Segueix-nos:

Bàlsam de Tigre, 6a+ (170m)

Paret Bucòlica, Alt Urgell.

Ens allunyem de Montserrat tot i saber que plourà, però l'excusa és prou bona; una escalada de calcari de bones bústies i l'endemà donar una empenta a l'hort de Solsona.
Aparquem a peus de la Bucòlica i són gairebé les onze, el cel és amenaçador i fa un aire més aviat fresc. Volem fer el que em vingut a fer però la meteorologia amenaça en fer-nos fora. Per sort la pluja dels últims dies ha omplert el pantà d’aigua enfangada i tots els racons de món semblen plens de vida, d’arbres verds, d’esbarzers, de males herbes i de plantes aromàtiques arreu, cosa que ens empantanega les ments, com si d’algun tipus de droga es tractés, i ens fa enfilar cap a peu de via.
  
Avui començo jo. En quatre o cinc metres la paret ja s’ha posat vertical i jugo a tocar unes curioses pedres marrons que sobresurten del gris però en un tres i no res ja tinc les mans a les bústies i els peus en adherència,  m’he adaptat ràpid. Sort, perquè de seguida la cosa desploma i m’he d’estirar per encarrilar un seguit de passos atlètics fins la reunió. M’ha agradat i de moment no plou...
El Miquel no s’adapta tan bé, és el que té anar de segon, però de seguida se m’escapa de la reunió cap al sostre estirat per les ansies d'escalar i empaitat per la por de que plogui abans de poder-ho fer.

Amb un parell de petit suisse creix lo suficient per arribar al parabolt des de sota del desplom, força incòmode i mal situat. Fa un parell de passes a la dreta... mira... toca... sembla tot dolent però de cop fot un bot i ja està penjat de la placa. Ha trobat alguna cosa per arribar a les bústies i de seguida el perdo de vista.

Sé que és un llarg cinc estrelles i em mentalitzo per gaudir-ne tot i anar de segon. El primer pas, una entrada a la paret que demana decisió em deixa en una placa farcida de bones preses a tot arreu, em falten mans per poder-ho tocar tot i em dedico a pujar tot fent ziga-zagues per poder explorar millor el terreny. Però passada la primera meitat em comencen a caure gotes al damunt, merda.

Acabo de pujar corrents i em reuneixo amb el Miquel a la lleixa de la reunió, què hem de fer? De moment només han caigut quatre gotes i ha parat. Hem de tirar cap avall, en un sol ràpel arribem a terra, és l’opció més sensata. Contemplem les reunions de la nostra via i de la Terra de Dinosaures, cap de les dues té anelles així que tantegem si portem cordino i navalla, anem ben equipats. Però una mirada de complicitat ho espatlla tot i ens en anem, però cap amunt!
A partir d’ara escalem amb un coet al cul. Em cruspeixo el tercer llarg i la placa central la trobo sossa després d’haver fet el llarg anterior. Reunió! Puja el Miquel, em roba els trastos i cap amunt. Bavaresa, bavaresa i una altra bavaresa. Reunió!

Anem atrafegats però hem fet dos llargs més i hem passat d’estar a un ràpel del terra a ser a un llarg del cim. Una colla d’aguilots enormes ens miren fa estona conscients de que està a punt de ploure però semblen esperar veure alguna cosa interessant. Nosaltres, embadalits, aprofitem els descansos a les reunions per compartir complicitat amb les bèsties, avui volem plegats.
Surto de l’última reunió cap al cim. Comença a ploure. Merda. Primers metres de roca poc cantelluda, desconfio, m’equivoco, acabo penjat del parabolt però massa a l’esquerra. Rectifico. Cada cop plou més. El desplom final se m’entrebanca de mala manera i hi he de penjar una cinta a mode d’estrep. Plou i el cantell de sortida sembla recollir tota la pluja. Un intent, dos intents... i amunt! Ja sóc fora. Grimpo uns quants metres llaçant sabines, em salto una reunió de parabolt i clau i busco alguna alzina a dalt de tot. Estem fora de la paret, victòria!
Quan arriba el Miquel m’explica les angunies que ha passat tant per la pluja com pels problemes de comunicació. Aquí ja ens és igual que plogui i com un rellotge suís comença a ploure a bots i barrals. Mirem l’hora i contemplem atònits que ens hem cruspit la via en menys de dues hores i mitja, cosa gens habitual en nosaltres.

Camí del cotxe, amb els impermeables xops per dins i per fora, comentem la jugada, lo bé que ens ha sortit, lo malament que ens podria haver sortit, etc... i acabem decidint que el que podria haver estat un càstig a l’imprudència s’ha convertit en una recompensa de l’optimísme. I és que ja ho diuen que al mal temps, bona cara!

Ressenya:



Alt Urgell - Bucòlica

A corre-cuita

Bàlsam de Tigre, 6a+ (170m)

Paret Bucòlica, Alt Urgell.

Ens allunyem de Montserrat tot i saber que plourà, però l'excusa és prou bona; una escalada de calcari de bones bústies i l'endemà donar una empenta a l'hort de Solsona.
Aparquem a peus de la Bucòlica i són gairebé les onze, el cel és amenaçador i fa un aire més aviat fresc. Volem fer el que em vingut a fer però la meteorologia amenaça en fer-nos fora. Per sort la pluja dels últims dies ha omplert el pantà d’aigua enfangada i tots els racons de món semblen plens de vida, d’arbres verds, d’esbarzers, de males herbes i de plantes aromàtiques arreu, cosa que ens empantanega les ments, com si d’algun tipus de droga es tractés, i ens fa enfilar cap a peu de via.
  
Avui començo jo. En quatre o cinc metres la paret ja s’ha posat vertical i jugo a tocar unes curioses pedres marrons que sobresurten del gris però en un tres i no res ja tinc les mans a les bústies i els peus en adherència,  m’he adaptat ràpid. Sort, perquè de seguida la cosa desploma i m’he d’estirar per encarrilar un seguit de passos atlètics fins la reunió. M’ha agradat i de moment no plou...
El Miquel no s’adapta tan bé, és el que té anar de segon, però de seguida se m’escapa de la reunió cap al sostre estirat per les ansies d'escalar i empaitat per la por de que plogui abans de poder-ho fer.

Amb un parell de petit suisse creix lo suficient per arribar al parabolt des de sota del desplom, força incòmode i mal situat. Fa un parell de passes a la dreta... mira... toca... sembla tot dolent però de cop fot un bot i ja està penjat de la placa. Ha trobat alguna cosa per arribar a les bústies i de seguida el perdo de vista.

Sé que és un llarg cinc estrelles i em mentalitzo per gaudir-ne tot i anar de segon. El primer pas, una entrada a la paret que demana decisió em deixa en una placa farcida de bones preses a tot arreu, em falten mans per poder-ho tocar tot i em dedico a pujar tot fent ziga-zagues per poder explorar millor el terreny. Però passada la primera meitat em comencen a caure gotes al damunt, merda.

Acabo de pujar corrents i em reuneixo amb el Miquel a la lleixa de la reunió, què hem de fer? De moment només han caigut quatre gotes i ha parat. Hem de tirar cap avall, en un sol ràpel arribem a terra, és l’opció més sensata. Contemplem les reunions de la nostra via i de la Terra de Dinosaures, cap de les dues té anelles així que tantegem si portem cordino i navalla, anem ben equipats. Però una mirada de complicitat ho espatlla tot i ens en anem, però cap amunt!
A partir d’ara escalem amb un coet al cul. Em cruspeixo el tercer llarg i la placa central la trobo sossa després d’haver fet el llarg anterior. Reunió! Puja el Miquel, em roba els trastos i cap amunt. Bavaresa, bavaresa i una altra bavaresa. Reunió!

Anem atrafegats però hem fet dos llargs més i hem passat d’estar a un ràpel del terra a ser a un llarg del cim. Una colla d’aguilots enormes ens miren fa estona conscients de que està a punt de ploure però semblen esperar veure alguna cosa interessant. Nosaltres, embadalits, aprofitem els descansos a les reunions per compartir complicitat amb les bèsties, avui volem plegats.
Surto de l’última reunió cap al cim. Comença a ploure. Merda. Primers metres de roca poc cantelluda, desconfio, m’equivoco, acabo penjat del parabolt però massa a l’esquerra. Rectifico. Cada cop plou més. El desplom final se m’entrebanca de mala manera i hi he de penjar una cinta a mode d’estrep. Plou i el cantell de sortida sembla recollir tota la pluja. Un intent, dos intents... i amunt! Ja sóc fora. Grimpo uns quants metres llaçant sabines, em salto una reunió de parabolt i clau i busco alguna alzina a dalt de tot. Estem fora de la paret, victòria!
Quan arriba el Miquel m’explica les angunies que ha passat tant per la pluja com pels problemes de comunicació. Aquí ja ens és igual que plogui i com un rellotge suís comença a ploure a bots i barrals. Mirem l’hora i contemplem atònits que ens hem cruspit la via en menys de dues hores i mitja, cosa gens habitual en nosaltres.

Camí del cotxe, amb els impermeables xops per dins i per fora, comentem la jugada, lo bé que ens ha sortit, lo malament que ens podria haver sortit, etc... i acabem decidint que el que podria haver estat un càstig a l’imprudència s’ha convertit en una recompensa de l’optimísme. I és que ja ho diuen que al mal temps, bona cara!

Ressenya:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada