Segueix-nos:

Los Balcones de Anayet, V+ (350m)

Pic d’Anayet (2.574m) 



Ara fa un any, des de l'Agulla del portalet, vam veure una imponent muntanya punxeguda a la llunyania, cap a l'Oest. Es tractava de l'Anayet. Evidentment no vam tardar gaire a saber que hi havia una via que començava al peu d'un famós triedre i pujava molt amablement fins al cim. Consegüentment, aquest any l'Anayet serà el principi de les nostres vacances.


Estic de vacances, no recordo quin dia de la setmana és i ni tan sols recordo si ahir va ploure o no. No tenim pressa i ens ho prendrem amb molta calma. Avui pujarem a dormir als Ibons d'Anayet per gaudir d'una nit al ras. De fet avui fa un dia perfecte per fer bivac. A l'Anayet l'abraça la boira i a nosaltres la humitat. El vent bufa amb insistència mentre dinem i preparem els estris. Sortim ràpidament, tenim pressa per arribar a dalt i trobar un bivac acollidor.
Pugem a bon ritme, com sempre que no necessitem les mans per progressar. L'Aleix ens fa suar de valent a les pujades, no hi ha qui el pari amb el seu ritme constant i incansable! Un cop arribats als Ibons... De fet no en veiem cap d'Ibón. La boira és molt espessa i l'única cosa que intuïm és una esplanada d'herba, rocs i rierols. El Miquel està neguitós per jaure i té tanta pressa que una mica més i ens fa arribar al peu de l'Anayet!



Un cop mig situats busquem el bivac dels bivacs. Pla, acollidor, i evidentment d'ensomni. No ens costa trobar-lo i hi jaiem satisfets d'haver decidit fer nit aquí. Fins i tot sentim com corrent els cavalls a la llunyania. Tot seria perfecte si no fos per la compacta boira i la humitat que ja ens han fet posar tota la roba que duem. Però ja se sap que en el fons això li posa un component d'epicitat virtual que ja ens agrada.
Mengem ganyips, fem un te, preparem el sopar, gaudim del moment i muntem els llits. Un cop dins del sac i amb tota la cerimònia acabada, la boira es dissipa i podem veure tot el cel ple d'estrelles. L'astrònom del grup ens explica històries i llegendes de les constel·lacions, després passem als forats negres i per acabar finalitzem el col·loqui amb explosions estel·lars.


La nit ha sigut freda i la humitat no ens ha ajudat a dormir. A qui si li acudeix preferir un coixí per damunt d'una capa d'abric extra! Esmorzem amb els peus a dins del sac; el sol no tardarà gaire a arribar on som. Enllestits, amaguem el material sobrer i ens dirigim de pet cap a la base de la muntanya. Ja hi ha tres cordades fent cua, però per sort nosaltres som els últims i ningú ens pressionarà des de darrera.


Mirant-ho bé, si enllacem alguns llargs, en queden nou i els podem fer de tres en tres. Així que dit i fet! Comença l'Aleix amb un llarg una mica descompost. El següent també és descompost i a sobre més herbós. Per acabar-ho de rematar un dels integrants de la cordada que ens precedeix s'ha cagat -literalment- a la reunió. Al bell mig de la via, sense escrúpols i sense ni tan sols intentar mimetitzar-ho o apartar-ho. Al tercer llarg que fa l'Aleix la roca millora considerablement i travessa el famós triedre. Mentrestant, jo i el Miquel ens mengem el tuf del caganer marrà.

 
Ara li toca al Miquel. Són tres tirades bastant semblants, monòtones i llargues. No se'l veu patir gaire, però vaja, a l'Aleix abans l'única cosa que l'ha fet suar ha sigut l'escena del nostre amic amb el cul a l'aire... La via es deixa fer molt amablement, i a sobre no t'has de parar a posar assegurances flotants. Aquí ja no veiem les cordades del davant. Només sentim algun crit de tant en tant i la sensació de solitud és agradable.


Finalment és el meu torn. Tres llargs igual d'amables que els anteriors, amb roca de primera i potser menys monòtons que els anteriors. Sis tirades i encara no he escalat de primer... quina mandra que fa ara posar-se a escalar! Però un cop superada la primera rampa -amb grans cantells on aferrar-se- començo a fruir de l'alçada i em consola el fet de ser qui arribarà al cim primer.


Ja som al cim. Després d'unes quantes hores al sol, escalant llarg rere llarg, podem fer una de les coses més meravelloses del món: Treure's els gats. Llàstima que això va precedit el característic gest d'espatlles per guardar la corda.


Des d'aquí dalt podem contemplar les magnífiques vistes que ens envolten. En un racó tenim el Massís del Balaitús i a la llunyania el Moncayo. Però avui la nostra atenció és capturada per una altra massa rocosa que ens acompanya des del principi de l'activitat. El Midi Ossau sobresurt amb elegància i solitàriament al fons com si d'una postal es tractés.


Després d'una estona gaudint del cim, baixem de l'Anayet. El descens és tortuós i dret, fins i tot hi ha unes cadenes. És curiosa la roca sorrenca vermellosa que hi ha al coll i encara més la zona de blocs de conglomerat del peu. Fa el descens fins al nostre hostal de la nit anterior un pèl més amena.


Arribem al bivac i recollim els estris nocturns. La magnifica esplanada d'herba i rocs amb l'Ibón al fons, avui sense boira ens obliga a fer una altra parada a remullar els peus inflats -o altres coses- a l'aigua fresca. I aquí s'acaba la primera escalada de les vacances a la Val de Tena, tot i que encara ens queda baixar. Em fa tanta mandra que simplement desconnecto i mentre les meves cames van tirant avall, deixo els meus pensaments a l'horitzó amb el Midi Ossau gravat al fons.


Ressenya:



Valle de Tena

Boira, Cavalls i Vacances

Los Balcones de Anayet, V+ (350m)

Pic d’Anayet (2.574m) 



Ara fa un any, des de l'Agulla del portalet, vam veure una imponent muntanya punxeguda a la llunyania, cap a l'Oest. Es tractava de l'Anayet. Evidentment no vam tardar gaire a saber que hi havia una via que començava al peu d'un famós triedre i pujava molt amablement fins al cim. Consegüentment, aquest any l'Anayet serà el principi de les nostres vacances.


Estic de vacances, no recordo quin dia de la setmana és i ni tan sols recordo si ahir va ploure o no. No tenim pressa i ens ho prendrem amb molta calma. Avui pujarem a dormir als Ibons d'Anayet per gaudir d'una nit al ras. De fet avui fa un dia perfecte per fer bivac. A l'Anayet l'abraça la boira i a nosaltres la humitat. El vent bufa amb insistència mentre dinem i preparem els estris. Sortim ràpidament, tenim pressa per arribar a dalt i trobar un bivac acollidor.
Pugem a bon ritme, com sempre que no necessitem les mans per progressar. L'Aleix ens fa suar de valent a les pujades, no hi ha qui el pari amb el seu ritme constant i incansable! Un cop arribats als Ibons... De fet no en veiem cap d'Ibón. La boira és molt espessa i l'única cosa que intuïm és una esplanada d'herba, rocs i rierols. El Miquel està neguitós per jaure i té tanta pressa que una mica més i ens fa arribar al peu de l'Anayet!



Un cop mig situats busquem el bivac dels bivacs. Pla, acollidor, i evidentment d'ensomni. No ens costa trobar-lo i hi jaiem satisfets d'haver decidit fer nit aquí. Fins i tot sentim com corrent els cavalls a la llunyania. Tot seria perfecte si no fos per la compacta boira i la humitat que ja ens han fet posar tota la roba que duem. Però ja se sap que en el fons això li posa un component d'epicitat virtual que ja ens agrada.
Mengem ganyips, fem un te, preparem el sopar, gaudim del moment i muntem els llits. Un cop dins del sac i amb tota la cerimònia acabada, la boira es dissipa i podem veure tot el cel ple d'estrelles. L'astrònom del grup ens explica històries i llegendes de les constel·lacions, després passem als forats negres i per acabar finalitzem el col·loqui amb explosions estel·lars.


La nit ha sigut freda i la humitat no ens ha ajudat a dormir. A qui si li acudeix preferir un coixí per damunt d'una capa d'abric extra! Esmorzem amb els peus a dins del sac; el sol no tardarà gaire a arribar on som. Enllestits, amaguem el material sobrer i ens dirigim de pet cap a la base de la muntanya. Ja hi ha tres cordades fent cua, però per sort nosaltres som els últims i ningú ens pressionarà des de darrera.


Mirant-ho bé, si enllacem alguns llargs, en queden nou i els podem fer de tres en tres. Així que dit i fet! Comença l'Aleix amb un llarg una mica descompost. El següent també és descompost i a sobre més herbós. Per acabar-ho de rematar un dels integrants de la cordada que ens precedeix s'ha cagat -literalment- a la reunió. Al bell mig de la via, sense escrúpols i sense ni tan sols intentar mimetitzar-ho o apartar-ho. Al tercer llarg que fa l'Aleix la roca millora considerablement i travessa el famós triedre. Mentrestant, jo i el Miquel ens mengem el tuf del caganer marrà.

 
Ara li toca al Miquel. Són tres tirades bastant semblants, monòtones i llargues. No se'l veu patir gaire, però vaja, a l'Aleix abans l'única cosa que l'ha fet suar ha sigut l'escena del nostre amic amb el cul a l'aire... La via es deixa fer molt amablement, i a sobre no t'has de parar a posar assegurances flotants. Aquí ja no veiem les cordades del davant. Només sentim algun crit de tant en tant i la sensació de solitud és agradable.


Finalment és el meu torn. Tres llargs igual d'amables que els anteriors, amb roca de primera i potser menys monòtons que els anteriors. Sis tirades i encara no he escalat de primer... quina mandra que fa ara posar-se a escalar! Però un cop superada la primera rampa -amb grans cantells on aferrar-se- començo a fruir de l'alçada i em consola el fet de ser qui arribarà al cim primer.


Ja som al cim. Després d'unes quantes hores al sol, escalant llarg rere llarg, podem fer una de les coses més meravelloses del món: Treure's els gats. Llàstima que això va precedit el característic gest d'espatlles per guardar la corda.


Des d'aquí dalt podem contemplar les magnífiques vistes que ens envolten. En un racó tenim el Massís del Balaitús i a la llunyania el Moncayo. Però avui la nostra atenció és capturada per una altra massa rocosa que ens acompanya des del principi de l'activitat. El Midi Ossau sobresurt amb elegància i solitàriament al fons com si d'una postal es tractés.


Després d'una estona gaudint del cim, baixem de l'Anayet. El descens és tortuós i dret, fins i tot hi ha unes cadenes. És curiosa la roca sorrenca vermellosa que hi ha al coll i encara més la zona de blocs de conglomerat del peu. Fa el descens fins al nostre hostal de la nit anterior un pèl més amena.


Arribem al bivac i recollim els estris nocturns. La magnifica esplanada d'herba i rocs amb l'Ibón al fons, avui sense boira ens obliga a fer una altra parada a remullar els peus inflats -o altres coses- a l'aigua fresca. I aquí s'acaba la primera escalada de les vacances a la Val de Tena, tot i que encara ens queda baixar. Em fa tanta mandra que simplement desconnecto i mentre les meves cames van tirant avall, deixo els meus pensaments a l'horitzó amb el Midi Ossau gravat al fons.


Ressenya:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada