Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valle de Tena. Mostrar tots els missatges
Esperó de les plaques, 6a (120m)
Agulla de Bachimaña, Panticosa.
Makalu, 6a+ (260m)
Agulla de Bachimaña, Panticosa.
Supernano, V (100m)
Panticosa.
Escalera de color, V+ (110m)
Panticosa.
Espolón del Pino, V (260m)
Paret de la Cascada, Panticosa.
Hi ha un raconet dels Pirineus que està flirtejant amb l'abisme de morir d'èxit. Gràcies a la nova guia (gràcies de debò!), a la poca logística que requereix, a l'aparcament a peu de via, a l'homogènia facilitat dels itineraris i a l'abundància d'expansions. Morirà d'èxit quan hi surtin un parell de sectors d'esportiva més, però mentrestant ens permet gaudir de l'escalada als Pirineus. Escalada descafeïnada, amb sacarina i llet de soja.
Crítica amb plena consciència de que si no fos així no hi hauriem escalat tant. Però és que és tan fàcil passar-hi un moment el dia de descans, el dia d'arribar, el de marxar o un dia tonto qualsevol que les acabarem tatxant totes...
Panticosa
per Aleix
De los Guardas, V (215m)
Agulla de Bachimaña, Panticosa.
La ressenya ho deixa ben clar. Inici al punt més baix de la paret amb un primer llarg ben fàcil i reunió en un arbre. Mirem la paret, del punt més baix només se n'enlaira un diedre però s'acosta més al cinc que al tres. Remenem a dreta i esquerra i anem a petar a l'arbre més fàcil d'assolir, caminant. Decidim que som a la primera reunió, que hem trobat el traçat a seguir i, ves per on, que el primer llarg ens ha sortit de franc.
La ressenya ho torna a deixar ben clar. Segona tirada, diedre de cinquè i reunió en un altre arbre. Enceto el llarg i com que no trobo el cinquè per enlloc vaig tirant amunt. Cinquè, cinquè superior i de seguida apareix l'escala francesa. Per aquí no deu ser, però qui no s'ha trobat mai el típic quinto que siseja? Ni rastre de vida, cap pitó, res. Sí, sí, ha de ser per aquí. Apreto fort, passo el punt de no retorn i amunt. Els friends grans fan la seva funció, deixo la perfecta fissura per creuar a l'altre costat del diedre i superar el sostret que em barra el pas. I reunió a l'arbre!
Ara sí que som on toca, veig ben clar per on va el següent i tot. Arriba el company, que ha encadenat el diedre i decidim que efectivament era el típic V/6b. Se'n va cap al següent, una canal de tercer, i de seguida topa amb una entrada al diedre que tampoc encaixa amb el que diu el paper, ens rendim. No som on toca i decidim baixar. Mentre ell rapela em dedico a fer una fita al costat de la reunió, no fos cas que fóssim els primers en passar per aquí.
Un cop a terra, i amb la falera d'obrir llargs a la babalà, m'enfilo per tres racons més, gaudint de les fissures del lloc, i marxem cap a casa decidint com ho farem per venir a acabar el que sense voler hem encetat. Algun dia.
La següent, un parell de dies després, serà més fàcil de seguir, amb permís del trencalòs. Sortim matiners i a l'hora d'esmorzar som a peu de via, divisant la corrua que ens durà al cim. Ens cruspim la part fàcil en un tres i no res i em toca la cirereta del pastís. Mur vertical de gaudi infinit, on de tan en tant les panxetes fan perdre les expansions de vista i el fantasma de la por de perdre'm va anant i venint, però no, aquí no hi ha pèrdua.
Del cim fugim tan ràpid com bonament podem. Un tro, dos trons i comença a pedregar de valent. Indefensos ens rendim a l'evident; som a una hora llarga del refugi i està caient la del pop, ergo no podem fer més que carregar-nos de paciència i assumir que ja estem xops. Al refugi esperem que escamp una mica i directes cap al cotxe al ritme del txef txef dels peus dins les sabates!
Ressenya:
Cinquens que sisegen
per Aleix
Sendero Límite, 6a+ (200m)
Forronias, Panticosa.
Fi de festa estival a una paret o ni se us acudeixi posar-vos-hi en ple agost, per molt que el Mauri amenaci de pluja o que hi veieu gent escalant darrera vostre. És un forn.
Fem la fàcil i cosida, tot i que a mi em tirava la del costat, per què aquell dia no estaven els ànims com per tirar coets. Suposo que això deixa marge a tornar a aquest trosset de paret un dia o altre.
A mitja via en cau un; ha vist un bosquet a l'ombra que el sedueix amb l'idea de sortir d'allà i anar a sucar els peus al riu. Llàstima perquè just aquí la roca canvia, passa una mica més d'aire i l'escalada es torna plaent.
Més amunt cau l'altre; tossut com una mula, s'ha aferrat amb les dues mans a un pedrot ballarí mida pa de quilo, sort que li havia dit que d'allà no s'hi agafés! Entre lo inesperat del moment i lo a prop que té l'expansió tot queda en un fart de riure.
I al final caiem tots; fi de festa agredolç, cervesa i cap a casa que pel que sembla les vacances s'acabaran aquí.
Ressenya:
Fi de festa
per Aleix
Entrada Sud + Esperó Est, IV+ (250 m)
Agulla de Bachimaña, Valle de Tena.
Deixem el tumult de Panticosa sota, tot enfilant cap als Ibons de Bachimaña. Anem carregats perquè, avui també, dormirem als peus de la via escollida. Hem agafat gust a fer bivac a la muntanya per plaer, encara que no sigui absolutament necessari. Així que anem carregats com mules, però mules lleugeres. Ja hem trobat l'equilibri ideal de pes després de fer mil i un trencaclosques amb les motxilles.
El camí no se'ns fa ni llarg ni curt fins ben bé a l'última i dreta pujada fins al refugi de Bachimaña. Però res que no es pugui solucionar baixant el ritme fins que arribem a l'heliport de davant del refugi. Allà descarreguem les esquenes i entrem a estirar la cadena un cop per cap, a preguntar per la via que volem fer i a informar-nos de si la cabana de darrera és d'ús lliure i està oberta.
Degut a la resposta afirmativa a la nostra última pregunta ens hi dirigim de pet. Un cop allà arriba la decepció. La cabana està un pel destrossada i decidim que estarem més a gust a fora al ras. Així que el petit habitacle ens servirà de paravent més que de sostre. I ara... el de sempre: Sucar les parts brutes al llac; els més tímids els peus i els més valents una mica tot plegat. El sopar el de sempre i a dormir d'hora.
Ens despertem quan surt el Sol. Potser aquesta nit ha estat de les més plaents de la setmana, temperatura ideal i humitat baixa. Fem i desfem tot el que hem de fer i ens dirigim cap a peu de via, no sense passar a estirar la cadena altre cop pel refugi. A més a més són tant amables que ens guarden les andròmines fins que baixem. La pujada per uns prats de gespa inclinats i la tartera ens fa força mandra avui, però l'esperó que veiem ens anima.
Avui per variar, començarà l'Aleix pujant. Escalarem l'entrada sud, una variant d'entrada que ens han dit que és millor. De fet no està malament, però nosaltres esperem amb ànsies el tros de l'esperó de dalt, i avui estic de sort que em toca a mi. Dos llargs sense cap mena de res. El primer bé i el segon absolutament perdedor, però de seguida ens situem a sota de l'esperó que apunta al cel.
Enfilo per l'aresta i no decep, tot i que potser és massa fàcil i tot. En principi ens pensàvem que estava completament desequipada, excepte les reunions, però no paro d'encintar ponts de roca que ja estan posats. És un autèntic plaer escalar un esperó com aquest en un paratge com el d'avui.
La resta de llargs de l'aresta són més o menys iguals, fàcils, farcits de ponts de roca i estètics. Meravellosa escalada d'alçada sense gaires preocupacions. Anem fent sense pressa que el sol avui també a sortit valent. Un cop a dalt de tot ens faltarà fer un tros de cresta curiós i divertit per situar-nos al coll per on baixarem.
La baixada ja és un altre tema. Comença amb desgrimpades franques i fins i tot entretingudes, i acaba en una canal-tartera un pèl relliscosa. No val badar aquí. Després d'una baixada pels uns prats i els rocs, feixuga per culpa de la calor, arribem altre cop al refugi. Al refugi hi recollim els trastos (i tornem a estirar la cadena, no sigui dit!) i al llac altre cop, a remullar els peus una estona abans de baixar.
Per finalitzar la jornada només ens faltarà preparar les motxilles i caminar avall, desfer el camí que ahir vam fer, arribar al cotxe i totes aquestes coses. Cremats i rostits pel sol, cansats però satisfets del dia d'avui.
Passeig vertical
per Clemàstecs
Los Balcones de Anayet, V+ (350m)
Pic d’Anayet (2.574m)
Ara fa un any, des de l'Agulla del portalet, vam veure una imponent muntanya punxeguda a la llunyania, cap a l'Oest. Es tractava de l'Anayet. Evidentment no vam tardar gaire a saber que hi havia una via que començava al peu d'un famós triedre i pujava molt amablement fins al cim. Consegüentment, aquest any l'Anayet serà el principi de les nostres vacances.
Estic de vacances, no recordo quin dia de la setmana és i ni tan sols recordo si ahir va ploure o no. No tenim pressa i ens ho prendrem amb molta calma. Avui pujarem a dormir als Ibons d'Anayet per gaudir d'una nit al ras. De fet avui fa un dia perfecte per fer bivac. A l'Anayet l'abraça la boira i a nosaltres la humitat. El vent bufa amb insistència mentre dinem i preparem els estris. Sortim ràpidament, tenim pressa per arribar a dalt i trobar un bivac acollidor.
Pugem a bon ritme, com sempre que no necessitem les mans per progressar. L'Aleix ens fa suar de valent a les pujades, no hi ha qui el pari amb el seu ritme constant i incansable! Un cop arribats als Ibons... De fet no en veiem cap d'Ibón. La boira és molt espessa i l'única cosa que intuïm és una esplanada d'herba, rocs i rierols. El Miquel està neguitós per jaure i té tanta pressa que una mica més i ens fa arribar al peu de l'Anayet!
Un cop mig situats busquem el bivac dels bivacs. Pla, acollidor, i evidentment d'ensomni. No ens costa trobar-lo i hi jaiem satisfets d'haver decidit fer nit aquí. Fins i tot sentim com corrent els cavalls a la llunyania. Tot seria perfecte si no fos per la compacta boira i la humitat que ja ens han fet posar tota la roba que duem. Però ja se sap que en el fons això li posa un component d'epicitat virtual que ja ens agrada.
Mengem ganyips, fem un te, preparem el sopar, gaudim del moment i muntem els llits. Un cop dins del sac i amb tota la cerimònia acabada, la boira es dissipa i podem veure tot el cel ple d'estrelles. L'astrònom del grup ens explica històries i llegendes de les constel·lacions, després passem als forats negres i per acabar finalitzem el col·loqui amb explosions estel·lars.
La nit ha sigut freda i la humitat no ens ha ajudat a dormir. A qui si li acudeix preferir un coixí per damunt d'una capa d'abric extra! Esmorzem amb els peus a dins del sac; el sol no tardarà gaire a arribar on som. Enllestits, amaguem el material sobrer i ens dirigim de pet cap a la base de la muntanya. Ja hi ha tres cordades fent cua, però per sort nosaltres som els últims i ningú ens pressionarà des de darrera.
Mirant-ho bé, si enllacem alguns llargs, en queden nou i els podem fer de tres en tres. Així que dit i fet! Comença l'Aleix amb un llarg una mica descompost. El següent també és descompost i a sobre més herbós. Per acabar-ho de rematar un dels integrants de la cordada que ens precedeix s'ha cagat -literalment- a la reunió. Al bell mig de la via, sense escrúpols i sense ni tan sols intentar mimetitzar-ho o apartar-ho. Al tercer llarg que fa l'Aleix la roca millora considerablement i travessa el famós triedre. Mentrestant, jo i el Miquel ens mengem el tuf del caganer marrà.
Ara li toca al Miquel. Són tres tirades bastant semblants, monòtones i llargues. No se'l veu patir gaire, però vaja, a l'Aleix abans l'única cosa que l'ha fet suar ha sigut l'escena del nostre amic amb el cul a l'aire... La via es deixa fer molt amablement, i a sobre no t'has de parar a posar assegurances flotants. Aquí ja no veiem les cordades del davant. Només sentim algun crit de tant en tant i la sensació de solitud és agradable.
Finalment és el meu torn. Tres llargs igual d'amables que els anteriors, amb roca de primera i potser menys monòtons que els anteriors. Sis tirades i encara no he escalat de primer... quina mandra que fa ara posar-se a escalar! Però un cop superada la primera rampa -amb grans cantells on aferrar-se- començo a fruir de l'alçada i em consola el fet de ser qui arribarà al cim primer.
Ja som al cim. Després d'unes quantes hores al sol, escalant llarg rere llarg, podem fer una de les coses més meravelloses del món: Treure's els gats. Llàstima que això va precedit el característic gest d'espatlles per guardar la corda.
Des d'aquí dalt podem contemplar les magnífiques vistes que ens envolten. En un racó tenim el Massís del Balaitús i a la llunyania el Moncayo. Però avui la nostra atenció és capturada per una altra massa rocosa que ens acompanya des del principi de l'activitat. El Midi Ossau sobresurt amb elegància i solitàriament al fons com si d'una postal es tractés.
Després d'una estona gaudint del cim, baixem de l'Anayet. El descens és tortuós i dret, fins i tot hi ha unes cadenes. És curiosa la roca sorrenca vermellosa que hi ha al coll i encara més la zona de blocs de conglomerat del peu. Fa el descens fins al nostre hostal de la nit anterior un pèl més amena.
Arribem al bivac i recollim els estris nocturns. La magnifica esplanada d'herba i rocs amb l'Ibón al fons, avui sense boira ens obliga a fer una altra parada a remullar els peus inflats -o altres coses- a l'aigua fresca. I aquí s'acaba la primera escalada de les vacances a la Val de Tena, tot i que encara ens queda baixar. Em fa tanta mandra que simplement desconnecto i mentre les meves cames van tirant avall, deixo els meus pensaments a l'horitzó amb el Midi Ossau gravat al fons.
Ressenya:
Boira, Cavalls i Vacances
per Clemàstecs
Via del Nano, V (110m)
Balneari de Panticosa.
Espolón Rebellón, V+ (105m)
Balneari de Panticosa.
Escalada pirenaica, V+ (100m)
Agulla del Portalet.
Doncs això, que per molt que el príncep semblés que estava mort resulta que estava de parranda. El paio, després de Benasque se'n va anar una mica mes enllà i es va passar uns dies de festa per la vall del Tena.
Primera visita a una zona desconeguda on de ben segur que s'hi haurà de tornar. A la butxaca queden un parell de vies massa plaisir i al tinter hi queden un parell de retirades a temps i moltes propostes de futur.
Ressenyes:
Que estava de parranda
per Aleix
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valle de Tena. Mostrar tots els missatges