Cresta d'Espadas-Posets, PD (650 m)
Massís del Posets, Posets.
Feia temps que volia fer aquesta cresta i la sortida popular anual era una bona oportunitat. Els meus amics es fan grans i cada vegada posen menys pegues a les propostes que faig. Accepten de bon grat i sense queixes, i això que el primer dia els vull fer pujar un miler, i bastant escaig, de metres de desnivell positiu. Amb material de bivac evidentment.
Fem nit a Senarta i de bon matí anem cap a Eriste. La nostra excursió començarà des del poble. Hi ha un bus que t'estalvia força estona i pujada, però ja saben que jo de busos i de refugis, si puc evitar-ho, ni amb pintura. Bosc que recorda al d'Estós, passant per la cascada d'Espigantosa, fins al refugi de l'Angel Orús on fem una paradeta per esmorzar/dinar.
El Gerard fa cara de voler-ne més, l'Aleix té una mirada estoica (què significa que no està cansat) i la Marta em mira amb cara de "perquè collons he fet cas aquest tio!". Deixem el refugi enrere, no sense abans posar-nos crema, i posem rumb a l'ibón de Llardaneta on arribem massa tard. No massa tard per l'hora del dia, sinó massa tard per poder triar la ubicació desitjada per dormir.
Un cop instal·lats passem la tarda vora el llac, fent tes, cafès i picant quatre ganyips fins que toca fer el sopar i posar-se dins del sac. Abans posem els grampons a mida. Truita de patates, uns sobres de pasta i una cervesa per pujar la moral. Nit plaent i fresca. Dormirà bé la marta amb el sac d'anar de colònies que ha portat?
Dormo d'una tirada. Amb les primeres llums el vent engega mentre esmorzem i endrecem tota la paradeta. Avui tinc problemes per posar-me les lentilles, però gràcies a l'ajuda dels meus companys i un parell de màrfegues puc finalment posar-me còmodament el dit a l'ull. Sortim abrigats, disposats a menjar-nos el desnivell que queda fins a l'inici de la cresta més ràpid del que podrem.
Arribem al coll del Pavots. Fa un dia de merda. Vent, visibilitat a deu metres i sense el Sol, caloreta no fa. Ens preparem adequadament, menys el Gerard que té calor a les cames, i iniciem la cresta. Tirem una mica enrere per fer el primer tres mil, el Pavots, tornem al coll, i cap a l'altra banda direcció l'Espades. Ens saltem el tres mil que queda fora de la cresta, fa mandra. A partir del primer sub-cim que ens trobem ja hem de fer servir les mans més assíduament, com a mínim jo.
De mica en mica anem fent camí, sense pressa. El cel no s'obre ni un instant i la sensació és estranya; sabem que a banda i banda hi ha un buit immens, però només el podem intuir, no es veu. Abans d'arribar a l'Espadas tenim un dels passos de II+. Dos superior anguniós. Personalment, el pas més incòmode i exposat de tota la cresta. Algun dels agafadors es mou. El no-escalador del grup se'n surt prou bé, la veritat. Seguim sense més complicacions, però amb les mans, fins al cim de l'Espadas.
Ara ens toca baixar. Aquest tros sense ser difícil s'ha de vigilar: fa baixada, la roca no és la millor i en alguns llocs hi ha pedra solta sota els peus. Amb cura i atenció arribem al pas del funambulista. La Marta no s'ho pensa gaire i passa corrents. El Gerard fixa la mirada i passa amb pas ferm. L'Aleix comença amb el cul a terra, s'aixeca i endavant. A mi no m'agrada gens i decideixo no fer el pas funambulista. Jo passo pel pas alternatiu; el del penitent.
Tot seguit hi ha la grimpada de II més llarga que l'anterior. Fàcil, còmode i amb una exposició prou agradable. Un cop a dalt arribem rapidament a la Tuca de la Llardaneta, un altre tres mil. Seguim de baixada i ens trobem la Tuqueta Roya, quart tres mil. Ja veiem la pujada final fins al Posets. Ara ja només cal caminar, així que aprofitem per fer un mos. El dia s'ha obert una mica.
Portavem corda i alguna baga, però no les hem tret pas. Just a l'alçada de la sortida del Jean-Arlaud ens trobem una llengua de neu amb una timba espectacular a sota. Ens posem els grampons i arreglat. M'apropo a la sortida del corredor, també espectacular. La pujada final és molt agradable, i es fa prou bé tenint en compte els metres, les hores i la motxilla.
Cim a rebentar de gent. Quatre fotos, quatre ganyips i comença la part dura de la jornada, la baixada. Primer tram entretingut, seguit per una baixada de grava fins que ens hem de posar els grampons al principi de la Canal Fonda. A la meitat una "penjada" es llença per la canal com si fos un tobogan, i sort en té d'un bon home que l'agafa, literalment al vol, just abans d'estampar-se contra unes roques. Va repetint en veu alta que ella ho tenia tot controlat... en fi.
Jo i el Gerard ens avancem i recollim les andròmines del bivac i ens trobem a l'encreuament. Dinem, suquem els peus al riu i seguim baixant fins al Refugi, on tornem a parar un altre cop. Aquí es comença a notar el cansament i la Marta inicia el seu mantra del dia: Autobús, autobús, autobús. El trajecte es fa llarg i pesat malgrat la bellesa de l'entorn. Per fi arribem a la parada de l'autobús, just a sota de la Cascada d'Espigantosa, on ja hi ha concentrada una munió de gent esperant pacientment la seva arribada.
Passem de llarg i la Marta s'enfada, una mica. Si del refugi aquí el tema era pesat el que queda és inexplicable. A més a més, amb el Gerard, agafem esperançats una drecera que al final ens fa fer més quilòmetres dels que volíem. Finalment arribem al cotxe, literalment morts, però vaja, ja es tracta d'això l'alpinisme extrem i solidari... no?
De tres en tres
Cresta dels Tres Consellers, D/IV+ (400m)
Pic del Néouvielle (3.091m)
Matinada de rigor, sense passar-se, i aproximació fins una congesta a peus d'un tres mil, que dit així sona a molt extrem però que sortint de la presa de Cap de Long no ha arribat a les dues hores d'excursió.
Esmorzem dins la rimaia. Un guia, expert coneixedor de la zona ens havia advertit de la necessitat imperial d'utilitzar grampons per arribar a la paret i, com que l'últim cop que vam dubtar la vam cagar, avui portem uns quants quilos de més. La rimaia rai, passem xino xano per les seves entranyes i ens plantem al peu de la gran diagonal que talla la paret. Quasi que l'escalada comença aquí.
Treiem la corda pel primer pas, per eclipsar la pestilència de la roca, i acabem d'esbufegar de valent amb el que queda fins al coll. A partir d'aquí tot és tan fàcil com resseguir el fil fins el mateix cim.
Encara no ens hem aclarit si anem a l'ensamble, a llargs o què passa quan ja estic muntant reunió als peus del diedre de mig camí. Llàstima, li toca al Pau! Se li fa evidentment curt i afloren les ganes d'escalar de debò, més encara al veure la cordada que puja pel bell mig de la paret del costat. Nosaltres xino xano, cresta amunt.
Recorregut agradable, sense ràpels ni desgrimpades, sense xemeneies ni canals, només blocs enormes de granit a mode de passarel·la fins al cim. I així, com qui no vol la cosa, hem pujat al Neouviélle.
Passarel·la fins al cim
Cresta de les Torres, IV+ (700m)
Tuc de Tumeneia (2.783m), La Restanca.
Sortim amb la panxa plena d'un bon restaurant i emprenen la pujada al galop del Ford Escort del 97 del col·lega. Serà per l'hamburguesa, pel xupa xups o pels cavalls de colors però quan arribem al llit caiem rodons. No, al llit no, que això és parc i no s'hi pot dormir. O sí, perquè és pre-parc i estem a més de no sé quants metres d'alçada. Total que davant del dubte, i com que som uns tios legals, diré que vam dormir al llit. O que vam pujar i baixar el mateix dia. O lo que vulgueu, tot menys vibac, que espantaríem els óssos que espantaven les vaques que espanten els turistes que tant pasturen per aquí dalt!
No hi ha hagut pebrots d'anar on havíem d'anar ni d'agafar els esquís per gestionar aquestes neus perennes, tant crescudes aquest estiu. Un anàlisis ràpid i en calent de la situació ens empeny a esmorzar al coll que vessa cap al sud, on tampoc hi ha més verd que blanc però almenys el sol hi escalfa de valent. L'estratègia és ben fàcil; fem aquesta cresta fàcil però del tot desconeguda i un cop al cim ja ens buscarem la vida per baixar sense tocar neu.
Tirem amb bambes, menyspreant el cotarro. Un diedre, un ràpel. Cresta, diedre, un ràpel. Que bé que ja no hem de fer més ràpels eh? Per la part dels ous! Un altre ràpel. Però aquesta última baixada ens deixa davant d'un mur que acollona. Deduïm la línia més senzilla i l'endevinem. Passem collint bolets gegants com berrugues de granit i espeteguem al cim del Tumeneia, visca!
La baixada era l'aposta doble. Sense haver-la vist ens la juguem a trobar una congesta de neu que no ens deixi baixar i acabem a Cavallers, des-fent l'eterna cresta o al fons del barranc. Per sort el Sol ha treballat més aquell vessant i arribem a peu pla sense tocar neu. Però per tornar al prat dels óssos que espantaven vaques que espanten turistes encara ens toca fer un últim ràpel de regal, per canviar de vall. Recollim paradeta i cap avall, que aquestes contrades queden massa lluny de casa i demà encara és dilluns.
Ressenya:
Cavalls de colors
Cresta d'Alba, IV+
Pic d'Alba, Massís de la Maladeta.
Un dels meus llocs preferits: L'ibón de Cregüeña, la seva vall i el seu barranc. Hi he estat varies vegades i podria anar-hi varies vegades més. Sempre amb l'aigua al costat, baixant amb força i sense descans. Primer un bosc espès que guanya alçada molt rapidament. Tot seguit apareix un petit descans a la marxa, amb algun prat, entre arbres. Torna el bosc, menys espès i més abrupte. De cop i volta la vegetació desapareix, ja només queden pedres i més pedres, grosses i petites, fins a l'ibón.
Unes hores abans encara no tenia clar per quina banda pujaria. La decisió ferma no es podrà prendre fins a arribar al massís. Aquest any ha nevat molt i tard. Portem l'equip d'estiu i l'equip d'hivern, no sabem fins on arriba la neu ni quanta n'hi ha. Una incertesa que fa difícil escollir quin calçat dur. Jo, particularment, sóc dels que passen de les sandàlies a les botes rígides, i de tant en tant trec les vambes a passejar.
In situ decidim anar per Cregüeña i dormir a l'ibón petit. Des de Senarta fins a puente de Cregüeña, on aparcarem i dinarem, hi anem amb cotxe. Jo ja fa estona que li descric a l'Aleix com puja de fort el camí. Per sort portem un bon hivern passejant amb els esquís amunt i avall, fet que ens ajudarà a portar tots els trastos fins a dalt competentment. Quin calçat m'enduc? Doncs al final les vambes i les botes rígides a l'esquena, juntament amb els grampons (i el pertinent piolet). Que diguin el que vulguin: Escalar amb vambes és molt millor que amb botes.
Pugem a bon ritme. L'aigua avui baixa encara amb més força que de costum. La neu, abundant en alçada, es desfà a marxes forçades amb aquest Sol que fa. Superem el primer bosc i descansem quan planeja. Avui tenim la sort (o la desgracia per part de l'Aleix) que quan comença el mar de pedrots, ja gairebé hi som. Busquem un bon bivac per passar la nit i gaudim del que queda de tarda en aquest magnífic paratge. Sopar, encara amb el Sol picant als clatells i a dormir ben d'hora.
El Sol ja treu el cap quan ens llevem. El dia és llarg. Esmorzem sense pressa, ens vestim i surto amb vambes. La cresta està neta, i com he dit abans, res com anar en vambes; les botes són per la neu. Això sí, vindran amb mi, dins de la motxilla, no fos cas que les necessités. Del bivac a la portella d'Alba és un moment. Ens acabem de preparar a dalt i comencem. No sabem exactament per on va, i la veritat és que no escollim precisament el camí més fàcil possible, però res greu.
Seguim a bon ritme. La dificultat és baixa i les possibilitats d'assegurar-se, no només amb encastadors de lleves, sinó amb magnífics gendarmes, ens permeten avançar fent ensamble o llargs "ràpids". Un dels llocs de la primera meitat on trobem alguna incomoditat és al gendarme més gros, que decidim fer per la dreta, i durant una estona no sabem si estem seguint el camí. La segona incomoditat és al que a priori sembla una desgrimpada molt llarga. Resulta que vas baixant baixant i de cop, a només dos o tres metres d'un replà, hem de despenjar-nos-hi amb l'aguda d'un gendarme i un cordino.
Un cop a peu pla, em disposo a continuar. Passo a l'altra banda de la cresta perdent de vista a l'Aleix. La corda frega bastant així que n'arreplego un bon tros i segueixo. De sobte es trenca la presa on estava dempeus, caic per un tobogan de roca no gaire més que 3 o 4 metres fins que paro en una lleixa, on quedo assentat. La corda ni s'ha tensat. Faig com si res i segueixo, tot dient-li a l'Aleix que he caigut. Un moment... trenta segons més tard me n'adono realment del que ha passat i em cago de por. Torno amb l'Aleix, desfent el camí.
Les cames em fan figa tot i que no m'he fet res. Per petició meva, baixem. Des d'on som fem un ràpel cap a un corredor de neu (sí, amb botes i grampons) de poc més de 40°. Desgrimpem el corredor amb l'ajuda de les punxes i flanquegem, altre cop, fins a la portella d'Alba. Jo arribo una estona abans que l'Aleix, no sé si enfadat, cagat o absent, vaig a pinyó fix. Uns minuts després arriba l'Aleix una mica xop, diu que ha practicat l'autodetenció amb el piolet. No sóc l'únic que caic avui, però no em consola.
Baixem fins al bivac, dinem, descansem una estona i tornem a posar-ho tot amb més o menys encert dins de la motxilla. La baixada es fa eterna, feixuga i pesada. Això és Cregüeña! Per si no fos prou l'ensurt d'unes hores abans, caic a un dels molts paranys que els petits rierols amaguen entre les herbes. El peu cau de cop i volta. El suco fins al genoll, i evidentment caic com un sac de patates sense poder evitar-ho, juntament amb tots els trastos. Més vistosa que greu. Ara Em toca arribar fins al cotxe amb un peu xop... ja queda poc per sort.
Botes o no botes? Aquesta és la qüestió.
Cresta del Gasamir (2.422m) a la Pica del Canigó (2.784m), PD/III+
Massís del Canigó.
Feia mesos que tenia aquest cap de setmana marcat al calendari com a "cresta alpina, extrema i solidària", la conya ve de lluny però ha estat tal qual, fent honor a totes les lletres dels seus adequats adjectius.
Alpina perquè l'estil alpí ha marcat la tònica en cada moment. Hem carregat el mínim pes possible, renunciant als plaers de la vida i conservant només l'imprescindible, entre el que no poden faltar l'orujo, un raspall per no anar despentinats i els sacs d'hivern pel que la nit al ras ens pugui reservar.
Extrema perquè hem flirtejat amb els límits de les nostres capacitats fent l'activitat en només dos dies. Dissabte ens llevem a trenc d'alba del nostre vibac i ens costa tota la jornada arribar al que serà el nostre camp base avançat. Arribem tard i esgotats i, oh quina pena!, ens sobren tres o quatre hores de Sol que hem de gastar descansant a l'ombra d'algun arbre. Fem un parell de migdiades per barba però per sort, just abans d'embogir, arriba l'hora de sopar i poder anar a dormir.
Solidària bàsicament pel rotllo d'anar a l'ensamble, que vulguis que no la corda no deixa de voler dir que si cau un, caiem tots. Així que ben agermanats tots plegats tenim el cap de setmana de gaudi a la muntanya assegurat.
Total, conyes a part, diumenge som més seriosos i a quarts de nou del matí veiem despertar el dia ja des del cim del Gasamir. Un mar de núvols inunda els fons de vall, tant la francesa com la catalana, però aquí dalt un cel radiant il·lumina l'evident línia que ens toca resseguir avui; evident, directa i sensual. Perdó; alpina, extrema i solidària!
Com que som una gentada considerable fem dues cordades. A davant anirem l'Arnau, el Gerard i jo. A darrera, ens trepitjaran els talons el Pau i la Marta. Fem veure que som bons alpinistes i intentem quedar com a experts als ulls del Gerard però no ens n'acabem de sortir, així que ens limitem a lligar-nos d'un lloc o altre del tros de corda que tenim i comencem a cavalcar l'esmolada aresta.
La primera meitat de la cresta és sens dubte la més entretinguda. L'Arnau, que fa de davanter, es veu obligat a fer tirades relativament curtes, amb un parell de descensos delicats i algun pas que fa esbufegar als menys escaladors. Quan el tema es comença a fer pesat per haver d'anar parant tant sovint canviem de cap de corda i me'n vaig jo de primer. Som en un collet, segurament el punt mes baix de la cresta, i encara queda un bon tros fins al concorregut cim del Canigó.
La segona meitat baixa molt més a gust i la solventem amb dues llargues tirades. Només un curt tram vertical i aeri trenca la tònica d'esquivar blocs. Aquí les nostres dues cordades s'emboliquen amb una de francesa que els hi costa més del compte el pas en sí i una de catalans que lluiten contra el cronòmetre i ens avancen a tots plegats sense encordar.
Al cim ens barregem amb la multitud. De l'alpinisme extrem i solidari passem a formar part de l'aglomeració de l'excursionisme tradicional, llàstima. Recollim i fem un mos mentre observem atònits com la gent fa cua per enfilar-se a la creu i fer-se el selfie fent el pallasso. Recollim i cap a casa, ja hem fet la cresta i ja hi havíem pujat a l'hivern, així que la pròxima visita serà a la cara nord del cim veí.
Ressenya:
Alpina, extrema i solidària
Aresta Sud, IV+ (265 m)
Pène Sarrière, Gourette.
Així doncs, a les set del matí sona el despertador i sense esmorzar sortim del pantà de La Sarra direcció a l'estació d'esquí de Gourette. Avui fa una calor espectacular i sembla que serà dur el tema.
Després dels llargs de descens el dolor de peus ja comença a ser agut, però per sort l'últim llarg de la ruta sembla dels bons. De fet, malgrat el mal que jo tinc els peus, és el millor llarg de l'aresta després del ganivet.
Un cop al cim, ens posem les sabates de caminar, endrecem les coses i baixem per uns prats esglaonats altre cop fins a les pistes. No ens queda aigua i el camí dret de baixada que hem de recórrer fins al cotxe és una tortura.
Ressenya:
