Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escalada artificial. Mostrar tots els missatges
Aresta brucs, IV+/A1e (90m)
Bola de la Partió , Montserrat.
Desfilem entre monòlits fins al nostre objectiu, que en
realitat podria ser qualsevol d’aquestes magnífiques agulles. Passem de llarg
la primera zona, bastant massificada, i ens perdem al cor de la muntanya
buscant aquella bola gegant en misteriós equilibri.
El Miquel volia trastejar una mica amb els estreps i el
primer llarg fa rampa així que la cosa està repartida abans de començar. Començo
a pujar des de baix de tot per la via que no toca i acabo fent ziga-zagues
entre ferros rovellats i merlets precaris fins que trobo els parabolts
correctes.
Abans de fer l’última excursió fins a la reunió el Miquel m’avisa
que em queda molt poca corda i li dic que es foti i que, si em quedo curt,
comenci a grimpar però per sort no fa falta. Ell sense haver de decidir per on
pujar sense veure assegurances puja ben
ràpid, sembla que ja té el cap cargolat amb l’estrep.
Decidit es llença cap a l’artificial però de seguida perd
embranzida; el primer pas sempre costa! Després el xaval se’n surt molt bé i ràpid,
resseguint la superfície de l’esfera que de seguida deixa de desplomar. A dalt
de tot ens deleix amb una sortida en lliure sobre molt bona roca i una
excursioneta final.
A mi em costa molt arrancar també però de seguida som els
dos al cim. El festival de vent decideix engrescar-se a l’hora de rapel·lar
convertint la maniobra en una petita odissea que acaba amb el Miquel rebolcant-se per la paret a metre i mig del terra, tot un espectacle.
Al tornar parem a fer un mos al refugi i descobrim que la Gemma estava un parell d’agulles
més enllà i que ens hem fet fotos els uns als altres sense saber-ho, llàstima
no haver coincidit!
Tocapilotes
per Aleix
A vegades els capritxos de
la climatologia et fan desistir dels objectius més ambiciosos i
buscar-ne d'altres, més o menys improvisats, per tal de fer quelcom
de profit sota un cel amenaçador. Amb aquest pretext vàrem
acostar-nos a l'extrem est del Vermell del Xincarró amb intencions de
practicar l'art dels estreps però un segon atac de mala sort ens
frustra el pla B; quatre gotes de pluja, una paret massa llisa i
massa neta, un sostre més impressionant en viu que en paper i el
veure que l'arsenal de material no era suficient ens van arraconar
cap a les fissures del Vermell.
Les meves ganes de treure la pols dels estreps em fan enfilar pel primer llarg del a via El Nido del Cuco; un A1 fàcil on només cal resseguir la fissura fins la reunió, cosint-la tant com calgui doncs és agraïda en tot el seu recorregut.
Les meves ganes de treure la pols dels estreps em fan enfilar pel primer llarg del a via El Nido del Cuco; un A1 fàcil on només cal resseguir la fissura fins la reunió, cosint-la tant com calgui doncs és agraïda en tot el seu recorregut.
L'esperit més lliure de
l'Arnau l'empeny cap a la fissura de la Tablas de Gimnasia. Tot i que
jo me n'enfoto bastant in situ el nano realment s'hi esforça de
valent i, tot i que acaricia les expansions, arriba fins dalt tot
obrint les portes cap a futurs intents que de segur que acabaran bé.
Prou satisfets tots dos
decideixo atacar un tros de placa ple de forats, estreps en mà, per
poder degustar els encants dels nous tricams... al segon pas
la crosta que tancava un petit forat cedeix i m'estampo directe al
terra, davant el fart de riure del meu company. Aquí s'acaba el
nostre periple vertical però encara ens entretenim una estona a
provar la guíndola.
Però tot i no fer res de
profit l'important és lo bé que ens ho passem i que, tot i haver
passat un xic de por per una banda o altra, al final sempre sortim
somrient.
Fissures vermelles II
per Aleix
Petit Nil, V+/Ae (60 m)
Agulla del Frare de Baix, Montserrat.
Avui hem acabat el dia d'ahir. Resulta que ahir a quarts de vuit de la tarda, quan ja arribàvem al cotxe, ens vàrem a donar que ens faltava alguna cosa de material, anàvem massa lleugers. Vàrem donar mitja volta per tornar (gairebé corrent que es feia de nit) a veure si ens havia caigut al peu de via o al llarg del camí, però no hi va haver sort. Mirant les fotos del ràpel vàrem poder comprovar que no havia baixat amb nosaltres i que, per tant, si no era a baix havia de ser a dalt... i avui l'hem anat a buscar.
Per no repetir la mateixa via acabem el segon llarg de la Petit nil entrant per la repisa. No té res a veure amb el primer llarg, aquí és tot escalada artificial cosida de parabolts. L'Arnau encara es queixa de l'ombro d'un mal gest de la negra nit d'ahir i em fa pujar a mi. Vaig fent sense massa complicacions estrep per aquí, fifi per allà i amb un tres i no res ja trec el cap al cim de l'agulla i... Sí! Allà dalt, brillant al Sol, al mateix lloc on havia passat tota la nit hi restava el tresor que veníem a buscar.
A la reunió li anclo la corda a l'Arnau que pujarà jumerejant i me'n vaig a prendre el Sol, literalment. Al baixar, ens creuem amb una cordada que puja cap a la normal, per sort, més tard que nosaltres. Una vegada més la nostra flor al cul ens ha somrigut generosament.
Un altre pas
per Aleix
La Trona, Cingles d'en Bertí.
Massa dies d'esportiva seguits poden causar danys irreversibles en les ments de segons quins escaladors, provocant reaccions estranyes. En el nostre cas les moltes jornades d'esportiva sobre bon conglomerat ens han fet tenir ganes de treure els estreps i tots els catxarros i anar a fer artificial.
El destí se'ns endú cap a la Trona, on hem trobat aquesta via que a priori semblava assequible amb el nostre material. Al Miquel no li fa gaire il·lusió això d'anar a fer artificial però el convencem ràpid dient-li que els llargs, en lliure, no passen del 6b i s'apunta a pujar-hi de segon. Ho agafem tot... absolutament tot el que tenim i ens plantem a peu de via sense perdre'ns massa.
Aquí algú ja canvia la cara. El lloc està molt exposat al vent, per posar-hi ambient, i la roca és realment fastigosa però les fissures per on hem de pujar semblen prou fiables. L'Arnau, carregat fins les orelles com una mula, és l'encarregat de la feinada del primer llarg i, decidit, penja els estreps del primer burí. Els primers passos els té equipats, però no li regalen res: doble burí, burí sense xapa, un químic, un parabolt i a l'inici de la fissura un últim clau.
Per arribar al clau ja ha de fer un pas de tascó, per entrar en calor, i d'allà en amunt tot net. Té davant dues fissures paral·leles i aprofita la de l'esquerra per anar-hi fent pujar el friend gris mentre que la de la dreta la cus a tascons, la majoria a prova de bombes. Acaba les fissures i amb un friend i un tac de fusta podrit arriba a un químic salvador on fot un crit. D'aquí a la reunió és fàcil i es regala el plaer de posar el friend més gros, per si de cas.
Se n'ha sortit sorprenentment bé, més peix al principi però fissura amunt sembla que ho hagi fet tota la vida. Se'l veu content, amb raó, acabar de fer un A2 i no hi ha clavat cap clau!
La reunió és còmoda però sobre un parabolt i un burí podrit, i l'arnau ens la reforça amb un friend vermell. Munta tot el tinglado i hi pujo jo primer jumerejant i el Miquel darrera escalant, llàstima que no porta la seva samarreta “I'm free”!
Jo a la reunió ja només puc fer que mirar amunt i la cosa fa el seu respecte, però em carrego de ferro i d'ànims i cap amunt. A mi, per escalafar, em toca sortir de la reunió ja amb dos passos de friends fins arribar a un clau i un químic, fins aquí tot bé i aprofito per recollir el friend verd. Miro amunt i no veig cap més assegurança fixa, però la fissura es veu on s'acaba i que ja es pot sortir caminant. El problema es que tota la fissura, l'única que tinc, és igual d'ampla tota l'estona... i de la mida del friend que reforça la reunió!
Poso el groc tan amunt com puc en l'únic lloc on hi cap i hi entra molt bé però d'aquí en amunt n'hi posaria tres de vermells... Provo amb el blau, massa gran, i el verd no puc posar-lo tan avall perquè és l'únic que em podria ajudar a sortir després al sostret... mal rollo. Realment podria escalar, però la roca fora de la fissura es trenca amb la mirada i no m'atreveixo a pujar en lliure sense saber què podré posar. Aquí acaba el meu intent d'A2+, desgrimpant fins al clau des d'on penjo la corda auxiliar del químic i baixo rapelant fins la reunió. Fi de festa.
Deixem un tros de corda a la reunió per poder rapelar i cap a baix. Un cop a peu pla i amb l'arnés descarregat ens estem una estona clavant i desclavant els claus, per practicar i reafirmar la pèssima qualitat de la roca. Ha estat bé el dia; l'Arnau ja busca algun A3, jo m'he quedat amb les ganes de més i fins i tot el Miquel deixa anar que també vol posar trastos!
Rodatge artificial
per Aleix
Farà gairebé un mes que s’ha acabat l’estiu però m’atreveixo a dir que aquest no va morir fins la setmana passada, i més concretament el divendres.
Feia dies que teníem clar que divendres atacaríem la mitificada Sánchez-Martínez i la setmana de pluges no ens ho va treure del cap fins dijous al vespre, quan ens n’adonem que per moltes ganes que en tinguéssim no podríem escalar. Tot i això, matinem i ens acostem al peu del puro de diables per veure com la paret regalima per tot arreu, comprovar que fa fred i descobrir que la placa amb el nom de la via és minúscula!
Per no malaguanyar el dia decidim anar a fer pràctiques d’escalada artificial a la cadireta, on acabarem fent només un primer llarg. Practico amb tot i acabo agafant bon ritme entre burins precaris, estreps i fifi, i l’Arnau remunta darrera meu jumerejant com un gripau.
Ens estem molta estona fent petar la xerrada a l’enorme relleix de la reunió i quan el fred ens fa fora marxem cap a casa. Del cim de diables a mitja pota de la cadireta... res a afegir.
Tardor?
per Aleix
Techo grafiosis, A3e (40m)
Bauma de Can Solà, El Bruc.
Dijous aprofitem els mals auguris meteorològics per anar a fer una visita a la Bauma de Can Solà, un indret curiós on una gran balma dóna aixopluc a un parell de vies esportives, bastantes més d'escalada artificial amb tot tipus d'equipament i inclús hi trobem una travessia de picats i preses per fer-hi boulder.
Nosaltres anàvem decidits a practicar amb els estreps i decidim fer la via que veiem més atractiva i amb les assegurances més noves. La via té tres llargs però només en farem els dos primers, empalmant-los i deixant la llarguíssima sortida de la cova del tercer llarg per una altra ocasió.
Comença l'Arnau, avui vol trencar-se la ronyonada ell primer. A poc a poc i cada pas més fi que l'anterior va fent i de seguida està de ple a sota del sostre. Un parell de passos un pèl llargs i una hora i mitja després de començar arriba a la segona reunió.
Darrera seu em toca a mi i em costa més del que semblava. El balanceig mareja i m'estiro i m'arronso de mala manera, tardant més o menys el mateix temps en desmuntar-ho que l'Arnau en muntar-ho, i això que jo ja tenia les cintes penjades!
Feina feta i amb mal a músculs que no coneixia recollim i tornem cap a casa. És un bon lloc on anar a passar un dia de pluja per practicar amb aquest estil d'escalada, tot i que marxem pensant en cadiretes i chamanes!
Penjats com xoriços!
per Aleix
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escalada artificial. Mostrar tots els missatges