D'imprevist

per Aleix 27 de maig 2013

Boy Roca, 6a+ (150m)

L’Elefant, Montserrat.

Cap aquí o cap allà? Ens havíem mig convençut de què tocava tornar a buscar calcari prepirinenc, però al final res de res. Amb el Miquel mirem i remirem ressenyes i triem via ben tard el dia abans, però les primeres intencions canvien a pocs quilòmetres de Sabadell quan decidim que no volem passar fred i veiem Montserrat il·luminada per un raig de sol que esquiva els núvols de l’horitzó. Ens sedueix i hi sucumbim embadalits, anirem a donar la talla.

Aparquem a Santa Cecília i, amb el nus a l’estomac que provoca veure el que pretens escalar, preparem tot el material. Un ocellet ens ha robat els tascons però decidim que així carregarem menys pes i esperem no necessitar-los però de sobte ens paralitzem tots dos: hem sentit com alguna de les altres cordades que ronden per allà ha citat el mateix destí que teníem en ment i decidim tornar a canviar, no val la pena desmerèixer una senyora via per culpa de tenir gent al damunt.

Aquí és quan, després de gairebé desesperar, citem l’Elefant per primer cop. Cagada pastoret, hem triat la via pensant que serà una pixada i això que fa quatre dies era un objectiu ambiciós. Camina que caminaràs fem tot el camí de l’arrel i quan arribem evidentment ja hi ha una cordada fent el segon llarg. Toca esperar i no desesperar que sembla que són menys lleugers del que pretenem ser nosaltres.

Quan creiem que ja no els atraparem el Miquel comença a pujar. Hem arrencat molt a la dreta i s’entreté a posar un parell de friends “per fer temps”. A l’últim ressalt, allà on hi ha un parabolt relluent que ell no ha vist, posa un últim friend per arribar ben cagat a la reunió.

Em toca. El primer llarg no m’ha fet entrar en situació però els pròxims metres em posaran calent ben ràpid. La roca és genial però l’aire entre assegurances ho governa tot. Respiro tranquil, escalo tranquil i intento no acostar-me massa al fil de l’esperó que tant ambient proporciona. Arribo al primer parabolt i necessito descansar. Sant tornem-hi, cap al pròxim, que ja sembla més a prop, vaig ben calent i fins i tot començo a gaudir però quan hi arribo necessito descansar l’esperit de nou. Asserenat, cap al proper que sí que està a Can Pistraus. Però ja m’hi he mig acostumat i ara sí que puc gaudir del rocam, de l’esperó, de la mirada penetrant de La Mòmia i, irracionalment, de l’aire que em separa de l’últim parabolt. 

Torn del Miquel, que s’endurà la joia de la corona. Un parell de xapes de cinquè, un parell de cinquè superior i cap a la placa vertical. Ell va fent sense dir res però s’està regalant de valent. La roca és generosa en còdols que semblen intentar fugir de la paret i camuflats entre aquests apareixen forats com bústies. Des de la reunió m’assegura que gaudiré però a mig llarg m’entrebanco i m’he de penjar, cosa que em trenca el ritme de mala manera i la segona meitat la faig fatal. Llàstima, malaguanyat llarg per part meva.

Ja som sobre la trompa i aquí comença la festa, exactament igual que a La Prenyada. Dues últimes tirades de pura delícia, de còdols de totes les formes i colors que obliguen a fer flanquejos per poder-ho tocar tot. És una festa, el Miquel escala cantant i ningú pensa ja en les escasses expansions, ens hi hem acostumat. A l’última tirada cal fer un flanqueig a l’esquerra pel simple plaer d’assentar-se sobre un roc gegant que fa de mirador privilegiat.

Al cim fem el tonto però marxem de pressa que fa fred i molt vent. Una desgrimpada patosa i no podem evitar pujar a la gepa que ens barra la vista. Canviem la panoràmica de Sant Benet per la de les parets, ai les parets... En definitiva, una gran clàssica que ens els ha posat al seu lloc, un rocam magnífic que no conec fora de Sant Benet, un bon entrenament mental i la conquesta d’un altre cim emblemàtic. El problema és que ens hem creuat mirades amb La Mòmia i fa por!

Ressenya: