Segueix-nos:

Cresta de les Torres, IV+ (700m)

Tuc de Tumeneia (2.783m), La Restanca.


Sortim amb la panxa plena d'un bon restaurant i emprenen la pujada al galop del Ford Escort del 97 del col·lega. Serà per l'hamburguesa, pel xupa xups o pels cavalls de colors però quan arribem al llit caiem rodons. No, al llit no, que això és parc i no s'hi pot dormir. O sí, perquè és pre-parc i estem a més de no sé quants metres d'alçada. Total que davant del dubte, i com que som uns tios legals, diré que vam dormir al llit. O que vam pujar i baixar el mateix dia. O lo que vulgueu, tot menys vibac, que espantaríem els óssos que espantaven les vaques que espanten els turistes que tant pasturen per aquí dalt!


No hi ha hagut pebrots d'anar on havíem d'anar ni d'agafar els esquís per gestionar aquestes neus perennes, tant crescudes aquest estiu. Un anàlisis ràpid i en calent de la situació ens empeny a esmorzar al coll que vessa cap al sud, on tampoc hi ha més verd que blanc però almenys el sol hi escalfa de valent. L'estratègia és ben fàcil; fem aquesta cresta fàcil però del tot desconeguda i un cop al cim ja ens buscarem la vida per baixar sense tocar neu.


Tirem amb bambes, menyspreant el cotarro. Un diedre, un ràpel. Cresta, diedre, un ràpel. Que bé que ja no hem de fer més ràpels eh? Per la part dels ous! Un altre ràpel. Però aquesta última baixada ens deixa davant d'un mur que acollona. Deduïm la línia més senzilla i l'endevinem. Passem collint bolets gegants com berrugues de granit i espeteguem al cim del Tumeneia, visca!


La baixada era l'aposta doble. Sense haver-la vist ens la juguem a trobar una congesta de neu que no ens deixi baixar i acabem a Cavallers, des-fent l'eterna cresta o al fons del barranc. Per sort el Sol ha treballat més aquell vessant i arribem a peu pla sense tocar neu. Però per tornar al prat dels óssos que espantaven vaques que espanten turistes encara ens toca fer un últim ràpel de regal, per canviar de vall. Recollim paradeta i cap avall, que aquestes contrades queden massa lluny de casa i demà encara és dilluns.


Ressenya:


Aigüestortes - Restanca Cresta

Cavalls de colors

Cresta de les Torres, IV+ (700m)

Tuc de Tumeneia (2.783m), La Restanca.


Sortim amb la panxa plena d'un bon restaurant i emprenen la pujada al galop del Ford Escort del 97 del col·lega. Serà per l'hamburguesa, pel xupa xups o pels cavalls de colors però quan arribem al llit caiem rodons. No, al llit no, que això és parc i no s'hi pot dormir. O sí, perquè és pre-parc i estem a més de no sé quants metres d'alçada. Total que davant del dubte, i com que som uns tios legals, diré que vam dormir al llit. O que vam pujar i baixar el mateix dia. O lo que vulgueu, tot menys vibac, que espantaríem els óssos que espantaven les vaques que espanten els turistes que tant pasturen per aquí dalt!


No hi ha hagut pebrots d'anar on havíem d'anar ni d'agafar els esquís per gestionar aquestes neus perennes, tant crescudes aquest estiu. Un anàlisis ràpid i en calent de la situació ens empeny a esmorzar al coll que vessa cap al sud, on tampoc hi ha més verd que blanc però almenys el sol hi escalfa de valent. L'estratègia és ben fàcil; fem aquesta cresta fàcil però del tot desconeguda i un cop al cim ja ens buscarem la vida per baixar sense tocar neu.


Tirem amb bambes, menyspreant el cotarro. Un diedre, un ràpel. Cresta, diedre, un ràpel. Que bé que ja no hem de fer més ràpels eh? Per la part dels ous! Un altre ràpel. Però aquesta última baixada ens deixa davant d'un mur que acollona. Deduïm la línia més senzilla i l'endevinem. Passem collint bolets gegants com berrugues de granit i espeteguem al cim del Tumeneia, visca!


La baixada era l'aposta doble. Sense haver-la vist ens la juguem a trobar una congesta de neu que no ens deixi baixar i acabem a Cavallers, des-fent l'eterna cresta o al fons del barranc. Per sort el Sol ha treballat més aquell vessant i arribem a peu pla sense tocar neu. Però per tornar al prat dels óssos que espantaven vaques que espanten turistes encara ens toca fer un últim ràpel de regal, per canviar de vall. Recollim paradeta i cap avall, que aquestes contrades queden massa lluny de casa i demà encara és dilluns.


Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada