Segueix-nos:

Gómez-Xalmet, V/A0e (145m)

La Prenyada, Montserrat.

M’agradaria tornar-nos a sentir al Miquel i a mi quan, a l’alçada del Monestir, l’Oliver ens pregunta què anem a fer i dues veus tímides però decidides contesten que anem a “intentar” pujar a la Prenyada. El dia abans havíem quedat que cadascú portaria ressenyes i tots dos n’hem imprès unes quantes, ambicioses totes, però sabent què és el que tocava avui.

Ens casquem les escales amb torticolis de tant mirar amunt, suant com tocinos fins que el bosc del peu de via ens xucla cap a un món paral·lel d’on no tornarem fins que retrobem el camí de tornada al cotxe. Els crits dels centenars de turistes que embruten la muntanya no aconsegueixen entrar dins els nostres caps, estem pel que hem d’estar.
El Miquel ha decidit començar. A peu de via estic tranquil, confiat, valent mentre els ulls del meu company denoten concentració i un punt d’incertesa, suposo que perquè li toca endinsar-se a les entranyes de la roca. Es baralla silenciosament amb el primer llarg i quan pujo de segon no entenc res; superar el primer parabolt em recorda que no sé escalar en diedre, per arribar al segon sóc una patata deformada entaforida dins la xemeneia i tot plegat amanit amb una sortida en lliure per una llengua d’aigua assegurada de burins... tot un espectacle que no entenc com ha superat silenciós el meu company. 

Però ara em toca a mi. El meu estat anímic ha canviat radicalment des de l’últim cop que m’he creuat amb el meu company i ara estic força acollonit. Em costa tres o quatre indecisions sortir de la reunió, passo el clau (trencat, per cert) i la primera sabina sabent que quan arribi a la següent se m’acabarà el bròquil i tocarà donar la talla. M’hi estic una estona barallant-me internament amb mi mateix fins que em convenço de que tants pardals són tonteria, que cap amunt hi falta gent. 
Pujo controlant els moviments però molt rígid, des de fora dec semblar un altre cop una patata, però m’agafo fermament a tot el que toco i no dono cap pas en fals. Poso un friend per tranquil·litzar l’esperit i segueixo cap al parabolt, que ja no està tan lluny. Un parell de metres més amunt vull posar alguna peça més, falta de confiança, i em trobo un cordill penjant de la paret de la meva dreta, perfecte. 
Aquí tot canvia de color i arribo al parabolt força més tranquil, xapo un altre pont de roca innecessari al costat de l’expansió i surto, gaudint per primer cop, cap a la reunió. A mig camí m’he entretingut a posar un parell d’amics més i ara sí que tot flueix. Em sento còmode escalant i a gust amb les assegurances flotants i arribo a la reunió amb la boca ben seca i un somriure de satisfacció.
Li torna a tocar al Miquel i no sé com s’ho fa però passa prou bé el primer tram del llarg que està molt llimat per l’aigua però bastant assegurat amb burils rovellats i els reforça amb algun friend. A mitja tirada ja se’l veu gaudir de valent, fent metres sense posar res, tibant amb força fent bavaresa cap a la sabina i allunyant-se de la fissura protectora fins que desapareix per la rampa cap a la reunió. 
Reunits en aquest balcó privilegiat ja comencem a assaborir la festa, hem superat el més difícil. D’aquí en amunt dues tirades de rauxa i xerinola sobre el millor rocam del món mundial, on la manca d’assegurances no suposa cap mena de problema i que serveixen per culminar la tensió acumulada als primers llargs amb una cirereta festiva que ens mena al cim d’aquesta emblemàtica agulla. 
360 graus de pura delícia; Gorros, el Montgròs, Sant Jeroni, el Cavall i Diables al darrera, l’Elefant, la Mòmia... i nosaltres dos petits i indefensos aquí dalt. Magnífica escalada, sobren les paraules.

Ressenya:



Montserrat - Llegenda Montserrat - Sant Benet

Ambició

Gómez-Xalmet, V/A0e (145m)

La Prenyada, Montserrat.

M’agradaria tornar-nos a sentir al Miquel i a mi quan, a l’alçada del Monestir, l’Oliver ens pregunta què anem a fer i dues veus tímides però decidides contesten que anem a “intentar” pujar a la Prenyada. El dia abans havíem quedat que cadascú portaria ressenyes i tots dos n’hem imprès unes quantes, ambicioses totes, però sabent què és el que tocava avui.

Ens casquem les escales amb torticolis de tant mirar amunt, suant com tocinos fins que el bosc del peu de via ens xucla cap a un món paral·lel d’on no tornarem fins que retrobem el camí de tornada al cotxe. Els crits dels centenars de turistes que embruten la muntanya no aconsegueixen entrar dins els nostres caps, estem pel que hem d’estar.
El Miquel ha decidit començar. A peu de via estic tranquil, confiat, valent mentre els ulls del meu company denoten concentració i un punt d’incertesa, suposo que perquè li toca endinsar-se a les entranyes de la roca. Es baralla silenciosament amb el primer llarg i quan pujo de segon no entenc res; superar el primer parabolt em recorda que no sé escalar en diedre, per arribar al segon sóc una patata deformada entaforida dins la xemeneia i tot plegat amanit amb una sortida en lliure per una llengua d’aigua assegurada de burins... tot un espectacle que no entenc com ha superat silenciós el meu company. 

Però ara em toca a mi. El meu estat anímic ha canviat radicalment des de l’últim cop que m’he creuat amb el meu company i ara estic força acollonit. Em costa tres o quatre indecisions sortir de la reunió, passo el clau (trencat, per cert) i la primera sabina sabent que quan arribi a la següent se m’acabarà el bròquil i tocarà donar la talla. M’hi estic una estona barallant-me internament amb mi mateix fins que em convenço de que tants pardals són tonteria, que cap amunt hi falta gent. 
Pujo controlant els moviments però molt rígid, des de fora dec semblar un altre cop una patata, però m’agafo fermament a tot el que toco i no dono cap pas en fals. Poso un friend per tranquil·litzar l’esperit i segueixo cap al parabolt, que ja no està tan lluny. Un parell de metres més amunt vull posar alguna peça més, falta de confiança, i em trobo un cordill penjant de la paret de la meva dreta, perfecte. 
Aquí tot canvia de color i arribo al parabolt força més tranquil, xapo un altre pont de roca innecessari al costat de l’expansió i surto, gaudint per primer cop, cap a la reunió. A mig camí m’he entretingut a posar un parell d’amics més i ara sí que tot flueix. Em sento còmode escalant i a gust amb les assegurances flotants i arribo a la reunió amb la boca ben seca i un somriure de satisfacció.
Li torna a tocar al Miquel i no sé com s’ho fa però passa prou bé el primer tram del llarg que està molt llimat per l’aigua però bastant assegurat amb burils rovellats i els reforça amb algun friend. A mitja tirada ja se’l veu gaudir de valent, fent metres sense posar res, tibant amb força fent bavaresa cap a la sabina i allunyant-se de la fissura protectora fins que desapareix per la rampa cap a la reunió. 
Reunits en aquest balcó privilegiat ja comencem a assaborir la festa, hem superat el més difícil. D’aquí en amunt dues tirades de rauxa i xerinola sobre el millor rocam del món mundial, on la manca d’assegurances no suposa cap mena de problema i que serveixen per culminar la tensió acumulada als primers llargs amb una cirereta festiva que ens mena al cim d’aquesta emblemàtica agulla. 
360 graus de pura delícia; Gorros, el Montgròs, Sant Jeroni, el Cavall i Diables al darrera, l’Elefant, la Mòmia... i nosaltres dos petits i indefensos aquí dalt. Magnífica escalada, sobren les paraules.

Ressenya:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada