Segueix-nos:

Sol solet, IV+ (130 m)

Miranda de Can Jorba, Montserrat.


Avui m'ha fet molta mandra pujar fins a Gorros en busca d'alguna d'aquestes ferrades que tant bé van per aprendre a escalar i he buscat una via igual de fàcil però on no pogués comptar en fer A0 tota l'estona i així m'obligués a exprimir una mica més el cap.

Així doncs m'he plantat al final del Joc de l'Oca a mig matí, encara no hi tocava el Sol. M'ha costat decidir cap on tirar des del peu de via; a l'esquerra hi tinc l'opció més equipada i a la dreta la més atractiva... i com que tiren més dos parabolts que dues carretes m'he enfilat per la de l'esquerra.
El primer llarg l'he fet fatal, escalant malament, embolicant les cordes les cordes, patint entre assegurances, un espectacle al capdavall. He desmuntat el llarg i m'he estat uns moments a la reunió pensant en si valia la pena continuar, però la placa que s'enlairava davant meu m'ha engrescat a tirar amunt. Al cap d'un parell de metres m'ha atrapat el Sol i tot ha començat a rutllar bé, a fluir tranquil·lament al ritme adient. Tant ha sigut així que he passat de llarg la segona reunió per gaudir d'una llarguíssima tirada.

Al tornar a pujar a la tercera reunió m'he assentat una estona a esmorzar on algú abans hi ha estat menjant cacauets... Aquí, sincerament, m'ha agafat el canguelo mirant amunt i veient el sostre que em tocaria rapel·lar si acabava la via i mentre prenia el Solet plàcidament el dimoni interior em deia que si no acabava la via no em sentiria satisfet i l'angelet em deia que ja havia fet lo millor, que tirés cap avall. O al revés, no sé qui era l'àngel ni qui el dimoni però el fet és que m'he decidit a fer els dos llargs restants.

Els cinquanta metres finals, més enllà de la qualitat de la roca no tenen res d'especial perquè no s'aclareixen entre flanquejos, diedres, esperons, repises... fins al final de tot on, per pujar sobre del desplom que corona la paret, m'he mig perdut volent sortir recte i he hagut de pujar i baixar, tot plegat un pèl exposat, però fàcil. A l'hora de dinar era dalt de tot.

El que m'ha costat més de la via ha estat baixar-ne. Llençar les cordes i abandonar la reunió cap al buit més absolut m'ha fet el seu iuiu, ja sabem tots plegats la gràcia que em fa rapel·lar com per a sobre estar sol i en destinació al buit absolut... Al final he tret pit i cap a casa que tenia gana! Tres ràpels per la Escabroni Escapullini (línia més neta amb reunions amb cadena i anelles brillants) i llestos!

Un gran dia passant calor a ple desembre i com que no crec que fem més coses de profit en breus... bones festes i que vagin bé els pertinents tiberis!

Ressenya:



Grimpades Montserrat - Llegenda Montserrat - Palomera

Entre cabres i cabrits

Sol solet, IV+ (130 m)

Miranda de Can Jorba, Montserrat.


Avui m'ha fet molta mandra pujar fins a Gorros en busca d'alguna d'aquestes ferrades que tant bé van per aprendre a escalar i he buscat una via igual de fàcil però on no pogués comptar en fer A0 tota l'estona i així m'obligués a exprimir una mica més el cap.

Així doncs m'he plantat al final del Joc de l'Oca a mig matí, encara no hi tocava el Sol. M'ha costat decidir cap on tirar des del peu de via; a l'esquerra hi tinc l'opció més equipada i a la dreta la més atractiva... i com que tiren més dos parabolts que dues carretes m'he enfilat per la de l'esquerra.
El primer llarg l'he fet fatal, escalant malament, embolicant les cordes les cordes, patint entre assegurances, un espectacle al capdavall. He desmuntat el llarg i m'he estat uns moments a la reunió pensant en si valia la pena continuar, però la placa que s'enlairava davant meu m'ha engrescat a tirar amunt. Al cap d'un parell de metres m'ha atrapat el Sol i tot ha començat a rutllar bé, a fluir tranquil·lament al ritme adient. Tant ha sigut així que he passat de llarg la segona reunió per gaudir d'una llarguíssima tirada.

Al tornar a pujar a la tercera reunió m'he assentat una estona a esmorzar on algú abans hi ha estat menjant cacauets... Aquí, sincerament, m'ha agafat el canguelo mirant amunt i veient el sostre que em tocaria rapel·lar si acabava la via i mentre prenia el Solet plàcidament el dimoni interior em deia que si no acabava la via no em sentiria satisfet i l'angelet em deia que ja havia fet lo millor, que tirés cap avall. O al revés, no sé qui era l'àngel ni qui el dimoni però el fet és que m'he decidit a fer els dos llargs restants.

Els cinquanta metres finals, més enllà de la qualitat de la roca no tenen res d'especial perquè no s'aclareixen entre flanquejos, diedres, esperons, repises... fins al final de tot on, per pujar sobre del desplom que corona la paret, m'he mig perdut volent sortir recte i he hagut de pujar i baixar, tot plegat un pèl exposat, però fàcil. A l'hora de dinar era dalt de tot.

El que m'ha costat més de la via ha estat baixar-ne. Llençar les cordes i abandonar la reunió cap al buit més absolut m'ha fet el seu iuiu, ja sabem tots plegats la gràcia que em fa rapel·lar com per a sobre estar sol i en destinació al buit absolut... Al final he tret pit i cap a casa que tenia gana! Tres ràpels per la Escabroni Escapullini (línia més neta amb reunions amb cadena i anelles brillants) i llestos!

Un gran dia passant calor a ple desembre i com que no crec que fem més coses de profit en breus... bones festes i que vagin bé els pertinents tiberis!

Ressenya:



1 comentari: