Botes o no botes? Aquesta és la qüestió.

per Clemàstecs 17 de jul. 2018

Cresta d'Alba, IV+

Pic d'Alba, Massís de la Maladeta. 

Un dels meus llocs preferits: L'ibón de Cregüeña, la seva vall i el seu barranc. Hi he estat varies vegades i podria anar-hi varies vegades més. Sempre amb l'aigua al costat, baixant amb força i sense descans. Primer un bosc espès que guanya alçada molt rapidament. Tot seguit apareix un petit descans a la marxa, amb algun prat, entre arbres. Torna el bosc, menys espès i més abrupte. De cop i volta la vegetació desapareix, ja només queden pedres i més pedres, grosses i petites, fins a l'ibón.

Unes hores abans encara no tenia clar per quina banda pujaria. La decisió ferma no es podrà prendre fins a arribar al massís. Aquest any ha nevat molt i tard. Portem l'equip d'estiu i l'equip d'hivern, no sabem fins on arriba la neu ni quanta n'hi ha. Una incertesa que fa difícil escollir quin calçat dur. Jo, particularment, sóc dels que passen de les sandàlies a les botes rígides, i de tant en tant trec les vambes a passejar.

In situ decidim anar per Cregüeña i dormir a l'ibón petit. Des de Senarta fins a puente de Cregüeña, on aparcarem i dinarem, hi anem amb cotxe. Jo ja fa estona que li descric a l'Aleix com puja de fort el camí. Per sort portem un bon hivern passejant amb els esquís amunt i avall, fet que ens ajudarà a portar tots els trastos fins a dalt competentment. Quin calçat m'enduc? Doncs al final les vambes i les botes rígides a l'esquena, juntament amb els grampons (i el pertinent piolet). Que diguin el que vulguin: Escalar amb vambes és molt millor que amb botes.

Pugem a bon ritme. L'aigua avui baixa encara amb més força que de costum. La neu, abundant en alçada, es desfà a marxes forçades amb aquest Sol que fa. Superem el primer bosc i descansem quan planeja. Avui tenim la sort (o la desgracia per part de l'Aleix) que quan comença el mar de pedrots, ja gairebé hi som. Busquem un bon bivac per passar la nit i gaudim del que queda de tarda en aquest magnífic paratge. Sopar, encara amb el Sol picant als clatells i a dormir ben d'hora.

El Sol ja treu el cap quan ens llevem. El dia és llarg. Esmorzem sense pressa, ens vestim i surto amb vambes. La cresta està neta, i com he dit abans, res com anar en vambes; les botes són per la neu. Això sí, vindran amb mi, dins de la motxilla, no fos cas que les necessités. Del bivac a la portella d'Alba és un moment. Ens acabem de preparar a dalt i comencem. No sabem exactament per on va, i la veritat és que no escollim precisament el camí més fàcil possible, però res greu.

 
Seguim a bon ritme. La dificultat és baixa i les possibilitats d'assegurar-se, no només amb encastadors de lleves, sinó amb magnífics gendarmes, ens permeten avançar fent ensamble o llargs "ràpids". Un dels llocs de la primera meitat on trobem alguna incomoditat és al gendarme més gros, que decidim fer per la dreta, i durant una estona no sabem si estem seguint el camí. La segona incomoditat és al que a priori sembla una desgrimpada molt llarga. Resulta que vas baixant baixant i de cop, a només dos o tres metres d'un replà, hem de despenjar-nos-hi amb l'aguda d'un gendarme i un cordino.

Un cop a peu pla, em disposo a continuar. Passo a l'altra banda de la cresta perdent de vista a l'Aleix. La corda frega bastant així que n'arreplego un bon tros i segueixo. De sobte es trenca la presa on estava dempeus, caic per un tobogan de roca no gaire més que 3 o 4 metres fins que paro en una lleixa, on quedo assentat. La corda ni s'ha tensat. Faig com si res i segueixo, tot dient-li a l'Aleix que he caigut. Un moment... trenta segons més tard me n'adono realment del que ha passat i em cago de por. Torno amb l'Aleix, desfent el camí.

Les cames em fan figa tot i que no m'he fet res. Per petició meva, baixem. Des d'on som fem un ràpel cap a un corredor de neu (sí, amb botes i grampons) de poc més de 40°. Desgrimpem el corredor amb l'ajuda de les punxes i flanquegem, altre cop, fins a la portella d'Alba. Jo arribo una estona abans que l'Aleix, no sé si enfadat, cagat o absent, vaig a pinyó fix. Uns minuts després arriba l'Aleix una mica xop, diu que ha practicat l'autodetenció amb el piolet. No sóc l'únic que caic avui, però no em consola.

Baixem fins al bivac, dinem, descansem una estona i tornem a posar-ho tot amb més o menys encert dins de la motxilla. La baixada es fa eterna, feixuga i pesada. Això és Cregüeña! Per si no fos prou l'ensurt d'unes hores abans, caic a un dels molts paranys que els petits rierols amaguen entre les herbes. El peu cau de cop i volta. El suco fins al genoll, i evidentment caic com un sac de patates sense poder evitar-ho, juntament amb tots els trastos. Més vistosa que greu. Ara Em toca arribar fins al cotxe amb un peu xop... ja queda poc per sort.