Sense benzina

per Aleix 30 de des. 2011

Canal Estreta, IV/BD (320 m)

Cara nord del Gra de Fajol Petit (2.565 m)

"Ens hem llevat massa d'hora, ens hem quedat sense benzina, fot un fred i un vent de mil dimonis i ja hem caminat fins aquí... pels meus ous que pugem!!!"

Frase cèlebre del Jordi mirant-se el primer ressalt de l'Estreta havent vist com un parell de cordades se'n tornaven cap a casa i després de que jo li digués que no contés amb mi per superar aquell tros de gel i roca. Però dit i fet, ell li fot un cargol des de terra, piolets enlaire i li tiba amb un peu al gel i l'altre derrapant per la roca. Amb un parell d'aixecades de cul ja és a la pedra que li barra el pas, tot encaixonat allí dins, traient un peu cap a la rampa de rocs, ganxejant amb la dreta, obrint l'esquerra i cap amunt!

Ja no hi havia volta enrere.

Jo darrera seu tampoc tinc més ous que pujar i tot i que em costa barbaritats me'n surto. El segon ressalt ja és tot de gel i es deixa fer molt millor per arribar a la còmoda reunió on m'espera el sensei tot apoltronat. Vols fer el següent ressalt? No dubto gens, li prenc els trastos i cap amunt!

És un altre ressalt fàcil i de gel, que amb un cargol ja passo cap amunt. Després vaig fent metres i veig la suposada reunió a uns tres o quatre metres roca amunt on no puc arribar per la manca de neu, per tant segueixo amunt fins que trobo un clau podrit que puc reforçar i muntar reunió tot estrenant el petit de la família Camalot.

La següent tongada apunta cap a un mur bàsicament de roca i el Jordi me'l cedeix amablement. Un tros de canal fins arribar-hi, un cop allà un flanqueig que me'ls posa per corbata i una sortida per un gel ben prim. Quan sóc dalt, buscant on fer reunió em diuen des de baix que només em queda un metre de corda! Me'n vaig al roc que tinc a mig metre i sorpresa! Hi ha un clau.

D'aquí en amunt sortim en ensamble, cosa que no havia fet mai, per estalviar temps i plantar-nos a la ventosa cresta de dalt de tot. Aquests últims metres són un infern de fred i vent (molt vent, l'estació d'esquí està tancada!) i només pensem en arribar al cotxe. A la cresta el vent ens vol engolir cap a qualsevol de les dues vessants però no ens deixem estirar.

Camí del cotxe, entre somriures de satisfacció i fent l'inútil em torço el turmell de mala manera i avui encara és una patata inflada, esperem que no sigui res greu que això de tornar-me a posar en mig de merders de fred, gel, neu i vent m'ha recordat que jo, quan sigui gran, vull ser alpinista.

Ressenya: