remenem ressenyes però no hi ha res
a mirar, la via de l’endemà sabem tots dos quina ha de ser! Torna a caure el
teló estrellat i no sé si somiem o tenim malsons pensant en el que vindrà, demà
serà un dia llarg, molt llarg...
La revetlla (Cavallers I)
per Aleix
Esperó Cremasants, V (220 m)
Agulla Jordi Pujol, Cavallers.
Dijous, amb les cames relativament recuperades, tocava fer metres. Desestimem les vies més repetides però pugem cap a Comalestorres igualment en busca d'una línia que no aconseguim trobar i canviem de plans per enèsima vegada. Decidida la via a fer ens hi dirigim de cap tartera avall, canal amunt.
Al bell mig de la canal
ens farguem l'arnés, friends, tascons i companyia i l'Arnau ens
abandona de nou perquè ens cruspim la via entre el Miquel i jo. La
ressenya diu que es pot arribar a la primera reunió de la via
flanquejant des de la canal i això ens enreda més que ajuda.
Tantegem per aquí, per allà i al final la primera opció era la
bona, de cap a l'arbre on, per sorpresa, hi trobo un parell d'espits
ben macos. Ja tenim R0.
El Miquel diu que vol
començar a escalar i no li faig cap lleig. Vola quatre o cinc metres
cap amunt fins un robust pi on frena i s'ho mira un parell de cops
abans de sortir a la placa llisa. Una apretada de dents i ja està posant
friends en un desplomet que supera somrient. Aquí, com que no acabem
de tenir clar on dimonis estem decidim muntar reunió en un arbre,
per si les mosques.
Els següents metres per
mi, genial. És una passada, un seguit de ressalts prou verticals i
molt fàcils de protegir on gaudeixo com un nen petit. Quan dubto de
per on anar pujo pel fil mateix de l'esperó buscant la línia més
bonica. Al cap d'uns trenta metres ja veig la reunió i m'hi llenço
de cap, ha estat un dels millors llargs nets que he fet mai.
El Miquel, que està molt
animat, no dubta ni un segon i se'n va cap amunt. El principi del
llarg és similar a l'anterior i fins i tot troba l'únic clau de
tota la via (bastant inútil, per cert, ja que al costat hi posa un
camalot groc de catàleg). També gaudeix com si hagués posat
trastos tota la vida i s'empassa els seixanta metres de corda de
punta a punta, fent-me patir a la reunió perquè ni el veig ni el
sento. Quan arriba a la reunió crida i xiscla de felicitat.
A la lleixa de la reunió
trobem les bambes dels companys que ens les han demanat des de la
canal quan baixaven, si llegiu això sapigueu que les tenim guardades!
Els últims metres me'ls
deixa fer tots a mi. Un parell de llargs seguint la tònica del final
de l'anterior, cavalcant pel fil de l'esperó, destriant fissures on
posar assegurances, rascant els dits al granit... una passada!
A dalt de tot fem
foto-finish i cap avall. Déu ni do amb la baixada! Un ràpel, una
desgrimpada exposada, una re-grimpada a buscar el que ens hem deixat,
un altre ràpel, desgrimpada de tartera i al cap d'un bon rato
reapareixem al camí de pujada a Comalestorres. És bastant tard,
segurament som els últims de la zona, però baixem ben feliços i
satisfets.
Ens retrobem amb l'Arnau i
ens atipem de pasta per recuperar forces. Fi de festa a Cavallers, de
moment, doncs ens ha agradat tant com per repetir.
Ressenya:
Carnestoltes (vacances V)
per Aleix
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aigüestortes - Cavallers. Mostrar tots els missatges