Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat - Palomera. Mostrar tots els missatges
Escabroni Escapullini, V (130 m)
Miranda de Can Jorba, Montserrat.
Dimarts se m'estavellen
per darrera amb el cotxe, dimecres torno a casa amb la grua, dijous
se m'espatlla el mòbil i divendres, que necessito escalar, em trobo
amb una predicció meteorològica del tot penosa.
Lluny de resignar-me moc
fitxes, que sembla que cap al Montsec no hi ha de ploure. El Miquel
ens deixa tirats i l'Arnau dorm una mica més del previst però les
meves necessitats vitals no s'esvaeixen gens, s'ha d'escalar. Àger
sona molt lluny amb aquest cel amenaçador però res com entendre's
bé amb el col·lega:
- Anem a Montserrat fins que ens fotem xops?
- Poca aproximació? Via ràpida? Can Jorba?
- Som-hi! Però no ho repeteixis massa que encara me'n penediré...
No ens ha calgut res més
per plantar-nos els primers a l'aparcament de Can Jorba i d'allà a peu de
via. No tenim cap ressenya però sabem que hi ha una línia
d'expansions a la dreta de la Sol Solet i amb això en tenim prou.
Ens acacen dues cordades
de veterans que de seguida deixem enrere mentre esbrinen quina via és
quina entre la Escapullini i la BMK, cosa que a nosaltres ens és
igual ja que a cada reunió triem per quina via seguir (van les dues
anguniosament paral·leles i creuant-se un parell de cops). Al final
resulta que hem fet un nyap entre les dues; primer i últim llarg de
la Escabroni Escapullini i els del mig per la Bego-Kush.
L'aventura ens la muntem nosaltres a
base de riures, batalletes, un ensurt en forma de còdol arrencat i
comentant els periples dels veïns, que foten un enrenou digne
d'admirar.
Amb una estoneta agraïda
som a dalt de tot a punt per baixar a corre cuita, que la natura
truca, i a l'hora de dinar ja som a casa. Hem salvat el dia i
no ens hem mullat!
Ressenya:
Ruixats generalitzats
per Aleix
Sol solet, IV+ (130 m)
Miranda de Can Jorba, Montserrat.
Avui m'ha fet molta mandra
pujar fins a Gorros en busca d'alguna d'aquestes ferrades que tant bé
van per aprendre a escalar i he buscat una via igual de fàcil però
on no pogués comptar en fer A0 tota l'estona i així m'obligués a
exprimir una mica més el cap.
Així doncs m'he plantat
al final del Joc de l'Oca a mig matí, encara no hi tocava el Sol.
M'ha costat decidir cap on tirar des del peu de via; a l'esquerra hi
tinc l'opció més equipada i a la dreta la més atractiva... i com
que tiren més dos parabolts que dues carretes m'he enfilat per la de
l'esquerra.
El primer llarg l'he fet
fatal, escalant malament, embolicant les cordes les cordes, patint
entre assegurances, un espectacle al capdavall. He desmuntat el llarg
i m'he estat uns moments a la reunió pensant en si valia la pena
continuar, però la placa que s'enlairava davant meu m'ha engrescat a
tirar amunt. Al cap d'un parell de metres m'ha atrapat el Sol i tot
ha començat a rutllar bé, a fluir tranquil·lament al ritme adient.
Tant ha sigut així que he passat de llarg la segona reunió per
gaudir d'una llarguíssima tirada.
Al tornar a pujar a la
tercera reunió m'he assentat una estona a esmorzar on algú abans hi
ha estat menjant cacauets... Aquí, sincerament, m'ha agafat el
canguelo mirant amunt i veient el sostre que em tocaria rapel·lar si
acabava la via i mentre prenia el Solet plàcidament el dimoni
interior em deia que si no acabava la via no em sentiria satisfet i
l'angelet em deia que ja havia fet lo millor, que tirés cap avall. O
al revés, no sé qui era l'àngel ni qui el dimoni però el fet és
que m'he decidit a fer els dos llargs restants.
Els cinquanta metres
finals, més enllà de la qualitat de la roca no tenen res d'especial
perquè no s'aclareixen entre flanquejos, diedres, esperons,
repises... fins al final de tot on, per pujar sobre del desplom que
corona la paret, m'he mig perdut volent sortir recte i he hagut de
pujar i baixar, tot plegat un pèl exposat, però fàcil. A l'hora de
dinar era dalt de tot.
El que m'ha costat més de
la via ha estat baixar-ne. Llençar les cordes i abandonar la reunió
cap al buit més absolut m'ha fet el seu iuiu, ja sabem tots plegats
la gràcia que em fa rapel·lar com per a sobre estar sol i en
destinació al buit absolut... Al final he tret pit i cap a casa que
tenia gana! Tres ràpels per la Escabroni Escapullini (línia més neta amb reunions amb cadena i anelles brillants) i llestos!
Un gran dia passant calor
a ple desembre i com que no crec que fem més coses de profit en
breus... bones festes i que vagin bé els pertinents tiberis!
Ressenya:
Entre cabres i cabrits
per Aleix
Arribem a Can Jorba disposats a pujar a la placa de la pluja. Jo tinc ganes de fer la fissura de 6a amb els "amics", però el cel amenaçador ens desvia dels nostres objectius i acabem al sector central de Can Jorba. Aproximació molt més planera i menys exposada, molt més a prop del cotxe i conseqüentment molt més plena de gent.
El primer dia ens centrem en dues vies de la part esquerra, però mentre en Lluís assegura l'Aleix decideixo mirar el tros de sector que queda més a la dreta. Quedo fascinat amb les vies que hi ha! I això que no sé ni el grau...
Tot i ser un sector molt freqüentat les preses no estan excessivament cobertes de greix humà, però si que a les vies més difícils hi ha un capa massa visible de carbonat de magnesi.
Aquesta setmana hi hem anat dues vegades més i fins i tot hem explorat un parell de sectors més a la dreta. Els graus... suposo que són una cosa orientativa, però a vegades és contradiuen l'un al costat de l'altre. Massa grau St. Llorencí córrer per la nostra sang!
El primer dia ens centrem en dues vies de la part esquerra, però mentre en Lluís assegura l'Aleix decideixo mirar el tros de sector que queda més a la dreta. Quedo fascinat amb les vies que hi ha! I això que no sé ni el grau...
Tot i ser un sector molt freqüentat les preses no estan excessivament cobertes de greix humà, però si que a les vies més difícils hi ha un capa massa visible de carbonat de magnesi.
Tardes a Can Jorba
per Clemàstecs
Aquestes setmanes, degut a la pluja, hem anat trampejant com hem pogut. Hem fet esportiva, buscant el sol, i alimentant la mandra que dúiem dins.
Jo fa sis mesos que arrossego la lesió de l'espatlla i ara començo a poder escalar seriosament, però estic força per sota, mentalment, que en el passat. Suposo que anirà millorant a base d'escalar, això i altres deliris que ocupen el meu cap. Tot és voluntat això. L'Aleix està més en forma que mai (oi?). Comença a escalar com aquell dia que ja ni recordo, a la "Copa, cafè i puro", pujant metres i més metres, sense vacil·lació.
Ahir dimecres vam anar a la Placa de la Pluja a entrenar, a Montserrat. A entrenar? Sí. Les vies que hi ha no són difícils, el grau és difícil gens, i hem decidit anar-les a intentar totes a vista. De moment en duem la meitat i totes a vista. Jo escalo com un ànec estressat, l'Aleix puja amb traça i perícia. A més... un dels 6a potser el repeteixo. Al acabar el dia... estrenem el seu nou regal d'aniversari.
Rodatge 2
per Clemàstecs
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat - Palomera. Mostrar tots els missatges