Escales amb barana

per Aleix 17 d’ag. 2016

Cresta dels Besiberris, BD

Cavallers.

Com que les maleïdes vacances sembla que no volen arribar mai, i pel que sembla que s'està convertint en tradició, fem una escapada cap a les muntanyes l'últim cap de setmana de l'estiu. Aquest cop a Cavallers; on només dormir sota les estrelles ja ho farà un cap de setmana victoriós.

Però ni estrelles ni estrellats, el cel pinta ben negre de bon matí l'endemà. Optem per l'única opció factible que és prendre'ns-ho amb la calma més parsimoniosa que trobem. Esmorzem, després fem el cafè, tornem a esmorzar i un vermut abans de posar-nos en dansa. Entre pitos i flautes sortim a quarts de dues i, després de l'extenuant travessa de l'embassament de Cavallers, decidim parar a dinar per no cansar-nos!

Malgrat la tonteria som dels primers que arribem a l'estany de la Malvesina i ens quedem el millor bivac. Sort, perquè tota la gentada que puja darrera va amb tenda i ens haurien pres la muralla que ens pararà el vent. El negre no acaba de descarregar però tampoc hem vist el Sol en tot el dia. Resignats passem l'estona el millor que sabem i ens encomanem a la negra nit esperant que no es foti a ploure de debò... Per sort no plou amb gaires ganes i les fundes de bivac aguanten bé, tot i que em moro de fred i acabo fins els collons d'esperar que es faci de dia...

I es fa de dia, i surt el Sol, i no queda ni un núvol i amb un tres i no res som a peus del Besiberri Nord. Som els segons, algú s'ha tret el fred de sobre més ràpid que nosaltres. No tenim ni idea de per on tirar així que deixem que ens ensenyin el camí i carreguem el Miquel amb tot el que portem perquè no sabem quan necessitarem o no la corda...

Besiberri Nord, cim en un obrir i tancar d'ulls. Un dels millors trams de tota la cresta i no és ni l'hora d'esmorzar encara! Fem foto de rigor i seguim la marxa, que ens espera una bona excursió.

La cresta és molt fàcil, d'anar fent. Primer tram de baixada i la resta força planer, d'anar fent i esquivant ressalts. Treiem la corda per salvar el primer tram de pujada cap al Mig i no la tornem a desplegar més que pels dos ràpels, tot i que en algun punt no hauria estat de menys lligar-se... I la mateixa tònica unes quantes hores més; ara flanqueig, ara amunt, ara avall, ara perdem les fites i ara les tornem a trobar.

Ens atrapa la marabunta als ràpels i el tram final el fem amb massa gent al voltant. Fem Besiberri Mig i aprofitem per dinar. Aquí la cresta es desdibuixa fins a desaparèixer; guardem la corda al fons de la motxilla i seguim cap al Sud entre llengües de neu, granit taronja i un cel ben net.

A peus del Sud ens enganxa la mandra; estem cansats, és un cim que ja hem fet, veiem la gent amb certs problemes per la neu a la canal que puja al cim Sud i ens queden 1.500 metres de desnivell fins al cotxe... Decidim que la pedra que tenim sota el cul mentre bevem aigua és el nostre cim del dia i comencem a tirar cap avall.

La baixada és una tortura. Primer neu i roques fins als estanys glaçats. Després pedres i roques i més pedres i més roques... fins que enganxem el ja conegut camí que puja a Comalestorres i ens endinsem al bosc. La somiada presa sembla que s'allunyi una mica a cada passa i la tonteria que portem a sobre comença a ser insostenible però poc a poc anem baixant intentant no rodolar.

Més fastiguejats per lo feixuc de la baixada que cansats de debò arribem al cotxe a molt bona hora, encara podríem haver pillat bastant més! Però s'ha de tornar fins a casa i anar a treballar demà que és l'últim dilluns!