El príncep de les maduixes

Estasen, PD (300 m)

Aneto, Massís de la Maladeta.

Intento trobar una posició còmoda per apagar els pensaments i descansar fins l'endemà. Aquest acte que repeteixo cada dia amb més o menys èxit, avui esdevé gairebé impossible. Estic dins d'un sac que alhora està dins d'una funda de bivac, vaig vestit i estic a punt de suar, i la superfície que em fa de jaç dista força de ser plana. A més a més, l'espai vital d'avui el comparteixo amb tres individus, que a cada moviment i a cada respiració em recorden que són allà. Per acabar-ho d'adobar estem dins d'un clot excavat a la neu, fa fred i no tenim sostre. No és fins avançada la matinada que aconsegueixo dormir de debò, quan l'esgotament supera la incomoditat. Aquesta situació "precària", però totalment buscada, comença vint-i-quatre hores abans.


Serà la tercera, que diuen que va a la vençuda. El vent i l'exagerada quantitat de neu pols ens van fer desistir de la nostra empresa dues vegades. Aquest cop sembla que l'epicitat meteorològica i la desconeixença donaran pas a un temps primaveral i a ni tan sols donar un cop d'ull al mapa. Divendres, amb presses, sortim cap a Benasc carregats amb totes les andròmines necessàries. Bivac plaent a Senarta i inici de l'aventura a hores intempestivament poc alpinístiques. Tornem-hi. El Sol pica amb una força impròpia d'aquestes èpoques, la pista és igual de pesada que cada vegada i els peus van infusionant dins les botes.


Primera parada al refugi de pescadores on mengem quatre coses i refresquem els peus. N'hi ha un que ja sap el que l'hi espera i se'n va abans, comença a tirar cap amunt. Els altres dos viuen en una ignorància logística i es comporten com si després de la tortuosa pista ja fes tot costa avall. Malgrat que sento dues opinions que convergeixen cap al mateix objectiu, no penso rendir-me. D'objectiu només n'hi ha un i és arribar a l'ibón del mig. Superem el bosc, el pedregar, el primer toll d'aigua, la rampa inclinada, el segon toll d'aigua i finalment arribem al tercer toll d'aigua. Comença a bufar el vent i un pànic reminiscent s'apodera de la situació.


En un principi vam pensar que seria una bona idea dormir en alçada i prendre una tenda, però davant la ignorància logística d'uns i el fanatisme d'altres, acabem pujant tan sols els sacs i les fundes. Una decisió encertada de cara a l'aventura i a l'experiència, potser no tant de cara al descans i la comoditat, veient que el pes era gairebé el mateix. Davant la situació busquem ansiosos un lloc resguardat del vent i comencem a cavar un clot, aprofitant la neu que traiem per alçar un mur. La neu no és del tot compacte, trobem pedres, però el resultat és força satisfactori. Ja només queda sopar i dormir sota un cel net i estrellat, envoltats d'un silenci profund.


Com que som ben bé a una hora del peu de via ens ho prenem amb calma. Sóc el primer a sortir del sac, no precisament d'hora, cansat de ser a dins i cansat de no haver dormit prou. La resta tarden uns minuts encara. Tot esperant que ens toqui el Sol, prenem un cafè, desfem quatre litres d'aigua i mengem quatre galetes. Quan els rajos de llum ens toquen de ple ens posem en marxa, abandonant la trinxera de neu que ens ha resguardat dels elements durant dotze hores. Sota una bonança meteorològica excepcional, ens acostem veloços fins al nostre objectiu.


És hora de canviar els esquís pels grampons i els bastons pels piolets. Ens endinsem en la penombra de la muntanya, sota el camí que avui ens portarà al cel. La neu, ni massa dura ni massa tova, permet un ritme ràpid i segur. Els piolets es claven sencers i amb facilitat, i els grampons esculpeixen sense esforç còmodes esgraons a cada pas. El recorregut s'adreça ràpidament fins a l'entrada del corredor, però un cop a dins va minvant suaument fins a gairebé al final, on de cop torna a redreçar-se sota la sortida, completament despullada. Delicat final amb roca trencada i poc franca, que dóna pas a tres o quatre metres de neu dura. Sortim del corredor però encara no som al cim. Un curt flanqueig per l'altra cara de la muntanya, evident, ens deixa sota una última rampa de neu primavera, pastosa i humida, precedida d'un tram d'aresta que ens mena fins al cim.


Som el cim, sols. La bonança meteorològica permet una vista completa de tot el que ens envolta fins que l'horitzó ens diu prou. Descansem uns minuts i ens separem. Uns baixaran esquiant pel corredor i els altres creuaran el famós pas. Jo sóc dels segons. La roca està descoberta de neu i ens disposem a passar en ensamble. Cada pas resulta més ridícul que l'anterior. Els grampons i la pesada motxilla amb els dos llargs llistons de "fusta", converteixen una fàcil grimpada sobre roca en un exercici on a cada pas s'esvaeix la poca dignitat que queda. Col·loco l'última baga que ens assegurarà el pas, ja a peu pla, quan de sobte se senten els crits dels nostres companys, desfent amb avarícia el camí que una estona abans havíem recorregut.


Passada la grimpada nosaltres també ens calcem els esquís i baixem fins al coll. Al coll toca penjar-los a l'esquena altre cop i desgrimpar, amb pocatraça i a poc a poc, una vintena de metres fins a la neu. En aquest punt comença el gaudi del descens. Una espessa i gruixuda capa de neu pastosa i humidificada per l'intens Sol que cau des de fa hores, ens permet baixar a tota velocitat fins al bivac, sense cap més preocupació que intentar enllaçar els viratges amb elegància i destresa. Un cop tots reunits, recollim els trastos i seguim. La neu continua igual fins a l'Ibónet , i malgrat el pes d'aquesta segona part, el gaudi de la baixada continua.



Abruptament tot canvia. A partir d'aquest punt, la gana, el cansament, la poca neu, el pes i el Sol es converteixen en un suplici. El camí es converteix en una gimcana que no tan sols arriba fins al refugi, sinó que segueix fins al cotxe. La pista esdevé un exercici de posar-se i treure's els esquís, aprofitant a estones les llargues clapes de neu que encara hi queden. Arribem ja de negre nit, esgotats i rebentats. Ara ja podrem mirar més enllà, per fi.

Ressenya:

Glacera de Coronas, 2996 m

Vall de Coronas, Massís de la Maladeta.

El sender maleït

De pujada s'agafa amb ganes. Amb un tres i no res s'arriba a casa del Quillón, potser no és exactament a la meitat del camí, però si que és a la meitat moral. Quan es veu -si és que es veu- el petit aiguamoll, tot va coll avall. Dues hores justes fins al refugi de Pescadores. Sembla mentida que quan l'estiu s'apodera del lloc, la motorització arribi fins aquí.

De baixada les ganes costa trobar-les, tot i que aquest cop toca complir un petit somni. Sis quilòmetres de baixada a tot drap, esquivant pedres i remant en algun tram, gairebé sense temps d'acomiadar-se del benvolgut Quillón. Llàstima dels dos últims i insuportables revolts, que sàviament es poden fer amb sabatilles -o botes-.


Màrfega, estimada màrfega

De lluny l'olor d'avet cremat i de costelles de be fan que el pas s'acceleri. Refugi ple, o com a mínim més ple del necessari. Foc encès i amb una màrfega pels més despitats. Les deixalles d'un poden ser el tresor d'un altre, això diuen. Vetllada molt animada i final de festa amb el grup "Si sabes como ronco, para que me invitas".

A la baixada l'esgotament demana un descans. El cafè es va fent mentre les motxilles, per si no pesessin prou, s'engreixen un parell de quilos més. Glop calent, insípid, amarg i dolç. Desapareix el Sol i toca abandonar la màrfega. El comiat és dur. L'oferiment a última hora, altruista i carregat de proteïnes, recorda a l'olor del dia abans. No s'ha de caure al parany, queden dues hores de llum.


Caminant en silenci

Com va dir un savi: -No és la intempestiva hora de sortir del jaç el que trenca la joia del dia a dia. Temperatura gèlida, neu fins als genolls i un bosc espès amb l'única ajuda de records d'estiu i dos petits frontals. Un parell de grimpades còmodes. Passat el primer i gelat llac, es pot buscar la satisfacció de l'art i la tècnica de l'ascensió. Un altre llac gelat, vorejat per la desitjada aresta que ens porta al paradís.

Sota un Sol sufocant el retorn esdevé feixuc. A vegades, l'excessiva estabilitat del terreny fa fallar les cames, d'altres fa descobrir noves tècniques de descens. Ara, amb llum, el camí directe és evident i només cal seguir, retrobant els llacs. Entre pedres i arbres encara podem trobar algun petit tresor, però ja no són com els d'abans.

  
Un petit paradís

Davant s'obre una immensa vall. El color blanc ho inunda tot. El llac no hi és, de roques ben poques, i com més amunt més blanc. Al fons, sorgeix la raó de totes les raons. Esvelta, enorme i estèril. A tocar queda la porta que ens portarà al cel. Moments de contemplació. Arrogant, el dia n'amplifica la majestuositat. Un paradís per fruir del goig d'un ascens mil·limètric, traçant amb precisió cada recta i cada gir.

L'anhelada ruta haurà d'esperar una mica més. No serà per ambició, per temps o per ganes. Els 2996 m marquen el punt d'inflexió. Petit mos per una banda, una mica més per l'altra. Dos moments individuals i íntims abans d'encarar el retorn. L'Absurd de pujar dalt d'un lloc per a després tan sols baixar-ne. Un paradís per gaudir del plaer d'un descens harmònic, dibuixant amb imprecisió cada línia i cada corba.

Gran Diedro, V+ (210 m)

Pic Russell, Massís de l'Aneto.

El primer cap de setmana de setembre és la festa major de Sabadell, però aquest any la meva assistència serà anecdòtica, per primera vegada. Fissures del llunyà oest salvatge han obligat a posposar una tradició que ja fa molts anys que dura i que consisteix a anar de vacances a escalar com a únic objectiu final. Aquest any malauradament només serem dos i malauradament només seran tres dies, però això és millor que res!


Com que les previsions meteorològiques no són gens propicies, canviem els nostres plans i en lloc de carenejar el massís ens n'anem a la cara sud. Deixem el cotxe a Senarta i seguim la famosa pista del famós GR. No han passat ni deu dies del petit tast d'estiu a la zona i ja torno a caminar carregat com un ruc pel mateix lloc. Avui però, anem a dormir passat els Ibons de Llosás, sota el Pic Russell.

El dia tot just comença a apagar-se quan arribem al conegut bivac de sota el Russell, bivac on no dormirem. Ens agrada més la confortable herba típica d'aquestes contrades sobre la qual el descans és molt més òptim. Tot just acabem de sopar i el termòmetre ja marca 1 C°. Avui els sacs lleugers han deixat pas als gruixuts sacs d'hivern, una decisió encertada, que farà que la nit sigui tranquil·la, silenciosa i plaent.


El despertador sona a les vuit del matí. El dia és gris com ja ens imaginàvem. Ens ho prenem amb molta calma tot esmorzant, amb les cames dins del sac, unes quantes galetes i un te aigualit i calent. Sense pressa ens vestim, preparem i amaguem les motxilles de càrrega dins del bivac i tirem amunt, cap al peu del gran diedre. No tenim pressa, l'esperança que surti el Sol encara hi és i demà és festa.


La temperatura baixa i el vent augmenta amb l'alçada. Quan arribem al peu de via, amb una expansió fàcil de trobar, m'acabo de vestir amb tot el que porto. Vaig uniformat amb gorra, tapaboques, samarreta curta, jersei tèrmic, paravents tou, guants prims, pantalons gruixuts i finalment la jaqueta de fibra. Em poso els gats i ni em molesto en treure'm els mitjons. No sé exactament que faig aquí, fa un freddo cane! L'Aleix però ja m'està sortejant el primer llarg, el que té el pas més difícil, que em toca a mi.


Guardo la jaqueta de fibra a la motxilla per a després, i més sobrepassat que motivat, enfilo la part esglaonada fins a arribar al diedre on posaré la primera assegurança d'avui. Neva? Cauen petites volves del cel. Al cap d'uns minuts m'adono que ja no tinc gens de tacte. Quan l'Aleix arribi a la reunió segurament baixarem, em dic a mi mateix. Però primer haig de superar un altre petit diedre que em costa una mica. A més, he coordinat molt malament les cordes i m'estiren avall de mala manera! Fot un ventet que no ajuda.


Arribo a la reunió congelat i mort de fred. L'Aleix puja tant embotit com jo i arriba a la reunió sense tacte, però diu que segueix amunt. El noi confessa: -Si tu has pujat el primer així, jo puc pujar el segon! Escala el següent, un tram molt més bonic de fer, força competentment. Quan em toca pujar a mi encara estic més mort de fred, però el llarg és tan genial que malgrat no notar ni peus ni mans, tenir les cames encarcarades i el nas congelat, gaudeixo com mai el moment.


Ofereixo a l'Aleix el següent llarg, jo em noto una mica dèbil. Ho he dit que fa fred!? I ell tira amunt. Si l'anterior era genial, aquest és magnífic. La superació del diedre, amb una fissura per banda, resulta ser el tram més excepcional de la via. Des de sota fins i tot m'he pensat que era complicat, però quan hi passo... quina sort que ha tingut el bandarra d'escalar això abans que jo!


Em reuneixo amb l'Aleix després d'uns encastaments i m'anima a fer el següent tram. No les tinc totes però li faig cas. Potser és la solució per sortir de l'estat catatònic que porto des de la primera reunió. Hi ha un parell de passets a la secció central del llarg que nosaltres trobem picants tot i el grau. La sortida final és més espectacular que exposada si aconseguim posar alguna peça al sostret. Plou? Cauen petites gotes del cel. Amb tanta fissura ara costa sortir a la placa.


Ja només queda un llarg de transició tartera-adherència que fa l'Aleix. Res a destacar, ja som al cim! El penúltim llarg m'ha fet ressuscitar una mica i després d'endreçar el material pujo cap al cim corrents mentre a l'esquerra veig com al Posets ja hi plou i a l'Aneto poc l'hi falta. Fem una foto-cim i anem de pet cap a la ruta normal del Russell abans que plogui. Fa un parell de temptatives que es queden en res i aconseguim arribar a la tartera que ens portarà altre cop al bivac a recollir les andròmines.


Ara ja pot ploure, nevar, fer vent i el que vulgui. Tot el que queda és una llarga baixada fins al refugi de Corones, on dormirem sense companyia aquesta nit. Amb la foscor comencen els primers ruixats; una altra bona decisió això de dormir a aixopluc. Sopem mentre repassem el dia, fascinants per l'activitat avui. El millor? L'ambient. Ja friso per la pròxima! I demà un altre cop la maleïda pista... 

Ressenya:

Aresta Sud, III+ (200 m)

Aneto, Benasc.

Capítol 1: La preparació.

Et passes dies i dies alimentant la il·lusió. Omples el teu ésser de nerviosisme i d'una estranya felicitat. Et prepares, però no per afrontar el repte, simplement per poder solucionar els imprevistos. L'aventura és l'aventura i mai sabràs del cert què t'espera. Mires i tornes a mirar mil i un cops darrera teu, no pots deixar-te res. El neguit i la por a la desconeixença et diuen que no hi vagis, però has d'escalar aquesta muntanya. És un somni de temps enrere; ho necessites. Nits d'insomni, dies que sobren, però ara ja està, el moment ja ha arribat. Només tens una cosa en ment: «Vull arribar allà dalt!».



Capítol 2: L'aproximació.

Contemples la muntanya des de lluny. La bellesa i la majestuositat que desprèn embadaleixen. Un petits tremolors s'inicien sobre tot el cos; un còctel de felicitat, tristesa i por. L'aventura comença ara, recorrent camins, travessant rius, dormint aquí i allà, admirant el paisatge que t'envolta. Agafes aire, respires a fons, i omples els teus pulmons d'aquest aire que tant esperaves. T'ofegues de tot això i en fas, d'aquest paratge, casa teva; només així podràs utilitzar totes les teves forces. Ja falta poc per arribar just al peu de la muntanya. 




Capítol 3: La nit.

Es de nit. Sota les estrelles, i al bell mig d'un somni, et despertes. Encara no has arribat però ho tens molt aprop. Cansat de dies i més dies sembla que ja no puguis més. L'esgotament amaga la il·lusió del primer dia. L'exterior ha deteriorat la teva moral. Les ganes de tornar a casa et distreuen de la realitat. Pensaments tristos volen pel teu cap, però en el fons saps que aquest patiment omplirà el teu ésser i ho recordaràs amb justícia. Intentes dormir una vegada darrera l'altre, però sempre acabes despertant-te per algun pensament obscur o altre. L'endemà els primers raig de sol et tornen a il·luminar el camí. Ja veus el cim.



Capítol 4: L'escalada.

Ja hi ets. Una enorme frustració t'envaeix, no saps perquè. De sobte mires darrera, allà on hi ha tot el que has deixat, ho trobes a faltar però saps que has de tirar endavant. No pots deixar-ho córrer ara, ni tant sols has començat. Busques forces en la il·lusió, no pots deixar que la verticalitat de la paret t'espanti. Tot just comences a ascendir, et fas teu l'entorn i danses com saps que ho saps fer. Gaudeixes de l'alçada, de l'esforç i del cansament. És això el que buscaves i aquí ho tens. Puges metres i més metres, cada dia el cim és més aprop. No defalleixis, vius cada moment amb la major de les intensitats. Si no controles tota aquesta allau de d'emocions saps que cauràs, i no pots caure. 



Capítol 5: El cim.

Finalment. Ja hi ets. Tens tot el món als teus peus. Cec pel triomf, observes el teu voltant. L'estat d'èxtasis et dibuixa un enorme somrís a la cara. Esgotat, rebentat, esclat... assaboreixes el moment. Tot allò que havies somiat, tot allò que t'havies proposat, ara és un instant, aquest instant. Restes al cim encara una bona estona, gaudeixes del moment, ja que després sols te'n quedarà el record. Els ulls et brillen. 



Capítol 6: El descens.

L'instant de glòria ja ha passat. Ara toca el descens. Intentes no baixar la guàrdia, necessites estar alerta. Camines amb precaució, vigilant pas rere pas, estàs cansat i encara queda un bon tros. Penses en l'esforç, la dedicació i la preparació que has dut a terme per aconseguir el teu somni. Orgullós, ben orgullós del resultat i una sensació de benestar platònica t'envolta. Ara és quan tot aquell patiment és transforma en alguna cosa que t'ha fet més bé que mal. Baixes i baixes, a poc a poc. Penses en la gent que estimes, el teu únic pensament és transmetre tot això, tota aquesta allau d'emocions, tot aquest esforç. 



Capítol 7: El retorn a casa.

Després d'una llarga temporada, ja és l'hora. L'hora de tornar a casa, l'hora d'explicar l'experiència. L'hora de rebre aquella abraçada que tant desitges. Perquè sense aquesta abraçada, pujar muntanyes no val pena. Un somni fet realitat. Ara toca seguir vivint, encara queden moltes muntanyes al món.

Són les vuit del matí. Fa mal temps i no pujarem a l'Aneto. Acabem de passar una nit de pena i ens queda una baixada força llarga fins al refugi. No hem dormit gaire. Restem a un parell de centenars de metres del bivac, desabrigant-nos i menjant alguna cosa amb calma darrera d'una pedra. La borrufada segueix i calor precisament no en fa, però el cansament fa que el cos es mantingui a una temperatura massa elevada dins de la jaqueta de plumes. El nostre cap ja està més tranquil que fa unes hores abans, ara només hem d'anar fent.


De pujada vam fer una mica de volta tot recorrent una petita cresta per sobre d'un dels ibons de corones (no expressament...), aquest cop però agafem la directa. La neu és pols de màxima qualitat... qui tingués un parell de fustes als peus per baixar... Tot just arribats a l'ibonet de Corones ens trobem a uns esquiadors francesos, que ens pregunten pel temps. A la cara duen aquella petita i falsa esperança que 300 metres més enllà faci bon temps. Xerrem cinc minuts i seguim avall arribant al principi de la tartera. Aquí guardem els grampons i el piolet... i jo trenco els meus paraneus "Alpina" de color lila i verd, de l'any de la Quica. L'Aleix exclama: -Mai més tornaràs a tenir uns paraneus tant "padre"!-


La tartera és un autèntic suplici; a sobre de les pedres hi ha una capa d'un centímetre de neu que la fan relliscosa, sort dels bastons de caminar... Arribem al bosc, rebentats, esclats i fets pols, però ja falta poc pel refugi. Arribats al petit habitacle, ens descalcem les botes. Resulta un autèntic plaer posar-se les bambes. Mengem uns ganyips i ens fem un "rissoto" de sobre. Al cap d'una estona, quan el fred comença a manifestar-se, decidim marxar tot carregant, de mala manera, les botes i altres artefactes que ja no utilitzarem. Queden vuit quilòmetres fins al cotxe! Ja hi som gairebé.



La pista de Senarta a Ballibierna es fa eterna, però arribem al cotxe finalment, amb un mal de peus i d'esquena d'escàndol. Poso el cotxe de cul al porxo de Senarta i amb calma carreguem el cotxe. Comença a nevar abans de marxar i mentre fem un sobre de pasta. La neu comença a quallar i deixa el paisatge ben blanc... Marxem cap a casa. Tornarem d'aquí a poc, a acabar el que hem d'acabar.