Segueix-nos:

Ivan, 6b/A1 (110m)

El Timbaler del Bruc, Montserrat.


A vegades les coses no ens surten com volem i és llavors quan se’ns creuen els cables i deixem de fer bé allò que sí que sabem fer, escalar, i això em va passar ahir. D’aquesta manera es pot convertir una via que per algú pot ser prou guapa en una caca punxada d’un pal, com em va passar ahir a mi.

Dos primers llargs d’escalada zero montserratina ens menen a una placa difícil que t’engega cap un diedre desplomat que cal superar en artificial, a priori trobarem de tot.
Sense repartir massa conscienciadament els llargs em carrego els trastos i començo el primer llarg. Un ressalt sorrenc, una fissura, una altra fissura, diedre i un últim tros que escalo encastat (després em demostren que és molt més senzill en diedre) em deixen a la còmoda reunió. No he afegit res de material tot i que en cas de necessitat es pot farcir força bé totes les fissures que es van trobant.

El segon llarg se l’adjudica el Miquel i de segon el trobo força dur; diedre-bavaresa que no dóna descans, un flanqueig difícil i la sortida a la placa complicada. Tampoc ha posat res de material, tot i que un friend gran per reforçar el tac de fusta no hi faria cap mal, i a la reunió se li veu que de primer ha gaudit.
Després de fer les mil peripècies per arribar a la tercera reunió surto jo cap al 6b. El flanqueig em costa molt, sobretot de la segona a la tercera xapa (en falta una a la ressenya) i si estava poc convençut l’últim que em faltava era l’escridassada d’algú anònim des de la via del costat. A vegades la gent no sap respectar la tranquil·litat i el patiment de l'escalada dels demés...
  
Total, que m’he atabalat molt i me’n torno cap a la reunió amb la cua entre potes, que faci força el forçut del Miquel que així almenys ell s’ho passarà bé. I s’ho passa prou bé com per dir que el llarg era molt guapo!
Me n’alegro per ell perquè jo de segon passo tantes angúnies psicològiques que, rematades amb un peu que es trenca i una rascada de puny contra la roca, em fan arribar a la reunió amb basques.

Un cop aquí se’ns ajunten tres factors: al Miquel no li entusiasma gens l’A1 del final, l’Arnau té certa pressa per ser a dinar a casa i jo no penso obrir cap llarg més. Així que flanqueig a l’esquerra caminant, creuem la Francesc Sardans i cap a casa. 
Espero no desil·lusionar a ningú, la via realment és molt exigent i variada, i passats els dos primers llargs la qualitat de la roca no presenta cap problema. Però ja ho diuen que tot depèn del color del vidre amb el que es mira i jo ahir tenia el dia tenyit de gris.

Montserrat - Pallers

Subjectivitat

Ivan, 6b/A1 (110m)

El Timbaler del Bruc, Montserrat.


A vegades les coses no ens surten com volem i és llavors quan se’ns creuen els cables i deixem de fer bé allò que sí que sabem fer, escalar, i això em va passar ahir. D’aquesta manera es pot convertir una via que per algú pot ser prou guapa en una caca punxada d’un pal, com em va passar ahir a mi.

Dos primers llargs d’escalada zero montserratina ens menen a una placa difícil que t’engega cap un diedre desplomat que cal superar en artificial, a priori trobarem de tot.
Sense repartir massa conscienciadament els llargs em carrego els trastos i començo el primer llarg. Un ressalt sorrenc, una fissura, una altra fissura, diedre i un últim tros que escalo encastat (després em demostren que és molt més senzill en diedre) em deixen a la còmoda reunió. No he afegit res de material tot i que en cas de necessitat es pot farcir força bé totes les fissures que es van trobant.

El segon llarg se l’adjudica el Miquel i de segon el trobo força dur; diedre-bavaresa que no dóna descans, un flanqueig difícil i la sortida a la placa complicada. Tampoc ha posat res de material, tot i que un friend gran per reforçar el tac de fusta no hi faria cap mal, i a la reunió se li veu que de primer ha gaudit.
Després de fer les mil peripècies per arribar a la tercera reunió surto jo cap al 6b. El flanqueig em costa molt, sobretot de la segona a la tercera xapa (en falta una a la ressenya) i si estava poc convençut l’últim que em faltava era l’escridassada d’algú anònim des de la via del costat. A vegades la gent no sap respectar la tranquil·litat i el patiment de l'escalada dels demés...
  
Total, que m’he atabalat molt i me’n torno cap a la reunió amb la cua entre potes, que faci força el forçut del Miquel que així almenys ell s’ho passarà bé. I s’ho passa prou bé com per dir que el llarg era molt guapo!
Me n’alegro per ell perquè jo de segon passo tantes angúnies psicològiques que, rematades amb un peu que es trenca i una rascada de puny contra la roca, em fan arribar a la reunió amb basques.

Un cop aquí se’ns ajunten tres factors: al Miquel no li entusiasma gens l’A1 del final, l’Arnau té certa pressa per ser a dinar a casa i jo no penso obrir cap llarg més. Així que flanqueig a l’esquerra caminant, creuem la Francesc Sardans i cap a casa. 
Espero no desil·lusionar a ningú, la via realment és molt exigent i variada, i passats els dos primers llargs la qualitat de la roca no presenta cap problema. Però ja ho diuen que tot depèn del color del vidre amb el que es mira i jo ahir tenia el dia tenyit de gris.

1 comentari:

  1. miquel2 de juny del 2013, a les 19:40

    Tot i l'abundància d'assegurances de la via (es pot fer tota sense patir en cap moment per la distància a la que es troba l'anterior) s'ha de dir que la restauració és bastant encertada, és un "plaer" trobar els claus robellats i inclús el tac de fusta. Considero que els friends són completament prescindibles en aquest cas (a no ser que els haguésim necessitat a l'ultim llarg, que no hem fet).

    Ara bé, el que la via no exigeix de coco si que ho fa de rodatge en tecniques d'escalada variades, el segon llarg és una festa, una babaresa molt divertida, però et fa suar com un porquet... Sincerament m'ha semblat més fàcil d'encadenar el quart llarg (6b) que el segon (6a+), bàsicament perquè el segon té algun pas difícil de treure a visa, bàsicament el flanqueig.

    Realment trobo que la via és bastant divertida, si el dia acompanya i la pots disfrutar, llàstima que, en aquest cas, no hagi estat així per la cordada al complet.

    ResponElimina